Després de divertir-se amb les revisions dels clàssics d’Agatha Christie (Assassinat a l’Oient Express, 2017, i Mort al Nil, que s'estrenarà properament), de rodar una història actualitzada de La Ventafocs (2015) o d’adaptar per als joves de la casa Artemis Fowl (2020), el superèxit d'Eoin Colfer, Kenneth Branagh es permet el luxe de mirar enrere, a la seva infantesa, amb una història mínima i d’essència teatral, de vida, de moment i records. Ens transporta a Belfast, l’agost de 1969, uns dies especialment convulsos, amb els aldarulls entre catòlics i protestants a localitzacions com Derry, Nerwy o Belfast. És en aquesta darrera, capital i la més poblada, on s’hi van concentrar més accions violentes.
Enfrontaments entre veïns que havien de desplaçar-se de barri o de ciutat, construcció de barricades, cases cremades, intercanvi de trets i de pedres, sense pietat. Una tensió constant, que marca un punt clau en la història sanguinolenta del conflicte nord-irlandès. Branagh situa en aquest context d’agitació i vidres trencats la seva darrera pel·lícula, titulada només Belfast, sense addicions. Un nom i prou, una localització, un punt emotiu de la història íntima, d’una infantesa que, malgrat tot, va ser feliç. I així ho remarca ja a l’inici del film, amb les imatges aèries en color: estàtues, monuments, espais residencials, murs, pintades a la paret i l’espai de les classes obreres. Són el preludi d’un món que passa a ser en blanc i negre des que apareix la data de l’explosiu 15 d’agost del 69, i que només tornarà a tenir color en escena, al teatre, en la representació del Conte de Nadal dickensià. Un inici on també veiem la precisió i delicades de cada tria, des de la música (imponent Van Morrison, amb Down to Joy a l’obertura i omnipresent en l’evolució de la història) fins als homenatges que salpebren la formació sentimental d’un nen, Buddy (el propi Branagh) que aprèn a fer-se gran i a estimar.
Un nen per qui les barricades són aventures, i a qui una amiga empeny a unir-se a marxes i saqueigs; un nen com els altres, que es fa escuts amb la tapa del cubell de la brossa i que desxifra el món a través d’un codi propi, tamisat per tantes pel·lícules vistes a la televisió (de L’home que va matar Liberty Valance a Chitty Chitty Bang Bang, passant per Star Trek, "l’educativa" Rachel Welch, Grace Kelly o El llanero solitario). Branagh (que es permet fer-se un autohomenatge tot citant Thor, còmic que ell mateix va adaptar en pantalla) ens mostra la infantesa amb tot el que té d’incertesa, de dubte, d’idealització nostàlgica. De por a créixer i a perdre els teus, de marxar del lloc on pertanys. "Ves-te’n i no miris enrere", li diu l'àvia, imponent Judi Dench, al final. "T’estimo, fill".
Belfast és nostàlgica, però sense discursos embafadors. Emociona sense trampes, amb humor i senzillesa. En Buddy homenatja cada record, perquè així funciona la memòria, sobretot quan tornem al moment de fer-nos grans i créixer, meravellats pel funcionament incomprensible d’un món que passa fora de pla. Per al nen (un vibrant Jude Hill), els seus pares (Jamie Dornan i Caitriona Balfe) són les estrelles de la pel·lícula: tant poden ser els ballarins que acaparen les mirades de tothom en una escena memorable, cantant Everlasting love, o també l’heroi —el pare— capaç de desarmar el dolent amb un precís cop de llamborda. De la mateixa manera que fem i fornim els records.
Belfast
Direcció: Kenneth Branagh
Regne Unit, 2021
Durada: 98 minuts
Guió: Kenneth Branagh
Fotografia: Haris Zambarloukos
Música: Van Morrison
Repartiment: Jude Hill, Lewis McAskie, Caitriona Balfe, Jamie Dornan, Judi Dench, Ciarán Hinds, Lara McDonnell, Gerard Horan.
Drama