Ningú va dir que lluitar contra el canvi climàtic seria bufar i fer ampolles. El consens sobre l'existència del fenomen i les seues causes antròpiques és generalitzat a aquestes altures i pràcticament ningú no dubta que el món no pot continuar funcionant com si els recursos de què ens proveeix la natura foren infinits. Portem camí de convertir el planeta en un lloc inhòspit per a les generacions que ens han de succeir. La lògica de l'acumulació i el consum que dicta el sistema capitalista ens ha dut a obrir les portes de l'Antropocè de bat a bat. Transformar el sistema energètic cap a models menys extractivistes ha esdevingut l'objectiu de totes les economies avançades. L'objectiu de la Unió Europea és clar i meridià: vol que el 40% de l'energia que es consumeix al continent procedisca d'energies renovables.
Des d'un punt de vista ideològic, és difícil no sentir-se impel·lit per la meta europea. Una altra cosa és, però, com assolir aquesta fita. Les estratègies i els mètodes per avançar en la transició energètica han esdevingut motiu de fricció política. Perquè per arribar d'A a B, hi ha molts camins possibles. Que li ho diguen, si no, a Pere Aragonès. La CUP va condicionar el vot favorable a la seua investidura a canvi d'una moratòria als grans projectes de les energies dites 'netes'. Uns mesos després els anticapitalistes van votar en contra del decret de renovables impulsat pel govern amb l'objectiu d'agilitzar els processos per a l'aprovació de projectes. La finalitat del dit decret era facilitar el compliment de la Llei de Canvi Climàtic, que fixa que l'any 2030 les energies renovables han de suposar el 50% de l'energia elèctrica consumida a Catalunya.
Les tibantors s'han reproduït uns quants quilòmetres més al sud. El lobby de les renovables ha vist en la invasió d'Ucraïna i l'escalada dels preus de l'energia la coartada perfecta per pressionar els poders públics. La campanya mediàtica està sent de manual. Dilluns, en una entrevista a Levante-EMV, el president de la Generalitat assegurava que divendres el Consell aprovaria un decret per agilitzar els tràmits burocràtics que permeten incrementar la potència instal·lada, especialment de fotovoltaica, en el curt termini. «No es pot fer una truita sense trencar els ous», contestava Ximo Puig quan el periodista li preguntava pels efectes de les instal·lacions de fotovoltaica i eòlica sobre el paisatge.
El decret, tanmateix, no s'aprovà aquest divendres. Els socis de govern -Compromís i Unides Podem – van demanar una pròrroga per analitzar i esmenar la proposta inicial. Recelen d'un text complex i que se'ls ha presentat a correcuita. No agraden ni el temps ni les formes. I tampoc el contingut. Algunes de les persones que avui estan en els graons intermedis del Botànic s'han partit la cara anant als pobles per assegurar-los que el de les grans plantes fotovoltaiques no és el model que vol aquest govern i que, en la mesura del possible, l'evitarien (no s'ha d'oblidar que és el Ministeri de Transició Ecològica qui, en última instància, té l'última paraula en les plantes de més de 50 megawatts/hora). Aprovar un decret que facilite les macroplantes és pegar-se un tir en el peu. Evidenciaria, a més, una contradicció en el discurs que els socis del Botànic no estan disposats a assumir, més encara quan en l'horitzó d'un any hi ha previstes unes eleccions.
Perquè aquesta és una qüestió molt sensible. Arreu del territori han sorgit plataformes veïnals que alerten de la presentació de projectes de grans dimensions. A cavall entre Salines, Villena i Elda la companyia Premier Engineering va presentar sengles projectes fotovoltaics que sumaven 22 milions de metres quadrats. Sobre Monòvar, Green Capital (on participa l'exgendre de Florentino Pérez) va projectar una planta de 6,1 milions de metres quadrats. A Jarafuel, un poble que no arriba als 800 habitants a la Vall d'Aiora, SPV Genia Davinci pretenia ocupar 5,3 milions de metres quadrats. A la Plana Alta, el projecte Magda contempla una extensió de 4,7 milions de metres quadrats. Són els parcs de major extensió plantejats al País Valencià fins ara. Tot i que alguns d'aquests projectes no han fructificat, l'alarma, davant l'allau d'iniciatives plantejades, està justificada.
Moltes d'aquestes iniciatives, de fet, estan plantejades en territoris d'interior, allà on el preu del sòl resulta més accessibles als inversos, molt dels quals de l'àmbit multinacional, que han vist en la transició energètica la nova gallina dels ous d'or. Es tracta, en molts casos, d'àrees del país que en l'anterior boom immobiliari van quedar al recer de la bogeria del totxo o que, almenys, no el van viure amb la intensitat de les zones més costaneres. La mirada dels inversos, tanmateix, s'ha fixat ara sobre elles. A ulls del capitalisme, volen convertir en sòl productiu un terreny que ara és improductiu, ignorant, en molts casos, les funcions mediambientals dels ecosistemes.
Al llarg de la història, l'acció humana ha modificat i ha incidit el territori per adaptar-lo a les seues necessitats. Però acceptar que el desenvolupament de la humanitat s'ha fet a costa de la destrucció de la natura no significa que hagem d'acceptar acríticament un desplegament desordenat i poc curós de les energies dites verdes. Els fons d'inversió de la fotovoltaica no poden dictar l'ordenació territorial, com tampoc els especuladors immobiliaris no haurien d'haver dictat mai l'ordenació urbanística al País Valencià. Estem a temps de no repetir els errors que vam cometre a la primera dècada del segle XXI. L'adequada ordenació del territori és essencial per definir un desplegament ordenat i curós del nou paradigma energètic. Les regles ja les va marcar el decret 14/2020 però, en algunes zones del País Valencià falta per delimitar les dimensions del terreny de joc. I aquests límits -de planificació territorial- cal que els marque l'administració i no les companyies privades.
Se sol dir que allò urgent no deixa veure allò important i aquest és un cas paradigmàtic. Ha de quedar clar que el shock de preus actual -gravíssim, sí- no el resoldrem, en el curt termini, amb clapades desordenades d'aerogeneradors i plaques solars gegantines. Aquesta és una transició prou important per fer-la amb criteris clars i regles del joc consensuades. Perquè abans de fer una truita, cal trencar els ous, sí, però també, i sobretot, cal saber la recepta.