Pablo Casado imaginava les elecccions anticipades de Castella i Lleó que se celebren aquest diumenge com una passejada d’aquelles del Dia de les Forces Armades. Amb música militar i molta bandereta d’Espanya. Amb una victòria comodíssima que relativitzara la que ara fa 9 mesos va aconseguir Isabel Díaz Ayuso a Madrid. Amb l’enfonsament de Ciutadans i una pèrdua de posicions del PSOE que tothom traduiria com una estació més en el seu trajecte cap a La Moncloa. Amb una majoria absoluta —o gairebé, com la de Madrid— que permetera governar sense Vox, aquella ombra sinistra que persegueix els populars. Perquè, per més que s’esforcen a córrer, cada cop senten més a prop l’alè de la ultradreta.
Les últimes desfilades militars, però, han protagonitzat patinades serioses. Com la trompada contra un fanal d’aquell paracaigudista que va canviar el gest de la cara de Felip VI. Com el fum de color morat que va eixir d’un dels avions que havien de dibuixar la bandera espanyola oficial en el cel i van acabar dissenyant la de l’època de la República.
La jugada de Casado, animant el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, a decretar la dissolució de les Corts quan faltava poc més d’un any per a l’acabament de la legislatura, només por entendre’s des d’aquesta estratègia personalíssima. No feia ni un any de la moció de censura presentada pels socialistes que Cs va impedir que prosperara i en maig de 2023 caldrà tornar a obrir els col·legis, ja que la legislació autonòmica així ho determina.
La victòria del PP sembla assegurada, però no està tan clar que puga governar en solitari. Ni que el seu creixement en escons, partint dels 29 actuals, quede més a prop dels 40 que no dels 30, tal com insinuaven les previsions inicials.
D’avançaments electorals en què el tret ix per la culata, l’hemeroteca en va ple. En pot donar fe Artur Mas, qui va convocar els catalans a les urnes en 2012 amb l’objectiu d’obtenir una majoria absoluta que no es va produir: CiU va passar de 62 escons a 50. També n’ha estat víctima d’aquesta estratègia l’andalusa Susana Díaz, qui en 2018 va perdre la Junta quan tot feia presumir que l’aliança amb Ciutadans o amb Unides Podem arribaria al 55 escons necessaris: en el primer cas, la suma va fer 54, i en el segon, 50. Els socialistes, per tant, van ser desposseïts del poder després de quatre dècades de control omnímode.
A Castella i Lleó, el PP juga amb avantatge. Perquè es produisca un terratrèmol com aquell, caldria que PP i Vox —dues formacions a l’alça— no sumaren majoria ni amb l’ajuda de Cs, que baixarà dels 12 diputats actuals a un parell o tres com a màxim. I aquest no és un escenari factible. Si més no, en principi.
Una baixa participació, alimentada pel mal oratge i el poc entusiasme que desperten unes eleccions autonòmiques deslligades de les municipals, que se concentre més a les àrees rurals que no a les urbanes i que possibilite l’entrada de formacions menors de l’Espanya buidada que mai no s’havien presentat —com ara Via Burgalesa o Sòria Ja—, pot esdevenir la tempesta perfecta. Fins al punt de perdre la Junta potser no, però per deixar el PP als peus de Vox, sí.
I justament això, governar sense Vox, no haver de passar el tràngol de compartir executiu amb l’extrema dreta abans dels comicis espanyols previstos per a les acaballes de 2023 o a començaments de 2024, era la prioritat dels populars quan van decidir avançar els comicis a aquesta comunitat enorme de nou províncies, la més extensa de l’Estat.
Tot el peix no està venut, doncs. D’incògnites, n’hi ha unes quantes. Les hem resumides en els següents nou apartats:
1. AYUSO, AL RESCAT
Les enquestes no pinten bé per al PP. Els populars han perdut pistonada, la tendència és baixista des que va iniciar la campanya. L’esperó de la precampanya per la polèmica de les macrogranges va esvair-se així que passaven els dies i les sobreactuacions de Casado i els seus començaven a grinyolar. El president del partit s’ha fet més fotos amb animals en un mes que Félix Rodríguez de la Fuente en tota la seua vida. La reforma laboral del Govern espanyol, malgrat la indisciplina sobtada dels dos diputats d’UPN, va tirar endavant gràcies a l’errada del diputat extremeny Alberto Casero, mà dreta del secretari general del partit, Teodoro García Egea. Les acusacions de tupinada han caigut en sac foradat i la imatge del PP se n’ha ressentit.
Tot plegat ha fet sonar les alarmes. Per bé que no va ser-ho en 2019 per primera vegada des de 1987, ben pocs dubten que el PP tornarà a convertir-se, aquest diumenge, en la força més votada a Castella i Lleó. La caiguda demoscòpica, però, ha provocat el llançament d’un SOS per part del salmantí Alfonso Fernández Mañueco a Isabel Díaz Ayuso, enemiga íntima de Casado que s’ha erigit un imant de vots. De fet, la presidenta madrilenya s’ha prodigat a la campanya molt més del que estava previst. Per contra, el líder del partit s’ha negat a respondre a cap pregunta dels periodistes durant la darrera setmana. La pavor a una altra patinada era enorme.
