Fa poc la Daria Navalnaya va venir des de Califòrnia per fer una compareixença al Parlament Europeu d’Estrasburg, a França. El discurs pel ple seria la seva millor aparició des de la detenció del seu pare Alexei Navalny el gener del 2021. Mentre era a Europa també va fer la seva primera entrevista important a Der Spiegel.
Navalnaya ha estudiat psicologia a la Universitat de Stanford des del 2019. El segon dimecres de desembre va anar al Parlament Europeu a recollir el Premi Sakharov, el premis dels drets humans més prestigiosos de la Unió Europea, en representació del seu pare empresonat. A l’entrevista amb Der Spiegel, parla sobre créixer a la Rússia de Putin, el seu patiment per la vida del seu pare i les visites a camps de reclusos.
-El teu pare et va donar consell per la teva compareixença a Estrasburg?
- Li’n vaig demanar. Li vaig escriure: Ho has d’entendre, si us plau, és el Parlament Europeu, al cap i a la fi, i només tinc 20 anys i no estic acostumada a aquest tipus de coses. Ell va respondre: Parla des del cor! Això és un consell magnífic, però mai abans havia fet un discurs per a membres del Parlament, per tant, no era un bon consell per a mi. Així doncs, vaig escriure-li altra vegada i li vaig dir: Parlem-ne detalladament. Què hauria de dir, i què no? És el meu discurs però ell ho va veure i ho va aprovar. I estic encantada, és clar, que m’hagi escollit a mi per acceptar el premi en el seu nom.
-Vas créixer com la filla d’un opositor polític que era odiat pels líders russos a Moscou. Com va determinar això la teva infància i joventut?
-Vaig néixer a una família normal i vaig tenir una infància normal. Quan tenia 10 anys, el meu pare va ser detingut per primera vegada i això era una cosa nova. Però vaig parlar amb els meus pares i vaig aprendre que encara que no els hi agradéssim a la policia, el pare ho estava fent correctament. Sempre he estat orgullosa d’això, fins i tot amb la preocupació per la seva vida i la nostra. Ell vol el millor pel seu país. Vol que tinguem un bon futur en aquest país, el meu germà i jo.
-És veritat que ell no volia que anessis a manifestacions?
-Em vaig sentir increïblement atreta per anar-hi, però ell sempre deia: Només ha d'haver-hi un Navalny detingut. Tu queda't a casa, així no haig de preocupar-me del centre de detenció en què estàs tu mentre jo estic tancat en un altre.
- Teníeu discussions polítiques a casa?
- No exactament discussions, perquè discutir amb l’Alexei Navalny... (riu). Hi ha bones raons perquè ningú accepti tenir debats amb ell. Però sí que parlàvem de les notícies durant el sopar. Al meu germà i a mi ens interessava saber quins vídeos nous i recerques estava fent. Encara que mai ens ho va dir per endavant.
-El 2017, el teu pare et va portar a un escenari en un moment important de la seva carrera. Quan va ser nominat pels simpatitzants per a presentar-se a les eleccions presidencials, tu, el teu germà Zakhar i la teva mare també éreu al podi. La inclusió de la família en un moment així era inusual a Rússia. S’assemblava a una campanya electoral estatunidenca.
-Era un enfocament menys americà que democràtic. Has de mostrar-te a la gent sent tu mateix, i no només ser nomenat candidat i després no fer més campanya. La gent ha de ser capaç de veure qui ets i els valors que representes. El meu pare ho mostra prou bé.
-Vas patir per la vida o salut del teu pare?
-Primer vaig entendre els perills que corria quan van ruixar-lo amb esprai antisèptic a al cara el 2017. Aleshores vaig adonar-me que els simpatitzants del Kremlin farien qualsevol cosa per aturar-lo. Va necessitar una operació seriosa per salvar la seva còrnia. Era molt perillós.
-També paties per tu mateixa?
- Em preocupava més pels meus pares. La idea que fessin quelcom a la canalla em semblava absurda. Estava tranquil·la. A part, estava rodejada d’amics que donaven suport a la causa del meu pare, i els seus pares sempre m’ho deien.
