Un canvi en les previsions informatives de l’endemà, quan ja passaven uns quants minuts de les 22 hores, no era un fet normal. Per això mateix, el correu electrònic vestit de lletres en negreta que la nit del 17 de febrer va irrompre de sobte a la safata d’entrada del personal del partit i dels periodistes que informen sobre el PP, resultava tan i tan cridaner. Quina era la novetat en qüestió?
N’era una de sola, però molt substantiva: l’entrevista de les 9 hores amb el periodista Carlos Herrera, als estudis de la COPE, no seria protagonitzada per Teodoro García Egea, com inicialment estava previst, sinó per Pablo Casado.
El president del partit havia decidit prendre la paraula després de la crisi sense precedents oberta la jornada anterior. Isabel Díaz Ayuso, en una compareixença contundent, sense preguntes, havia denunciat que la seua família havia estat víctima d’un espionatge ordenat per la direcció del PP, contra la qual va dirigir paraules molt grosses. I a penes tres hores més tard, el secretari general de la formació, García Egea, anunciava l’obertura d’un expedient informatiu a la presidenta madrilenya per les seues declaracions incendiàries.
Al rerefons bategaven les sospites fundades, però sense proves, pel cobrament de comissions del germà de Díaz Ayuso en una operació llampec per dur mascaretes de la Xina a començaments d’abril de 2020, en el moment més crític de la pandèmia. Segons les informacions que tenia la direcció estatal del partit, Tomás Díaz Ayuso, en qualitat de mitjancer, s’havia embutxacat prop de 300.000 euros de diners públics d’un contracte que, en total, ascendia a 1,5 milions.
Tot plegat va saltar pels aires els dies 17 i 18 de febrer; però, en efecte, venia covant-se de feia temps. Casado coneixia Díaz Ayuso de la seua etapa a Noves Generacions i va apostar per ella, sorprenentment, com a candidata a la Comunitat de Madrid.
Encara que el resultat electoral no va ser gaire bo —dels 48 diputats del PP en 2015, va retenir-ne només 30 en 2019, perdent la primera posició en favor del PSOE i observant com Cs, amb 26 diputats, li trepitjava els talons— i que en els primers mesos va destacar per les declaracions naïfs, la presidenta Díaz Ayuso, molt ben assessorada per l’spin doctor Miguel Ángel Rodríguez (MAR), va emergir com l’opositor principal de Pedro Sánchez.
D’una banda, perquè la Comunitat de Madrid era el principal nucli de poder dels populars, amb l’element afegit de ser la seu dels principals mitjans de comunicació de l’Estat, i de l’altra, perquè Sánchez també li ho va posar en safata, amb aquella roda de premsa conjunta, a la seu del Govern autonòmic, plagada de banderes madrilenyes i espanyoles. Ni una cimera francobritànica no en tenia tantes.
Aquell dia, el 21 de setembre de 2020, després de diverses topades que fins i tot van provocar que algunes veus reclamaren l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, Sánchez i Ayuso van fer pinya en contra de Casado. De rebot, com qui no vol la cosa, van deixar en evidència la seua feblesa. Casado, a diferència d’ells, era un president que no governava.
El paper d’antagonista de Sánchez va catapultar Ayuso a les enquestes. Tan sols calia esperar el moment oportú per decretar una convocatòria anticipada de les eleccions madrilenyes, cosa que va succeir el 10 de març de 2021 amb l’excusa de la moció de censura de PSOE i Cs a Múrcia, que, segons ella, podia tenir la seua rèplica a Madrid. El resultat va ser abassegador: en plena pandèmia i amb una participació elevada, el PP passava de 30 diputats a 64, i reunia més escons que la suma de Més Madrid, PSOE i Unides Podem, que va presentar Pablo Iglesias com a aspirant.
Però la setmana abans d’aquells comicis, en un reportatge publicat a EL TEMPS, la periodista d’El Mundo Lucía Méndez —especialitzada en informació del PP— advertia que el gran resultat que els sondatges li auguraven a Ayuso podia “encegar-la” i fer-li perdre “el sentit de la realitat”.
