El passat dia 2 de març un dels més coneguts presos del moviment independentista de Còrsega, Yvan Colonna, fou agredit per un altre pres. De resultes de l’atac l’independentista quedà en estat de coma i de mort cerebral, i moriria vint dies més tard. Segons la fiscalia antiterrorista francesa, l’agressor fou un conegut gihadista, Franck Elong Abé, que l’intentà assassinar perquè —segons el seu testimoni donat a la policia, que recollí el diari Cors Matin—, li havia fet comentaris contra el seu déu que considerà flastomies mereixedores de la mort.
L’explicació oficial no va conhortar la major part de l’opinió pública corsa. Tot d’una que a l’illa es tingué notícia del que havia passat, va créixer la indignació a través de les xarxes socials. Un estat d’ànim que transcendí a la premsa local de forma immediata. I acte seguit, passà als carrers, on l’endemà es manifestaren els sindicats d’estudiants que consideraren que l’actitud francesa fou, com a mínim, poc acurada a l’hora de preservar la seguretat de Colonna, cosa que s’explicaria per mor del seu activisme independentista.
Els primers aldarulls a la via pública van ser protagonitzats per estudiants el dijous dia 3. L’endemà convocaren una manifestació per al diumenge següent. En primera instància, la premsa francesa no havia fet gaire cas de les protestes. Tanmateix, la massiva assistència a la concentració dominical va sorprendre tothom. Més de 10.000 persones es manifestaren a Corti, la ciutat —construïda al segle XV pel virrei de la Corona d’Aragó— que és emblema del nacionalisme cors. No debades entre 1755 i 1769 fou la seu del govern independent de l’illa. Val a dir que la població de la localitat —uns 7.500 habitants— està per sota de la gran afluència de manifestants. De fet, com a tota l’illa amb prou feines hi viuen 340.000 persones, una manifestació tan nombrosa és prou important.
Tot el ventall independentista i autonomista cors era present a la concentració. Inclòs el president del Consell Executiu elegit per l’Assemblea de Còrsega, Gilles Simeoni, que fou advocat de Colonna quan fou acusat i jutjat —i finalment condemnat— per l’assassinat del prefecte de l’illa l’any 1998. També s’hi afegiren representants de diverses entitats fora del món nacionalista així com de la Lliga de Drets Civils. La marxa fou encapçalada per una pancarta portada per estudiants força il·lustrativa de l’estat d’ànim a l’illa: “Estat francès assassí”.
Durant la desfilada i sobretot després es produïren enfrontaments entre manifestants i la policia. Segons explicà el diari Cors Matin, resultaren ferits un grapat d’activistes, es llançaren còctels Molotov, la policia carregà i llançà gasos lacrimògens... Les protestes no acabaren aquella jornada. En dies posteriors es van portar a terme diversos actes de protestes, entre d’altres el bloqueig per unes hores del port que rep ferris des del sud de França. Durant tota la setmana posterior es van organitzar nombrosos actes amb el mateix denominador comú: l’exigència d’una investigació imparcial de l’Estat francès sobre l’intent d’assassinat, l’acostament dels presos a l’illa i, també, un canvi d’actitud de París que permeti negociar seriosament un estatut especial que reconegui una àmplia capacitat d’autonomia política per a Còrsega.
Els aldarulls es van estendre a diverses localitats —inclosa la capital, Ajaccio—, amb durs enfrontaments amb la policia, llançament de còctels Molotov contra instal·lacions oficials franceses... Els partits nacionalistes corsos, els estudiants, les associacions de presos, sindicats, la Universitat de Còrsega i altres entitats crearen un col·lectiu per coordinar les “accions militants” de protesta. La nova entitat convocà per al diumenge següent una altra manifestació, en aquesta ocasió a la localitat de Bastia per reclamar, a més d’explicacions per l’agressió de Colonna, la llibertat dels presos independentistes i el reconeixement polític de la identitat corsa com a única forma de solucionar el conflicte que es viu a l’illa.
El diumenge 13 de març participaren en la manifestació entre 10.000 i 15.000 persones, novament rere de la pancarta “Estat francès assassí”. I altra vegada hi hagué aldarulls durant la marxa i en especial a la fi d’aquesta. Es tiraren còctels Molotov, hi hagué dures càrregues policials... Amb el resultat d’una vuitantena de ferits, més de quaranta dels quals eren agents policials.
Si a l’inici de les protestes a Còrsega el Govern de la República va fer oïdes sordes, la intensificació dels aldarulls i les massives peticions transversals a favor que París s’avingui a negociar un estatut d’autonomia especial per a l’illa, feren reaccionar el poder central. Segons va publicar en la seva edició digital el dilluns dia 14 Cors Matin, el ministre de l’Interior francès, Gérald Darmanin, anuncià aquell mateix matí que els següents dimecres i dijous de la setmana passada —viatjaria a Còrsega per “obrir” un “cicle de converses” amb “tots els càrrecs electes i forces vives de l’illa” sobre la situació política. El representant del poder central es mostrava disposat a “escoltar les peticions dels representants electes de Còrsega sobre el futur institucional, econòmic, social o cultural” de l’illa, en particular “les del president del Consell Executiu, Gilles Simeoni”, el qual ha reclamat en nombroses ocasions d’ençà que ocupa el càrrec (2015) un estatut d’autonomia política per a Còrsega. El diari explicava que aquesta roda d’entrevistes del ministre “no té precedents” i que París té clar que “cal trobar les condicions per a una evolució d’aquest tipus de Còrsega”, tot i que el Ministeri de Darmanin no havia donat cap detall exacte de com podria el futur procés polític. Encara més: el Govern francès alleugerí el grau penitenciari especial que patien els altres presos independentistes, en una aparent mostra de voluntat de distensió.
