Darrerament fa la sensació que no hi ha un sol Zelenski, sinó molts. Al president ucraïnès se l’ha vist al Parlament Europeu; en manifestacions per la pau parla des de grans pantalles a les masses que l’aclamen a Praga o Frankfurt, i compareix per videoconferència, com va fer fa dues setmanes, davant de parlamentaris d’Ottawa, Washington i Berlín.
Els seus discursos estan fets a mida per al públic destinatari. A Londres va modificar una citació de Winston Churchill, el veneradíssim heroi de la Segona Guerra Mundial al Regne Unit, i va proclamar: “Lluitarem als boscos, als camps, a les costes i als carrers”.
A la capital del Canadà, Ottawa, va suplicar al primer ministre Justin Trudeau que es posés en la situació desesperada del seu poble: “Justin, t’imagines que tu i els teus fills sentíssiu totes aquestes fortes explosions, les bombes als aeroports... I si això passés a l’aeroport d’Ottawa?”.
A Washington va comparar la situació d’Ucraïna amb el trauma dels EUA després dels atacs de Pearl Harbor i de l’11 de Setembre. Després va posar un vídeo en què es veia l’impacte de bombes, persones fugint, nens morts i ferits. Va ser un film tan commovedor i emotiu que alguns diputats es van haver d’eixugar les llàgrimes i, a continuació, la CNN es va disculpar davant dels espectadors per no haver avisat de la duresa de les imatges.
A Berlín, en un discurs per videoconferència davant del Bundestag, Zelenski va adoptar un to més sever i va renyar Alemanya per les seves relacions comercials massa estretes amb el règim de Putin. “Hem vist la gran quantitat de connexions que tenen les seves empreses amb Rússia”, va dir Zelenski. El seu govern, va afegir, ha alertat moltes vegades Alemanya que Moscou podia utilitzar el gasoducte Nord Stream 2 com una arma i per preparar una guerra, “però vosaltres vau dir que no era sinó un projecte entre empreses privades”. Si Putin guanya la guerra, va dir Zelenski, a Europa es tornarà a aixecar un mur.
Aleshores va dirigir-se directament al canceller: “Estimat canceller Scholz, destrueixi aquest mur. Doni a Alemanya el paper de lideratge que es mereix”. Això també era una al·lusió, en aquest cas al famós discurs que va fer a Berlín Ronald Reagan el 1987, en què va reclamar això mateix a l’aleshores líder del Kremlin, Mikhaïl Gorbatxov: enderroqui aquest mur!”.
El missatge que Zelenski envia a Occident és senzill: ajudeu-nos, heu de fer molt més.
Mentrestant, a Kíiv, la capital ucraïnesa, hi ha barreres antitancs bloquejant els carrers, impacten míssils damunt de blocs de pisos i la gent busca refugi a les estacions de metro.
De la nit al dia, Zelenski s’ha convertit en un heroi; és un David que lluita contra Goliat, el bo contra el dolent. Un president impensat per a un temps de guerra, un Churchill amb samarreta verda i forro polar, que fins fa quatre dies encara era objecte de burles i era titllat de pallasso polític i que no fa gaire era un no ningú en l’escena política internacional, s’ha catapultat a la palestra mundial i ara arriba a un públic planetari.
Zelenski no és ni de bon tros l’únic que oposa resistència a l’atac rus. Centenars de milers de soldats lluiten contra els invasors, i també aporten el seu gra de sorra els membres de l’exèrcit territorial, metgesses, sanitaris, transportistes, cuiners, auxiliars, un exèrcit de voluntaris. Hi ha, a més, l’alcalde la segona ciutat més gran del país, Khàrkiv, que està sent bombardejada per les tropes russes. No parla ucraïnès, sinó rus, però no deixa cap dubte de la pertinença de la ciutat a Ucraïna. Hi ha el jove cap de l’administració de la regió de Mikolaiv, al disputat sud, que amb aparicions regulars en vídeo també s’ha convertit en una estrella mediàtica. També hi ha l’alcalde de la petita ciutat de Melitópol, que va ser fet presoner pels russos i va ser alliberat novament pels ucraïnesos. “Hi ha una mena de Zelenski col·lectiu”, diu el politòleg de Kíiv Volodímir Fessenko.