“Tinc la sensació que no disposa de prou maduresa per assumir l’allau de vots que li espera”, reblava Méndez, “i que MAR, per comptes d’aportar-hi serenor, també sentirà la temptació d’atacar el lideratge del partit a escala nacional”, pronosticava.
Casado n’era ben conscient i, per aquest motiu, un cop desencadenada la guerra entre Gènova i Ayuso, va asseverar als micròfons de la COPE que l’actuació de la presidenta madrilenya havia estat poc edificant. Un tuit del perfil oficial del PP destacava tot just aquesta frase del president del partit en la seu entrevista amb Herrera:
“La cuestión es si es entendible que el 1 de abril, cuando morían en España 700 personas, se puede contratar con tu hermana y recibir 286.000 euros de beneficio por vender mascarillas”.
La declaració de guerra era notòria i deixava clar que pel camí hi haurien morts: o ell o ella o els dos.
Una rebel·lió insòlita
“En un partit com el PP, és impensable que algú s’enfronte al president”, sosté una font del partit encara impactada per la duresa del xoc Gènova-Ayuso. “En contra del que es podia imaginar, n’han eixit damnificats Pablo i Teo, però ella tampoc no ha quedat en una bona posició”, afegeix. “Veurem com evoluciona la investigació de la Fiscalia Anticorrupció sobre la participació del seu germà en la compra de mascaretes i quant de temps tardarà Isabel a rehabilitar la seua imatge, si és que ho aconsegueix”.
La caiguda de Casado ha estat provocada per l’actuació dels presidents autonòmics del partit, però en especial, d’un d’ells: el gallec Alberto Núñez Feijóo, que va donar suport a Casado —més per oposició a Soraya Sáenz de Santamaría que per devoció personal— en la seua cursa pel lideratge del PP, però que més endavant ha travat una amistat interessant amb la mateixa Ayuso. La veu de Feijóo és molt respectada al si de la formació. Acumula quatre majories absolutes en una època en què obtenir-ne una costa més que trobar or sota l’asfalt.
L’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla i el castellanolleonès Alfonso Fernández Mañueco han mantingut una postura més cauta, encara que també s’han alineat del costat de Feijóo exigint una solució immediata —amb perdedors inclosos— a la guerra interna. Únicament el murcià Fernando López Miras, carn i ungla de García Egea, va mostrar-se lleial als números 1 i 2 del partit fins al darrer moment.
“Hi havia un desencís larvat de feia temps, emmarcat en un procés llarg i complex”, afirma un diputat del PP. El tarannà de García Egea hi tenia a veure. Volia controlar-ho tot, fins al darrer detall, i va esforçar-se a introduir canvis en aquells territoris en què el partit no governava i en els quals, per tant, disposava de més marge de maniobra.
Van ser-ne víctimes directes la valenciana Isabel Bonig i el balear Biel Company, i tot apuntava que també anaven a ser-ho l’extremeny José Antonio Monago i la càntabra María José Sáenz de Buruaga.
“No han mesurat bé la seua força real”, assenyala una persona que mai no ha sintonitzat amb Casado ni amb Egea. “La gelosia envers Díaz Ayuso era evident; hi tenien molta enveja, però ella no hauria fet cap moviment fins després de 2023, després de consolidar el seu poder en les eleccions madrilenyes”, afirma aquesta veu.
El problema era que les eleccions madrilenyes, en maig de 2023, eren abans de les espanyoles, que previsiblement seran entre novembre de 2023 i gener de 2024. Qui sap si amb prou temps perquè ella deixara un hereu a Madrid i tractara d’enfrontar-se a Sánchez en els comicis estatals. Política ficció.
