Un dels finals més escruixidors de la literatura universal és el d’Oncle Vània, de Txékhov. Si l’heu tastat, prou que sabeu com n’és de fonda la petjada que deixa. Una fuetada que arriba després dels desamors, de les anades i vingudes, del mal, del dolor d’existir. Novament sols a la casa familiar, oncle i neboda invoquen el silenci, totalment desolador, amb un darrer monòleg on ella, Sònia, ens obliga a seguir sempre endavant. Un manament moral que subratlla la tragèdia implícita de la vida.
L’última pel·lícula de Ryûsuke Hamaguchi, l'aclamada Drive my car, manlleva de l’obra del dramaturg rus aquesta crua desolació, el pes de tanta culpa, el mal endèmic de la incomunicació. De fet, de les tres hores de metratge —que mai no es fan llargues—, bona part són dedicades a l’assaig de l’obra de teatre i, de manera breu i conclusiva, a un fragment de la representació final. En un diàleg insòlit i ben compactat, el cineasta japonès barreja Txékhov amb un relat d’Haruki Murakami, amb d’altres referències velades, o no tant, com ho és la representació d’Esperant Godot que apareix a les primeres escenes, en aquest pròleg de quaranta minuts i sense concessions, just abans dels títols de crèdit.
L’inici ens dona la mesura del film que veurem, disposat a treballar el silenci que s’estableix en un espai minúscul com és un cotxe, on compartim lloc amb algú altre, però entaforats, en un trajecte a la manera d’una road movie, però sense recórrer grans distàncies, només amb desplaçaments rutinaris i quotidians. El protagonista és un actor i director de teatre, Yusuke Kafuku, que després d’un daltabaix emocional accepta dirigir una adaptació d’Oncle Vània a Hiroshima, amb una companyia multilingüe (coreà, japonès, anglès i llengua de signes) on coincidirà amb un jove i impulsiu actor. Yusuke no podrà conduir per prescripció de la producció i això farà que se li sumi, a l’aventura, una jove xofer, Misaki, que agafarà el volant del seu Saab vermell.
Drive my car ens mostra cicatrius, reals i simbòliques, i està construïda molt hàbilment a partir del no vist i el no dit, a partir del sacseig que provoca la no presència, tal i com veiem en el text teatral incessantment recitat al cotxe per la veu d’Oto, la dona de Yusuke. L’oportunitat que té de no claudicar davant l’imponderable, però també la poca destresa d’afrontar els problemes de cara, de no parlar quan hagués calgut i de seguir sempre endavant, en la inevitabilitat tràgica que comporta viure. Trajectes que fan dues persones que comparteixen moltes estones del dia, però poca intimitat; un temps de companyia, sense aparent escalf; de dir-se molt poc, però entendre que tots amaguem tragèdies, siguin o no reals, i que tots tenim l’oportunitat, en algun moment, de dir-les i de trobar algú que ens pugui escoltar.
Atent a l’evolució calmada dels personatges i de la història, Hamaguchi és una de les veus més interessants del cinema actual (Happy Hour, 2015, i La ruleta de la fortuna y la fantasía, 2021, entre d’altres), amb una última pel·lícula que consolida del tot una proposta que demana temps, però recompensa amb escreix. Valenta en la proposta, sense defugir el dolor i alhora esperançadora.
Drive my car (Doraibu mai kâ)
Direcció: Ryûsuke Hamaguchi
Japó, 2021
Durada: 179 minuts
Guió: Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe (història de Haruki Murakami)
Música: Eiko Ishibashi
Fotografia: Hidetoshi Shinomiya
Repartiment: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae.
Drama