I també s’hi ha d’afegir, és clar, l’exboxejador Vitali Klitxkó, que el 2014 va ser escollit alcalde de Kíiv. Klitxkó, juntament amb el seu germà Vladímir, ja ha donat a entendre que no abandonarà la ciutat i que vol lluitar fins al final. Està a primera línia del front, visita edificis derruïts, dona ànims a les voluntàries i es preocupa de la ciutat, que les tropes russes intenten rodejar.
Tanmateix, és Volodímir Zelenski qui s’ha convertit en el rostre de la resistència contra l’agressió russa. El president ucraïnès, amb l’estatura i l’actitud d’un lluitador dur de pelar, és un heroi de dimensions i rostre humans, i un dels seus talents especials és que aquestes qualitats semblen funcionar arreu del món. La seva calidesa i empatia sembla que commouen tant els neozelandesos com els alemanys, els grecs o els brasilers. Zelenski utilitza aquesta popularitat amb mestria i de manera incansable per fer campanya a tot el planeta i aconseguir tant suport per al seu país com sigui possible i en la forma que sigui. Diners, armes, sancions, mercenaris, roba, pa, solidaritat, cançons, amor: tot és benvingut i es rep amb agraïment.
La força de les seves intervencions es deu a molts aspectes. En els seus missatges regulars en vídeo es pot veure el món de la guerra i del perill de mort, ben real, amb ingredients de les actuals sèries televisives. Quan, per demostrar la seva implacable vivacitat, passeja pels passadissos de la seu presidencial de Kíev, amb la càmera del mòbil en mode selfie, aconsegueix l’autenticitat de les gravacions amateurs, com les que es veuen a YouTube o Instagram.
El seu missatge per a Occident és el següent: “Si Ucraïna no sobreviu, Europa tampoc sobreviurà”. O dit en positiu: “Si guanyem –i estic segur que guanyarem–, serà un triomf de tot el món democràtic”. Zelenski és el rostre d’aquesta època. No és un Che Guevara guapo, però també es convertirà en una icona: un lluitador per la llibertat que podria ser el veí de casa, un home gairebé com tu i com jo.
S’ha escrit molt sobre la peculiar trajectòria d’aquest home. És una persona que ha fet dues vegades el paper de president: primer com a actor en una comèdia televisiva (en certa manera va ser una mena d’assaig) i després de veritat. A la sèrie d’humor Servidor del Poble, Zelenski feia d’un professor d’Història conservador que, sense fer res, era escollit cap d’Estat i s’havia d’imposar enmig d’un sistema polític corrupte. La imatge de l’humil president Holoborodko, que vivia modestament i anava a la feina amb bicicleta, va ser la millor publicitat per al futur candidat presidencial Zelenski.
Ara bé, encara que la seva carrera sembli peculiar, ha seguit una lògica. A l’origen de tot no hi ha el talent de Zelenski, sinó el fracàs de tota una classe política. Després de quasi tres dècades d’independència, incloses dues revolucions, a Ucraïna pràcticament no hi havia cap polític en qui els electors confiessin. I amb la pèrdua de confiança arriba l’hora dels populistes, dels polítics no professionals.
El que Zelenski significava aleshores per a la política ucraïnesa i com d’allunyada estava la seva imatge de la d’un president en temps de guerra que té ara, es posa de manifest en un instant memorable de la campanya electoral del 2019. Va ser en un debat públic entre Zelenski i l’aleshores president, Petró Poroixenko, que va tenir lloc a l’estadi olímpic de Kíiv. El lloc l’havia triat Zelenski. Ell volia com més xou televisiu millor, com menys debat concret millor; en aquell duel partia com el concurrent més dèbil. I aquell dia Poroixenko va insistir sobretot en un argument: Zelenski no pot dirigir una guerra, aquest home només serveix per a la pau. I el nostre país no es pot permetre un president així.
S’imaginen aquest humorista fent de comandant en cap de l’exèrcit ucraïnès?, va preguntar Poroixenko, i ell mateix hi va donar la resposta: “Un actor, una persona amb talent però sense experiència, no pot dirigir la guerra contra l’agressor rus”. Zelenski serà “un cap d’Estat feble”, “perquè no podrà resistir els cops de Putin”.
