Olena Rozkazova ha ficat els documents més importants dins una motxilla de Mickey Mouse: partides de naixement, diplomes acadèmics, documentació per viatjar, i també medicaments i diners en metàl·lic. També hi ha guardat el peluix preferit de la seva filla i un llibre sobre mites grecs amb què els seus pares ja li llegien històries quan ella era petita. Les fotos dels Beatles que té penjades a la paret del pis, diu que les deixaria aquí si hi hagués una invasió.
Rozkazova, de 46 anys, és una dona a qui li agrada embolcallar coses desagradables amb un toc de bon humor. A més a més, li agrada estar preparada. Explica que ha preparat la motxilla de Mickey Mouse “per si de cas”. Així, en cas de dubte, tindria les coses més importants en un sol lloc, com recomanen les autoritats perquè la població estigui a punt en cas que Rússia envaeixi Ucraïna. Aleshores Rozkazova agafaria la motxilla i se n’aniria amb la seva filla de nou anys a casa d’uns amics a Újgorod, a l’extrem sud-oest d’Ucraïna, perquè des d’allà es pot passar ràpidament a l’estranger. Ho té tot pensat.
Rozkazova viu a Khàrkiv, la segona ciutat més gran d’Ucraïna amb prop d’un milió i mig d’habitants, dels quals un terç, si fa no fa, són russos i membres de la minoria russòfona. De petita va viure a Lugansk, a la punta oriental del país. Però des que el 2014 els separatistes prorussos van conquerir la ciutat i van proclamar la República Popular de Lugansk, Rozkazova no hi pot tornar. Tot i això, l’amenaça encara és a prop: el seu nou pis està situat a menys de quaranta quilòmetres de la frontera russa. A Khàrkiv dirigeix el departament regional de la fundació Renaixement, del mecenes George Soros, que treballa per la democràcia i els drets humans.
Com que treballa per a aquesta fundació nord-americana, Olena Rozkazova es tem el pitjor en cas d’una invasió russa. A la seva ciutat natal, Lugansk, els separatistes prorussos ja han amenaçat amb disparar contra els enemics, segons l’han informat amics seus que hi estan empresonats. Durant l’avenç de les tropes russes la primavera passada, va elaborar amb companys seus un mapa amb els refugis que hi ha a la ciutat. Compara la situació actual amb un polvorí, que podria explotar en qualsevol moment. “Però ara he fet tot el que podia”.
Des de fa setmanes uns 100.000 soldats russos estan desplegats a prop de la frontera ucraïnesa. Khàrkiv podria ser un dels objectius d’un possible atac rus, però ningú sap quines intencions té Moscou. El que és segur és que la ciutat té un paper destacat en el conflicte actual. Aquí es posa de manifest d’una manera més evident que en altres llocs la divisió interna d’Ucraïna. Al costat de Lugansk i Donetsk, Khàrkiv va ser considerada durant molt de temps un bastió prorús i dels defensors d’un acostament a Moscou. En les protestes de Maidan dels anys 2013 i 2014, quan molts ucraïnesos es van manifestar contra el president prorús que hi havia aleshores i a favor d’estrènyer els lligams amb la UE, la situació a la ciutat ja era tensa. Mentre els uns tombaven amb crits d’alegria la gegantina estàtua de Lenin de la plaça de la Llibertat, els altres es manifestaven a favor d’una “primavera russa”.
A Khàrkiv el Kremlin també donava suport a la proclamació d’una “república popular”. Però, a diferència de Lugansk i Donetsk, el projecte va fracassar per la resistència de les forces de seguretat ucraïneses. En les últimes eleccions parlamentàries, fa tres anys, el partit prorús Per la Vida va ser la segona força més votada a Khàrkiv. Abans de les eleccions hi havia hagut campanyes de desinformació i actes de sabotatge orquestrats suposadament per Rússia.
Des del 2014, prop d’un milió i mig de persones han hagut de fugir, moltes dels territoris separatistes de l’est del país. A Khàrkiv hi han viscut provisionalment més de 300.000 desplaçats interns. Per a aquest article, Der Spiegel ha acompanyat tres dones que després de les protestes van perdre la seva llar i que ara es tornen a preguntar si el nou conflicte està dividint el país.
Una d’elles és l’activista pels drets humans Olena Rozkazova, que veu Rússia com un país agressor i que es planteja anar-se’n a l’estranger. Una altra és la treballadora social Marina Fedortxenko, que se sent traïda per Ucraïna i que troba a faltar l’època d’abans de la guerra. I finalment, hi ha la dissenyadora gràfica russa Iekaterina Pereverzeva, que es pregunta si les trinxeres que s’han format a la ciutat i a tot el país es podran tornar a enterrar mai.