El ben cert és que Casado i García Egea percebien Ayuso com una enemiga, més que no com una aliada. I la campanya electoral de Castella i Lleó va acabar-los de persuadir. Mañueco va recórrer a ella per tal de capgirar la inèrcia decreixent de les enquestes, i als seus mítings es palpava una electricitat que no existia en els de Casado. Definitivament, l’estrella era ella i no ell.
“En política, pots deixar gent descontenta pel camí, però mai no has de deixar-ne enemics”, explica una persona que ha seguit de ben a prop aquesta crisi. I esmenta el cas de la substitució de Cayetana Álvarez de Toledo, a qui García Egea no podia veure ni en pintura, en favor de Cuca Gamarra, exalcaldessa de Logronyo que s’havia posat del costat de Sáenz de Santamaría en les primàries internes.
Casado i Egea no es van preocupar de refer ponts amb l’entorn mediàtic d’Álvarez de Toledo. Molt especialment, amb Federico Jiménez Losantos, que n’era el gran admirador. I amb Losantos malparlant un dia rere un altre de Casado, el president del PP no feia sinó cavar-se la seua tomba. L’expresident José María Aznar va posar la cirereta del pastís en lamentar l’absència d’un lideratge fort i en advertir que les eleccions de Castella i Lleó no eren l’estació prèvia “a cap palau ni a cap a convent”, en referència implícita a La Moncloa.
I és que a la direcció de Gènova confiaven que una majoria còmoda a una autonomia afí com aquesta diluiria la sensació de gran resultat d’Ayuso i el circumscriuria en una escalada de bons resultats que tenia com a colofó el desnonament de Sánchez.
Però els qui han estat desnonats són Casado i García Egea. El primer, serà rellevat oficialment el congrés extraordinari que tindrà lloc els dies 2 i 3 d’abril, i el segon, ja ha estat decapitat.
Egea, l’escuder de Casado, no sols havia topat amb Álvarez de Toledo i havia estat incapaç de reconduir la relació amb Díaz Ayuso, sinó que també va confrontar amb el cap de gabinet de Casado, Pablo Hispán, que va acabar sent substituït per Diego Sanjuanbenito. I a la meitat de les autonomies havia provocat incendis. Era tot un piròman.
Feia mesos que proclamava en els cenacles periodístics que Díaz Ayuso seria imputada per una causa que l’afectava de manera directa. I hauria encarregat la tasca de contractar un detectiu a Ángel Carromero, un llanterner a sou de l’Ajuntament de Madrid més loquaç i indiscret que els periodistes de la premsa rosa Jesús Mariñas i Jorge Javier Vázquez. Com havia d’eixir bé?
En el moment oportú, després de l’equivocació de la mà dreta de García Egea —l’extremeny Alberto Casero— en la votació de la reforma laboral al Congrés i dels resultats pobres del PP a Castella i Lleó, MAR va decidir filtrar l’assumpte de l’espionatge. Un afer tèrbol que detonava la bomba que hi havia al darrere, referent a l’afer de les comissions, i aplicant una cadència informativa magistral, digna d’un gran estrateg. Va ser capaç de situar en el centre del debat els espies i no els 286.000 euros.
A la declaració llegida davant els mitjans, poques hores després que isquera la notícia a la premsa i abans que hi compareguera cap representant de Gènova, Ayuso va aparèixer vestida de color blanc immaculat i amb els cabells recollits. Sense res a amagar. Neta i polida.
Segons una font consultada per aquest setmanari, García Egea havia filtrat mesos enrere el cas del germà d’Ayuso a un diari d’abast estatal situat a l’òrbita dels populars, però la mancança de proves documentals va fer desestimar la seua publicació. A més, l’aportació econòmica de la Comunitat de Madrid en matèria publicitària també ha jugat en favor d’Ayuso. És el principal client institucional dels mitjans de la dreta.
Davant aquest arsenal, hi havia un García Egea “entestat a prendre les decisions amb l’estómac, més que no amb el cervell”, segons opina un detractor del ja exsecretari general.
