L’acceleració de la història és un fenomen cent vegades més demostrable que la fi de la història que proclamava Fukuyama. Una de les seues conseqüències més evidents recorda els efectes que, a curt termini, provoca accelerar una seqüència d’imatges en pitjar la tecla forward (FWD), canviar a ritme normal en arribar a la seqüència principal i tornar després al FWD. Molts personatges del visionat ràpid s’obliden; molts episodis semblen irreals i d’altres gairebé han desaparegut.
La seqüència dels fets del Procés independentista català, quatre anys i mig després de l’1 d’octubre de 2017, sembla un visionat rapidíssim d’imatges des de la consulta de 2014 fins a aturar-se en les pallisses de la Policia Nacional en els col·legis electorals de l’1-O. Aquí la memòria arxiva tants records, vius o enregistrats, que aquell dia es fa flexible i pot durar hores. Després, sorprenentment, els fets se succeeixen encara més ràpid que al principi i el 155, el macrojudici, la retirada de Rajoy, l’arribada de Sànchez, la presidència de Torra i la sortida de la presó dels líders independentistes semblen un sospir. Injustament per a la història i els seus protagonistes.
És molt fàcil -però seria molt injust- oblidar el paper que Jordi Cuixart -i, fora de la presó, Marcel Mauri- han jugat en aquest període de gairebé set anys.
El desembre 2015, quan Jordi Cuixart era elegit president d’Òmnium Cultural, heretava una associació cultural en el seu estat més reivindicatiu, després d’una etapa de manifestacions massives convocades en complicitat amb l’ANC. Òmnium vivia llavors un moment dolç amb més de 50.000 socis, una expresidenta popularíssima -Muriel Casals- que havia deixat el càrrec per presentar-se a la llista de Junts pel Sí i un discret president interí -l’acceleració de la història acostuma a entelar el record del de la presidència d’Òmnium de Quim Torra, que queda només com president de la Generalitat.
Set anys després, aquell empresari escardalenc de barba de pantocràtor, ha portat Òmnium Cultural a una xifra de socis que gairebé quadruplica la de 2015: fins als 190.000, una xifra insòlita a Europa per una associació cultural d’aquesta mena. Però més insòlit encara és que el president d’Òmnium haja estat condemnat a nou anys de presó per pujar-se damunt d’un cotxe de la Guàrdia Civil per tal de dissoldre una manifestació que no deixava sortir la policia del Departament d’Economia. Que els agents de la Guàrdia Civil hagueren deixat el cotxe obert, amb armes a dintre, no ha merescut ni una investigació.
Fins i tot The New York Times va acabar publicant (4 de maig de 2021) en portada el «maldecap» que suposava per al Govern espanyol tenir a la presó durant nou anys Cuixart, una persona pacífica que, com explicava el diari «va intentar fer de mitjancer, va establir camins entre la multitud i va demanar que es dispersessin» i que havia estat condemnat «per sedició, un dels delictes més severs d'Espanya» amb «càrrecs inventats» que «van sorprendre a tothom, inclús als experts en aquests delictes».
Del maldecap que suposava, per l’empresonat, ser a la presó no en parlava tant, el diari nordamericà.
Sí que en parla, en canvi, el mateix Cuixart en un llibre molt recent del periodista del Punt Avui Jordi Panyella, Causa General (Angle Editorial, 2022): «La presó és dura; per al pres però sobretot per a la família i l’entorn. Negligiríem si no expliquéssim la duresa de la presó. No es pot frivolitzar. La presó, i més la preventiva, és una lluita contra un setge psicològic brutal, és com estar en uns llimbs i cal donar sentit a cada dia de presó, això mitiga el dolor i et permet no caure en la desesperació. Dotar de sentit la presó és el millor que pot fer un pres, i si és polític encara més. De fet, la vida no té sentit, som nosaltres els qui donem sentit a la vida».
Una altra confessió de Cuixart al gran llibre de Panyella és, precisament, sobre el càrrec a Òmnium que ara ha anunciat que deixarà: «Des del primer dia sí que vaig prendre una decisió tot sol; havia entrat a la presó com a president 55d’Òmnium, i només sortiria de la presó com a president. No pensava dimitir. Aquest objectiu tan simple em va donar molta força, encara avui».