José María Aznar ha aprofitat la seua presència en un acte de campanya per a reclamar que siga més valent i que integre tothom, en clara referència a la competència de Vox i les desavinences amb Ayuso.
2. O CARAMBOLA O RES
Els socialistes acaraven els comicis amb menys expectatives. Saben que juguen en camp contrari, perquè Castella i Lleó mai no els ha estat procliu. La victòria de 2019 va ser possible per l’equilibri existent entre les tres candidatures del centre-dreta, la dreta i la dreta extrema. Un equilibri que ja no hi és.
Com li passa a Mañueco, l’aspirant del PSOE a la presidència de la Junta, Luis Tudanca, un burgalès resident a l’àrea metropolitana de Lleó, tampoc no genera entusiasme entre els simpatitzants socialistes. Pedro Sánchez hauria preferit un candidat diferent, amb més temps de rodatge, però l’avançament ha trastocat els seus plans. Tudanca podria haver sigut president en 2019 si Cs haguera volgut pactar amb ell, però la formació taronja va inclinar-se per donar continuïtat al PP.
A la campanya, no ha demostrat una capacitat oratòria excelsa i s’ha centrat a incidir molt en el perill que representa un eventual govern de PP i Vox. La seua taula de salvació pot ser l’esmicolament del mapa polític i que la caiguda del PP, sumada a la pujada de Vox, li permeta de quedar en primera posició a algunes circumcripcions i anotar-se, així, el darrer escó en disputa. On té més opcions de victòria és a Lleó, en bona part gràcies a l’escorament a l’esquerra de la comarca d’El Bierzo.
3. VOX EN ESTAT PUR
A les eleccions de Castella i Lleó hem vist un Vox en estat pur. El de la posada escena molt cuidada, les aparicions amb comptagotes de Santiago Abascal i un candidat jove absolutament desconegut, Juan García-Gallardo, a qui no ha calgut investigar massa per trobar declaracions extravagants, amb el masclisme i el classisme per bandera.
Els actes de campanya, sempre a vessar de públic, demostren la vigorositat d’un projecte en un territori en què fins ara només tenien un procurador (la denominació que reben els diputats a les Corts de Castella i Lleó). Ara passaran a tenir-ne pels volts de la desena i jugaran un paper clau en la governabilitat.
Vox ja ha deixat clar que Castella i Lleó no és Madrid i que Mañueco no és Ayuso. És a dir, que els seus vots hauran de servir per “canviar les polítiques d’esquerra que has comprat”, segons ha advertit a Mañueco el secretari general de la formació, Javier Ortega-Smith.
Tal com és costum, Abascal no ha estat sobreexposat i Macarena Olona ha fet el vídeo viral tradicional, ara amb dos votants castellans que vessaven comentaris despectius sobre els pits de la ministra d’Igualtat, Irene Montero.
A la terra del castellà, la ruralitat i els bous, Castella i Lleó hi té el terreny assaonat. Només havien de superar Cs, com passarà, per beneficiar-se dels efectes de la llei d’Hondt i disparar la seua representació.
4. CIUTADANS AL LÍMIT
Francisco Igea, líder de Ciutadans a Castella i Lleó, va saludar 2022 amb un tuit dels bons. Acompanyat d’una foto en què se’l veia davant de Fernández Mañueco, qui ha estat el seu vicepresident afirmava: “Este año prometo cuidar más mi espalda”.
La coalició PP-Cs funcionava relativament bé, amb molta projecció per a Igea i la consellera de Sanitat, Verónica Casado, i una moció de censura del PSOE votada en contra per la formació taronja. D’això farà ara un any.
Però la pressió exercida per Casado sobre Mañueco ha abocat a una dissolució de les Corts anticipada i a uns comicis que deixen Cs —com sempre que hi ha uns comicis, darrerament— contra les cordes. Per si no n’hi havia prou, Igea va contrarure la COVID-19 a l’inici de la campanya i no va poder acudir presencialment al primer dels dos debats.
Curiosament, Igea va competir amb Inés Arrimadas per la presidència de Ciutadans. Però ara tots dos han unit el seu destí: si Cs passara de 12 diputats actuals a 0, tal com li va passar a Madrid en caure de 26 a 0, la sensació de desaparició imminent s’agreujarà. Però a Castella i Lleó hi ha una tanca electoral del 3% provincial que els ho posa més fàcil, sobretot a Valladolid, la circumscripció d’Igea.
En cas que el seu suport siga necessari per formar govern, Cs ha vetat acords amb Unides Podem i Vox, i en el cas de repetir aliança amb el PP, forçarien la renúncia prèvia de Mañueco.