Poroixenko –que li treia un cap a Zelenski, era d’una generació anterior i tenia molta més experiència política– havia estat escollit just després de la revolució de l’Euromaidan. El 2014 aquest multimilionari i polític havia desplegat l’exèrcit ucraïnès al Donbass contra els separatistes fidels a Moscou i contra soldats russos, amb grans pèrdues per a les pròpies tropes i la població civil. Sabia què volia dir lluitar contra els atacs tant ocults com evidents de Putin. En canvi, Poroixenko va acusar falsament Zelenski d’haver-se escapolit del servei militar en aquells temps decisius. Molta gent el considerava poc patriota.
Aquell dia, a l’estadi olímpic de Kíiv ningú podia entreveure que al cap d’uns anys Zelenski patiria cops molt més durs de Putin que Poroixenko i que seria un comandant en cap exemplar. I qui menys s’ho imaginava era el mateix Zelenski. La seva ambició era portar la pau al Donbass, posar fi a la guerra que encara s’hi lliurava. No va triar el paper de president en temps de guerra. Ell volia ser un president dels temps de pau. Quan després de les eleccions es vestia de militar i visitava les tropes al front del Donbass, es notava que era un civil a qui la cosa militar li era aliena.
I aquest tipus de president era el que volien el 2019 els ucraïnesos. N’estaven tips, de la retòrica nacionalista de Poroixenko. Molts sospitaven que els eslògans patriòtics no eren més que un vel amb què una elit política tradicional amagava la seva corrupció. Amb una majoria aclaparadora van escollir l’humorista per al màxim càrrec de l’Estat i van votar el seu partit, Servidor del Poble (anomenat igual que la seva sèrie de televisió), per convertir-lo en la força amb més representació al parlament amb diferència.
També es pot dir que van votar un somni en comptes de la realitat. Perquè Zelenski no tenia cap programa polític. En comptes de presentar-se en actes de campanya, preferia continuar anant de ciutat en ciutat amb la seva tropa d’humoristes fent esquetxos. Citant Poroixenko, tot un poble havia optat per “comprar a cegues”: els ucraïnesos havien triat un home que, si bé la seva cara els era familiar perquè l’havien vist a la tele, no sabien quins plans tenia.
La transformació de Volodímir Zelenski en un símbol de la resistència nacional té lloc a la vista de tothom un cop començada la guerra. El matí del 24 de febrer, Zelenski explica al seu poble en un videoselfie que el president rus, Vladímir Putin, ha enviat les seves tropes a Ucraïna. Aleshores Zelenski encara va amb americana i camisa blanca. A la tarda d’aquell mateix dia apareix en una breu conferència amb la samarreta verda, i ja no canviarà de vestimenta. Però a partir d’aleshores parla amb un to humà, és un civil vestit de militar. No fa com Putin, que va amb americana i corbata i fa una ganyota d’odi mentre parla sobre geopolítica o greuges històrics. Ell parla amb frases senzilles i curtes, dona ànims i consol.
Però el que fa sobretot és demostrar que és a Kíiv, al barri del govern, a la seu de la presidència. I això no és una evidència. Putin havia planejat una guerra llampec, Kíiv havia de caure en poc temps. Aquest és el motiu pel qual, abans de l’atac, l’inquilí del Kremlin ja havia portat les seves tropes a Bielorússia, situada a menys de 150 quilòmetres de la capital ucraïnesa. Vist així, des que va començar la guerra hi ha bons motius perquè Zelenski se’n vagi a un lloc segur. El rumor que el president havia fugit ha estat difós reiteradament pels russos, entre altres pel portaveu de la cambra baixa russa.
El segon dia de guerra, Zelenski es grava amb el cap de l’administració presidencial, Andrí Iermak, el primer ministre, Denís Xmihal, el cap del grup parlamentari del partit de govern, David Arakhamia, i el seu assessor Mikhailo Podoliak. És de nit, al fons es veu l’edifici presidencial, al carrer Bankova. “Els nostres soldats són aquí”, diu Zelenski. “Els nostres ciutadans i la societat són aquí. Tots som aquí. Estem defensant la nostra independència”. Se’l veu alegre.
Al vídeo apareix el seu cercle més íntim. Andrí Iermak, jurista i exproductor cinematogràfic, que dirigeix l’oficina del president, és la figura clau de Zelenski en els esforços de Kíiv per aconseguir suport i ajuda internacional. Al final de la primera setmana de guerra, Iermak es va dirigir directament a la societat nord-americana amb un article al New York Times. Es titulava “Escric des d’un búnquer amb el president Zelenski al meu costat. Lluitarem fins a l’últim sospir”.
