Què queda de l’URSS a la Rússia de Putin?

El periodista Llibert Ferri, col·laborador d’aquest setmanari durant dècades, és un dels grans coneixedors de la política russa i de la dels països de la seua òrbita. Hi va ser corresponsal durant anys, va explicar en primera persona la caiguda del Mur de Berlín i la dissolució definitiva de l’antiga Unió Soviètica, així com també els grans esdeveniments que s’han produït al llarg dels últims anys en aquest país tan determinant en el rumb de l’ordre mundial.

Enguany, tot just quan es compleixen trenta anys de la desintegració de l’URSS, publica un llibre en què analitza què queda d’aquell imperi a la Rússia d’avui i als països ex-soviètics i com Putin representa, de moltes maneres, la nostàlgia que molts dels seus compatriotes senten per aquell règim militar que es va allargar durant 75 anys. Ferri exposa amb exemples els baixos nivells –fins i tot nuls– de qualitat democràtica de Rússia, explica de forma aclaridora els conflictes nacionals que encara perduren i detalla amb exhaustivitat les interioritats i els enigmes d’un sistema, el de Vladímir Putin, que encara sembla estar lluny de la seua caducitat.

Imaginari nacional

El llibre es basa en els coneixements de Ferri, barrejats amb articles periodístics i amb testimonis de protagonistes de la societat russa que són entrevistats pel periodista. Un d’ells, el sociòleg Lev Gudkov, explica al periodista que “l’arribada de Putin [al poder] no és cap casualitat”. I continua: “Per una societat que no ha conegut pràcticament mai un estat de llibertat, això és una cosa de ciència-ficció. La gent s’estima més escollir un nivell de vida relativament pròsper, i tenir l’ordre i l’estabilitat garantits, sacrificant qualsevol tipus de llibertat”. Segons el sociòleg, una de les habilitats de Putin és saber jugar amb les frustracions. Concretament, “amb el complex d’inferioritat nacional: promou el nacionalisme en una societat cansada i pessimista”. En aquest sentit, hi ha historiadors com ara Alexànder Filippov, “un home gens allunyat de les esferes propagandístiques del Kremlin”, que equipara Putin amb Iósiff Stalin en el sentit que el dirigent actual rescata la figura del segon –obviant els episodis menys convenients– “per reconquerir per a Rússia la dignitat i l’orgull arrabassats”. Així, escriu Llibert Ferri, “la trajectòria mateixa de Putin ha anat rehabilitant Stalin en forma d’evocacions retòriques, de plaques commemoratives i de monedes del Banc Central de Rússia (...) Filippov glossa el mèrit de Stalin i de Putin de saber mantenir la cohesió i l’autoestima del país”.

Per aquest respecte imposat pels símbols estalinisme s’explica l’episodi, també relatat per Ferri, en què tot just ara fa un any, la parella d’escriptors Marina Bratsilo i Iuri Noga eren interrogants a la seua mateixa casa per part de la policia ucraïnesa SBU, “hereva del KGB”, “sobre la presumpta complicitat en la destrucció d’un bust de Stalin”. El periodista assegura que aquest fet “expressa com d’irrespirable s’ha fet el clima neosoviètic que es viu a la societat ucraïnesa des de l’arribada al poder de Víktor Ianukóvitx el 2010”.

Encara amb els símbols, aquesta nostàlgia soviètica s’explicaria també amb la decisió de mantenir la mòmia de Lenin, instaurada al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou, tot just davant el Kremlin. Borís Ieltsin, “l’artífex de la liquidació de l’URSS” i president d’una Rússia democràtica “però òrfena de referents democràtics i d’imaginari nacional” no va moure la mòmia del seu lloc “per no enfurismar les forces nacionals patriòtiques, aquell còctel opositor de comunisme i ultranacionalisme mogut per la nostàlgia”. Putin ha seguit aquest criteri i “no ha mostrat mai cap interès a traure la mòmia, ans més aviat tot el contrari. Artífex de la restauració neosoviètica, més que respectuosa amb la memòria de Stalin, no té, doncs, cap motiu per tocar Lenin, que va ser un pare de la pàtria”. Evidentment, i tornant a Stalin, els símbols no són respectats en va, i aquest respecte sempre té traduccions polítiques tangibles. És per això que Ferri defineix la repressió de la Rússia de Putin com un “estalinisme amb cosmètica postmoderna” quan es refereix a l’assassinat de la periodista opositora Anna Politkóvskaia, abatuda a trets el 7 d’octubre del 2006.

Repressió i precarietat

Aquesta periodista escrivia al diari Nóvaia Gazeta, on també hi treballava el seu company VIatxeslav Ismàliov, qui assegura que, “aparentment, els russos han triat la tranquil·litat i l’ordre en detriment de les llibertats. Però hem perdut les llibertats i no hem guanyat gaire en seguretat. Si en l’època de Ieltsin robaven centenars, ara roben milions i milers de milions. És una estabilitat aparent. Penso que a finals de l’etapa soviètica, cap als anys vuitanta, durant l’època de Gorbatxov, estàvem més a la vora de la democràcia que no pas ara”.

