Diumenge 24 d’abril de 2022. Una part de la ciutadania catalana, la de més al nord de les Alberes, ha estat convocada a les urnes en la primera volta per a elegir el president de la República —la République— francesa. Des de 1659, com és ben sabut, aquelles terres catalanes entre Salses, la Vall de Querol i Cervera de la Marenda formen part de l’Estat dels francesos, la Monarquia Cristianíssima primer i la República d’escarapel·la tricolor després. Lluís XIII, més aviat el seu superministre Richelieu, intervingué a Catalunya Principat per tal d’incomodar —fer la punyeta!— la Monarquia rival, la dels reis habsburguesos residents a Madrid i, com a conseqüència, en el ball de bastons resultant, al Principat li amputaren el seu nord. Richelieu, d’antuvi, volia convertir aquell Principat de catalans en una República a imitació de la genovesa (o de la veneciana), però —ai llas!— algú a casa nostra no sabé entendre la jugada o, ras i curt, s’escagassà en veure l’exèrcit castellà (espanyol) del marquès de Los Vélez acostar-se a Barcelona. Escagassament generalitzat que acabà amb la classe política principatina de llavors cedint debades la corona comtal de Barcelona al rei francès. Era el 23 de gener de 1641. La Junta de Braços, el poder polític del Principat, decidí posar fi a l’efímera i, val a dir-ho, confusa experiència republicana d’una setmana.
El Principat lliurat voluntàriament a la sobirania de Lluís XIII de França, això hauria de passar factura. El Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659), signat a l’illa dels Faisans del riu Bidasoa, posava fi a les hostilitats entre el rei cristianíssim (França) i el rei catòlic (Espanya), però el primer guanyava, a la seva frontera nord el comtat d’Artois, així com un grup de places fortes a Flandes, Hainaut i Luxemburg, mentre que al sud imposà que la Gàl·lia i Hispània limitaven a les Alberes, no a les Corberes i, doncs, imposaren una nova línia fronterera entre les dues monarquies rivals que escindia la Catalunya del Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya) de la resta de Catalunya.
Lluís XIII, en temps de Richelieu (1641), havia promès respectar les constitucions i l’estructura institucional del Principat. Ara, però, mort Lluís XIII (1643), un altre rei regnava a França, Lluís XIV. Richelieu havia mort (1642) i un nou home fort governava el país, el cardenal Mazzarino, tan astut com el seu antecessor. Els negociadors francesos a l’illa dels Faisans, de bon grat haguessin cedit la Catalunya del Nord si els espanyols (castellans tots) haguessin estat més —diguem-ne— esplèndids en la cessió de places situades a les romanalles de les possessions espanyoles als Països Baixos. Però —vaja!— els enviats del rei habsburguès resident a Madrid, impúdicament, preferiren escindir una part de Catalunya. En definitiva, els «madrilenys», poc preparats i desconeixedors del territori català, foren literalment ensarronats per la delegació francesa, la qual, a més a més, comptava amb col·laboradors catalans (el més important, el barceloní Ramon Trobat) dels que havien servit a la causa secessionista del Principat contra Espanya.
Comptat i debatut, França s’annexionà el que avui dia és la Catalunya del Nord. Mazzarino havia insistit a restablir la frontera ancestral que separava la Gàl·lia d’Espanya muntanya a muntanya (article 42 del Tractat dels Pirineus). Així que, amb la connivència espanyola, desballestaren la Cerdanya, monstruositat acordada a la Conferència de Ceret (22 de març de 1660) i que fou ratificada a Llívia, el 12 de novembre de 1660: més d’una trentena de pobles cerdans, els de la Vall de Querol i els que limitaven amb el Conflent, foren lliurats a França.
El Consell Sobirà del Rosselló
El rei francès amo de la Catalunya del Nord, terra annexionada a França, ara tocava —ai llas!— francesitzar-la. Si d’antuvi els francesos, pel Tractat dels Pirineus (apartat 55) es comprometien que «tots els catalans i altres habitants de la dita Província» conservarien els seus béns, honors, dignitats, privilegis, franqueses, drets, exempcions, constitucions i llibertats, la realitat va ser una altra cosa ben diferent. El 18 de juny de 1660 fou creat el Consell Sobirà del Rosselló, que abolia per sempre les institucions catalanes de la Catalunya del Nord, substituïdes per una institució a imitació de les altres que existien al reialme francès. Poc, doncs, durà el compromís del rei francès —ep, un Borbó!— amb els catalans expressat a l’apartat 55 del Tractat dels Pirineus. Aquest fet marcaria —és ben clar— l’inici de la francesització dels territoris nord-catalans. El Consell Sobirà del Rosselló s’encarregaria de governar, impartir justícia al territori i, doncs, de la repressió contra una població que no es resignava a deixar de ser catalana per a esdevenir francesa, mentre que l’administració era delegada en una Generalitat a la francesa, presidida per un intendent. Els catalans del nord, certament, no s’avenien a ser francesos i d’aquí la insurrecció dels Angelets de la Terra (1667-1668 i 1670-1674) o el Complot de Vilafranca (1674), que pretenia, amb l’ajut del virrei del Principat, rebel·lar el territori català del nord contra l’ocupació francesa. Fracassà. Ara bé, a França, en realitat, la Catalunya del Nord li importava un rave. El seu interès era mantenir el país sota el seu poder per a bescanviar-lo per Flandes. Finalment, no pogué ser i el pes de la francesització a la força s’abalançà sobre el territori.
