Al mercat, tant als súpers com a les peixateries, podem trobar, de forma regular o bé ocasionalment, d'altres peixos d'importació, que també mereixen una atenció gastronòmica, si bé hem de saber que, en general, no són pas tan frescos com el peix de la costa. A més, el canvi climàtic està introduint, a les nostres costes nous peixos, en general d’origen tropical o de mars més calents. No solament consumim peixos procedents d’aigües càlides, sinó també d’aigües fredes o molt fredes: de l’atlàntic, el mar de Barents, Alaska... De fet hi ha flotes espanyoles que treballen en aquestes coses, així com en el banc saharià i altres. D’aquests mars venen el bacallà, l’skrei, el rèmol empetxinat, el llenguado, la rajada, el carboner, l’halibut, l’eglefí i diversos crustacis, dels escamarlans als llamàntols, crancs, etc. Més a la vora tenim les costes gallegues, que ens donen rèmols empetxinats, llenguados, meros, orades, raps i, és clar, una gran varietat de marisc: musclos, cloïsses, escopinyes, santiaguiños, percebes, zamburiñas, espardenyes, crancs, bous de mar, cabres, gambetes i galbes, escamarlans, nècores, garotes, llamàntols, pops...
Trobem sardines del nord de la Península, seitons de Matoshinos, Portugal, lluços del Pacífic o de l’Atlàntic, raps o peixo petit de la Xina, llagostins d’Amèrica, calamars de l’Índia, pops del Regne Unit o del Marroc, cabres i llamàntols de Normandia, llagostes d’Amèrica, peixos plans i crancs d’Alaska, a part de peixos de les costes gallegues, basques i espanyoles.... I peixos i mariscos diversos de piscifactoria, generalment d’Amèrica –llagostins, de Suècia, salmó, etc., així com no fa molt han arribat llenguados de piscifactoria, que fan companyia als ja coneguts rèmol empetxinat, orada i llobarro i altres que s’estan introduint. Alguns d'aquests peixos, amb d’altres com el bacallà fresc, l’skrei (bacallà fresc de primavera, de Noruega) l'halibut, etc., ja comencen a veure's en els nostres mercats. Sense parlar del sospitosos peixos de riu que tenen tanta acceptació, entre altres coses perquè es venen filetejats, sense espines, i la gent no sap ben bé que són: perca del Nil –amb la qual es fa el frau de fer-la passar per mero–, panga, etc. Per cert, tant la perca del Nil com el panga han est contestats perquè poden ser sospitosos des del punt de vista ètic o de la seva sanitat. Actualment a Catalunya mateix es produeix tonyina roja de piscifactoria a la regió de l’Ebre. I també s’estan fent proves amb el cultiu del pop i altres espècies.
L'alosa no és un peix poc freqüent a la Mediterrània. Es troba més aviat a l'Atlàntic, incloent-hi Portugal, però gastronòmicament té un gran interès, i ara es troba als nostres mercats. En espanyol se’n diu sábalo, alose en francès, shad (o allis shad) en anglès, cheppia o chippione en italià, sável en portuguès, kodaka en basc.
L'eglefí (gadus aeglefinus) no existeix a les nostres costes, però sí que comença a ser present als nostres mercats. Té una carn blanca i amb fulls, similar a la del bacallà. De fet, és un dels peixos que s'utilitzen, en sec, per a substituir-lo sense, però, que tingui la mateixa qualitat.
El carbonero és el nom espanyol del gadus virens o peix carboner, gàdid (com la mòllera, el bacallà, el lluç) que se sol trobar a les aigües de l'Atlàntic nord, d'Escòcia a Noruega, i també als Estats Units i que, per tant, és absent de les aigües ibèriques. Se’n diu també, en espanyol, fogonero, salmón de mar i liba; abadexu i ferrete a Astúries; i colín o fogonero a Galícia. En francès s'anomena lieu noir i en anglès saithe, coalfish, coley, pollock (als Estats Units), etc. Es troba d'importació, i li podeu donar els mateixos usos culinaris que al bacallà fresc. Aquests noms al·ludeixen al color fosc de la seva carn, que és tova.
El peix carboner és una espècie de peix marí del gènere pollachius. Se sol confondre per la seva similitud amb el bacallà (gadus morhua) o l'abadejo (pollachius pollachius), i de fet, sol substituir culinàriament a algun d'ells. La característica que el distingeix (entre altres) de tots dos és la línia que recorre longitudinalment tots dos lloms. Se sol fer servir per elaborar surimi, tot i que es cuina i a Alemanya es fuma –de fet, se’n diu seelachs o salmó de mar. A Escòcia es fregeix arrebossat amb civada, o bé se’l cou amb aigua de mar. Als països escandinaus se’n fan sopes. També se n’aprofiten les ovades i el fetge. Aquests noms al·ludeixen al color fosc de la seva carn que és tova. En basc se’n diu ikazkin, en gallec fogoneiro, en ital¡à merluzzo nero o carbonaro, en francès lieu, merlu o colin noir –se sol pescar a les costes de Normandia–, en anglès pollock, i també goberge i saithe al Canadà.
Aquest peix pot aconseguir una longitud d'una mica més d'un metre, encara que és molt freqüent veure espècimens que atenyen els 35 centímetres. Es troba generalment en l'Oceà Atlàntic, al nord de França, Alemanya, Països Baixos i a Islàndia, al el sud-oest de Groenlàndia, així com en les costes de l'est de Canadà.
Com que el peix de la costa és insuficient, cada cop més tots els mars, de l’Atlàntic al Pacífic, són presents a les nostres peixateries. També es produeixen fraus, com ara fer passar les palaies per llenguado o els halibuts per bacallà. També hi ha anxoves que no són anxoves –són d’espècies menys valorades–, així que a l’hora d’anar a la compra cal llegir les etiquetes.
El silur, un peix de grans dimensions, que trobem a l’Ebre i altres rius, aquí no es menja, però sí als Estats Units i altres cultures. Va ser introduït per uns pescadors alemanys. Altres espècies invasores són els crancs blaus americans, que ja es comencen a utilitzar en diversos plats. De fet, els peixos més consumits, en general, no són de les nostres costes. A part del bacallà i el salmó, hi ha la sardina, el seitó, la tonyina i el bonítol, el verat, el lluç, el llenguado, el calamar, el pop, el llagostí, la llagosta, el llamàntol...