Artista de múltiples registres, Victoria Civera (Port de Sagunt, València, 1955) pertany cronològicament a aquesta generació. Fou una de les primeres autores que es va distanciar voluntàriament de la idea d”estil” i de la mateixa manera, figuració i abstracció es van barrejar de forma lliure i expressiva en el seu treball. S’instal·la a Nova York el 1987 amb el seu marit Juan Uslé on va treballar en obres que alternen fotografia, fotomuntatge i pintura. Allà inicia una nova etapa en què els seus plantejaments plàstics experimenten canvis significatius: la seva pintura es desenvolupa en petits formats i comença a fer-se palesa la preocupació per l’espai. Civera utilitza una iconografia abstracta, que condueix la seva obra cap a un pla més íntim, de reflexions i metàfores. En aquesta etapa, les seves pintures evolucionen cap a allò objectual i incorporen materials com guix, cotó, lli, seda o vellut, a més d’objectes que busquen nous significats. És el moment en què sorgeix l’escultura i la instal·lació en la seva producció, coincidint amb una activitat expositiva intensa. Als anys noranta no abandona la pintura, però es concentra en la creació d’instal·lacions basades en la utilització d’objectes d’ús quotidià. La seva obra, de contingut oníric i fonamentada en l’univers femení, s’ha mogut entre peces de gran escala i obres d’una poètica mesurada i suggeridora, incorporant sovint objectes de la vida domèstica.
“A l’estudi, quan preparo una exposició començo de zero, des de la necessitat d’escriure una petita frase, un text mínim a mode de poema. M’agrada procedir d’aquesta manera, sentint llibertat, nedant en una mar obert. Sentir és pensar. Pensar és sentir, amb la meva mà i ment unides. Sento, analitzo, determino dibuixant, també pintant, construint una peça, em descobreixo, desxifro els meus sentiments, en la densitat que els percebo”. Amb aquestes paraules l’artista ens introdueix a la seva metodologia de treball que parteix sempre d’algun detonant. En aquesta ocasió fou la imatge d’una papallona atrapada en el parabrises del seu cotxe. Amb el títol Madre luna, aquest mateix motiu el va utilitzar el 1997 com a portada d’un catàleg, perquè per a ella els lepidòpters engloben conceptes de fragilitat per una banda, però alhora són símbol d’evolució i de transformació.
El títol d’Ocelo fa referència a l’ull, a la pupil·la, al món interior humà. La imatge del cercle, recurrent en la seva obra, al·ludeix també al moviment circular. El terme “ocelo” s’empra per a referir-se a les petites taques amb forma d’ull, molt habituals en insectes, especialment en papallones. Una de las teories més recents prop de la seva funció és la que defensa que, a banda de permetre-les percebre llum, també les serveix per mantenir l’estabilitat del vol. Al vídeo -que porta el mateix títol de l’exposició- una sèrie curta de fotogrames mostra la voleteja d’una papallona enganxada per les ales a l’eixugaparabrises d’un cotxe en marxa a l’autopista. Són imatges que ens parlen de la bellesa en metamorfosi i de la impotència de l’efímer, del que és precari i de la inestabilitat permanent.
L’estructura de les seves exposicions descriu simbòlicament el pensament de Victoria Civera en el seu procediment, aportant un ritme a les seves peces, filant una xarxa feta de materials, objectes, superfícies, color i pells diferenciadores, com si es tractés de paraules isolades i fragmentades. Les obres que presenta actualment han estat realitzades als seus estudis de Nova York i Saro (Cantàbria); dos entorns antagònics que li comporten dues maneres d’enfocar el seu treball: l’opressió de la ciutat i l’expansió de la natura. Titulades Entropía (Saro), en entrar a l’exposició ens trobem amb dues taules amb planxes d’alumini pintades de diferents colors, sobre les quals diverses fibres recollides dels residus dels rentats i eixugats de la roba s’amunteguen en formes irregulars, semblants a les de les papallones. En contrapunt, a les parets exhibeix la sèrie Tablets, pintures de petit format sobre metall que incorporen també teixits naturals. Es tracta de petits paisatges fets de sensacions gestuals i de cartografies intuïtives, a manera de tensions emocionals traçades des de la interacció amb l’espai.
L’ús del tèxtil com a suport matèric es va repetint en varies peces successives i té una clara referència autobiogràfica a través del domini estètic del teixit. A les seves grans instal·lacions titulades Horizontal versátil i Torre, N.Y. en blanco y negro, confinamiento els sentiments comuns a causa de l’aïllament, la incertesa, el canvi, l’estranyesa i la por viscuts a la pandèmia hi són ben presents.
S’hi apleguen reflexions i metàfores que, des del femení, fan de la biografia de la memòria i del cos arguments de la seva activitat. Basades en la juxtaposició i l’associació d’objectes d’ús quotidià, recorre al concepte d’intimitat i a la dualitat entre l’ocultació i el desvetllament que es manifesta a través del desig, el fetitxe i la casa.
Victoria Civera. Ocelo
Galeria Joan Prats
Balmes, 54. Barcelona
Fins al 5 de març de 2022