S’ha vessat molta tinta sobre aquell tòpic xaró que diu que un “basc de debò” ha de tenir tots vuit cognoms bascos. Però, què passaria si aquests vuit cognoms haguessin de ser sempre els mateixos? Costa d’imaginar, però a l’Estat francès, pels volts de Paris, hi ha un comunitat de tres mil persones que al seu DNI només tenen vuit cognoms diferents entre tots ells. S’anomenen La Famille i l’endogàmia és un dels seus preceptes més fonamentals d’ençà que fou creada l’any 1819.
Es tracta d’una comunitat religiosa secreta d’inspiració cristiana –tot i que no manté vincle amb el Vaticà–, filla del jansenisme convulsionari, derivada més fanàtica d’aquesta doctrina, que defensa el rigorisme moral radical i que limitava la llibertat humana entenent que alguns éssers –i no altres– reben una gràcia especial en néixer. Entre els preceptes de La Famille hi ha l’espera pacient i discreta de l’apocalipsi. Una calma que els darrers mesos s’ha vist pertorbada per l’aparició de dos llibres i diversos reportatges durant el 2021. En paral·lel a això, la Missió interministerial de vigilància i lluita contra les derives sectàries de l’Estat Francès va emetre un informe considerant que aquesta organització podria tenir tendències sectàries, tot i que no s’encaixa a la definició exacta del terme, perquè no fan proselitisme ni hi ha cap guru definit.
Tot i el secretisme que impera en aquesta comunitat, els mitjans de comunicació s’hi van començar a fixar cap allà 1960 quan Vicent Thubout, un dels seus membres, decideix establir un kibbutz a la població occitana de Pardailhan després d’haver visitat Israel. Amb ell s’endú una quinzena de famílies de la comunitat per explorar la conjunció de les seves idees amb aquesta mena de granges-comunes amb les quals el socialisme utòpic va intentar combinar socialisme i sionisme. L’experiència dura tres anys.
La nova onada d’atenció sobre aquest col·lectiu l’han obert recentment el periodista Nicolas Jacquard, de Le Parisienne, que després escriuria el llibre Les Inspirés (Robert Laffont, 2021); i la periodista Suzanne Privat, que poc abans havia publicat La Famille, itinéraires d’un secret (Les Avrils, 2021). Aquesta darrera ha acceptat atendre les preguntes d’EL TEMPS.
-Com s’explica que La Famille segueixi existent en ple segle XXI?
-La Famille deu la seva longevitat a la seva capacitat per mantenir-se discreta. Des de principis del segle XIX ha cultivat el desig d’amagar-se de les mirades dels altres, de viure al marge, sense ser descoberts. És una cultura que s’inculca als infants des d’una edat molt tendra. Se’ls educa en la creença que el secret és la condició per la supervivència de la comunitat. Fins ara els ha funcionat bé. En gran mesura, perquè aquest secret imperatiu va lligat a la capacitat d’ajustar-se a les exigències de la societat: La Famille és molt respectuosa amb la llei.
-Quins són els principis d’aquesta comunitat i la seva estructura organitzativa?
-La Famille és una comunitat religiosa familiar descentralitzada. No hi ha cap líder espiritual ni ningú n’és el líder absolut. És una religió descentralitzada que pren per suport, essencialment, els caps de la família: és el pare qui oficia, qui bateja, qui els casa. El seu paper és mantenir la seva cèl·lula en la continuïtat d’allò que van fer els seus avantpassats abans d’ell. Tot i que no hi ha líders, sí que hi pot haver líders d’opinió, que són els grans místics amb visions que després difonen a tota la comunitat. Però, en l’imaginari dels membres de la comunitat, no són pas aquests “inspirats” els que donen la paraula, sinó que és Déu qui s’expressa a través seus. Jansenista en els seus orígens, la Famille pertany a la branca dels corrents religiosos postapocalíptics. Estan convençuts que seran els escollits de Déu en la fi dels temps. Per aquest motiu, esperen. Però és una espera pacient, no volen anticipar la crida de Déu. El seu lema és allunyar-se del pecat per ser dignes del seu estatus d’escollits.