La primera trobada amb Marina Fedortxenko té lloc en un centre comercial, on fa les seves compres. Pels altaveus sona música pop; la veu de Fedortxenko sembla agressiva. Riu quan li preguntem si ella també té una bossa per si hi ha una emergència. Aquesta dona de 43 anys considera que els debats sobre una nova invasió es deuen a l’alarmisme dels mitjans. “No deixaré que això m’espatlli la vida”. En realitat, a Khàrkiv no hi ha res que indiqui que els residents tinguin una gran por d’una possible guerra. A mitjan gener, a les grans places encara hi ha arbres de Nadal engalanats i als carrers amples encara hi ha instal·lats els llums nadalencs. De soldats gairebé no se’n veuen.
No és la primera vegada que Marina Fedortxenko viu aquesta situació. Fins al 2014 va viure a Donetsk. Explica que allà la guerra hi va estar present molt abans que les bales arribessin al seu balcó. Ara no vol tornar a ser una víctima. Més tard, a casa seva li dirà al fotògraf que no li faci fotos tristes.
I així i tot, sovint parla amb amargor. Ens parla en rus de la seva antiga vida, enraonant de pressa i exaltada. Encara està bregant amb el passat. Aleshores va abandonar la ciutat per culpa dels combats entre els separatistes prorussos i els soldats ucraïnesos. El 2014 va donar suport a Donetsk al desig dels manifestants de Maidan d’acostar-se a la UE. Ara diu que se n’avergonyeix. A ella la revolució li ho va prendre tot, una revolució que va sumir el país en una guerra. En els enfrontaments al Donbass hi van morir més de 13.000 persones, entre elles un dels seus veïns.
Ara Marina Fedortxenko viu amb dos dels seus fills en un barri perifèric de Khàrkiv. Des de la seva finestra es veu una fàbrica de mobles, a la paret hi té penjades fotos d’un viatge a Tailàndia i damunt del piano hi ha una foto del seu fill al camp de futbol del Xakhtar Donetsk. Fedortxenko passa el dit per sobre el marc, tot i que no hi ha gens de pols. Parla entusiasmada de la seva antiga vida a Donetsk, de les llargues vetllades amb amics, del pis –que era molt més maco– i de l’empresa que tenia. La seva família vivia a pocs quilòmetres de l’aeroport de Donetsk, per on abans de la guerra passaven uns 3.000 passatgers cada hora. Aleshores Fedortxenko dirigia una agència de viatges i anava a l’estranger diverses vegades l’any. A causa de la guerra, l’aeroport de Donetsk va acabar destrossat, igual que la vida de Fedortxenko. Ara quasi no viatja gens.
A Khàrkiv, fins fa poc treballava per a Càritas, primer ajudant famílies de desplaçats interns i després en un projecte per la pau. “Allò era el meu somni, establir un diàleg”, diu. Però ara el projecte s’ha acabat i busca feina.
Fedortxenko no té cap dubte que hi ha forces i armes russes darrere els separatistes de Donetsk i Lugansk. Assegura que no coneix a ningú que estigués a favor d’escindir-se de la resta del país. Per demostrar-ho ens ensenya unes fotos que té al mòbil: a la primera s’hi veuen unes quantes desenes de persones en una manifestació prorussa a Donetsk; a la següent, una multitud de manifestants en una protesta del moviment de Maidan.
De Rússia, Marina Fedortxenko no n’esperava cap altra cosa que una intromissió. “Rússia defensa el seu país, i ho fa a la seva manera, molt particular, molt russa i agressiva”. Ara bé, en els combats entre separatistes i soldats ucraïnesos, Donetsk també va ser bombardejada per l’exèrcit ucraïnès. S’eixuga les llàgrimes de la galta quan diu que espera una disculpa per aquelles accions.
Com moltes persones que van fugir dels territoris ocupats, al principi a Marina Fedortxenko també li va costar trobar pis. Topava contínuament amb el prejudici segons el qual els desplaçats interns com ella no havien defensat prou les seves ciutats natals, que eren traïdors russòfils o, directament, que eren criminals. En una enquesta feta l’any 2020, ni tan sols la meitat dels ucraïnesos enquestats van declarar que confiaven en els refugiats vinguts de l’est del país.
Marina Fedortxenko va quedar desarrelada per culpa del conflicte. “Aquí a Ucraïna la gent em considera prorussa”, diu. Un amic seu de Moscou, en canvi, la va insultar no fa gaire tractant-la de banderovka, de feixista ucraïnesa, quan va dir que el 2014 Rússia havia iniciat la guerra. Fedortxenko no és fan de Putin, però creu que sense Rússia Ucraïna no se’n sortiria. Ara veu les protestes de Maidan com un error i diu que va ser una bajanada donar suport a una revolució. “És ingenu creure que podem lluitar contra Rússia”.
A Khàrkiv es pregunten amb molta insistència qui defensaria Ucraïna. En una enquesta feta al desembre, un terç dels ucraïnesos afirmaven que en cas d’un atac rus contra la seva ciutat es defensarien militarment. Marina Fedortxenko diu que no necessita més herois. En qualsevol cas, afegeix, l’exèrcit no tindrà els seus tres fills.