Mazón, la Ventafocs del PPCV
Una de les víctimes col·laterals d’aquest tsunami és, sens dubte, el president del PPCV. Perquè Carlos Mazón ha viscut un conte semblant al de la Ventafocs: Casado i sobretot García Egea van situar-lo, amb la seua vareta màgica, al front dels populars valencians després de desempallegar-se abruptament d’Isabel Bonig. I ara, la seua eixida de la direcció suposa un trasbals.
Els principals referents del PPCV van arrenglerar-se del costat de Casado en les primeres 48 hores de la pugna entre ell i Ayuso. Tant Mazón com els presidents provincials i María José Català, la líder del partit a la ciutat de València, van escriure tuits còmplices amb Casado, valorant la seua tasca i la missió que tenia encomanada.
Aquell posicionament inicial va mutar en silenci prolongat i va derivar, finalment, en un comunicat emès el 22 de febrer, quan Casado ja feia més olor a mort que el riu Ganges.
Però tant que li devia Mazón a Casado que el comunicat, breu i previsible, a penes suggeria la necessitat de “celebrar un congrés extraordinari i urgent” del qual isqueren “lideratges forts”. Ni una menció al president del partit a través del seu càrrec ni del seu nom.
La connexió Mazón-Egea, esperonada per la proximitat entre Alacant i Múrcia, així com l’origen il·licità d’Isabel Torres, l’esposa de Casado, convertien Mazón en l’home fort indiscutible dels populars valencians. El zaplanista Vicente Martínez Pujalte i la seua dona —Isabel Borrego, diputada del PP per Múrcia al Congrés— també havien parlat molt bé de Mazón a García Egea. Per tant, que esdevinguera el nou president del PPCV era fàcil: només havien de desfer-se de Bonig, cosa que van fer la primavera de l’any passat. I ella, després de sentir-se maltractada i entre llàgrimes, va dir adeu i va guardar silenci.
Un silenci que tan sols ha volgut trencar en aquesta crisi, amb un tuit elegant però sever, escrit el 21 de febrer: “En política, especialmente, hay que tener generosidad. Por respeto a los afiliados, a los ciudadanos y al país al que debemos nuestro servicio. Hay que tomar soluciones urgentes ya”.
“Generositat” era, precisament, allò que van reclamar-li Casado i Egea perquè fera un pas al costat i deixara el camí expedit a Mazón. Bonig, en contra dels seus desitjos, va decidir aleshores plegar i no presentar-se a les primàries.
El “joc de poder barroer i massa poc intel·ligent” que ha propiciat la caiguda de Casado —en paraules d’una persona del PP valencià— llega un PPCV diferent, en què Mazón ja no tindrà mans lliures per fer allò que li vinga de gust. De fet, Feijóo i Bonig mantenien una bona sintonia, i en matèria de capacitació lingüística o de presència de la llengua pròpia a l’ensenyament, el president gallec també va unes quantes passes per davant d’allò que proposen els populars al País Valencià. Fet i fet, Feijóo és dels que acostuma a referir-se així, com a “país”, a la Galícia que governa des de l’any 2009.
“És obvi que ara Carlos estarà més incòmode”, corrobora una diputada valenciana de la formació. En temes de finançament, per exemple, Casado s’havia compromès a aprovar un model que beneficiara els valencians —per bé que va posar un exemple equivocat, ja que va anunciar que reinstauraria el model Zaplana, que a la llarga va demostrar-se molt perjudicial— mentre que ara Feijóo no serà tan benèvol. Amb el cap del Consell, Ximo Puig, ja ha mantingut diferències palmàries sobre aquest tema.
En termes electorals, el PP valencià podria veure’s afavorit per l’arribada de vot més moderat —Feijóo, per molt que endurisca les seues posicions, sempre serà més tebi que Casado—, però no se sap si això servirà per aturar la sagnia cap a Vox. És una de les autonomies en què el transvasament de vot a la formació d’ultradreta és més elevat. En segons quines comarques —en especial, les més meridionals, en territori Mazón— aquestes transferències són especialment cridaneres.