Les arrels d’aquesta “família” cal cercar-los al jansenisme, un moviment teològic de finals de segle XVII que conjugava el cristianisme amb alguns elements del protestantisme. Especialment, la doctrina de la predestinació. Un corrent religiós, oposat al jesuïtisme, que entra en contacte amb els Països Catalans, segons recull l’Enciclopèdia, el segle XVII de la mà de Manuel Martí, degà d’Alacant que, durant la seva estada a Roma, establí amistat amb el polèmic cardenal italià Enrico Noris, perseguit després per la Inquisició Espanyola. En tot cas, la figura més rellevant és la del bisbe de Barcelona entre 1766 i 1775, Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706).
A l’Estat francès, aquest moviment es trobà sempre en certa tensió amb l’església catòlica. Fins i tot, arribant a crear culte a sants no autoritzats com el diaca François de Pâris (1690 -1727). Segons exposa en un article sobre La Famille el sociòleg italià especialitzat en l’estudi de les religions, Massimo Introvigne, la tomba d’aquest diaca fou l’origen dels primers fenòmens convulsionistes, la derivada més fanàtica del jansenisme: “convulsionaven, es desmaiaven, cridaven, profetitzaven i deien estar curats de diverses malalties”. Els devots d’aquest corrent, detalla, “se sotmeten voluntàriament a pallisses, tortures i fins i tot a la crucifixió per alliberar-se dels seus turments interns”.
-Quina és la relació actual de La Famille amb l’Església catòlica?
-Des de la seva creació se n’ha distanciat. Segueixen el jansenisme, que es va construir en oposició al papat pel seu materialisme. Són cristians fora del sistema. Un testimoni que va deixar la comunitat em va dir que els infants són educats per rebutjar el catolicisme: quan ell era una criatura no li van permetre entrar a una església.
-Quin paper juga l’esoterisme dins La Famille?
-La Famille té un ric patrimoni de textos i pràctiques que, en efecte, tenen l’origen en un esoterisme força exòtic, per exemple els “miracles” registrats durant el segle XIX recollits a les riques cròniques familiars de l’època. Pel que sé, es basa només en rumors. Les “visions” d’alguns membres, que estan provades, poden ser sorprenents per les nostres societats cartesianes, però són clarament similars a un trànsit xamànic.
La Famille es comença a desenvolupar al voltant d’un grup de convulsionaris extremistes liderats pel prevere de Fareins (Ain - Estat francès) François Bonjour i el seu germà Claude Bonjour. Després de la crucificació d’una feligresa, el 1787 entren a presó, però en surten per un defecte procedimental. Tot i això, en sortir de la presó, s’estableixen a París. Allà, el 1792 té un fill, Elie Bonjour (nom en honor al profeta Elies,) a qui consideraran una nova encarnació divina, dogma que arrossegarà darrere seu alguns dels convulsionaris més radicals. Segons Introvigne,“els Bonjour pertanyen a la facció dels convulsionaris que acullen la Revolució Francesa com un càstig merescut a l’Església Catòlica i la monarquia que els havia perseguit”. No obstant això, després del concordat de Napoleó amb l’Església Catòlica, l’any 1801, els Bonjour són perseguits i el 1805, arrestats i exiliats a Suïssa.
A París els agafa el relleu el que havia estat el seu porter, Jean-Pierre Thibout, que s’erigeix com a líder dels “bonjouristes”. Són ell i el seu amic François Havet els responsables de fundar el que estrictament es coneix com “La Famille” l’any 1819. La llegenda que es difon des de la comunitat explica que tots dos, en anar a pagar un cafè després de discutir sobre els designis de la seva missió religiosa, van posar dues monedes sobre la taula i n’aparegué una tercera que interpretaren com un senyal de Déu per beneir els seus plans.
-Ha canviat molt la família des dels seus orígens?
-Sí. La comunitat ha evolucionat considerablement en diferents etapes. En un inici era un moviment sectari clàssic sota el domini del clan Bonjour. Després se’n desprenen per convertir-se en una comunitat de vida i espiritual endogàmica, sí, però capaç d’acollir nous membres. Això canvia el 1892, quan l’oncle August (Auguste Thibout) s’erigeix com a líder, tanca la comunitat i estableix regles de vida. Les principals eren l’endogàmia estricta, l’estatus social humil, la menor assistència possible a l’escola, la menor participació possible a la societat i les mudes femenines més modestes possibles. A partir de la segona meitat del segle XX, sobretot els darrers vint anys, se segueixen de forma més flexible. La majoria d’infants van a l’escola fins al batxillerat, les noies joves vesteixen com volen i alguns cursen estudis que els duen a càrrecs de responsabilitat.
