Una de les llaminadures més apreciades i universals són els caramels. El DIEC defineix caramel com a “pastilla, barreta, etc., feta de pasta de caramel a la qual s’ha afegit alguna essència”.En anglès és candy, en portuguès rebuçado, en italià caramella i en francès bonbon, cosa que provoca males traduccions. En aquesta llengua bonbons són chocolats. En catanyol s’ha introduït chuches, que em sembla prescindible, ja que tenim mots ben bonics com llaminadura, llamí, llepolia, gormanderia o l’infantil bobò. Un caramel és generalment dolç i té un escàs valor nutritiu i poques proteïnes, vitamines i minerals, tot i que n’hi ha de vitaminats (particularment amb vitamina C). Té, en canvi, un alt contingut en sucres (si bé hi ha caramels amb edulcorants sense sucre), i alguns poden tenir un alt contingut en greix força alt. El caramel va entrar a la llengua anglesa a partir del francès antic sucre candi. El terme francès probablement té arrels anteriors a l'àrab qandi, el persa qand i el sànscrit khanda, que designaven el sucre. Abans que el sucre fos fàcilment disponible (a partir, sobretot, dels segles XVIII i XIX), els dolços es basaven en la mel. De fet, encara hi ha caramels de mel.
Abans de la Revolució Industrial els dolços sovint es consideraven una forma de medicina, ja que s'utilitzaven per refrescar el mal de coll o com a digestius. A l'Edat Mitjana els caramels o confits, tal com apareixen al Tirant lo Blanc, només apareixien a les taules dels més rics. En aquella època, va començar com una combinació d'espècies i sucre que s'utilitzava com a ajuda per a la digestió. Per exemple, al Tirant hi apareixen els confits de gingebre. Els amfitrions de banquets normalment servien aquests tipus de "caramels" als banquets per als seus convidats, al final de l’àpat. Un d'aquests dolços, de vegades anomenat espècies de cambra, es feia amb clau, gingebre, anís, baies de ginebre, ametlles i pinyons submergits en sucre fos. Avui tenim els confits, al País Valencià peladilles. A Catalunya, com a França, se solen donar en els bateigs. Dintres aquests hi ha els que tenen el cor de pinyó, deliciosos, que encara s’elaboren al País Valencià; abans eren famoses les ”Ametlles d’Arenys”, ja que s’elaboraven a Arenys de Mar, juntament confits, peladilles, anissos o pinyonets. L’últim obrador es va tancar als anys noranta. Encara recordo que m’hi parava a la carretera a comprar-ne en els meus desplaçaments.
La indústria de les llaminadures, abans en mans dels confiters, va experimentar un canvi dràstic a la dècada de 1830 amb els avenços tecnològics i la disponibilitat de sucre gràcies a l’esclavisme. Els caramels de sucre inclouen caramels durs, suaus, caramels, núvols i altres caramels l'ingredient principal dels quals és el sucre. Altres llaminadures són els confits, ja esmentats, els caramels de gelatina – la fàbrica més important, Haribo, es troba a Cornellà de Terri, Pla de l’Estany–, el “papabenet” (granets dolços) i altres. Alguns països tenen caramels específics, com Mèxic, amb llet de cabra, els Estats Units amb mantega de cacauet, l’Índia amb el chikki, el Japó amb el konpeito –nom procedent del portuguès confeito– o Finlàndia amb el pentteri. A vegades són típics d’un lloc, com ara els rocs de Saragossa. A França són típics de Nancy (carameles de bergamota), Tolosa (de violeta), de Cambrai (bétises de gerd, poma, praliné), de Lió (coussins), de Vichy (pastilles digestives), d’Ais de Provença (calissons, que daten del segle XV), de Flavigny (anissos)... A Itàlia hi trobem caramels tradicionals a Torí i Gènova, de garrofa a Sicília, de genciana al Piemont o els de xocolata (rossana), de licors com el fernet, balsàmics com els sperlari club, els lelah de llet, regalèssia, etc., els ambrosoli de mel, els galatines de llet, xocolata, maduixa... D’entre els caramels o pastilles balsàmiques cal esmentar les patilles Juanola, fabricades per un farmacùtic a Barcelona des del 1906.
Marques i productes famosos i peculiars són Sugus (de fruites i suaus), Werthers (de mantega), etc. Hi ha també els caramels de pal, o lollypops, les piruletes, els bastonets, les gominoles... Els de pal més famosos han estat els Cupa-Chup, indústria fundada a Catalunya ara en mans italianes. El seu embolcall de cel·lofana va ser dissenyat per Salvador Dalí. El caramel Piropos és el degà dels caramels de Pifarré i Cia, una casa artesana de Bellpuig que recentment ha introduït uns caramels amb herbes que evoquen la boira de Lleida. És un deliciós caramel amb cor de crocant, produït des de la primera meitat del segle XX.
A Catalunya la gran indústria era caramels Rodríguez, de Reus, que ara sembla que està en liquidació. Ens queda la Gerió, de Girona, fundada el 1939. Elabora uns deliciosos caramels farcits, bombons, confits, etc. A l’Hospitalet de Llobregat hi ha els caramels De Miel, a Barcelona els Çukor, a Vilafranca del Penedès els Tesa, a Terrassa els caramels Terrassa, i a la resta dels Països Catalans els Piratas de Palma de Mallorca, els Dona del País Valencià, els De Colores de Castelló de la Plana, els Pregonda des Castell (Menorca), els caramels Jijona (Xixona)... Els caramels poden ser mastegables o tous, icloent els que contenen xiclet, i durs, farcits, àcids, de fruites, amb fruites seques, emol·lients –amb mel, regalèssia, menta, herbes suïsses...–. La majoria tenen sabors de fruita: taronja o llimona, síndria, meló, mora, maduixa, pera, poma, grosella... o altres sabors, com cola i fruites com la violeta.