—Com ha estat la tasca de recollir tots els casos que apareixen al llibre, que vol ser un recull exhaustiu?
—Ha estat fonamental. Sense la tasca prèvia d’anar recollint casos, el llibre hauria estat molt difícil d’escriure. És tan bast i la casuística tan diversa que no hauria pogut fer-lo. Jo vaig tenir clar a partir d’un cert moment, a finals de 2017 o principi de 2018, que hi havia una causa general que anava agafant gruix i que s’hauria d’explicar un dia en un llibre. Vaig anar recollint tots els casos que m’arribaven i ho anava guardant. De forma bruta. Quan em poso a fer el llibre ho ordeno tot, fonamentalment per dates.
—Per què decideix que ara és el moment de fer el llibre?
—Ara potser el gruix de la repressió ha afluixat, però no s’ha aturat. Dic que per sort és un llibre acabat, però una història inacabable. La repressió no s’atura. L’episodi de la immersió és un exemple més. I tots els casos que estan vius, com el cas Juvillà.
—Quina reacció ha trobat de les persones encausades quan les anava contactant? Ha parlat amb moltes d’elles.
—Això és el que més m’ha satisfet i el que sobretot m’ha animat a fer el llibre. Amb tothom amb qui he parlat m’ha donat les gràcies. La gent agraeix molt que se’ls doni nom i cognom i se’ls visualitzi com a víctimes de la repressió.
—Què permet parlar de causa general?
—La voluntat de l'Estat espanyol, que no trobaràs escrita enlloc, d’arranar qualsevol manifestació, compromís i acte positiu de l’independentisme català. Acabar amb tot amb una política que defineix molt bé Pere Aragonès al llibre. Diu que tenen una carpeta oberta on hi van posant tot allò que els pugui servir per escarmentar-te judicialment. Fer-te por a través d’una acció judicial en contra teva que no ha d’acabar en una condemna, però ja condiciona la teva acció. Com ha passat al Parlament ara.
—Explica al llibre que aquesta repressió té voluntat d’actuar com a eina d’acció política.
—Sí. Per un costat, els polítics espanyols s’han agafat al món judicial per fer la política que han estat incapaços de fer. A la vegada, això els ha servit per marcar el tempo polític. De l’estelada es va passar a un element de reivindicació groc. Es va passar de reclamar independència a reclamar llibertat pels presos polítics. El front independentista va passar a ser el front antirepressiu. L’objectiu ja no és altre que aconseguir que surti la gent de les presons i s’aconsegueixi l’amnistia, mentre que el principal objectiu que preocupava l’Estat, aconseguir la independència, ha quedat en segon terme.
—Ha estat un error per part de l’independentisme entrar en aquesta dinàmica?
—Un error no. Una falta de previsió. Un represaliat de Tarragona, que em sembla que és de la CUP, diu que ja percebien per part de l’Assemblea i d’Òmnium no s’estava preparat pel que venia, que era la repressió. L’estratègia independentista ha d’anar lligada al coneixement que la repressió que ve al darrere és molt dura i has d’estar preparat per suportar-la. Si hi ha estratègia i capacitat per assumir el mal que suposa la repressió, crec que l’independentisme pot avançar. Si t’encalles en el dolor de la repressió, quedes en un pou, cridant llibertat, del qual no en surts.
—Decideix marcar en negreta el nom dels represaliats. Per què?
—Era un recurs periodístic. Crec que en aquest cas era necessari. Si hagués fet el llibre sobre la repressió a Jordi Turull o Adrià Carrasco no hagués fet falta. Però, en un llibre on parles de 3.600 persones i en visualitzes gairebé un miler, era necessari el recurs de la negreta. S’utilitza quan un represaliat apareix per primer cop al llibre.
—És una manera d’humanitzar les xifres?
—També és una manera de visibilitzar la repressió. El llibre t’ensenya que els 3.600 casos són reals i et posa negreta en aquells casos on es pot.
—Descriu, també, com l’indult és una mena de perversió de la figura repressiva de l’Estat…
—Amb l’indult, qui és dolent sembla que sigui magnànim, que sigui bo. Et clavo hòsties fins que no pots més i, quan paro, vull que em donis les gràcies per haver-te perdonat la vida. És el que dèiem dels tempos. Amb l’indult, quan els presos surten al carrer, el moviment independentista torna a quedar descol·locat.
—En la tria de casos hi inclou el cas Pujol i el cas Borràs. Per què els vincula a aquesta causa general quan, de partida, no tenen cap relació amb el tema independentista?
—En el cas Pujol, és evident que van anar -erròniament- a tombar la persona que ells van identificar -erròniament- com el tòtem de l’independentisme. L’independentisme creix quan l’Artur Mas i el David Fernández s’abracen després del 9-N. Quan dos sectors que havien estat d’esquena, van a la una. Jordi Pujol es fa independentista i creuen que si el descarrilen, l’independentisme descarrilarà. Després de confessar la deixa, la manifestació de l’11-S és multitudinària i ell diu una cosa molt bona: “pensava que era més important. Se’m treu a mi, però el moviment segueix. Jo creia que traient-me a mi, el moviment quedaria afectat”. És evident que és un cas de repressió, al marge dels negocis lletjos que hagin tingut els seus fills. Jo amb això no m’hi fico. Hi ha qui ha dit que CiU va anar cap a l’independentisme per tapar els casos de corrupció. Jo no ho sé. El que és evident és que hi van anar, cap a l’independentisme, i li van donar gruix. Amb la Borràs passa una mica el mateix. Veurem com evoluciona, perquè és un cas obert i ni tu ni jo ho podem saber. Jo la defineixo com la Ben Plantada, jugant amb el personatge literari. Quan es va contra seva, es va contra un personatge que havia de ser important en el rellançament de l’independentisme. Jo crec que s’hi va amb la mateixa idea. Al marge de com acabi el delicte econòmic.
