Americanes tweed, pantalons de franel·la, camises de cotó Oxford, mocassins, corbates de ratlles… A mitjan anys cinquanta del passat segle XX, els joves universitaris nord-americans construeixen un vestuari que amb el pas del temps esdevindrà un estil que serà adoptat per successives generacions. Amb el nom d’Ivy League –la referència que etiquetarà l’estil de moda–, s’agrupen les vuit universitats més importants dels Estats Units: Brown Yale, Harvard, Cornell, Columbia, Dartmouth, Princeton i la universitat de Pennsilvània. Vuit centres que representen l’excel·lència intel·lectual i en alguns casos, també l’esportiva del país. Sota el nom d’Ivy –’heura’ en català, la planta distintiva que cobreix l’arquitectura neogòtica de totes aquestes institucions universitàries–, es conforma un estil en un principi reservat per a una elit, però que acabarà servint d’eina de transformació social.
Gràcies al cinema i a una nova generació d’estrelles juvenils que irrompen en la dècada dels cinquanta, l’estil Ivy League es popularitza fora de les aules universitàries i els campus. Un moment de la història del cinema i de la moda que fixa la figura de l’actor com a símbol o projecció d’allò cool, aquesta nova elegància o combinació de la sastreria tradicional i l’estil esport urbà. Actors com Steve McQueen, una de les icones del nou estatus estilístic, Anthony Perkins, Paul Newman, Robert Redford i d’altres representen la nova sensibilitat i figura estilística, tot redefinint el model tradicional masculí.
Associat a l’anomenada classe WASP –White-Anglo-Saxon and Protestant-, l’estil Ivy League serà adoptat i al mateix temps reinterpretat per una generació de joves afroamericans, des del carrer als campus universitaris, dels clubs de jazz als cercles literaris, enmig d’un paisatge social i polític convuls i reivindicatiu. El llibre Black Ivy. A revolt in Style (Jason Jules and Graham Nash. RAP) analitza el significatiu paper que va jugar aquest estil emergent en un moment d’agitació i lluita pels drets civils en l’Amèrica a cavall entre els anys cinquanta i seixanta. Com assenyala un dels seus autors, Jason Rules “aquest estil de moda, ara assumit per una part significativa de la població negra, tindrà un gran impacte en camps com el món de la música, les arts, la literatura però també en la lluita i les marxes contra la segregació social”.
Activistes com Martin Luther King Jr., Malcom X o músics com Miles Davis, Thelonius Monk, John Coltrane i d’altres representants de la nova avantguarda del jazz, protagonitzen algunes de les pàgines del llibre com a representants d’aquesta “revolta de l’estil”. L’aparició d’un actor negre com Sidney Poitier recentment desaparegut, visualitza en la pantalla el nou model de representació de la figura de l’afroamericà. Pel·lícules com Rebel·lió a les aules (James Clavell, 1967) Endevina qui ve a sopar (Stanley Kramer,1967) o En la calor de la nit (Norman Jewison, 1967) codifiquen la seua figura i estil Ivy League per a gust de la classe lliberal i blanca nord-americana.
En el camp de la música i a l’univers del jazz, l’estil Black Ivy aconsegueix una sofisticada i sorprenent estilització. Les revolucionàries cobertes del llegendari segell Blue Note dissenyades per Reid Miles i fotografies de Francis Wolff testimonien aquesta nova elegància imposada pels músics afroamericans. El terme “cool” adquireix tota la seva esplendor amb un vernís de bohèmia i transgressió. La imatge dels músics com a protagonistes d’aquesta revolució sofisticada suposa un important revulsiu contra el racisme imperant en la societat nord-americana. Curiosament, aquesta imatge dominant del Black Ivy deixarà pas, ja ben entrada la dècada dels seixanta, pel que fa a la moda, cabells, complements, a un nou model ara situat a les seues antípodes.
Un model cultural que reivindica les seues arrels africanes com a senyals identitaris. L’eslògan “Black is beautiful” serveix tant pel pentinat afro de l’activista Angela Davis com els turbants de la cantant Nina Simone. És l’hora d’un nou exotisme molt allunyat d’aquelles camises Oxford i corbates de ratlles dels campus universitaris. La revolució hippie i una societat nord-americana en crisis, Guerra del Vietnam, Black Panthers, assassinat de Martin Luther King, revoltes urbanes, constitueixen el nou paisatge social.
Deia la dissenyadora Coco Chanel, famosa per les seues frases i cites, “que la moda passa, l’estil resta”. L’episodi de l’estil Black Ivy il·lustra un moment paradoxal de la història de la moda i la seua projecció social, el cas d’un estil de vocació i destí elitista i com fou conquerit i posteriorment remesclat per les classes més il·lustrades de la societat afroamericana com un acte de reivindicació contra el racisme i la segregació, per a posteriorment cristal·litzar com un nou model d’elegància i fantasia. L’estil que ha vençut totes les modes.