És possible que, en efecte, alguna cosa estigui canviant. No debades la situació política i social en relació amb la possibilitat d’un nou estatus polític per a Còrsega és clarament majoritari. A les eleccions celebrades —en segona volta— el 27 de juny de l’any passat els partits que exigeixen l’autonomia política i la cooficialitat de la llengua corsa van obtenir el 68% dels vots. El millor resultat electoral d’aquest àmbit polític en tota la seva història. Gilles Simeoni tornà a ser elegit president del Consell Executiu. El seu partit, Femu a Corsica, de caràcter autonomista, es va fer amb el 40,6% dels vots. Gràcies a la prima d’escons que s’enduu la llista guanyadora, assolí la majoria absoluta a l’Assemblea: 32 de 63. En segon lloc quedà la coalició conservadora francesa de Laurent Marcangeli, amb el 32% dels vots i 17 escons. La tercera posició fou per a la coalició formada entre el Partit Nacionalista i l’independentista Corsica Libera, amb el 15,1% dels vots i 8 escons. En quart lloc quedà Core in Fronte, independentista, amb el 12,3% dels vots i 6 escons. Cap partit de l’esquerra francesa obtingué representació. Tot i que el guanyador no necessita suports ja que té la majoria absoluta, a l’efecte de parlar amb París sap que compta amb el suport de les forces sobiranistes, que estan a favor d’assolir un estatut d’autonomia per a Còrsega.
A aquest efecte, just després dels comicis Simeoni va fer una crida a crear “una plataforma tan gran com sigui possible” que ajunti els partits polítics, sindicats, grups empresarials i qualsevol tipus d’entitat social per assolir que els anys del seu mandat siguin “els de la concreció” d’una “solució política amb l’Estat” que permeti assolir a la fi un “projecte col·lectiu” per al poble cors.
Val a dir que el 2015 ja s’havia convertit en president del Consell Executiu amb el mateix mandat social i polític. No obstant, es trobà amb la negativa absoluta de París. El president francès, Emmanuel Macron, va rebutjar de ple una autonomia legislativa per a Còrsega, l’oficialitat de la llengua o la institució d’un estatut de resident. L’Elisi només oferí un estatut rebaixat que permetria a l’Assemblea corsa adaptar algunes lleis franceses a la realitat de l’illa, sense poder legislar pròpiament.
Ara les coses podrien haver canviat. La fortalesa política i electoral del moviment a favor de l’estatut d’autonomia no només és la més gran que mai, sinó que compta, a més, amb el major suport social de la història: una enquesta publicada pel diari cors ja citat el passat 14 de març mostrava que 67% dels corsos es declara “indignat” per l’actitud francesa davant l’atemptat contra el pres independentista Colonna; el 87% creu que l’Estat francès n’és el responsable; el 73% reclama un estatut d’autonomia política, i el 35% està a favor de la independència. Cors Matin recordava que “el nombre de partidaris de la independència s’ha duplicat en trenta anys —era del 18% el 1989”.
Fins ara, París, seguint la tradició jacobina, s’ha negat en rodó a les peticions autonomistes corses. No només ho ha fet Macron sinó tots els seus antecessors. Els únics avenços han estat més testimonials que altra cosa. El 1970 l’illa deixà de ser un simple departament de la regió Provença-Alps-Costa Blava i es convertí en una regió amb el seu propi consell o ens administratiu. El 1981 deixà de ser una regió per passar a ser la Col·lectivitat Territorial de Còrsega, que si bé no significà tenir autonomia política sí que era un reconeixement formal de l’especificitat política corsa. Aquesta entitat va ser reformada el 1991. Des d’aleshores la Col·lectivitat està formada per tres àmbits administratius: el Consell Executiu, l’Assemblea i el Consell Econòmic, Social i Cultural. Tota aquesta estructura no és, pròpiament, d’autogovern, atès que no té capacitat legislativa, tot i que les competències de gestió que té són superiors a les de les regions continentals. Els consellers que formen l’Assemblea són 51, triats pel sistema majoritari a dues voltes —amb una correcció a favor del guanyador en vots, al qual se li sumen tres escons—, els quals elegeixen, després, el president i 10 consellers.
Ningú sap què pot sortir de la presumpta nova voluntat de París de negociar amb els corsos. Però els antecedents no permeten gaire optimisme. Després de la victòria de 2015 i les exigències de negociació sobre el futur polític, Macron contestà ben a les clares durant una visita a l’illa el 2018. Acceptà que la Constitució pugui ser reformada per incloure una menció específica de Còrsega, perquè “l’illa es troba en el cor de la República”, però no vol anar més enllà: “Estic disposat a reconèixer la singularitat de Còrsega a la Constitució degut a la seva geografia, a les seves especificitats”, però de cap manera acceptaria, explicà, la cooficialitat de la llengua corsa o altres reivindicacions nacionalistes com la limitació de l’adquisició de propietats a l’illa per part de no residents o l’amnistia per als presos independentistes. En un discurs llegit a Bastia, Macron rebutjà de pla les reivindicacions que li havia plantejat el Consell Executiu i l’Assemblea, i únicament es mostrà partidari de l’esment constitucional de la contribució de l’illa a la República. Tant el president del Consell Executiu, Gilles Simeoni, com el llavors president de l’Assemblea, l’independentista Jean-Guy Talamoni, que eren a l’acte, expressaren el seu “absolut desencís” davant de la postura que prenia l’Elisi.
Ara, la visita del ministre de l’Interior com a conseqüència de les massives protestes per l’atemptat contra Yvan Colonna que han recollit les reivindicacions polítiques de l’autogovern, podria fer néixer un nou context més favorable a la negociació.