Sobre les cendres dels Alts Forns del Mediterrani, que el socialista Felipe González havia fet saltar pels aires durant la reconversió industrial dels anys vuitanta, el president popular Eduardo Zaplana va pensar erigir al seu dia una escola de cinema de referència internacional.
En realitat, la idea havia partit del director Luis García Berlanga, que va transmetre al cap del Consell la conveniència de revitalitzar la zona mitjançant el projecte en qüestió. A tocar mateix de València, amb la mar al davant, Sagunt era un espai meravellós per a l’escola en qüestió. Ell hi oficiaria com a reclam.
Però bé, Zaplana no va fer-li massa cas. O li’n va fer a la seua manera, que ve a ser el mateix. Va extraure’n l’essència, el cinema, i va reinterpretar-la de forma personalíssima. Com el productor que estripa els plans del guionista i aconsegueix modificar el sentit global de la història. Ja se sap que qui paga, mana.
Perquè, efectivament, Zaplana va refer aquell esborrany de dalt a baix. A lo grande. En primer lloc, trasplantant la idea a la ciutat d’Alacant, que estava assistint, amb una perplexitat revestida de resignació, al naixement de la Ciutat de les Arts i les Ciències, a València, i del parc temàtic Terra Mítica, a Benidorm. I, en segon terme, deixant els estudis acadèmics de cinema com un apèndix d’un projecte molt més ambiciós i agosarat: la construcció dels millors platós de cinema de tot Europa, capaços de competir, cara a cara, amb els Pinewood de Londres.
El cost global de les obres —dissenyades pel nord-americà Gary Bastien, un referent indiscutible del sector— va ascendir a 274 milions d’euros, als quals calia afegir un milió d’euros mensuals en concepte de manteniment. A més, en el primer lustre d’activitat, de 2005 a 2010, la Generalitat havia previst uns beneficis de 12 milions d’euros, però la Ciutat de la Llum —el nom comercial que se li va posar— va acumular en aquell període unes pèrdues de 84 milions. El fiasco era de pel·lícula.
Abans de morir, el 13 de novembre de 2010, García Berlanga va tenir temps de reiterar, ací i allà, que aquell monstre amb peus de fang no havia estat fruit de la seua imaginació. Pretenia deixar clar que ell tan sols havia suggerit la creació d’una escola de cinema que aixecara els ànims dels saguntins, els quals, en la rifa de grans projectes de la Generalitat, van ser agraciats amb una modesta “pedrea”: una Ciutat de les Arts Escèniques de 27 milions d’euros que també evolucionaria a òpera bufa: el recinte, a una nau industrial rehabilitada, va engegar a rodar en 2001, amb dos muntatges de la grega Irene Papas i la companyia La Fura dels Baus per un import conjunt superior als 2,4 milions d’euros, però va deixar de presentar activitat en 2009 i va extingir-se per complet en febrer de 2015 —quatre mesos abans que el PP abandonara la Generalitat— amb la dissolució de la fundació homònima, en què treballava, curiosament, Gloria Bas, una de les cunyades de Francisco Camps.
La mort biològica de la Ciutat de les Arts Escèniques va produir-se aleshores, quan ja feia més de dos anys que la Ciutat de la Llum vegetava. La Comissió Europea, a través dels òrgans de competència, havia obert un expedient en 2008 resolt amb contundència en 2012: censurava la inversió de diners públics en uns estudis de cinema, un àmbit que es considerava estrictament comercial, cosa que constituïa competència deslleial. Això a banda, els tribunals han sentenciat que l’expropiació forçosa de 2,6 milions de metres quadrats a la partida d’Aiguamarga era il·legal.
No només això, sinó que el dictamen de la UE assegurava que, atesa la poca viabilitat, “cap inversor privat no hauria invertit en aquest projecte”, fins al punt que “invertir en el mercat borsari hauria estat molt més prudent”. Al remat, Europa va sancionar doblement la Generalitat. D’un costat, prohibint-ne qualsevol rodatge, i en segon lloc, instant la seua venda per tal de recuperar una part dels diners públics balafiats, fins al punt de fixar-hi una xifra concreta: 94,4 milions d’euros, amb una possible rebaixa del 50% en cas que el comprador presentara un projecte viable.
El concurs va quedar tan desert com un paratge de Tanzània i la Generalitat va mantenir-ne una gestió capada. Els membres de seguretat que custodiaven la Ciutat de la Llum, els jardiners que regaven les plantes i els estudiants i docents que sovintejaven l’escola de cinema van convertir-se, de sobte, en actors i actrius involuntaris d’un escenari fantasmagòric.
Llum, càmeres...
I acció? El 15 de març passat, en una visita a la Ciutat de la Llum, el president de la Generalitat, Ximo Puig, anunciava que la Direcció General de la Competència de la Comissió Europea havia acceptat la petició de la Generalitat d’anul·lar la prohibició de no fer-hi rodatges fins 2027. A partir de l’1 de juliol, ja s’hi podran enregistrar continguts audiovisuals.