Prohens, una altra protegida
El mes de juliol passat, el PP balear vivia un d’aquells dies de posar-se la roba de diumenge. Arribava a Palma la cúpula del partit, Pablo Casado i Teodoro García Egea, per presentar Marga Prohens com a nova líder de la formació a les Illes i futura cap de llista per a les eleccions autonòmiques i, per tant, candidata a presidenta del Govern.
La flamant digitada —Casado així ho decidí al marge de tot procés d’elecció interna— és amiga dels dos exdirigents, es varen conèixer a Nuevas Generaciones i des d’aleshores han mantingut una excel·lent relació. Per això també Casado la volgué de cap de llista al Congrés a les anteriors eleccions generals, en comptes d’una altra candidata que la direcció illenca havia elegit.
Un pic instal·lada a Madrid, Prohens recuperà la relació amb una altra companya dels temps de l’activisme en les joventuts conservadores, Isabel Díaz Ayuso, la qual, el maig de 2021, va aconseguir una espectacular victòria a les eleccions autonòmiques a Madrid amb un discurs, sobretot, contra el Govern de Pedro Sánchez i les restriccions, i així, de cop i resposta, es convertí en una de les cares més estimades per les bases del PP.
La mallorquina volgué que la seva amiga Ayuso fos també present a Palma en l’acte de la seva presentació com a nova líder de la formació illenca. La convidà i la madrilenya —a qui un bon bany de masses li agrada quasi tant com guanyar les eleccions— no s’ho va pensar ni un segon. I es convertí en la gran estrella de l’ocasió.
Així ho contava a aquest setmanari un dels fotoperiodistes presents: “Era impossible no fixar-s’hi, per cada selfie que li demanaven els militants a Casado, a n’Ayuso n’hi demanaven com a mínim mitja dotzena, era una bogeria, no podia donar una passa sense que la besessin, l’abracessin...”. L’anècdota adquireix rellevància de categoria explicativa d’una part del que ha passat en el si del PP —o sigui, gelosia— i, sobretot, ajuda a entendre la postura discreta de Prohens sobre la crisi domèstica.
Discreció. La consigna de la líder illenca des que esclatà tot en públic —el dijous 17 de febrer— ha estat molt clara: res d’entrar en la polèmica. El divendres 18, ella mateixa, a través de Twitter, fixava la posició aïllacionista: “Com a presidenta, la meva prioritat és mantenir la unitat, la il·lusió i seguir treballant amb un únic objectiu: oferir una alternativa liberal per acabar amb el socialisme a Balears”. La secretària general del partit, Sandra Fernández, afegí l’endemà en una conferència de premsa que els militants a les Illes “estam perplexos”, “inquiets” i “molestos” pel que “passa a Madrid”.
El diumenge 20, el portaveu parlamentari, Antoni Costa, explicava davant dels periodistes que “els que ho han espanyat són els que ho han d’arreglar, i ho han de fer ja, perquè els afiliats del partit no mereixem això”, insistia amb la consigna que “no ens agrada el que està succeint a Madrid” i, acte seguit, concloïa que “aquí” tota la militància “fa pinya amb Marga Prohens” per ser “l’alternativa» a Francina Armengol a les eleccions autonòmiques de l’any que ve.
O sigui: tot era cosa del llunyà Madrid. L’obsessió de la direcció balear ha estat des del primer moment evitar que pugui haver en el partit illenc qualsevol rèplica de la tensió entre ayusistes i pablistes que se’n pogués dur per endavant en el futur a Prohens, sempre tan protegida per Casado.
Quan ja era clar que hi hauria congrés extraordinari, a la fi Prohens convocava la direcció regional —el dimarts 22 a l’horabaixa— per donar suport a aquesta opció. Després, compareixia per primer cop davant dels mitjans per “demanar perdó a la militància, a tanta gent enfadada, ho entenem i compartim el mateix sentiment”. Això sí, novament, la crisi era “a Madrid”, perquè a les Illes “la unitat està per damunt de tot”.