-Coneix membres de La Famille perquè són companys d’escola dels seus fills. Com es relacionen els membres d’aquest grup amb el seu entorn social?
-Com he dit, es limiten al mínim. Però fan tot el possible per no cridar l’atenció. Així, a l’escola s’espera que els infants es comportin de manera exemplar. Tot i que alguns explotin perquè no suporten la pressió familiar. Els treballadors socials i els mestres m’han dit que els infants de La Famille que han conegut són molt educats, fins i tot tímids, però que alguns d’ells perden els papers de cop i volta, com una olla exprés que duu molt de temps sota pressió.
-Quin és el rol de la dona a La Famille?
-Sobretot són els ventres que engendren els futurs membres de La Famille. El seu és un model estrictament patriarcal. Tret d’estranyes excepcions, se segueix exigint a les dones que siguin, principalment, mares i mullers. Si realment han de treballar per mantenir la seva família (sovint molt nombrosa), opten per professions manuals. També aquí les coses han canviat: la directora de recursos humans d’una gran companyia d’assegurances francesa pertany a La Famille i també he vist una arquitecta, dues psicòlogues, una doctora en química…
-Ha parlat amb persones que hagin abandonat La Famille? Com és sortir-ne?
-Les sortides són gairebé sempre voluntàries, sovint motivades per una relació amorosa fora del cercle familiar. Mai són inofensives, perquè representen una separació definitiva. Quan s’abandona La Famille s’abandona la pròpia família, es perden gran part dels vincles que estructuren la vida quotidiana i això és desestabilitzador, sobretot quan abans no has desenvolupat la sociabilitat. Marxar pot ser un exili en el qual les persones se sentin realment soles i inadaptades en un món en el qual s’hauran de desenvolupar sense el suport tranquil·litzador de la comunitat. La ruptura ja no és tan radical com en el passat gràcies, sobretot, a les xarxes socials, que permeten mantenir relacions “segures” de tant en tant. Però, tot allò que feia que la seva vida valgués la pena (l’alegria del grup, les amistats molt fortes forjades des de la tendra infantesa…) és ara inaccessible per a ells.
-Com viuen l’endogàmia al si de La Famille?
-És un principi bàsic des de fa 130 anys i un dels pocs que no han evolucionat. Ningú no sap realment perquè l’oncle August va prendre la decisió. És possible que volgués preservar una mena de “puresa”. Des de la publicació del llibre he pogut parlar amb membres actuals de la Família que reconeixen algunes transformacions del model, però estan absolutament convençuts que la consanguinitat és totalment indispensable per la supervivència del grup a llarg termini.
Sovint, diu Introvigne, “els matrimonis de La Famille només s’estipulen mitjançant una benedicció religiosa i no es registren legalment. Una tradició que deriva de l’antiga reticència cap a un estat que consideraven massa vinculat a l’església catòlic”. Tot i que ja no consideren que sigui així, la tradició preval en alguns casos. Evidentment, aquesta endogàmia no és gratuïta. Segons informacions de diversos mitjans, això provoca problemes genètics, minusvàlues i malformacions en un nombre significatiu de membres del grup. “Algunes malalties estranyes són comunes, com la síndrome de Bloom, que provoca càncers prematurs. A vegades, els infants moren de càncer o grups de germans sencers queden afectats entre els quaranta i els cinquanta anys a causa del càncer”, explica Privat en una entrevista a ActuParis. Afegeix que també hi ha una sobrerepresentació d’altres patologies com ara “l’hemofília, que és hereditària, o els problemes cardíacs”. Diverses fonts també apunten a possibles problemes amb el consum de l’alcohol. “En algunes famílies això té conseqüències patològiques pels fills per l’alcoholisme fetal”. Clou, però, que no considera que La Famille estigui només formada per malalts i discapacitats, però que “és un lloc tancat en el qual els problemes es poden desenvolupar més ràpidament que en altres llocs. Hi ha famílies senceres en les quals estan tots bé físicament”.