Pel camí, els actuals rectors de la Generalitat han hagut de saldar un deute de 470 milions d’euros: 188 de relatius a la construcció, 166 de pèrdues, 56 en obres d’urbanització i més de 60 en indemnitzacions als propietaris afectats per les expropiacions.
Ara bé, la Ciutat de la Llum de 2022 no té molt a veure amb la d’una dècada enrere, quan fou multada de manera tan severa. El Govern del Botànic hi ha establert la seu central de l’anomenat Districte Digital Comunitat Valenciana, un hub tecnològic concentrat a la ciutat d’Alacant i la seua rodalia, i fa temps que negocia instal·lar la seu del canal de televisió per satèl·lit Euronews.
En concret, a Districte Digital ja treballen més de 750 professionals d’empreses relacionades amb la innovació que ocupen quatre dels edificis de la Ciutat de la Llum. La més important d’elles, Indra.
Amb la retirada de la sanció, en què ha tingut un paper important l’eurodiputada socialista valenciana Inmaculada Rodríguez-Piñero, l’objectiu de la Generalitat passa per la captació d’algun PERTE (plans estratègics per a la recuperació i transformació econòmica) que patrocina la Unió Europea en col·laboració amb la iniciativa privada.
Un d’aquests PERTE, de fet, permetrà l’arribada de la gigatactoria de bateries de Volkswagen, que el gegant de l’automoció alemany ha comunicat recentment que instal·larà a Sagunt. S’hi invertiran més de 7.000 milions d’euros i entrarà en funcionament, si es compleixen els plans de la companyia, l’any 2026. És previst que genere uns 3.000 llocs d’ocupació directes. La loteria que no va caure a Sagunt per la via del cinema, ha caigut ara mitjançant el sector automobilístic, amb una capacitat notable per atreure empreses auxiliars.
Volkswagen arrelarà a una de les fases de Parc Sagunt, una extensió de terreny enorme en què Mercadona ja disposa d’un centre logístic important i que alberga moltes possibilitats d’erigir-se en el gran pol econòmic valencià de la pròxima dècada. Per la seua situació geogràfica, a la vora del port de Sagunt i a pocs quilòmetres del de València, en ple corredor mediterrani i amb bona eixida cap al corredor cantàbric a través de Saragossa, els plans inicials del PP —Parc Sagunt es remunta a l’etapa de Camps— comencen a fer-se realitat. 15 anys després de ser un altre desert, això sí.
L’Àgora, per fi
De tots els edificis que integren la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, l’Àgora n’era, fins ara, l’aneguet lleig. Per les goteres inicials, per la manca d’usos posterior i perquè s’ha quedat a mig construir, sense la cúpula mòbil prevista per l’arquitecte Santiago Calatrava. La decisió de no executar-la va prendre’s amb el PP en 2012 a fi de no encarir, encara més, la factura onerosa que tot el complex ja havia significat per a les arques públiques valencianes.
Les llances de 20 metres de llarg que havien de coronar l’Àgora van quedar abandonades en el solar adjacent. Segons l’informe de la Sindicatura de Comptes, van suposar una despesa de 13 milions d’euros i la seua retirada està valorada en 2 milions més. Per això encara romanen esteses a terra, com a testimonis silencioses de la desfeta.
A l’Àgora s’han celebrat competicions de tenis, desfilades de moda i saraus del PP. No debades, els populars van adaptar a les seues possibilitats econòmiques el preu del lloguer per celebrar-hi el míting de les eleccions europees de 2014, a què va assistir, com a convidat estrella, l’aleshores president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Van aplicar-hi una rebaixa generosa del 80% i en lloc d’abonar els 25.000 euros escaients, van pagar-ne 5.000. Un mes després d’aquell acte, els rectors de la CACSA —l’empresa pública que gestiona els espais de la Ciutat de les Arts i les Ciències— van fixar la tarifa diària de lloguer en 7.000 euros, una xifra que ja no quedava tan lluny dels 5.000 que havien pagat per fer-ne ús.
Siga com siga, es tractava d’un recinte infrautilitzat, sense un full de ruta al darrere. I el Botànic, evidenciant la bona sintonia existent amb la direcció de CaixaBank, que ja es va materialitzar amb el trasllat de la seu social de l’entitat a València, ha acordat la instal·lació del novè CaixaForum, el primer que acollirà al País Valencià.
I segons els responsables de CaixaBank, el més impactant de tots. Les obres —projectades pel prestigiós arquitecte Carles Ruiz-Geli— són en marxa des de març de 2020, pocs dies abans que es decretara l’estat d’alarma a causa de la pandèmia. No va ser fins llavors que la Generalitat va concloure la construcció de l’edifici que fa de continent, que va comportar una injecció addicional de 4,6 milions de part de l’Administració valenciana.
El CaixaForum resultant serà, en paraules de l’arquitecte català, un lloc “en què no hi haurà límits entre l’edfici i la intervenció artística”, un museu “únic” a Europa. Llenguatge grandiloqüent que remet a èpoques passades, però que ara, a diferència de llavors, sembla que sí que sufragarà la iniciativa privada.