D’antuvi, malgrat la creació del Consell Sobirà del Rosselló en substitució de les institucions pròpies (Governació, Diputació del General, Mestre Racional i Cambra del Patrimoni), França no s’entossudí a convertir els nord-catalans en francesos. Atenció, el primer president del Consell Sobirà fou Josep Fontanella, fill del reconegut jurista Joan-Pere Fontanella i germà de l’escriptor Francesc Fontanella (l’autor de referència del barroc literari català). En definitiva, a Lluís XIV i al seu primer ministre Mazzarino li interessaven els Països Baixos i comptaven a fer servir la Catalunya del Nord, territori absolutament no francès, ni geogràficament ni de població, com a moneda de canvi en posteriors acords amb el rei catòlic de Madrid. Les sessions del Consell Sobirà del Rosselló eren en català i les lleis tradicionals catalanes, de moment, eren respectades i acatades. Tot canvià, però, amb el fracàs francès a la guerra franconeerlandesa de 1672-1678. Els espanyols —ai els espanyols!— es posaren del costat de les Províncies Unides contra França. Bé, en certa manera era lògic el suport espanyol als neerlandesos, però pensem que les Províncies Unides neerlandeses havien estat l’arxienemic d’Espanya (la Castella imperial) durant vuitanta anys. Bé, se n’independitzaren, com és ben conegut, però —val a dir-ho— no amb besadetes i abraçades, a la manera predicada pels esmaperduts «procesistes» d’avui dia, sinó amb les armes a la mà. L’Espanya de l’encisat Carles II (ell estava com un llum) perdé en aquella guerra el Franc Comtat, però en cara mantingué Flandes. La Pau de Nimega (17 de setembre de 1678) posà fi a les hostilitats.
En el context d’aquesta guerra, França canvià d’opinió amb respecte de la Catalunya del Nord. Si el territori no servia de moneda de canvi, car Espanya —l’Espanya oficial del rei resident a Madrid— es desentenia de tota possible permuta, doncs la Catalunya del Nord es convertia en terra guanyada, definitivament guanyada pel rei de la flor de lis, ara tocava fer-la francesa. Així, doncs, a francesitzar.
Els primers francesitzadors
Qui foren els primers francesitzadors? Doncs foren els jesuïtes. A la Catalunya al sud de les Alberes castellanitzaven i a la del nord —canalles!— francesitzaven. A Perpinyà fou creat un Collège des Jésuites, en 1662, amb l’única missió de francesitzar els joves catalans: perquè fossin instruïts «a la manière de France». Un any després s’instal·laren al convent de Sant Antoni de la capital rossellonesa les monges de la Compagnie de Marie de Besiers, més conegudes com a Monges de l’Ensenyança, especialitzades a imposar el francès arreu dels territoris de la llengua d’oc i ara també a Catalunya. Jesuïtes i monges reberen l’ajut econòmic i la protecció del rei francès. Les monges tenien l’única casa d’instrucció gratuïta per a xiquetes i l’única de tota la nova «Província francesa» en què la llengua de París era ensenyada i parlada.
Jesuïtes i monges de la Compagnie de Marie ensenyaven francès en un país no francès, que no parlava francès, que desconeixia el francès. Calia, doncs, francesitzar. Així que el govern de París, en 1669, envià als cònsols (consellers municipals) de Perpinyà una proposició «pour obliger les consuls de Perpignan à establir des petites écoles pour enseigner la langue française aux enfants». Ah! I també important: començaren a venir al país funcionaris francesos, que aleshores no comptaven amb les simpaties dels cònsols perpinyanesos; un d’aquests funcionaris francesitzadors (no res de diferent que no vegem avui dia, en el 2022, en la Perpinyà del francesot ultradretà Louis Aliot, l’examant de Marine Le Pen) era l’intendent Étienne Carlier, obcecat a crear escoles que ensenyessin els nens catalans a parlar francès, i aquest anhel el traslladà al Consell Sobirà, el qual procurà traslladar la iniciativa a les viles del país, però aleshores ningú en feia cas. Sí, de debò, no en feien cas. En definitiva, catalans eren i catalans seguirien sent, i, potser, l’ocupació francesa —esperaven— seria una anècdota. Hi havia l’esperança (ja us he dit que als francesos la Catalunya del Nord els importava un rave al segle XVII i ara també al XXI) a reunificar-se amb la resta de Catalunya.