—Inclou, també, el cas d’Oriol Pujol amb les ITV…
—Oriol Pujol no surt en negreta. Fixa-t’hi. Si no surt en negreta, Jordi Panyella no el considera víctima de la repressió. Però, sí que hi ha una utilització política d’aquell cas. L’endemà que Convergència fa un congrés dient que van a la independència es posa en marxa l’operació policial que acaba amb Oriol Pujol condemnat.
—L’Estat juga a difuminar la línia entre corrupció i independentisme…
—Sí, l’Estat busca presentar els líders independentistes com a corruptes. No oblidis que l’Operació Catalunya busca comptes a Andorra a Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras. A Junqueras no li ha trobat res, ni crec que se li trobi mai, res opac. La idea era presentar-los com a corruptes per desmuntar l’independentisme. Amb l’Artur Mas es juga molt brut, amb Xavier Trias es juga molt brut… Per mi hi ha un factor que no em deixa de sorprendre, el desconeixement de l’Estat de la realitat catalana. Si en tomben un, després ve el següent. Pensen que decapitant el moviment ho arreglaran. És com amb les urnes. Poc abans de l’1-O vaig dir que les amagaria a la Catalunya Nord. Per un català, és com l’habitació del darrere Perpinyà. Què millor que amagar-les a casa en un lloc que no és territori espanyol. I així va ser. La intel·ligència espanyola va demostrar que no és gens intel·ligent. Hi ha aquest desconeixement absolut de la realitat catalana que porta a donar pals de cec que fan molt mal.
—Destaca molt la figura de Daniel Baena. Per què és tan important?
—Ha estat la ment pensant que ha dirigit moltes de les causes de repressió. Sobretot la del Jutjat d’Instrucció número 13. I en el judici contra els polítics i líders socials, va ser el tòtem de la part acusatòria. Vaig anar a una sola sessió del Suprem i vaig triar la de Baena pel pes nuclear que tenia en tota l’acusació. Vaig constatar, per les seves paraules, que l’acusació contra el moviment independentista es basava en una realitat falsa, imaginada per ell.
—Quin rol han tingut els partits espanyolistes en aquesta causa contra l’independentisme?
—Els partits espanyolistes són els grans animadors de la bullanga judicial. Han renunciat a fer política per deixar la política en mans dels tribunals perquè sabien que farien la feina bruta. Denúncia rere denúncia, demostren la seva incapacitat per fer política real a Catalunya.
—Un dels casos del final del llibre és l’Operació Volhov. És potser dels més complexes?
—He tingut l'avantatge al llibre que m’he pogut pronunciar a fons en casos que estan tancats, com el dels Carrasco, on s’ha posat en evidència la desmesura de l’Estat, les barbaritats policials, d’acusar dos nanos de terroristes. En el cas Volhov també es dibuixa la desmesura en l’àmbit repressiu. Per exemple, quan es parla dels 10.000 soldats russos que havien de venir aquí. És un cas complex perquè s’ha fet això de posar l’orella durant temps. Quan poses l’orella surten casos derivats. HI ha una derivada que podria ser de corrupció al Maresme i certament és un cas complex.
—Cap on creu que anirà el cas?
—No tinc informació prou fresca per pronunciar-me. Però, hem vist que en molts casos es buscava atemorir l’independentisme amb una hòstia inicial molt ben donada i que el final del cas no és tan important. El que interessa és atemorir amb l’independentisme. No sé si podria ser l’objectiu en l’Operació Volhov.
—Comentava que és un llibre tancat, però una realitat oberta. Quines investigacions que han d’arribar destacaria com important els darrers mesos i quin paper hi juga el jutjat 13…
—El que té obert el 13 és anar cap a judici. Això està tancat. Obert hi ha la Volhov, per veure fins on són capaços d’arribar en l’estratègia acusatòria. Després hi ha una investigació oberta a CDR i Tsunami a l’Audiència Nacional que veurem com acaba. Ara, a l’Audiència Nacional fan el que volen, són els que van dirigir l’operació per terrorisme contra la Tamara i l’Adrià i la del 23-S contra els CDR de Sabadell en una causa secreta que s’ha descobert després. Hi ha molta merda judicial en contra l’independentisme i ja veurem com acaba tot això.
—Hi ha el cas del Jové pendent també…
—Sí, però són casos pendents d’anar a judici. Aquest serà un any de molts judicis. Hi ha el Jové i el Salvador, hi ha la mesa del Parlament de Roger Torrent, el cas de Borràs… Hi ha molta causa oberta. També de molts nanos anònims -que no ho són, jo els poso nom- que han d’anar passant per l’audiència. Aquesta setmana hi ha hagut el judici d’un xaval que es va haver de conformar amb un any i nou mesos de presó. Negant el fets, però amb l’evidència que si el procés tirava endavant s’enfrontava a una pena de presó molt dura. Els fets són de 2019. No entrarà a presó. Però fins al 2024 estarà amb la soga al coll, al mínim delicte que cometi -encara que sigui una infracció de trànsit begut- el pot portar a la presó. Se l’ha condemnat a cinc anys de tenir la seva vida agafada en un puny perquè un dia un mosso va decidir detenir-lo en una manifestació independentista. És molt bèstia que tots aquests nanos joves represaliats tinguin el seu futur hipotecat perquè l’Estat espanyol està decidint escanyar-los.
—Pot haver-hi més casos com el de Marcel Vivet?
—Sí, n’hi ha d’oberts.