Entrevista

Ferran Requejo: “La de Juvillà ha estat una gestió precària en un estat de dret degradat”

El catedràtic de Ciència Política Ferran Requejo analitza la situació viscuda al Parlament durant les darreres setmanes arran la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) d’executar la inhabilitació per desobediència del diputat de la CUP, Pau Juvillà, que ha format part de la Mesa del Parlament. El fons de la causa és l’exhibició de llaços grocs des del seu despatx a la Paeria en període electoral quan n’era regidor. Requejo també va ser membre de la JEC entre 2004 i 2008.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Primer de tot, com valora l’actuació de la JEC en el cas de Pau Juvillà?

-Les recents actuacions de la JEC reflecteixen un vici d’origen del funcionament pràctic de les institucions de l’Estat. Tal com estableix la llei electoral general (LOREG), la JEC és un òrgan administratiu: és precisament el que encapçala l’administració electoral. Dona “instruccions” a altres òrgans administratius electorals i pren decisions respecte als actors implicats en els processos electorals (partits, coalicions, etc.). La JEC no és un tribunal, no emet “sentències”, tot i tenir una composició mixta en la qual la majoria dels seus membres (vuit de tretze) son magistrats del Tribunal Suprem (TS). Les seves decisions son recurribles davant la sala contenciós-administrativa del TS. I el fons del cas, que un diputat escollit per sufragi perdi l’escó  per mantenir uns llaços grocs, un símbol defensat per quatre partits durant les eleccions, resulta simplement impresentable des d’una lògica liberal-democràtica. La retirada de l’escó a un parlamentari electe, no és que sigui merament desproporcionada. Li correspondria, com a màxim, una multa administrativa, però no la pèrdua de l’escó.

-Vostè va ser membre de la JEC...

-Quan vaig ser membre de la JEC (2004-2008), malgrat que la majoria dels seus membres expressaven i votaven els acords des de paràmetres ideològics molt conservadors i nacionalistes espanyols, no tenien mai en el seu horitzó fer de tribunal. Els seus membres, tant els d’origen jurisdiccional com els d’origen acadèmic, eren conscients dels límits institucionals de la JEC dins d’un Estat de dret. És un tema que es va plantejar obertament en diverses reunions. Tanmateix, a la pràctica, les actuacions de la JEC han experimentat posteriorment un gir polític arran del procés viscut a Catalunya els darrers anys. El seu paper actual desborda el d’un òrgan administratiu. Es tracta d’un gir de contingut polític congruent amb el gir que han experimentat el mateix TS i altres tribunals en el mateix període. Un gir que suposa una veritable ofensiva política de les institucions de l’Estat contra ciutadans de Catalunya. A partir de la sentència del TS als líders dels procés –recorreguda en el TEDH—, d’algunes decisions del TC o del TSJC, així com d’altres qüestions més estructurals, com per exemple que un tribunal li digui a un parlament de què pot parlar i de què no, es pot afirmar que, en relació a Catalunya, Espanya és difícilment assimilable als estats de dret europeus. No compleix els estàndards de respecte als drets i llibertats, a la separació de poders, i a disposar d’una cúpula judicial de caràcter imparcial. La degradació de l’Estat de dret espanyol, sobretot en relació, insisteixo, al cas de Catalunya, resulta flagrant.

 

-Hi havia la possibilitat de mantenir l’escó tot desobeint l’entitat administrativa i esperant el posicionament del Tribunal Suprem sense incórrer en desobediència?

-Es perfectament defensable que una sentència per desobediència requereix que aquesta sigui ferma per tal de que sigui executable. El contrari va en contra de la seguretat jurídica dels diputats implicats. La JEC s’ha introduït en un procediment judicial que hauria de poder arribar al final sense interferències administratives. Formalment, el TS podria revocar la sentència del TSJC, mantenint la condició de diputat a Pau Juvillà a tots els efectes. Que això sigui més que improbable no disminueix en res la seva solvència processal. El tema dels funcionaris no s’ha de barrejar amb el tema de la decisió política que han de prendre els càrrecs electes del Parlament.

També cal tenir present que la normativa interna parlamentària regula les condicions que han de reunir els diputats per perdre o ser suspesos de les seves funcions. Aquí hi ha un conflicte de normes que en un Estat democràtic territorialment compost mereixeria una interpretació raonada sobre la seva resolució. Si la interpretació de la desobediència es fa en termes unilaterals, interpretant jeràrquicament i automàticament que les institucions de l’Estat són, per definició, superiors a les dels parlaments territorials, s’estan vulnerant, a la pràctica, el principi de divisió territorial de poders i el principi de separació de poders entre parlaments i tribunals.