Cuixart també va recordar aquesta promesa quan, el juliol passat va presentar la Trobada Nacional d’Òmnium a Barcelona. Davant dels caps de les seccions locals d’Òmnium, Cuixart va defensar l’ampli objectiu d’Òmnium: el cultural i el polític, que implicava participar en la caixa de solidaritat per cobrir les multes del Tribunal de Comptes com recordar que Òmnium comparteix també «la lluita perquè no hi hagi més morts en cap desnonament i la lluita per tancar els CIES, com també la batalla per evitar que no es tanqui cap més teatre».
Com a conseqüència de l’indult, Cuixart feia pocs dies que havia acabat una estada a la presó de tres anys i vuit mesos. I seguia amb la banya al forat: «Seguirem exercint cadascun dels drets que el Tribunal Suprem va tombar: el dret a manifestació i el dret per seguir lluitant per la independència i la república catalana».
El tàndem d’Òmnium.
Per proximitat, per necessitat o per professionalitat, Jordi Cuixart i Marcel Mauri han protagonitzat durant aquests set anys un tàndem molt efectiu i a Òmnium tot ha anat rodat. A pesar de la nova complexitat d’una associació que quadruplica els nombre de socis (necessitat d’una infraestructura més sòlida; l’exigència del nou associat, etc), Cuixart i Mauri han aconseguit donar un pas més en el calendari cultural que Òmnium havia consolidat al llarg de cinquanta anys: la Nit de Santa Llúcia o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’han convertit en fites icòniques de la vida cultural, en espectacles artístics televisables i televisats.
Encara hi ha qui troba peròs -a l’última Nit de Santa Llúcia un convidat es declarava nostàlgic de l’època en què Òmnium es limitava a actes culturals-, però és obvi que el creixement de 50.000 o 60.000 socis a 190.000 té a veure amb la càrrega reivindicativa dels missatges d’Òmnium Cultural que ja havia començat, desacomplexadament, amb Muriel Casals i que s’ha disparat amb els missatges directes i contundents de Cuixart a favor del dret a l’autodeterminació -sempre des d’un posicionament pacífic, respectuós i formalment mesurat.
En un context políticament complicat, de tensions i desconfiances, Cuixart ha estat el líder independentista més deslligat a unes sigles polítiques i més transparent en les seves declaracions, de manera que ha esdevingut alhora l'últim actiu de consens del procés i home pont amb partits no independentistes. No són banals els episodis de Jordi Cuixart abraçant-se a Miquel Iceta en el seu primer retrobament després de la presó -en la presa de possessió de Pere Aragonès com a President- o demanant silenci als que xiulaven l’alcaldessa Ada Colau en l’últim pregó de les Festes de Gràcia. Cuixart potser recordava que, en el primer Sant Jordi després de l’1 d’octubre, el de 2018, Ada Colau s’hi va solidaritzar explícitament en el seu discurs («Un record especial per Jordi Cuixart») després d’afirmar que aquell no era «un Sant Jordi qualsevol» perquè «malauradament no hi ha govern de la Generalitat» i «hi ha persones a la presó per motius polítics». I va recordar l’historial delictiu d’Òmnium: «Una entitat que fa una cosa tan perillosa com és defensar i estimar, sobretot estimar, la llengua i la cultura: una riquesa que avui necessitem més que mai, perquè si estiméssim més la llengua i la cultura i segurament també la política aniria millor i seria més fàcil el diàleg».
Jordi Cuixart ha preferit l’encaixada a la finta (el petó a la cobra). Això ha incomodat alguns però serveix per a relaxar tensions i li ha servit a ell per a poder cantar les quaranta sense despentinar-se ni perdre el somriure. Mai. Cuixart ha pogut dir -i repetir tenaçment- sempre i en qualsevol escenari, ambient o situació «Ho tornarem a fer», «cap indult no ens farà callar» o «visca els Països Catalans».
Potser és pel que explica a Causa general, que la presó li ha fet perdre la por: «Jo tinc més sensació de ser lliure ara, que abans d’entrar a la presó. Tot això té molt a veure amb la por; la por i la llibertat són dos sentiments que s’interrelacionen de manera constant, ambdós depenen del domini d’un mateix, de saber-se escoltar, i no necessiten raons per existir».
Jordi Cuixart afirma que no es retira per dedicar-se a la política, però això no vol dir que no s’hi dediqui en un futur. També Ada Colau o Carme Forcadell van dir en el seu moment que no s’hi dedicarien i ningú -dels seus potencials votants; la resta, tant és- no els hi va retreure que ho fessin.
L’acceleració de la història no pot esborrar-ho tot.