Enguany es compleix el centenari del primer vol regular d’una companyia aèria entre Palma i Barcelona. Una fita en la qual hi tingué una paper destacat Manuel Colomer i Llopis, un pilot nascut a Barcelona i mort –en accident aeri– just quan es posà en marxa aquella aventura.
Durant la segona dècada del segle XX l’aviació era un invent molt recent. Cal recordar que només feia uns pocs anys que els germans estatunidencs Wilbur i Orville Wright havien aconseguit enlair-se per primer cop controlant durant dotze segons un aeroplà, el 1903. Aquella novetat aixeca passions arreu. A Catalunya, també. A Girona es creà el primer aeroclub català el 1911 i el de Catalunya va ser fundat el 1915. Manuel Colomer i Llopis, nascut a Barcelona el 1895, era un jove entusiasta de les naus voladores. Somiava a posar-se als comandaments d’un d’aquells nous enginys. El 1918, amb 23 anys, aconseguí la llicència de pilot a l’escola de l’Aeroclub de Catalunya. Amb un altre boig pels avions, Josep Canudas, es dedicà a fer exhibicions arreu del Principat. Els anys 1919 i 1920 guanyà diversos guardons en algunes de les competicions que s’organitzaven.
El destí volgué que els camins dels dos pilots catalans es creuessin amb els d’un italià també enamorat dels aparells que volaven, Giulio Poli. A finals de 1920 arribà a l’Estat espanyol amb la intenció de fer negoci mostrant les seves habilitats comandant un biplà que podia portar dos passatgers. Tanmateix no tingué l’èxit esperat i decidí vendre l’avió per fer diners i poder tornar al seu país. Aleshores Canudas i Colomer li van comprar l’aeronau.
Colomer, a bord de la nova màquina, feu el salt fins a Mallorca, on també s’havia desfermat una gran passió per tot el que fos aviació d’ençà que el 2 de juliol de 1916 Salvador Hedilla protagonitzà el primer vol entre Barcelona i Palma. El febrer de 1921 el pilot català instal·là el seu quarter general a Son Bonet –més tard ho va fer Canudas–, a les rodalies de Palma, on s’havia improvisat un aeròdrom –encara existeix, amb el mateix nom– , des d’on volia fer vols de demostració per tota l’illa.
En paral·lel a l’arribada a Mallorca de Colomer, un grup d’empresaris locals, comandats per Josep Tous i Ferrer –impulsor de nombroses iniciatives, com fou la del projecte frustrat de crear una ciutat jardí o, entre d’altres, la de fundar el diari La Última Hora–, havia decidit crear una societat destinada a l’explotació aèria. Colomer i Tous entraren aviat en contacte, i l’acord entre tots dos no es va fer pregar gens ni mica. El març de 1921 es fundava la Compañía Aero Marítima Mallorquina, amb Tous de soci majoritari i Colomer com a cap de pilots i director d’operacions.
Colomer partí immediatament cap a Itàlia per obtenir el títol de pilot d’hidroavions, atès que havien decidit que seria el tipus d’avió que usaria la companyia. El 31 de maig de 1921 amarà a la badia de Palma –on l’Aero havia construït els seus hangars– a bord d’un flamant Savoia S-16, després de set hores i cinquanta minuts de vol, amb diferents escales. Al cap de dos dies, la màquina fou batejada amb el nom de Mallorca. Colomer la mostrà en diverses exhibicions arreu de l’illa mentre la companyia esperava els permisos pertinents per iniciar les operacions comercials.
Aquell grapat d’entusiastes pilots i empresaris, bojos per l’aviació, no es limitaren a comprar l’aparell italià. Arribaren a un acord amb els Tallers Ripoll de Palma per construir una còpia de l’avió que havien adquirit, amb algunes variacions fruit de l’experiència de Colomer.
El 5 de novembre de 1921, l’Aero Marítima Mallorquina obtingué el permís de l’Administració Postal espanyola per fer vols regulars per portar el correu entre Palma i Barcelona, però amb la condició d’ampliar la seva flota. Exigia que fos almenys de sis avions. Així que el grup d’entusiastes no tingué més remei que comprar-ne cinc de nous, perquè encara no havien acabat el que construïen a Palma. Així ho feren, però amb la mala sort que un dels aparells es perdé durant el vol cap a Mallorca. Un problema que solucionaren amb una mica de fantasia de conveniència: entregaren a l’Administració espanyola els papers d’un hidroavió anomenat Ramon Llull, que no era altre que el que estaven construint als tallers de Palma i que encara era lluny d’estar acabat. Els pilots italians que havien portat els aparells comprats van ser contractats per l’Aero, amb la qual cosa la companyia ja tenia prou comandants de vol i aeroplans per iniciar les operacions.
El primer vol regular Palma-Barcelona es fixà per a les 9 del matí del 20 de març de 1922. Tanmateix, la Delegació de Correus, que havia de portar el correu, no rebé el permís de Madrid. Així i tot l’avió, amb Colomer de pilot, partí cap a la capital catalana. Mentre volava, un telegrama del Govern espanyol arribava a Palma prohibint el vol. Quan l’hidroavió amarà davant del moll de Barcelona fou precintat per les autoritats, perquè oficialment se’l considerava un vaixell i no havia passat la preceptiva revisió per poder navegar. Després d’haver superat la delirant burocràcia espanyola, finalment es programaren per al 8 d’abril dos nous vols que, de fet, serien els inaugurals, oficialment. Un sortiria des de Barcelona, que seria comandat per Colomer, i un altre des de Palma, a càrrec d’un dels pilots italians contractats. Aquest últim servei arribà amb normalitat a la capital catalana. No així l’altra. Va desaparèixer. El copilot de Colomer, un italià anomenat Cesari Tizzi, fou recollit l’endemà de la mar, ferit, per un falutx de Vinaròs que el portà a Barcelona. De Colomer mai se’n trobà el cos.
A pesar de la desgràcia, l’Aero intentà tirar endavant, comprà una altra aeronau i es disposà a mantenir la idea de servir el pont aeri postal entre Barcelona i Palma. Així ho feu a partir del 20 de juny. Tanmateix, el 15 d’agost un dels hidroavions patí un nou accident, una pana del motor el feu amarar –amb èxit, sense ferits ni morts , cosa que convencé a Josep Tous que la companyia no podia funcionar amb tants d’ensurts. L’endemà anuncià l’aturada provisional del servei.
Decebuts i deprimits per la mala sort que els perseguia, els propietaris acabaren per vendre les accions a la Compagnie Générale d'Entreprises Aeronautiques (CGEA) - Lignes Aériennes Latécoère que pretenia obrir el 1923 una línia aèria de correu Marsella-Barcelona-Palma-Alger. Però, com que els mancava capital, la nova propietat de l’Aero demanà una subvenció al Govern espanyol, que finalment la denegà. Així les coses els francesos es retiraren de l’Aero i ningú va voler apostar per la companyia mallorquina d’aviació, que entrà en fallida. Desapareixia així l’empresa de navegació aèria que –a pesar de tots els problemes– protagonitzà el primer servei aeri regular entre Palma i Barcelona.