El paper que ara és més visible dins l’equip de Zelenski ha recaigut darrerament en Mikhailo Podoliak. L’assessor del president va viure durant molt de temps a Bielorússia, on va treballar de periodista per a un diari opositor al règim. Igual que el diputat de la Rada David Arakhamia, és un dels negociadors que duen a terme converses directes amb representants russos. Podoliak informa els ciutadans regularment per Twitter sobre l’evolució de les negociacions. També va ser Podoliak qui no fa gaire va oferir una mostra del dia a dia de Zelenski: va dir que el president només dorm entre tres i quatre hores i que està quasi les vint-i-quatre hores en contacte amb els seus col·laboradors.
Denís Xmihal, doctor en Economia originari de l’oest del país, completa el cercle més estret. Zelenski el va nomenar primer ministre fa dos anys. Últimament ha participat en la trobada de Zelenski amb els caps de govern de Polònia, la República Txeca i Eslovènia.
Es demostra, doncs, que el president és capaç de no desorientar-se en una situació caòtica i de delegar responsabilitats. “Actua de manera sistemàtica i ràpida”, diu a Der Spiegel Mikhailo Fedorov, ministre per a la Transformació Digital del govern ucraïnès. “No accepta un no per resposta, està disponible les vint-i-quatre hores del dia virtualment”. Zelenski no és un microgestor, diu Fedorov, dirigeix reunions del govern i amb equips més petits, en què s’intercanvien idees i es debaten els següents passos que cal seguir.
Zelenski assumeix la tasca de comunicador tant cap endins com cap enfora. “Ha nevat”, diu en un vídeo que publica el 8 de març. “Igual que la guerra, la primavera també és dura”. Però tot anirà bé. Guanyarem”. Després pica l’ullet a la càmera. Putin pot malparlar durant dues hores dels enemics de Rússia, però cap dels seus discursos serà mai tan efectiu com aquesta picada d’ullet. Els anys d’experiència de Zelenski com a actor, la seva traça amb els moments culminants, les pauses i els tempos, la utilització de la seva veu rogallosa i inimitable: enmig de la guerra, de sobte totes aquestes qualitats s’han tornat armes. L’adversari té el segon exèrcit més poderós del món, però Zelenski sap convèncer, captivar i emocionar.
Un té la sensació que aquest home, que a la vida ha fet diversos papers i a qui a vegades fins i tot s’ha vist visiblement incòmode en el paper de president, ha trobat el paper de la seva vida. “Finalment té l’oportunitat de ser ell mateix: una persona i no un polític”, diu Ihor Novikov, un exassessor de Zelenski.
De cop i volta, Zelenski sembla que està alliberat de totes les cotilles que abans el limitaven. A la política, de la qual durant anys es va burlar a la tele, hi va arribar amb una mena de ràbia infantil, volia derrotar un sistema corrupte que ell mateix no havia entès del tot. Però ara ja no fa un paper. Ara el moment no exigeix la negociació realista d’uns pactes odiosos, sinó fermesa, humor i presència a la pantalla. “Torno a reconèixer el Zelenski d’abans: l’home que el 2019 va entrar en política”, diu l’exassessor Novikov.
Zelenski s’ha convertit en el símbol de la resistència ucraïnesa, diu el politòleg Volodímir Fessenko. “Igual que el Che Guevara es va convertir en el símbol de la resistència d’esquerres, ara Zelenski és una mena de Che ucraïnès”. Segons una enquesta de l’1 de març, el 93% dels ucraïnesos donen suport a les seves actuacions. Han quedat oblidats els retrets de temps enrere: el fet que Zelenski infringís els principis de l’Estat de dret quan va fer imposar sancions a oligarques i canals de televisió que li eren incòmodes o que durant molt de temps no fes cas dels avisos dels EUA d’un imminent atac rus.
