L’octubre de 1970 Maria Antònia Oliver publicava la seva primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu, quan només tenia 23 anys. Nascuda a Manacor, la jove escriptora va sorprendre positivament l’ambient cultural en català d’aleshores. Naixia una autora a la qual Llorenç Villalonga augurà «un gran futur».
En aquella Mallorca de just iniciada la dècada dels setanta no era gens fàcil desenvolupar obra en català. En realitat no era fàcil res que fos cultura. Oliver, com Antònia Vicens, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Carme Riera, Gabriel Tomàs, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà… entre d’altres, foren una generació d’escriptors -posteriorment coneguda com «la del 70»- que entre finals de la dècada dels seixanta i la mort del dictador, Francisco Franco, el 1975, va publicar les seves primeres obres en un context polític, social, històric i cultural marcat per les acaballes d’una dictadura asfixiant per a la cultura i la llengua pròpies.
Els anys setanta. Aquella dècada dels setanta marcà decisivament tota la generació literària de la creadora de la detectiu Lònia Guiu -protagonista d’Estudi en lila (1985), Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994) -, per a la definició de la qual hi tengué un paper determinant Josep Maria Llompart, que així la batejà.
Oliver, com tots els companys de generació, es veié immergida de cap en un vòrtex d’activisme cultural i -per això mateix també en aquella època- polític. Escriptors, professors, intel·lectuals, polítics del PCE -l’únic partit que s’havia mostrat una mica durant la dictadura- i d’altres grups tan minoritaris com actius protagonitzaven els actes literaris, artístics... que ells mateixos sovint organitzaven o ajudaven a organitzar. Sempre en el si o al voltant de l’Obra Cultural Balear (OCB), l’organització que es va fundar el desembre de 1962 amb l’objectiu de defensar i impulsar la llengua i cultura catalanes a les Illes. Durant els primers anys, sota la presidència de Miquel Forteza (1992-1969), l’entitat tingué un creixent activisme públic que s’intensificà fort ferm a partir de 1969, amb el president -fins 1976- Climent Garau i encara més sota el liderat de Llompart -1976 -1983– i , així, l’OCB es convertí en el gran referent de la lluita cultural-política -catalanista d'aquells anys.
A les acaballes de la dictadura, cada presentació de llibre -per exemple dels mateixos autors de la generació del setanta-, cada taula rodona sobre cultura o llengua, cada projecció de pel·lícula -que, com era habitual a l’època, com més enrevessat i «compromès» fos el guió, més agradava; triomfaven sobretot les cintes de francesos, a l’estil de les de François Truffaut -... es convertia en excusa per muntar un debat posterior sobre l’actualitat política, indefectiblement centrat en la necessitat d’assolir la «ruptura democràtica». Això era la instauració d’un règim democràtic alliberat de qualsevol herència del franquisme, amb una estructura d’estat on el dret d’autodeterminació fos possible, amb una forma d’estat republicana... Tots els citats participaren en aquests tipus d'actes i hi tenien algun protagonisme -fos menys o més, però cap en quedava al marge-, juntament amb més veterans escriptors i/o intel·lectuals -el mateix Llompart, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra...-, joves aspirants a polítics del futur -Fèlix Pons, Sebastià Serra, Miquel Rosselló (el qual, per cert, presenta aquesta pròxima setmana un llibre de memòries sobre aquella època i el seu activisme polític), Celestí Alomar, Antoni Tarabini... Eren els temps en què tot pareixia possible, en què el futur havia de ser per força brillant i la grisor franquista quedaria esborrada per una explosió cromàtica que portaria la futura llibertat i democràcia.
En tots aquells actes de l’OCB hi havia sempre present algunes persones que, a força d’imposar la seva presència, acabaren per ser reconegudes pels organitzadors i protagonistes. Eren els agents d’informació de la Policia Armada, els famosos grisos, de la Guàrdia Civil o, també, de l’exèrcit. Eren esl que informaven si s'havien superat els límits que la dictadura imposava. Cosa que passava sovint. Així que més d’una vegada algun d’aquells joves patí les conseqüències del deliri repressor de la dictadura. Igual que li va passar al veterà Llompart i als polítics -Serra, Tarabini...- que hagueren de visitar a la força el sinistre soterrani del Govern Civil, on la simple estada d’un nit tancat omplia de terror al més pintat i on no era gens estrany sortir-ne amb algun record en forma d’hematomes al cos.
Amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, la vida cultural començà a respirar. El 1976 fou un any d’eclosió d’actes. La política emergia de les catacumbes i els de la generació de Maria Antònia Oliver creien tenir a tocar aquell futur tan anhelat durant tant de temps. Tanmateix, tal i com sol passar, les coses no sortiren com s’havien imaginat que serien. Aquell 1976 fou, sí, l’any en que la cultura i la llengua explotaren en una primavera florida com mai, no debades va ser el moment de màxima intensitat i activitats del Congrés de Cultura Catalana (CCC, 1975-1977) a les Illes en general i a Palma en particular, però alhora també va ser el de les renúncies: els escriptors de la generació d’Oliver, compromesos amb la idea política dels Països Catalans, veren com ràpidament l’esquerra espanyola, PSOE i PCE, renunciava a fer cap passa efectiva en aquesta direcció i que fins i tot considerava un llast el republicanisme que havien dit que defensaven. Allò de la «ruptura democràtica» s’anà allunyant cada mes que passava d’aquell 1976. Un any que acabà amb el referèndum de desembre sobre la Reforma Política. La ruptura quedava definitivament oblidada. «No és això pel que lluitàrem... però ho haurem d’aprofitar», va sentenciar Josep Maria Llompart.
A partir de 1977 tot canvià. Les primeres eleccions -el 15 de juny- significaren el definitiu triomf del reformisme i l’esvaïment polític del rupturisme. Molts dels intel·lectuals i escriptors que havien tingut algun grau de protagonisme cívic i polític en els anys anteriors s’anaren refugiant en la cultura, la creació i reorientaren el compromís polític sobretot cap a la defensa de la llengua i, també, del futur autogovern, l’autonomia. Entre 1977 i 1983, any en que s’aprovà l’Estatut d’Autonomia, es va viure la fase de negociació autonòmica durant la qual novament els ja no tan joves escriptors de la generació del setanta deixaren sentir la seva veu. Igual que ho feu una activíssima OCB de la mà de Llompart.
De fet, l’Obra, tal i com és coneguda entre els seus socis i seguidors, ja era quelcom més que una entitat a favor del català. Al contrari dels partits polítics majoritaris, no defallí mai ni un segon en la lluita a favor d’una potent autonomia -que, per cert, mai no arribà: l’Estatut fou l’últim aprovat, amb els de Múrcia i Madrid, i dels que menys competències tenien- i de la normalització plena de la llengua i cultura catalanes a les Illes. Es convertí en una referència quasi vital per a qualsevol catalanista a les Illes.
No pot estranyar, per tant, que tots els membres de la generació del setanta sempre hagin tingut una relació força especial amb l’Obra. Per això, per exemple, Maria Antònia Oliver va anunciar l’any passat que cediria a l’OCB la seva casa de Biniali -on va viure amb Jaume Fuster-, després de la seva mort.
La desaparició d’Oliver suposa el silenci d’una gran escriptora, però alhora sens dubte també és la tangible advertència de la inexorabilitat del pas del temps que comença a afectar a la seva generació literària que fou, al mateix temps, la d’uns joves compromesos amb els valors de canvi democràtic i el sentit de país en uns moments molt difícils.