De moment Marina Fedortxenko no ha fet cas de les moltes cimeres, converses i rodes de premsa entre Washington, Moscou, Berlín i Kíev de les últimes setmanes; tot plegat no li sembla gens important. El 2014 ho llegia i ho seguia tot, però no li va servir de res. Ara només mira pel·lícules.
La dissenyadora gràfica Iekaterina Pereverzeva quasi ni esmenta les negociacions. Per a ella, les notícies li generen sobretot estrès. No fa gaire, un dia que el seu cap els va llegir un article que tractava sobre l’amenaça d’una guerra amb Rússia, ella no va ser capaç d’enllestir res durant tota la tarda perquè estava massa nerviosa.
Pereverzeva, de 27 anys, té passaport rus. És una de les persones a qui presumiblement volia protegir Putin amb l’annexió de la península de Crimea el 2014. Però, igual que Marina Fedortxenko, va fugir de Donetsk. Tanmateix, fins a onze anys havia viscut a la ciutat russa de Briansk. Sobre l’argumentació del Kremlin només se li escapa una riallada breu i sarcàstica: “Com que ens van protegir, vaig perdre casa meva”.
A mitjan gener la trobem en un taller soterrani envoltada d’amics. Al sostre hi ha penjat un os de cartró platejat i en una paret una llebre de fusta. Quan té estones lliures, Pereverzeva organitza concerts i festivals, els quals espera que facin comunitat entre els desplaçats interns i les persones d’aquí de tota la vida. Durant el dia treballa de dissenyadora gràfica per a una revista cultural; diu que li agrada contribuir a crear una identitat compartida a la ciutat.
Pocs dies després de l’entrevista amb ella, a Ucraïna entrarà en vigor una nova llei que l’afectarà. Els diaris que es publiquen en rus ara també hauran d’imprimir un nombre igual d’exemplars en ucraïnès. Unes lleis semblants ja preveuen que les perruqueres, els cambrers o els amos de bars es dirigeixin primer als seus clients en ucraïnès. Els defensors de la llei sostenen que així s’impedirà que el Kremlin aïlli la minoria russòfona de la resta del país i la instrumentalitzi a favor seu. Els crítics, per contra, temen que el Kremlin aprofiti una suposada agressió contra els russos d’Ucraïna com un pretext per actuar amb encara més agressivitat. Iekaterina Pereverzeva creu que, al capdavall, a Rússia tant li fa. “La propaganda russa sempre troba alguna cosa. I si no, se la inventa”.
Això no obstant, tem que el debat entorn de l’actual forma de patriotisme divideixi encara més el país si els ucraïnesos russòfons i els habitants de les autoproclamades repúbliques populars se senten abandonats. Espera i tem alhora la fi de la guerra: “Ens ho imaginem com si fos un conte, en què al final tothom plora d’alegria i s’abraça. Però el període posterior podria acabar sent més dur que la guerra en si”. Ara ja hi ha sobre la taula la pregunta de com els diversos grups del país es podran reconciliar.
Actualment, a Khàrkiv no hi ha gaires persones que parlin obertament del seu amor per Moscou. En els darrers anys, molts partidaris de les manifestacions prorusses se n’han anat a viure a Rússia.
Els que s’han quedat a Khàrkiv han de viure amb l’amenaça, amb les imatges de tropes russes a la frontera que surten per la tele, amb la guerra imminent. La majoria ignoren les imatges i esperen que la situació no arribi a extrems tan greus. I tanmateix, la guerra està present pertot arreu a la ciutat, en els records dels refugiats i en els pensaments de Marina Fedortxenko, Olena Rozkazova i Iekaterina Pereverzeva.
Fedortxenko va visitar els seus pares per última vegada fa set anys a la seva ciutat natal, Altxevsk. D’ençà de la guerra només hi pot arribar passant per Rússia. Olena Rozkazova ha perdut el contacte amb el seu pare. Ell viu a Lugansk i considera que la seva filla és una traïdora pro-nord-americana.
Dels amics d’infantesa de Pereverzeva, alguns encara viuen a la República Popular de Donetsk, per motius molt diversos. Un, explica la dissenyadora, treballa en l’atenció a la joventut per al govern autoproclamat de la república popular. Un altre s’hi va quedar perquè és psicòleg i podia ajudar la gent. Tots tres tenen molt poca relació.
Iekaterina Pereverzeva diu que no li va costar gaire anar-se’n de Donetsk. “Però deixar Khàrkiv no m’ho vull ni imaginar”. Ha oblidat molts dels records de Donetsk i, en canvi, s’ha comprat un gos, com un senyal que està instal·lada a la ciutat. Diu que no preparà una maleta per si hi hagués un atac “per principis”. En cas que hi hagués realment una invasió russa, té un altre pla. Organitzaria una festa al taller soterrani dels seus amics. Així, per començar, estarien tots junts. I a partir d’aquí ja anirien veient.
Traducció d'Arnau Figueras