El blanc ha presidit la conferència pronunciada per Pere Aragonès aquest dilluns al vespre a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). D’aquest color eren el terra, les cadires, l’escenari, l’ambó, la pantalla de darrere el president de la Generalitat de Catalunya i, en certa manera, el seu discurs. Un relat que ha passat per diferents espais comuns i les idees generals que des de les darreres eleccions, ara fa un any, han anat explicant des d’ERC. Sense sortides de to, sense estirabots, sense grans novetats i amb les crítiques justes als socis catalans i de Madrid.
No era, però, un blanc naïf. Ans al contrari, un blanc volgut i estudiat, buscant projectar honestedat, interpel·lar al màxim de gent possible i aixecar els mínims de recels possibles, sense perdre el guió de fons. Pocs discuteixen el color del blanc.
En els paràmetres de la socialdemocràcia i l’esquerra pocs discuteixen tampoc el lila feminista, el verd ecologista, el roig de la transformació social -allunyat de l’herència comunista-. Dins el catalanisme, tampoc ningú discuteix el groc de la llibertat.
Colors tòpics, que s’han anat succeint en una pantalla més petita que la blanca i que emmarcava la figura d’Aragonès, que podria utilitzar per definir la seva línia ideològica qualsevol partit entre la CUP a Junts per Catalunya, i fins i tot el PSC -groc a banda. Un reforç de la idea de grans consensos de la “Catalunya sencera” que ha reivindicat en tot moment el president català. Un marc catch all que juga al boral de la línia que arracona cap a la manca de personalitat pròpia. Les virtuts i els defectes del president català projectant-se cromàticament al seu darrere. La capacitat de dialogar amb tothom contra la llufa de ser un personatge gris que tant s’han esforçat a transformar des del seu equip d’assessors.
Sí que hi havia personalitat, però, en les lletres es projectaven a les pantalles. Principalment en les de la paraula “Avancem” que ha aparegut en primer terme i que era també a l’ambó des del qual ha parlat el president català. La tipografia escollida per als mots (Catalunya, Nació, Futur, Transformació, Català, Orgull, Amnistia, Referèndum, Consensos, Ciutadania, Independència -subratllada- i Llibertat) era la cal·ligrafia del mateix president català. El fons era transversal, però la manera d’explicar-se, molt seva. Pedagògic, detallista, calmat, prudent o mesurat serien adjectius escaients.
Ara fa un any, les eleccions van donar a Pere Aragonès uns resultats que el situaven com a favorit per ser investit president de la Generalitat. Per arribar a la càtedra, tanmateix, va haver de suar sang en el difícil camí d’obtenir els vots de Junts per Catalunya. Fins a tres vegades va haver de formular el seu discurs d’investidura. El d’avui s’ha assemblat molt a aquelles paraules. Un projecte socialdemòcrata articulat al voltant de la idea de la “Catalunya sencera” que transcorre a través de referents buscats en els anys de la Mancomunitat, la República i els Tripartits.
Amb un parell de novetats remarcables. En l’àmbit de la proposta política, la constatació que caldrà assumir impactes paisatgístics per fer la transició energètica cap a les renovables, afirmació que sens dubte trepitjarà algun ull de poll. D’altra banda, en l’àmbit referencial, l’aparició del llegat de Jordi Pujol, a qui Aragonès ha citat per recollir la idea de la “Catalunya dels sis milions”.
Poques sortides de to, pocs retrets, i no pas perquè l’actualitat no oferís oportunitats. ERC vol transmetre el missatge que ells governen, i no s’estan per batalletes. Tot i no deixar-les de batallar.
Interessant ha estat l’intent de disputar el marc discursiu a Junts per Catalunya a través de la terminologia. Fins ara, una de les qüestions que havia generat rebombori a xarxes per part de la bombolla puigdemontista havia estat el fet que, en els seus discursos, Pere Aragonès no fes servir la paraula independència amb freqüència. Avui era a la pantalla i subratllada, l’única paraula subratllada. D’altra banda, s’ha reapropiat un dels tòtems de Junts, el terme “unitat”, que ha fet servir -fins a sis vegades- per demanar suports per forçar l’Estat a proposar una solució política per a Catalunya: “El Govern de l’Estat no es mourà per voluntat pròpia. Es mourà per la nostra fortalesa. I aquesta fortalesa la tenim i això vol dir que hem d’actuar amb més generositat, amb més unitat i amb més cohesió”.
Demanava, doncs, “recosir una unitat d’acció del tot essencial per tornar a avançar. Una unitat d’acció oberta a tothom, però especialment pel conjunt del sobiranisme i de l’independentisme” i deixar de banda tacticisme, retrets i desconfiances que ens debiliten. Que debiliten la nostra posició negociadora, i que impedeixen construir escenaris de futur”. Laura Borràs -presidenta del Parlament i líder de JxCat- s’ho mirava des de primera fila després que al matí, a Catalunya Ràdio, el conseller d’Interior Joan Ignasi Elena li hagués retret ser a la manifestació que va tallar la Meridiana dissabte, després que el Govern hagués decidit no autoritzar el tall. El mateix dia que la mateixa Borràs compareixia davant la Junta de Portaveus per explicar el cas Juvillà, davant les crítiques de la CUP en públic, i de portes endins d’ERC, per haver anat a la seva i no acordar els passos a seguir amb la resta de partits del moviment.
Amb el color roig de fons, també ha dedicat esforços a rebatre el patró estratègic que marca la conducta del PSOE els darrers anys pel que fa a Catalunya. És a dir, la idea que les concessions a Catalunya els allunyen de tocar poder a la resta de l’Estat espanyol. Així ha acusat Sánchez d’estar “més pendent de no fer enfadar la dreta que de resoldre els conflictes de fons” i l’ha advertit que “sense la resolució del conflicte polític, Espanya llisca cap a l’autoritarisme, com demostra l’amenaça de l’extrema dreta”. Segons Aragonès, “sense la valentia d’afrontar les grans qüestions que la democràcia espanyola té pendent de resoldre -començant pel conflicte polític amb Catalunya- “s'acabarà per “obrir la porta a un govern de la dreta amb l’extrema dreta” i que no serà “responsabilitat de l’independentisme” sinó de socialistes i podemites.
Decebut amb l’actuació del Govern de l’Estat, Aragonès ha assumit que “el procés de negociació viu un moment de dificultat per la poca valentia del Govern espanyol, que es nega a fer una proposta política per Catalunya”. Ha criticat que es dilatés la celebració de la mesa de diàleg i negociació perquè “això només aconsegueix sembrar dubtes sobre la voluntat real de resoldre el conflicte i dona arguments a tots aquells que desitgen que el procés de negociació descarrili”. No obstant això, s’ha mostrat convençut que se superaria aquesta fase complicada de la negociació i que per fer-ho “cal afavorir canvis en la correlació de forces que permetin enfortir la posició catalana”. Uns canvis que ha dit cercar a través de l’obertura d’espais de diàleg amb diferents actors socials i polítics, entre ells els diputats catalans a Madrid i Brussel·les.
Entre tants colors, però, mancava el rellotge amb el compte enrere iniciat esperant arribar a 2023, data límit que Junts per Catalunya i la CUP donen de marge efectiu a la taula de negociació (un marge sobre paper, perquè, de facto, tots dos se n’han desmarcat).