5. PODEM DUR-NOS UN ESGLAI
Com Cs, Unides Podem es troba al fil de la navalla. En el seu cas, ara ja compta amb únics diputats. Pablo Fernández, que va ser-ne el candidat en 2015 i 2019, ho té relativament bé per reeditar la seua presència a les Corts per Lleó. Per les dificultats d’aconseguir l’escó per Lleó, la seua demarcació, s’estrena com a número 1 per Valladolid.
Fernández, a més, ha comptat amb el suport presencial de Yolanda Díaz, Ione Belarra i Alberto Garzón, els tres principals exponents de la coalició. La campanya els ha afectat de ple, perquè va iniciar-se amb les macrogranges al centre del debat i s’ha clos amb les derivades de la votació sobre la reforma laboral. A Castella i Lleó, com era de preveure, els temes que dominen l’agenda són els estatals.
Les enquestes han reflectit un creixement lent però constant d’Unides Podem. Si la suma final dels seus escons i els del PSOE supera la collita del PP en solitari, el paper de Vox cobrarà una importància vital. A l’inici de la campanya, era un escenari complex, però ha acabat semblant més factible.
6. EL LLEONESISME, A L’ALÇA
Fa més de dos anys que la reclamació d’una autonomia lleonesa —una petició que ja va emergir amb força en la transició democràtica— ha agafat embranzida. N’és el principal abanderat la Unió del Poble Lleonès (UPL), que voldria conformar la Regió Lleonesa amb Lleó, Zamora i Salamanca. De l’escó que ja en té, passarà a tenir-ne dos o potser tres.
Ja van més d’un centenar d’ajuntaments —començant pel de la capital, Lleó— que aixopluguen més del 50% de la població de la província, que han reclamat l’escissió de Castella. Consideren que hi ha raons històriques de pes i que el matrimoni amb Castella els ha anat fatal. En efecte, la pèrdua de població de Lleó, Zamora i Salamanca contrasta amb la progressió que hi ha hagut a Valladolid i l’estabilitat de Burgos, el triangle que, conjuntament amb Palència, els lleonesistes veuen clarament privilegiat per la Junta.
Amb tot, la UPL no opta, ni de bon tros, a ocupar la primera posició a Lleó. Ideològicament exhibeix un perfil massa asèptic, més proper al centredreta que al centreesquerra, cosa que els complica les coses a l’hora de captar electors joves que se senten interpel·lats per la causa lleonesista però que alhora es consideren netament progressistes.
EL TEMPS va tractar la reivindicació de l’autonomia lleonesa en aquest extens dossier, publicat el gener de 2020.
7. L’HORA DE SÒRIA
Soria Ja és un moviment nascut a començaments dels 2000 a recer de l’èxit de Terol Existeix (TE). Totes dues plataformes van manifestar-se de bracet als carrers de Madrid en 2003. I ara que TE ha aconseguit fer-se un lloc a la política convencional, amb un diputat decisiu al Congrés, també han seguit les seues passes. L’Espanya buidada planta cara.
Les opcions d’obtenir-hi representació són elevades. I no un diputat només, sinó dos o fins i tot tres. Un resultat espectacular, perquè Sòria a penes assigna cinc actes.
Segons diuen, no professen cap ideologia concreta. Com Via Burgalesa, un altre partit associat al fenomen de l’Espanya Buidada, s’han negat a vetar acords amb cap formació en concret després d’aquest diumenge. Ni tan sols amb Vox. Asseguren que arribaran a aliances, si és menester, amb qui mostre més compromís amb les necessitats de les zones despoblades. És la seua primera compareixença en uns comicis de qualsevol tipus. El seu candidat és un professor, funcionari de la Junta, anomenat Ángel Ceña.
8. UNA SORPRESA COM UNA CATEDRAL
La irrupció de Sòria Ja es donava per descomptada, però no tant la de Via Burgalesa. A Fernández Mañueco, la moda de les formacions localistes ha començat a neguitejar-lo. D’una banda, perquè li resten espai al seu partit, i de l’altre, perquè la seua presència a l’hemicicle li pot abocar a un acord amb Vox. “El localisme representa a Castella i Lleó tot just allò que el separatisme representa a Espanya”, ha reblat el president popular.
I és que a Burgos, com a Sòria, la candidatura provincial va com un tret. Tampoc no tenen cap adscripció ideològica concreta més enllà de reclamar allò que els toca de més a prop.
Dels nou representants que envia Burgos al parlament autonòmic, aquesta candidatua pot aconseguir-ne dos. Una xifra més que respectable per a la seua estrena. El seu cap de llista és José Ramón González, regidor de la formació independent Vecinos a la localitat de Villasur de Herreros.
9. LA MURALLA D’ÀVILA
A Valladolid, 15 dels membres de la llista provenen de Cs, i el fenomen de l’Espanya buidada no té tant de predicament. No debades, com ha quedat dit, són el centre de tot, a Castella i Lleó.
En el cas de Per Àvila, una formació que ja disposa d’un escó a les Corts, ens trobem davant una escissió del PP. I posseeixen, també, l’alcaldia de la capital provincial amb un resultat magnífic: 11 regidors sobre 25. Hi governa en minoria.