Qui més qui menys ha tingut o vist a les vitrines de cases de familiars figures de porcellana d’estètica kitsch. Records de viatges i de casaments i batejos, algun regal d’algun familiar o amic… Habitualment, són figures humanes. Però hi ha una ideologia darrere d’aquestes representacions d’estètica dubtosa? Això és el que pregunta l’artista i escenògrafa mallorquina Xesca Salvà en l’obra Un cos incoherent, que convida el visitant de l’exposició La tradició que ens travessa al Santa Mònica a literalment tirar contra un diana i trencar figuretes de porcellana i deixar els fragments en una muntanya de “restes arqueològiques”. Salvà es pregunta quin discurs ideològic hi ha darrere aquestes figuretes, “carregades de símbols de la tradició”.
En aquesta peça l’artista insta a trencar literalment amb la tradició, però l’exposició La tradició que ens travessa vol anar més enllà i explorar quines són les formes de relació, encara que sigui d’amor-odi, entre la tradició i les pràctiques artístiques contemporànies. L’exposició planteja una lectura crítica al voltant de la tradició i pretén plantejar preguntes sobre el tema, com fa Xesca Salvà amb una simple figureta de vitrina.
Així, la companyia teatral José y sus hermanas posa en qüestió la tradicional escenografia de saló-menjador dels vodevils, comèdies i obres d’assassinats. Per això han instal·lat una escenografia al Claustre del Santa Mònica que permet la mobilitat dels elements i en la qual el visitant pot intervenir. “Tots hem començat en el teatre amb una escenografia de saló-menjador, però aquí l’hem convertit en un espai viu en el què res està establert i que el visitant pot modificar”, asseguren. El duet Verónica Lahitte + Antonio Gagliano també toca el voraviu al gènere teatral amb una reconstrucció sui generis de l’escenografia de la tercera escena de l’obra de José María Pemán La Santa Virreina, un poema escènic falangista que es va estrenar al Liceu el 1939. Aquesta escenografia es va cremar en l’incendi del teatre del 1994. El que han fet Lahitte i Gagliano és donar la volta al missatge de l’obra de Pemán, sobre el suposat “descobriment” de la quina com a medicina per part dels europeus. L’obra descrivia Espanya com a una força evangelitzadora al Perú i menyspreava les creences i la saviesa sobre les plantes medicinals dels indígenes. L’escenografia creada per Lahitte i Gagliano proposa una “contra narrativa” respecte l’obra de Pemán.
Altres obres de l’exposició denuncien directament les formes tradicionals del poder, com el vídeo Narciso, de l’artista navarresa Greta Alfaro, una de les millors obres d’aquesta exposició. En les imatges, una saló clàssic d’un club de senyors o d’una casa burgesa es va inundant poc a poc. El mobiliari i els objectes típics d’un espai com aquest, associats a les reunions dels homes poderosos, acaben surant o desapareixent sota l’aigua. A més del vídeo, l’artista ha fet aparèixer goteres i humitats a l’espai del Claustre del Santa Mònica. D’altra banda, les tres fotografies de la sèrie Dato primitivo, de Montserrat Soto, assenyalen com de vigents poden ser els mecanismes de censura i autocensura heretats de la Inquisició en les pràctiques artístiques actuals.
En el cas de la instal·lació Altar a nuestra señora de los papeles y los placeres de las migrantes, del col·lectiu Ayllu, la tradició de les persones migrants, afrodescendents i indidescendents, és reivindicada per al·ludir a la memòria viva sobre el colonialisme i denunciar el racisme i la discriminació. En aquest sentit, l’obra ha construït literalment un altar, presidida per una Verge fictícia, que barreja diverses tradicions religioses de cultures diferents, una obra de “resistència contra la monoculturalitat”. El col·lectiu també va organitzar una mena de Via Crucis per Barcelona, que recorda que va ser a la Catedral de la ciutat on es va batejar el primer indígena, quan Colom va retornar del seu primer viatge a Amèrica.
Més inquietant resulta el projecte científic Membranas zombies, del col·lectiu Muaj!, que està cultivant darrere l’escenari del Claustre del Santa Mònica fongs en entorns que combinen materials orgànics i materials de rebuig artificial. El component gairebé de ciència-ficció d’aquesta proposta és comú a l’obra Metamàquina, de Mónica Rikić, que especula sobre què passaria si una màquina tingués necessitats espirituals. L’artista es pregunta si els éssers humans podrien acabar comunicant-se amb sistemes cognitius, construïts per algoritmes i recrea irònicament en la seva instal·lació l’estètica d’aquesta nova espiritualitat.
Aquí també es pot contextualitzar la inclusió de les pintures d’alienígenes i naus espacials que Robert Llimós -l’artista més veterà de l’exposició, nascut el 1943- realitza de manera compulsiva des de que va tenir una experiència d’albirament al nord del Brasil el 2009. Des d’aleshores, Llimós no ha fet res més que pintar la nau i els éssers que va veure durant dues hores i mitja aquell dia perquè està convençut que és el que ells volen que faci. En certa manera, Llimós, artista conceptual en els seus inicis i després pintor figuratiu, va trencar amb la seva pròpia tradició com a artista quan va decidir dedicar-se només a aquesta temàtica a la seva obra. I és conscient que ha pagat un preu alt des del punt de vista comercial per aquesta decisió. És significatiu el fet que és el primer cop que les pintures d’alienígenes de Llimós es vegin per primer cop en un espai institucional. L’elecció d’aquests obres per a l’exposició pot resultar xocant a primera vista però en certa manera és també un gest que trenca amb les tradicionals exposicions d’art contemporani.
Al costat de les pintures de Llimós, el projecte Un rosari de despropòsits, d’Albert Gironès, nascut el 1995, és una recerca que investiga una fotografia d’un ovni disparada a Sóller el novembre de 1979, que es va fer mediàtica en aquell moment. Anys més tard, es va comprovar que la imatge era un reflex generat per la lent de la càmera, però aquesta teoria tampoc és ferma ja que Gironès ha fet la mateixa foto, en el mateix dia dels anys 2020 i 2021, amb la mateixa càmera i enquadrament, i el reflex no apareix.
Una de les obres de l’exposició entronca directament amb la història de l’antic convent de Santa Mònica, que del 1635 al 1835, va arribar a tenir una important biblioteca, mig centenar de volums de la qual es conserven a la Universitat de Barcelona. Dos llibres d’aquella biblioteca han retornat literalment al seu lloc d’origen i formen part del projecte Gnosi il·luminada, d’Agustín Ortiz Herrera. Els llibres antics conviuen amb una sèrie d’objectes d’imatgeria queer, que estan vinculats a una pel·lícula que es projecta a la sala gran del segon pis del Santa Mònica, i que en alguns moments transformen l’espai en una mena de discoteca.
La tradició que ens travessa.
Comissariat: Marta Gracia / Enric Puig Punyet / Ferran Utzet
Centre d’Arts Santa Mònica
Barcelona
Fins a l’1 de maig de 2022