Jordi Cuixart deixarà el seu càrrec com a president d’Òmnium Cultural. Cohesionar l’independentisme serà una mica més difícil a partir d’ara. Òmnium és un dels cinc principals actors que piloten el procés d’emancipació nacional català. L’únic, es podria dir, que no genera grans reticències entre cap dels altres quatre: Assemblea Nacional Catalana, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i CUP. Discrepàncies potser sí, però des del respecte a l’entitat amb més adherits de Catalunya, amb prop de 190.000 socis, una xifra que tampoc no és gens comuna a Europa.
Això és així pel segell que ha imprès el seu president, Jordi Cuixart, en especial durant els dies de la Catalunya post procés. El president d’Òmnium Cultural ha sabut mantenir el cap alt, la decisió i la voluntat de victòria conjuminades amb un cert pragmatisme, realisme i desig de mantenir la societat catalana cohesionada. Tot plegat, acompanyat de l’aureola de resistent que l’acompanya des del judici contra el referèndum del primer d’octubre, on va fer gala del seu posat sorneguer i optimista, que va reblar amb un dels seus leitmotivs: «Ho tornarem a fer».
Un fer decidit. Sabedor de la seva importància simbòlica, però que sempre ha tingut voluntat de presentar-se com a persona humil. Així ho denota el tuit on anunciava el seu comiat del capdavant de l’entitat: «els fundadors ens van ensenyar a ser útils abans que importants, i calen arreu nous lideratges. Tothom és necessari, ningú imprescindible».
Els fundadors ens van ensenyar a ser útils abans que importants, i calen arreu nous lideratges. Tothom és necessari, ningú imprescindible. "Des d'Alacant a la Provença, res no s'acaba i tot comença". Visca Òmnium Cultural, visca els Països Catalans i visca Catalunya lliure! pic.twitter.com/yjo90xPpB5
— Jordi Cuixart (@jcuixart) January 14, 2022
Cuixart ha destacat també pel seu tarannà conciliador més enllà de les fronteres independentistes. Fet que explica els esforços que ha fet per intentar mantenir els comuns enganxats en tot moment a l’estratègia antirepressiva i la defensa del dret a decidir, especial a través del seu lligam amb el diputat al Congrés i advocat, Jaume Asens. És més, durant els anys més durs del procés, fins i tot l’expresident José Montilla s’ha deixat veure alguna nit de Santa Llúcia. Una bonhomia i voluntat de cordialitat amb tot l’espectre polític –encarnada en l’abraçada a Miquel Iceta el primer cop que es van veure durant la presa de possessió del president Pere Aragonès– que ha estat el centre de les poques crítiques que ha rebut.
Amb ell liderant Òmnium Cultural, i aprofitant l’embranzida renovadora que li va donar la dissortada Muriel Casals, l’entitat ha passat de tenir poc més de seixanta mil socis a fregar els cent noranta mil, xifres inèdites en associacions d’aquesta mena arreu d’Europa. Amb Cuixart com a president, Òmnium va superar fins i tot el Barça en nombre de socis.
Tot plegat s’explica pel paper que ha agafat l’entitat amb el procés independentista. Amb Muriel Casals al capdavant es va intensificar la presència de l’entitat a les manifestacions de l’11 de setembre, però amb Cuixart la posició de lideratge de l’entitat l’ha dut a ser part de l’Estat Major, responsable de la planificació del referèndum del primer d’octubre. Molts donen per fet que, sense la intervenció de Cuixart, difícilment les urnes haurien arribat als centres de votació aquella matinada. Pocs dies abans, amb l’entrada de la Guàrdia Civil al Departament d’Economia el 20 de setembre del 2017, va liderar la protesta amb Jordi Sànchez i es va enfilar al famós Patrol de la Guàrdia Civil per desconvocar la manifestació ben entrada la matinada. Un gest, una imatge simbòlica, que el duria, conjuntament amb l’aleshores president de l’ANC a ingressar a la presó el 16 d’octubre, poc després del referèndum i abans de la proclamació d’independència el dia 27. Que ells dos no fossin al carrer va provocar que moltes de les decisions dels dies següents es prenguessin de forma menys serena, tal com confirmen diversos actors.
Ja des de la presó, Cuixart no va voler perdre ni un moment el pols del dia a dia de l’entitat, i allà estant va ser reescollit president d’Òmnium Cultural i, el 2018, escollit president de la Federació Llull, que agrupa Acció Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear i l’entitat catalana. Així es va mantenir fins al dia del seu indult, quan va sortir de la presó de Lledoners amb el puny alçat i fent el senyal de victòria, un dels altres símbols icònics de Cuixart. A fora, però, la seva veu i les seves mans han estat les del vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, que tampoc optarà a repetir al càrrec.
Amb Cuixart a la presidència d’Òmnium Cultural hi ha hagut també un pas endavant en la paritat dels Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, que dona anualment l’entitat i que, d’ençà que ell entrà al càrrec l’any 2015, han estat atorgats a Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017), Quim Monzó (2018), Marta Pessarrodona (2019), Enric Casasses (2020) i Maria Barbal (2021).
La seva renúncia el portarà, probablement, a deixar de ser, també, president de la Federació Llull, que ha presidit des de 2018, quan va agafar el relleu a l’aleshores president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira. Visibilitzar el conjunt dels Països Catalans també ha estat una preocupació del fins ara president d’Òmnium, que escollia una cita de J.V. Foix per resseguir el país en el seu comiat: "Des d'Alacant a la Provença, res no s'acaba i tot comença".
Com en els versos, amb la marxa de Cuixart d’Òmnium, res no s’acaba, ni el procés independentista, ni la lluita antirepressiva, ni la tasca de l’entitat, ni, possiblement, el paper públic del mateix Cuixart. Ara bé, sí que hi ha una certa sensació de punt i a part. En el nou paràgraf, caldrà veure si el filòsof Xavier Antich, que sembla ser la persona amb més possibilitats per ser escollit nou president, aconseguirà mantenir la potència i la capacitat de generar els ponts que ha proporcionat Cuixart a l’entitat. Sobre el paper, la seva és també una figura respectada entre les altres entitats i partits. Caldrà veure, però, si això es manté així amb el fang del dia a dia i el pes de la difícil motxilla de substituir Jordi Cuixart.
