La literatura gastronòmica en català és, segurament la més antiga d’Europa si n’exceptuem les obres escrites en llatí o en àrab. Ja des del segle XIII compta amb els Escrits Mèdics d’Arnau de Vilanova, diversos receptaris, l’Speculum al foder (manual eròtic, amb receptes), i sobretot l’obra cabdal Com usar bé de menjar i beure, del gironí Francesc Eiximenis.
Al segle XV el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba ha estat presentada com una de les obres mestres de la literatura universal. Però té un doble valor afegit: d’una banda, és una novel·la valenciana escrita en la llengua pròpia, el català, en el moment, a les acaballes de l’Edat Mitjana i els inicis del Renaixement, en què València era alhora la més florent ciutat ibèrica i la capital de la cultura catalana. I de l’altra, al Tirant, com ja feia notar Cervantes, els homes i les dones hi mengen, hi beuen i hi viuen totes les esplendors de la bona taula i la seva litúrgia.
Com hem dit, cap llengua europea, de l’Edat Mitjana al Renaixement, no ens ofereix la sorprenent quantitat de textos de primeríssima importància en el camp de la cultura gastronòmica, del Llibre de Sent Soví, el primer receptari conegut, al Llibre del coch de Mestre Robert, passant pel Com usar bé de beure emenjar, de Francesc Eiximenis. És a dir, les bases del que segles després constituirien, per exemple, l’extraordinària aportació de Josep Pla amb El quehem menjat, també sense parió.
En aquest sentit, doncs, el Tirant és una obra captivadora, que ens obre les portes, a través del menjar, als valors morals, religiosos, de classe, de gènere i fins i tot eròtics, dietètic i estètics d’uns homes i unes dones que, al capdavall, tenen els mateixos sentiments, les mateixes passions i els mateixos desitjos que nosaltres. També els nostres novel·listes i narradors moderns han incidit en el tema.
L’empordanesa Caterina Albert, Víctor Català, a Solitud, ens presenta el pastor que fa una sopa de farigola i un arròs amb bacallà, que surt pastat però els convidats, que tenen gana, se’l mengen: “la gana feia miracles, i tothom trobà l’arròs al punt, malgrat la cuitesa”. Cal dir que, en efecte, l’arròs de bacallà era una menja típica de pastors i de carboners, ja que es fa amb ingredients que es poden transportar o guardar fàcilment. Un altre autor gironí, Prudenci Bertrana, a Josafat – encara avui considerada irreverent per alguns!– ens diu que sap cuinar –cosa que, per cert, no feia pas el geperut de Nôtre-Dame!:”El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordona vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta”. Cal tenir en compte que en aquell temps el bou, o la vaca, era més barat que el moltó o xai, i que la recepta (amb carn o amb cap) ja apareix a La cuynera catalana (editat al llarg del segle XIX en diverses edicions).
Ja des de finals del XIX i entrant al segle XX, Narcís Oller, el gran novel·lista, amic de Zola, no s’oblida mai de puntuar les seves obres amb apunts sobre el menjar i el beure. Així, a l’Escanyapobres (1884), per mostrar l’avarícia del protagonisme, explica que “els veïns esbrinaven que, llavors, bullia una caldera de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa i que en consumia cada vespre” –fredes, a més. A Pilar Prim (1906) ens parla d’una menja en aquells moments exclusiva de l’alta burgesia, el fetge gras (no estem parlant d’un paté): “i, dient això, ell mateix va treure, d’una de les vitrines que en lloc de tinell tenia plats, coberts, copes i una ampolla de xampany... Ai...però esperin, esperin!... Si hi ha d’haver algun sandwich de foie gras!...”. Aquest fragment és molt interessant perquè hi apareix emprat el mot tinell en el sentit primigeni medieval, com a sinònim de moble per guardar i exhibir la vaixella.
Santiago Rusiñol és un dels autors catalans de tots els temps que més s’ha interessat pel menjar, i així tant en la seva prosa com en les seves obres teatrals, hi ha nombroses referències a plats antics i actuals- l’escalivada, el mató de Pedralbes, l’ensaïmada de Mallorca, el fricandó, la brandada de bacallà... No són meres cites de circumstàncies, sinó que demostren que era un bon coneixedor de la cuina: “el llorer era un engany, era una planta que exaltava, era una fulla sense solta amb molta flaire i poc aliment” (L’auca del senyor Esteve), un text que ens recorda Josep Pla quan parla del llorer a l’estofat. A El català de la Mancha hi ha un remarcable passatge sobre els catalans presents arreu del món i que ja parlen la llengua del país d’adopció però que, no obstant, “us farà menjar allioli, escudella i faves estofades i entre llàgrimes i carn d’olla us dirà mal dels seus paisans ponderarà el seu poble”. També hi contraposa els plats de Castella o de Catalunya, a causa d’un matrimoni mixt. A El casament de conveniència (1925) demostra el seu sentit de l’humor fent passar una anunciada “esqueixada com les que menjàvem abans” –nostàlgia planiana–, unes “costelletes”. A Coses viscudes (1927) ens parla de la brandada cuinada per l’editor Antonio López per a un grup de catalans a Aranjuez, mentre que a El triomf de la carn (1912) hi fa sortir un vegetarià que, en realitat, s’estima més les perdius que les cols que l’acompanyen. Com fundador de L’Arca de Noè de Sitges, celebraven uns consuetudinaris “pinsos”, o anades a menjar cargols “de cementiri” a Montjuïc.
La llista no s’acaba: hi hem d’afegir Joaquin Ruyra, Narcís Comadira, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera i tants d’altres, i naturalment el gran Josep Pla. Amb El que hem menja, una obra d’encàrrec, però també amb moltes altres obres seves, d’Aigua de mar a Bodegó amb peixos, arriba al cim de qualsevol literatura europea en l’art de la literatura gastronòmica. Un orgull, sens dubte, per a la nostra literatura i la nostra gastronomia, que sempre es fa llegir amb molt de gust i profit.