-Com valora la posició del Parlament de Catalunya?

-Resulta lògic que el Parlament defensi l’estatus dels seus membres i la seva autonomia en tant que institució representativa. Seria alarmant que no ho fes. Recordem el cas Atutxa del parlament basc, primer condemnat i després avalat pel TEDH. Tanmateix, crec que, en aquest cas, la manera com s’ha fet aquesta defensa en el Parlament no s’acaba d’entendre. Desobeir no és fàcil en cap sistema liberal-democràtic. Implica responsabilitats individuals i col·lectives, més enllà dels actors directament implicats en la decisió política de desobeir. Requereix compromís amb assumpció de les sancions previstes legalment per part dels que desobeeixen. És cert que el context legal, tal com s’interpreta per part de les institucions de l’Estat (les mateixes normes són interpretables de manera molt diferent) no permet una mínima igualtat d’armes entre els actors en litigi. Tanmateix, cal dir que no es pot “desobeir a mitges”. O no es pot només fer veure que es desobeeix. O es desobeeix o no es desobeeix. I no crec que resulti massa intel·ligent tractar de fer un ús de la desobediència com una amenaça fictícia. Si es creu que la sentència ha de ser ferma perquè es perdi la condició de diputat, calia acceptar la delegació de vot del diputat absent. La legalitat del diputat no la decideixen els funcionaris que li tramiten la baixa, sinó finalment el tribunal que té l’última paraula. Tanmateix, al final s’ha fet el mateix que en el cas Torrent-Torra. En la gestió d’aquest cas, el Parlament no ha sortit precisament reforçat. Un cas que destaca la necessitat de disposar d’una llei electoral pròpia, sigui total, o que com a mínim reguli la composició i funcions d’una Sindicatura Electoral que sigui la que reguli les eleccions al Parlament.

Un Parlament no és una organització de la societat civil, sinó una de les institucions més importants d’una democràcia liberal. Alguns dirien, des de Locke, que és la més important. Representa tota la col·lectivitat política d’un territori. Crec que no s’ha de frivolitzar. Fer-ho comporta degradar la institució. Des de la Presidència i la Mesa es pot decidir desobeir, però aleshores cal anar fins el final, assumint les sancions i presentar posteriorment el cas als tribunals europeus. És una possibilitat. Només en una situació insurreccional resulta idoni pensar en un posicionament institucional efectiu de ruptura amb el marc legal vigent.

 

-Creu que aquest episodi evidencia una renúncia a la unilateralitat? En quin moment es troba el procés independentista?

-Sembla clar que en aquests moments el país no es troba en una situació d’arribar a un acord racional o raonable amb l’Estat per la canalització i resolució del conflicte polític de fons entre Catalunya i l’Estat espanyol, que és un conflicte de caràcter nacional. Tampoc no ens trobem en una situació insurreccional que propiciï una solució unilateral. La unilateralitat l’aporta només l’Estat. Això no vol dir que des de Catalunya es renunciï a mig termini a la unilateralitat si les condicions ho permeten. Però, de moment, les coses són com són, no com bona part del país voldria que fossin. El procés independentista està actualment en una situació de stand by. Crec que caldria repensar i refer bona part de les estratègies, reconstruir una unitat de les forces favorables a la secessió en aliança parcial amb partits que són favorables a millorar els procediments liberals i democràtics, i establir un pla d’acció ordenat tant dins de Catalunya i en relació a l’Estat, com en les esferes europea i internacional. De moment, l’electorat independentista no ha fallat mai. És fidel al projecte. Aquesta és la principal força de l’independentisme. Tanmateix, en els darrers anys, els partits, atrapats en les seves disputes mútues per una hegemonia que oblida el més important, estan generant una decepció per bona part dels seus propis electorats. Es constaten dèficits de model, de programa, d’estratègia i de lideratge. El procés està necessitat de noves energies, però segurament  això requereix comptar amb idees i plans d’acció que semblen difícils d’establir per part dels partits actuals si no hi ha canvis interns. Es tracta bàsicament d’una qüestió pràctica, no de mera retòrica. Cal propiciar canvis en els projectes i en les actituds, i no dir merament que es fan. I per fer-ho, cal establir el més clarament i racional possible com es va allà on es vol anar. Establir objectius parcials i estratègies per arribar-hi en tots els escenaris territorials. Saber amb què es compta, amb una anàlisi realista i aprofundida dels límits i de les possibilitats.