En aquest cas, CaixaBank, que gestionarà l’Àgora durant 50 anys, ha previst una inversió superior als 19 milions d’euros i la utilització de materials sostenibles. Un conveni similar al de l’Oceanogràfic, tancat sota els governs del PP i pel qual va cedir-se la gestió d’aquest aquari enorme a Global Omnium, la nova marca d’Aigües de València. Des del punt de vista de la rendibilitat econòmica, l’Oceanogràfic era la peça més interessant de totes les que conviuen a la Ciutat de les Arts i les Ciències.
Al bell mig de l’Àgora, que tindrà un espai trepitjable total de 8.200 metres quadrats, hi haurà una gran plaça des de la qual el visitant es dirigirà a la part merament expositiva, d’uns 1.500 metres quadrats, al restaurant, la llibreria, la graderia o l’anomenat Núvol, una zona en altura ideada per a les famílies amb fills menuts. A més, hi haurà un jardí vertical, un estany i dues obres permanents signades per dues artistes valencianes: Inma Femenia i Anna Talens.
Frenada en sec i enlairament
De l’asfalt del circuit urbà de la Fórmu-
la 1 de València, en els pròxims anys podria brotar un megaparc. Allà on s’havien previst edificis de luxe, hi podrien haver habitatges públics.
El nou PAI del Grau, l’actuació urbanística més sucosa que resta pendent al cap i casal, ha efectuat un gir de 90 graus, com els dels bòlids als revolts més tancats. La setmana passada, la socialista Sandra Gómez i el podemita Alejandro Aguilar —vicealcaldessa i regidora de Desenvolupament Urbanístic i secretari autonòmic d’Habitatge, respectivament— presentaven la reforma dels usos habitacionals d’aquest pla. La Generalitat destinarà a vivenda protegida els diners recaptats de les càrregues urbanístiques, al voltant de 32 milions d’euros, i ampliarà considerablement les zones verdes reservades en un principi.
Aquest entorn de 380.000 metres quadrats —que al juny complirà 10 anys sense activitat— mostra avui una imatge d’abandonament preocupant. On hi ha l’asfalt dels dies de glòria efímera, s’amunteguen els residus i pixen els gossos, es crearà un espai biosaludable per passejar-hi, connectat amb el llit vell del Túria i l’anomenat Parc de Desembocadura. Si es compleixen les previsions, el 42,4% del PAI seran zones verdes, el 32% xarxa viària, el 13,5% sòl residencial i el 12% anirà destinat a tres equipaments escolars, tres edificis d’usos múltiples i una subestació elèctrica. El 15% dels 2.354 habitatges seran protegits.
La frenada en sec dels bòlids —la Generalitat, endeutadíssima, va renunciar a les dues últimes edicions que tenia signades amb Bernie Ecclestone— transitava en paral·lel a la inactivitat de l’aeroport de Castelló, una altra obra majestuosa amb la signatura del PP que ràpidament va palesar la seua inconsistència.
Perquè a l’aeròdrom, com és més que sabut, no aterrava ni s’enlairava cap avió. Era “el aeropuerto sin aviones de Castellón”. Fins que el setembre de 2015 no va aterrar el primer vol comercial, procedent de Londres, tan sols les aus sobrevolaven la zona. S’hi havia inaugurat en març de 2011 amb pompa, faroneig i Carlos Fabra preguntant als seus nets allò de “¿os gusta el aeropuerto del abuelito?”.
L’activitat ha crescut a poc a poc, amb el parèntesi pandèmic, i durant l’estiu vinent s’arribarà a les 17 freqüències setmanals —vuit rutes, en total— que uniran la Plana amb ciutats com Bilbao, Sevilla, Budapest, Katowice i l’aeroport londinenc de Luton, que se sumaran a les ja existents de Bucarest, Brussel·les i Londres-Stanted. Castelló no competeix encara amb l’aeroport parisenc de Charles de Gaulle ni amb el de Frankfurt, però tampoc no és el desert d’abans.
Si fa no fa, com a Benidorm, on les obres del Centre Cultural de l’avinguda d’Europa —una mancança històrica de la capital turística— també portaven aturades des de 2010, tres anys després d’haver començat. Aquell era l’any en què s’havia previst la seua inauguració, però la crisi va deixar-la en un esquelet inservible. Ara, per fi, ha conclòs la primera fase de les obres, que suposa el 30% del total de la infraestructura i que s’han traduït en un conservatori amb una vintena de sales i un auditori per a 450 persones, 110 menys que les previstes inicialment. La Generalitat hi ha esmerçat 12,6 milions i ara l’Ajuntament destinarà més d’un milió addicional per moblar l’interior.
La segona fase, la més voluminosa, no és previst que es reprenga, com a mínim fins 2024. L’any en què Barcelona, tal va anunciar fa uns mesos, celebrarà la 37a edició de la Copa de l’Amèrica. Un gran esdeveniment, amb forma de meteorit, que el País Valencià ha aconseguit esquivar. Amb els elefants blancs, ja en té prou.