La manifestació en defensa de l’escola catalana començava sota la pluja a la mítica plaça d’Urquinaona i va acabar al Tribunal de Justícia de Catalunya a dos quarts de tres tocats i amb sol radiant. És com una metàfora del que està succeint en el món del nacionalisme versus independentisme: quan sembla que arreu fosqueja, i que la gent té la moral per terra, tot d’una escampa, surt gent emprenyada de sota les pedres, les protestes creixen i, a més, els manifestants estan encantats d’haver-se conegut. Diuen que aquesta vaga en defensa de l’escola catalana ha estat seguida per pocs profes (ja en porten tres la setmana passada i se n’acosten dos més la setmana entrant); però les xifres oficials (al voltant del 7% a l’escola pública i una mica per sobre del 5% a la concertada) tenen poc a veure amb la realitat de la manifestació, molt més nodrida del que potser esperaven alguns astres polítics de l’independentisme. Les coses són com són. Alguns que la van convocar i van sortir per la tele no han tingut a bé presentar-s’hi, potser perquè ni ells no es creien l’èxit. La corrua que omplia Via Laietana no era, però, cap ficció. Quan la capçalera ja estava a la plaça d’Antoni Maura, encara hi havia gent que sortia de la plaça d’Urquinaona.
Als darrers temps, l’independentisme ha après a tirar pel dret, a autoorganitzar-se i, sobre tot, a no fiar-se dels seus líders. Em diuen que la manifestació ha estat organitzada a l’ombra pel Consell per la República. Si fos així, caldria admetre que en la vaga contra el 25% del castellà ha nascut un actor polític potent, mentre que no s’hi ha vist cap dels líders d’Òmnium, almenys en llocs destacats. Ha estat una evident demostració de força, sense escarafalls, ni paraules sobreres, però on traspuava una situació de cansament intens respecte a tota una sèrie de lideratges polítics que el postprocés ha diluït, fins i tot amb un punt d’injustícia.
La sorollosa no presència a la manifestació de persones que fa tres o quatre anys n’haurien estat líders indiscutibles mostra, a les clares, que l’independentisme és una trituradora de lideratges, però també que és capaç de crear-ne de nous i de viure per si sol, sense dependre del que decideixin taules de diàleg, pactes partidistes o subvencions interessades a la premsa amiga. Que el lideratge independentista estigui en crisi no significa que hagin desaparegut els independentistes. Potser, simplement, tothom s’ha tornat més cínic en les formes. Després de la mani els mateixos polítics que havien convocat la manifestació i que no es van dignar assistir-han fet una pastelada al Parlament, però mentre escric aquest article el personal se’ls està menjant fregits a les xarxes. Si un lideratge cau, ja en vindrà un altre i oferiu flors als rebels que fracassaren. El personal de l’independentisme cívic ja fa anys que s’està desempallegant (fins i tot massa!) de l’independentisme màgic institucional.
A la mani en defensa de l’escola catalana la cosa ha arribat a un punt de ridícul quan a correcuita el dia abans s’hi van afegir el conseller Cambray i el seu equip en una maniobra de “màrqueting i postureig” per usar els qualificatius del sindicat USTEC. El conseller és un cadàver polític i un llast electoral terrible. Que fent tota una pirueta, el Departament d’Ensenyament encoratja (només de boca) una manifestació que es tira hores cridant “fora Cambray”, no em diran que no té un punt de barroquisme i sofisticació realment esplèndid. Però el currículum passarà de tenir 315 hores de català a secundària a 245 i els manifestants tenien ben clar contra qui cridaven. Que ell i el seu equip siguin responsables d’una reducció brutal de les hores de català a les aules no sembla un detall sense importància. Amb 35 aules que ja s'han vist abocades a complir amb els percentatges de castellà dictats per la justícia, la sensació que Ensenyament no fa res (o no en sap o no pot) és eixordadora entre els docents.
De Cambray i el seu equip, ningú n’espera res. Com deia el representant de la COS al final de la manifestació, "no hem vingut a demanar suport, venim a demanar que es desobeeixi la sentència del 25% i hi hagi garanties per protegir i cobrir als que sí que estem disposats a lluitar per la nostra llengua". Si la Generalitat crida a la vaga, tot cal dir-ho, seria també just que la remunerés. Ara falta veure si al conseller li tocaran la nòmina solidàriament, com tocaria. Un dia de vaga surt a 100 eurets i si aquest mes de març barceloní algun professor esforçat les ha fet totes (vaga feminista, vaga pel català i cinc dies de vaga per Secundària) la seva nòmina gairebé transparentaria. Així que veure si Cambray s’ha adherit a la vaga o només ho ha fet veure serà tema d’interès informatiu als propers dies. No ho veurem, em temo.
D’on surt la gent? Òbviament d’un cansament molt llarg i d’una clara consciència que el que no facin ells no ho farà ningú. Conforme passava la manifestació, la gent d’Elite Taxi aplaudia els docents i estudiants que es manifestaven al passeig de Picasso. Taxistes, senyores que van al mercat o professors de secundària no són el prototipus del revolucionari professional. Més aviat surt al carrer el que es podria qualificar de “gent d’ordre” farta de preses de pel. Simplement n’estan tips. A poc a poc, el cansament social d’anys es va convertint en organització. Tampoc al exagerar les coses; no sembla que estiguem a la primavera, ni està a venir l’octubre roig (metafòricament parlant). Però les manifestacions de la setmana passada i la d’aquest dimecres contra la imposició de 25% de castellà tenen un punt de símptoma. El crit “per la llengua i per la terra/ Catalunya en peu de guerra” no ha ressonat debades. Les pilotes amb pintura al cordó policial davant el TSJC són un avís. L’època del “ni un paper a terra” està morta i enterrada i consellers com Cambray ho haurien d’entendre, si no es volen convertir en cadàvers polítics.