Catalunya dona molt més de si del que la imatge dels partits dona de si. El país disposa de talent que l’esfera política darrerament no ha sabut aprofitar. Hi ha bons tècnics, bons enginyers, bons economistes, bons politòlegs, bons metges, bons investigadors, etc., amb coneixements i experiència internacional; disposa de bons centres de recerca en diversos àmbits; en l’àmbit cultural també compta amb organitzacions de referència, i una part de l’empresariat ha mostrat reiteradament la seva eficiència i vocació internacional. Tot això no es canalitza adequadament vers les institucions polítiques.

-La taula de diàleg està cada vegada més qüestionada per la deixadesa del president Pedro Sánchez. Si es confirma el fracàs d’aquesta eina, té confiança que el govern i la societat catalana sàpiguen reaccionar?

-El PSOE (i el govern espanyol) no necessita per res una “taula de diàleg” amb la Generalitat. Tal com es percep la situació interna de Catalunya, no li fa cap falta. D’altra banda, solucionar el tema de Catalunya és un objectiu per estadistes espanyols, els quals tampoc s’albiren en l’horitzó polític actual. Des de la perspectiva de les institucions de l’Estat, el conflicte polític, o bé és un tema simplement a reprimir (policia, fiscalia i tribunals), o no és un tema prioritari perquè ni interessa massa ni es percep com urgent. Es pot anar “torejant”. Tot apunta que el govern espanyol, en relació a Catalunya, dona per amortitzada tota la legislatura amb els indults als presos polítics. Des de Catalunya, la postura més racional de la ciutadania vers la “taula de diàleg” és la d’un radical escepticisme sobre allò que pot donar de si. Només cal veure com el PSOE menysté a ERC dia sí, dia també. I no només en relació a la inexistent taula de diàleg. En un moment en què, en principi, el govern espanyol necessita els vots d’ERC, no hi ha cap fruit rellevant en competències, recursos, pressupostos, infraestructures, política europea, llengua, etc. Imagini si no necessités aquests vots. Des de la perspectiva del catalanisme, l’esquerra espanyola resulta decebedora per conservadora, fins i tot a vegades per reaccionària, en relació al pluralisme nacional i lingüístic de la societat espanyola. No deixa des ser una esquerra caracteritzada per un fort nacionalisme d’Estat. En l’escenari més optimista, de la “taula” –suposant que algun dia fos realment operativa, cosa que no està ni de bon tros clara en aquests moments– només semblen factibles petits avenços per tal de no perdre tants recursos i capacitat de decisió pel fet de formar part de l’Estat espanyol. “L’estat de les autonomies” ha acabat resultant una decepció permanent, especialment a partir del segle XXI, i especialment per Catalunya. Només cal recordar com va acabar el procés de reforma de l’Estatut, el qual va ser aprovat pel 89% dels diputats del Parlament de Catalunya i va ser tramitat seguint tots els requisits legals.  

-Per últim, quin paper pot jugar el Consell per la República en aquest moment?

-El Consell per la República és una institució que no pertany a l’entramat de la Generalitat. Crec que té tot el sentit que l’independentisme compti amb un organisme extern que pot moure’s sense les limitacions polítiques i legals del marc autonòmic espanyol. Pot jugar un paper important tant en relació a l’estratègia vers la secessió, com en l’estratègia anti-repressiva, especialment en relació a les institucions europees. Una qüestió diferent és si l’estructura actual del Consell és la més idònia per tal de portar a terme les seves funcions. Crec que no és la més idònia. Resulta contradictori voler establir un òrgan exterior transversal de l’independentisme i organitzar-lo a partir de l’hegemonia d’un dels tres partits implicats. És lògic que els altres dos partits no se sentin còmodes en l’estructura actual. Sembla la repetició de la jugada de la fracassada “Casa gran del catalanisme” que es va voler impulsar en els anys pre-procés. Caldria repensar de nou aquest Consell, potser fent confluir persones i actors socials consensuats que replantegin la seva estructura i funcions. Probablement, podria augmentar així la seva legitimitat i la seva eficiència i incidència en la política del país.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.