A Gorbatxov li va seguir un període de “teràpia de xoc capitalista aplicada al 1992 pels gestors ultraliberals que va fer emergir des d’oligarques a pistolers, però no l’anhelada classe mitjana capaç de cohesionar una societat sotmesa a set dècades de comunisme”, explica el periodista català. De fet, si seguim el llibre de Ferri, l’evolució de la Rússia actual no és massa encoratjadora en termes de drets i benestar. Putin, segons paraules de la sociòloga Olga Krixtanóvskaia, ho basa tot en la certesa de l’eficàcia “d’un estat fort que ho controla tot” , en “la ciència d’agradar i predisposar a favor teu treballant sota una identitat falsa per tal de manipular les persones” i en la constatació que “les activitats de tot servei secret pressuposen la violació de les lleis”.

En canvi, la mateixa sociòloga, definida per Ferri com la “de més prestigi de l’Acadèmia de Ciències de Rússia”, també assegura que “la modernització autoritària engegada per Putin ha triomfat. Què ha portat als russos? Estabilitat? Més nivell de vida? Menys pobresa i més feina? Sí (...) Els fills dels nous russos van estudiar a l’estranger. Ja no són el que vam ser nosaltres, fills de l’URSS, acomplexats i pobres (...) Per molt deficients que siguin les eleccions russes, la gent vota. Per molts dolents que siguin els nostres tribunals hi recorrem cada cop més per defensar els nostres drets. Per autoritari que sigui l’estat rus, la societat, malgrat tot, camina cap a la democràcia”, diu Krixtanóvskaia en un article rescatat per Ferri.

Ucraïna

Un altre dels aspectes que més detalla el periodista català al seu llibre són les relacions entre Rússia i Ucraïna, del tot tenses fa una dècada, quan aquest últim país es va mostrar favorable a la seua integració al si de la Unió Europea. Aquell fet va tindre diversos episodis, tots amb grans precedents històrics. Mikhaïlo Kuziv, un historiador ucraïnès que treballa com a transportista a Catalunya, s’entrevista amb Ferri per explicar, en paraules del català, que “molta gent de Donetsk i Lugansk es vanten d’haver votat el 1991 a favor de la independència d’Ucraïna per allunyar-se de la Rússia capitalista de Ieltsin. Segons ells, era la manera de conservar l’esperit soviètic que sempre havia estat molt viu al Donbass. Aquesta identitat soviètica tan marcada és la que porta a titllar la revolta de Maidan i el canvi de règim de cop feixista. És la lògica de la guerra freda. Tot allò que gosa a qüestionar el seu món soviètic només té un nom: feixisme”. Natàlia Gogotova, altra ucraïnesa amb qui parla Ferri, reconeix que aquell 1991 “vaig votar sí a la independència d’Ucraïna. Vèiem que allò s’ensorrava, que la nostra terra era rica, i ens feia por dependre de la Rússia de Ieltsin. Em vaig equivocar, ara votaria no”, diu tot admetent que la Unió Soviètica d’Stalin va provocar el genocidi de l’Holodomor contra els ucraïnesos a través d’una fam imposada. Un episodi que, tot i ser dolorós de recordar, no és determinant en el pensament polític de molts ucraïnesos, que no es volen independitzar de la influència del Kremlin.

Hi ha, però, qui rebutja l’actuació recent de Rússia a Ucraïna comparant aquest conflicte amb el viscut entre Catalunya i Espanya. Borés Compta, arquitecte català de mare ucraïnesa, coneix de prop les dues situacions i assegura a Llibert Ferri que “ni les institucions ni la societat russa han paït mai la independència d’Ucraïna, de la mateixa manera que Espanya es planteja la separació de Catalunya com una amputació. No hi ha esperit d’autèntica germandat, sinó un sentit de possessió (...) no pots sentir-te germà de qui et tracta com una propietat i et diu feixista”. Compta reconeix que a Kíev van aparèixer cartells i retrats del filonazi ucraïnès Stepan Bandera (1909-1959), qui va lluitar per la separació d’Ucraïna de l’URSS, així com ucraïnesos partidaris de fugir del domini del Kremlin que lluïen esvàstiques, “però la revolta de Maidan tenia i té com a objectiu la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i l’acostament a Europa. Això és feixisme?”, es pregunta Borés Compta.

Amb partidaris i detractors de tota mena, com qualsevol dirigent polític que governa davant situacions d’extrema complexitat –i Rússia, com a tal, és un país ben complex–, Putin resisteix al Kremlin sense una oposició capaç de qüestionar amb força el seu lideratge i amb la garantia que pot eliminar la dissidència política sense que això comporte greus conseqüències a la seua estabilitat. Com diu el filòsof francès André Glubksmann, citat per Llibert Ferri al llibre, “la indiferència de les societats occidentals és, segurament, la pitjor complicitat amb el totalitarisme que comença a reemergir a Rússia de la mà de Putin”.