"Potser sigui el millor. Aquest moment de silenci", diu Linda (Ann Dowd) gairebé al final de Mass. És el silenci, però també totes les paraules i totes les trencadisses, el que fa d’aquestauna pel·lícula rigorosa i atrevida, intensíssima en l’impacte i en la idea, tan pulcra a l’hora de mostrar l’estrip emocional dels quatre protagonistes, sense caure mai en paranys de difícil ètica i justificació, sense estridència gratuïta, ni plors impúdics. Quatre actors pletòrics en l’exposició de la veritat —que difícil és aconseguir-ho, i que no grinyoli res, tal com passa aquí— i en la manera d’oferir-se a nosaltres, que en endinsem en el drama a totes, com si el seu dolor fos també nostre.
Mass és un d’aquells films que mereixen apropar-s’hi sense saber gairebé res de què ens hi trobarem. Una d’aquelles pel·lícules on tot té un sentit, per modest que ens sembli. Un sol escenari, traçat amb una acuradíssima perfecció, la sala d’una església acollidora, de tons insulsos, amb prou llum per veure-hi i per no enlluernar-se. La creu, el silenci, la neutralitat dels gestos i la posada en escena, a la mínima expressió, on una capsa de mocadors i unes flors no saben trobar un lloc on no destorbin. L’amplitud de l’espai, per poder respirar a fons, quan calgui. I quatre persones que aniran perdent l’alè. Gail i Jay, Richard i Linda. Pares de dos joves units per una tragèdia que els va esbocinar la vida.
Franz Kranz, un actor avesat a papers secundaris i de poc gruix, debuta en la direcció amb aquesta petita i colpidora meravella. Seu és el mèrit d’aconseguir que unes interpretacions superbes, impecables. El primer pla de la vulnerabilitat, de les vides fumejants d’uns pares que busquen el consol, i menció a banda per a Breeda Wool (Judy), que només apareix en dues escenes, però que està fantàstica. Seu és el mèrit de cada pla, dels enquadraments idonis, quasi pictòrics, de la força de la imatge, de despendre’s de música en tot el metratge, d’usar plans fixos fins que, en un moment, això canvia i la càmera es mou, en mà i nerviosa, tal i com el guió ho requereix. Seu també és el mèrit d’haver creat una atmosfera que tiba, d’enorme pressió, de gran intel·ligència en l’exposició dels fets i la informació, amb una sensibilitat extrema a l’hora de mostrar el dolor, el dol, la ràbia, el pes de la culpa i, també, la insuficiència del perdó. De profund impacte emocional, amb una tensió que et manté alerta fins a la fi, quan t’adones que tens alguna cosa que també se t’esfondrarà.
En anglès, "mass" vol dir "missa" i també "massiu". Així és com es defineixen les massacres ("assassinats massius") perpetrats en espais públics, com ho són les escoles. No cal que ens remetin a cap cas en concret, perquè de seguida ens en venen molts al cap. Vet-ho aquí, amb un plantejament impecable i amb una mitja hora final d’emoció incisiva, amb últim parlament de Linda que ens deixa fets miques, perquè Gail (Martha Plimpton) i Jay (Jason Isaacs) poden perdonar, però Linda (Ann Dowd) i Richard (Reed Birney), no. Ni tan sols en tenen l’opció. No us la perdeu, per difícil que us sembli el tràngol, per complex que us sembli entendre un drama que sembla llunyà.
Mass
Direcció: Fran Kranz
Estats Units, 2021
Durada: 110 minuts
Guió: Fran Kranz
Música: Darren Morze
Fotografia: Ryan Jackson-Healy
Repartiment: Jason Isaacs, Martha Plimpton, Ann Dowd, Reed Birney, Breeda Wool, Michelle N. Carter, Kagen Albright.
Drama.