Aquest ha estat l’objectiu des de l’esclat de la crisi. Ella i la resta de dirigents contactaren amb molts de càrrecs i militants per prevenir possibles disputes en públic entre defensors d’una i de l’altre. En privat Prohens parlà amb Casado el diumenge dia 13 i li digué que una majoria clara dels militants illencs donava suport a Ayuso i que calia “arreglar” la situació de forma immediata. Segons alguns mitjans locals, també li hauria expressat la seva convicció que calia que s’apartés per deixar pas a una solució que aixequés el màxim acord possible.
Respecte a Alberto Núñez Feijóo, el partit a les Illes l’acceptarà —si, en efecte, és el líder i candidat a la presidència— de bon grat. El seu perfil moderadament galleguista i moderadament regionalista evoca els temps feliços de Gabriel Cañellas quan el partit era sempre el més votat i governava, fent gal·la d’un cert regionalisme. Feijóo té un perfil molt semblant.
Quan l’anterior president del PP balear, Biel Company, va guanyar la presidència davant de José Ramón Bauzà —el març de 2017— i assegurava que volia retornar el partit al regionalisme de Cañellas, tenia en el gallec a la seva més preuada referència coetània. Era també el cas de Prohens.
Fins que Casado la convertí en diputada i a Madrid va estrènyer relacions amb Ayuso i adoptà per a les Illes alguns dels eslògans propagandístics més dretans de la madrilenya —“llibertat enfront del socialcomunisme”—, la qual, cal recordar, titllà l’any passat el regionalisme com “un virus”.
Però en la política, ja se sap: la coherència no és un valor. Així que Ayuso és avui una fervorosa partidària de Feijóo, igual que ho és la brigada mediàtica que ha destruït Casado a pesar que en el passat sovint l’ha criticat ferotgement pel seu regionalisme i respecte al seu idioma.
Unes contradiccions que en el PP balear no interessen gens ni mica. Si en efecte el gallec s’acaba per imposar com a nou líder i candidat futur a la presidència del Govern espanyol, a les Illes el rebran amb gran satisfacció. Val a dir-ho: amb la mateixa que reberen Casado i exactament igual amb la que rebrien Ayuso.
Canvi de música
A Catalunya, el canvi de música ja li agrada al president del partit, Alejandro Fernández. Feia temps, des de les eleccions catalanes de febrer de 2021, que Casado i ell es mantenien distanciats.
A Fernández no li va fer gràcia com Casado —presencialment i mitjançant algunes declaracions— va prendre part en aquella campanya, que va acabar amb només tres diputats. La collita més magra de la història del PP al Parlament de Catalunya, on va ser avantatjat per Cs (sis actes) i sobretot per Vox (11).
A diferència de Mazón i Prohens, Fernández no va posicionar-se amb Casado. Ans al contrari, va callar fins que el 21 de febrer, de sobte, amollava això a Twitter: “Esto ya no es un mero conflicto interno de poder, sino un divorcio traumático con el sentir de nuestros afiliados. Ante algo así, no podemos quedarnos tocando la lira observando el incendio. Hay que tomar decisiones drásticas que den la voz al afiliado ya”.
En canvi, el seu secretari general, Santi Rodríguez, sí que havia fet costat a Casado en el dia 1 de la batussa interna, escrivint que “lo que necesitamos en España, y por supuesto en Cataluña es un Partido Popular fuerte y unido frente al Gobierno más radical de la democracia, y esto solo lo garantiza Pablo Casado. Ánimo presidente!!”.
“L’única bona notícia d’aquests dies és que amb Feijóo de segur que millorem una mica els nostres resultats a Catalunya i el País Basc”, anota un diputat al Congrés. Tenint en compte que uns resultats més dolents ja semblen impossibles, aquest consol grinyola una mica. Però després de la tempesta, vol animar-se de la manera que siga.