Abans d’entrar en política, Zelenski no era favorable a adherir-se a l’OTAN. Però en temps del seu predecessor, Petró Poroixenko, l’entrada a l’OTAN i la integració amb Occident es van inscriure com a objectius a la constitució. Zelenski, ja abans d’aquesta guerra, feia el curiós paper d’un escèptic amb l’OTAN que a plena veu reclamava una perspectiva concreta d’adhesió; no pas perquè la considerés possible, sinó perquè volia posar al descobert la hipocresia d’Occident. “Fa anys que diuen que suposadament tenim les portes obertes. Però també hem sentit que per aquelles portes no hi podem entrar”, va dir.
Pel mateix motiu reclama ara una zona d’exclusió aèria damunt del seu país, tot i saber que l’OTAN no hi accedirà. I la seva insistència a adherir-se a la UE també té a veure amb la decepció amb l’OTAN. Tothom sap que pactar la pau amb Rússia només és possible si Kíiv renuncia a les seves ambicions d’entrar a l’OTAN. Per a Zelenski és més important impulsar d’una altra manera la integració amb Occident recollida a la constitució.
El fet que, en realitat, russos i ucraïnesos són un sol poble, com ha afirmat Putin, ha quedat descartat per les reaccions dels ucraïnesos davant aquest atac. Però les societats són prou properes perquè Zelenski pugui parlar directament als habitants del país veí.
La nit del 23 al 24 de febrer, quan s’acumulaven els indicis que esclataria una guerra, es va dirigir als russos per apel·lar a la seva consciència. Amb el seu to senzill i seriós, l’al·locució és una obra mestra dels discursos polítics. Punt per punt, va desbaratar els arguments amb què Putin justificava la invasió d’Ucraïna, va intentar guanyar-se els russos, però sense fer-se el simpàtic ni mostrar servilisme. “Si ens ataqueu, ens veureu la cara, no pas l’esquena”, va avisar. “Els russos volen la guerra? M’agradaria respondre a aquesta pregunta. Però la resposta depèn només de vosaltres, els ciutadans de la Federació Russa”.
Això també forma part de la resistència contra l’atac: una nova consciència, un nou to en la relació amb els veïns. Zelenski parla sense odi. Però d’aquesta manera l’enorme ferida que ha provocat la invasió de Putin als atacats encara es fa més patent, com també l’estranyesa que s’ha creat entre les societats russa i ucraïnesa.
Zelenski, jueu i fill d’un professor, natural de Kriví Rih, al sud d’Ucraïna, sembla l’antítesi vivent de la propaganda de Putin, segons la qual Ucraïna està en mans dels nazis. “Com puc ser un nazi? Expliqueu-li-ho al meu avi, que va passar tota la guerra fent de soldat d’infanteria de l’exèrcit soviètic i que va morir sent coronel a la Ucraïna independent”, va dir en un discurs dirigit als russos.
És incert com serà el desenllaç de l’enfrontament entre Rússia i Ucraïna. És improbable que Putin posi fi a aquesta guerra abans d’aconseguir èxits tangibles. I malgrat les victòries considerables dels defensors, hi ha una cosa clara: l’exèrcit rus disposa de molts més recursos. Putin potser no tindrà prou poder per conquerir Ucraïna, però sí que en té prou per destruir, arrasar i aniquilar les seves ciutats.
Quan Zelenski va arribar a la presidència el 2019, al parlament de Kíev va dir que el president no era ell, sinó tots i cadascun dels ucraïnesos. Va ser un discurs emotiu, amb el mateix to potent i senzill que també tenen les seves intervencions d’ara. Aleshores va ser objecte de burles. Encara no havia arribat l’hora d’aquella emotivitat.
Ara que Zelenski s’ha convertit en el líder i motivador d’una nació en hores baixes, aquell discurs encara sembla més inspirador i contundent. Per a molts dels que ara han d’oposar resistència contra la invasió russa, la frase sona autèntica: ara tots són el president.
D’humorista a lluitador
Gener del 1978: Zelenski neix a la ciutat de Kriví Rih, al sud d’Ucraïna.
1997: Funda la seva companyia de teatre, Kvartal 95.
2006: Participa en la versió ucraïnesa de Dancing with the Stars.
2015: Es comença a emetre la sàtira televisiva Servidor del Poble. Zelenski hi fa d’un professor que de cop i volta arriba a la presidència.
Maig del 2019: Zelenski jura el càrrec de president després d’una clara victòria electoral davant de Petró Poroixenko.
Traducció d'Arnau Figueras