Predicar en francès
Fer escoles, durant l’Antic Règim, era una feinada. A més a més instruir costava diners i les escoles, en conseqüència, no arribaven a tota la població. No hi ha escola, doncs no hi ha francès. Els hussards noires (mestres ultrafrancesos) de la III République encara trigarien a venir. Així que els caps pensants de París s’empatollaren una altra manera d’imposar el francès: des de la trona de les esglésies. No importava que els feligresos no entenguessin ni pruna, la qüestió era que es prediqués en francès, que l’Església parlés en francès. Els catalans del nord, val a dir-ho, ja havien patit les prèdiques en llengua forastera en el passat, en castellà, la llengua del rei de Madrid. Contra aquest costum espanyolitzant es rebel·là el perpinyanès Andreu Bosch, autor del Sumari de títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628). Ara, però, el rei residia a París i la llengua forastera a suportar era la francesa.
Fou un jesuïta —jesuïta havia de ser!—, Ignasi Descamps, qui —diguem-ne— trencà el gel i predicà per primer cop a la catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà en francès. La notícia arribà a la cort de Versalles i François Michel Le Tellier, marquès de Louvois i ministre d’estat des del 1672, en nom del rei, s’adreçà per carta als cònsols de Perpinyà (18 de setembre de 1676) per a felicitar-los. Comença així: «Tres chers et bien amez nous avons esté bien ayses d’aprendre que l’on aye commencé de prescher en langue françoise dans l’eglise Cathédrale de nostre ville de Perpignan et desirant qu’il en soit uzé de mese a l’advenir affin mesme d’obliger par ce moyen les habitants de la d’ville a s’instruire en la d’langue françoise». Ja veieu, el rei estava la mar de content, «nous avons esté bien ayses», perquè a Perpinyà predicaven en francès. Ara bé, aquesta prèdica, malgrat el seu simbolisme, era anecdòtica. L’Església nord-catalana continuà emprant majoritàriament i quasi de manera exclusiva el català i no fou fins a la fi del segle XVII, en temps del bisbe Louis Habert de Montmort (1682-1695), que hom començà a introduir el bilingüisme, català-francès, a les pràctiques religioses. Hi hagué molta resistència entre els capellans nord-catalans, ignorants del francès, a fer servir la llengua forastera.
Imposició del francès a l’administració
El francès anà penetrant i anà imposant-se, tot començant pel Consell Sobirà. Precisament, fou un no rossellonès, el barceloní Ramon Trobat, l’advocat general del Consell, qui pronuncià per primera vegada un discurs en francès en aquest organisme, el 23 de novembre de 1676. Vaja! La felicitació del rei a través del marquès de Louvois tingué efectes positius —negatius per a la llengua catalana— a favor de la imposició del francès. El cronista del Consell ho deixà consignat com a fet a destacar: «prononcé avec aprobation et concurs, ayant esté la premiere fois qui a esté prononcé en cet Conseil». I a partir d’ací —què us diré— començà l’hecatombe del català a la Catalunya del Nord. En 1682 foren exclosos dels càrrecs públics les persones que no coneguessin el francès. A Perpinyà, des del 1681, la pressió francesitzadora obligava a escriure en francès els registres de la vida municipal. Ara bé, fins a l’any 1750 encara s’escrigué en català el Llibre d’inseculacions.
La culminació d’aquest primer procés de francesització tingué el seu punt culminant en l’edicte de Lluís XIV, de 2 d’abril de 1700, que prohibia l’ús del català en les actes judicials i obligava els jutges, advocats, notaris i procuradors a redactar en francès tots els actes públics, sentències, escriptures i registres oficials de caràcter civil o eclesiàstic, sota l’amenaça de nul·litat. En aquest edicte es diu: «cet usage [del català] repugne et est en quelque façon contraire à Nôtre authorité, à l’honneur de la Nation françoise, et même à l’ynclination des habitants desdits pays, lesquels, en toutes ocasions ne tomoignent pas moins de zèle et d’affection pour nôtre service que nos anciens sujets». Com veieu, l’ús del català «repugna» al Borbó regnant a França aleshores; i —vaja!— li repugnarà al nét, el Borbó que s’entronitzà a Espanya en 1700, Felip V.
Però i qui podia parlar i escriure a la Catalunya del Nord aleshores? Ben poca gent. I ganes de ser francesos no hi havia. No res a veure amb la gent que a Perpinyà tria com a batlle l’individu que es ficava al llit amb l’ara flamant candidata ultradretana a la presidència francesa del 2022. Els cònsols de Perpinyà aleshores protestaren contra l’edicte reial: què punyetes de parlar francès a Catalunya? El mateix dia que l’edicte reial fou enregistrat, el Consell Suprem protestà. En definitiva, la Catalunya del Nord era Catalunya i a Catalunya es parla en català: «quoyque dans les grandes villes les habitants en particulier les plus principaux sçavent mediocrement la langue françoise, dans les petits villages et en particulier a la montagne qui compose presque la moitié de ce pays les habitants sont si ignorants a la langue françoise, sens la sçavoir parler, et sont fort peu qui l’entendent». Encara en 1735, la rebequeria dels catalans a emprar el francès obligà al successor de Lluís XIV, Lluís XV, a editar un nou edicte reial, primer en 1735 i després insistir en 1754, per a obligar els rectors de les parròquies nord-catalanes a fer servir la llengua francesa.