-El 2019 et van acceptar a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. Estaves a l’altra part del món quan el teu pare va ser enverinat.
-Els meus pares m’hi van portar el 2019. Aleshores va començar la COVID-19 el març del 2020. Em sentia com un zombi a l’apocalipsi. El campus estava desert. De fet, encara hi ha 10.000 estudiants vivint allà, però jo mai no vaig veure ningú al carrer. També teníem por que si jo tornava a casa, no em deixarien tornar als Estats Units. Primerament, vaig poder arribar a Moscou aquell agost per veure el meu pare, abans que l’enverinessin.
-Com te’n vas assabentar que el van enverinar?
-Em vaig despertar d’hora aquell matí. Sabia que el pare tornava aquell dia del seu viatge de feina a Sibèria i ja ho estava esperant. Havíem pensat d’anar a sopar en família la nit anterior. Per tant, em vaig llevar, vaig obrir el Twitter, i vaig trobar un munt de missatges sobre alguna cosa que havia passat a l’avió, que l’Alexei Navalny havia caigut i era a l’hospital. Gairebé sense pensar, vaig córrer cap a l’habitació de la mare i vaig dir: Ves-hi amb avió, jo em quedaré amb el Zakhar aquí. El més important és que siguis amb el pare. Però ella no estava ni al pis. En aquell moment ella ja havia marxat.
-I vas haver de donar-li la mala notícia al teu germà?
-Em va costar decidir-me. El Zakhar va jugar a la PlayStation tot el dia i estava content que la mare no fos a casa i pogués fer el que volia. En un moment donat, vaig apropar-me a ell i li vaig dir: Zakhar, el pare és a l’hospital. No sabem què li passa, però l’han enverinat. El Zakhar va continuar jugant.
-El teu pare va estar en coma i portat fins a Alemanya, on es van trobar restes de l’agent nerviós Novixok al seu cos. Quan el vas tornar a veure?
-Poc després del meu aniversari, a principis de setembre. El Zakhar i jo vam viatjar des de Moscou fins a Berlín. Vam anar a l’hospital, va ser com a les pel·lícules. Entres, i hi ha algú estirat que et mira, et somriu i et parla. Tanmateix, te n’adones que no pot parlar o pensar normal. Vam preguntar com estava. Vaig dir: Em quedaré amb tu, mirem alguna cosa a Netflix els dos junts. Però no podia ni dir dues frases seguides. Era terrible. No pensava que es recuperés tan de pressa, però ho va fer. Aquest és el meu pare, un superheroi!
-Et fa la impressió que ja s’ha recuperat del tot?
-A finals de novembre de 2020 vaig anar a Alemanya pels volts del Dia d’Acció de Gràcies. Havia fet un progrés impressionant. S’havia descarregat jocs al seu telèfon mòbil per practicar. Un test de banderes de països, per exemple. Era interessant veure’l tornar a aprendre d’adult, a caminar, per exemple. Va haver de tornar a programar el seu cervell. Quan va tornar a Moscou vaig tenir la impressió que s’havia recuperat.
-Mentre eres a Alemanya, es van descobrir més coses sobre l’enverinament. Es diu que els treballadors d’un laboratori químic de l’FSB (Servei Federal de Seguretat de la Federació Russa), havien viatjat en secret per davant del teu pare. Més tard, l’Alexei Navalny inclús va fer parlar per telèfon a un home que havia extret restes del verí de la seva roba interior. Tot semblava tan improbable com una pel·lícula de suspens. En què pensaves?
-Em sorprenia que passessin tres anys i mig seguint-lo. I que també, aparentment, intentessin atemptar contra la vida de la meva mare. Va ser una realitat pertorbadora per a mi. Vaig començar a preocupar-me constantment i fins i tot vaig tornar-me una mica paranoica.
-Com?
-Vaig començar a veure agents per tot arreu. Vaig pensar que si fan això a Rússia, qui ho pararia si el trobessin a l’hospital d’Alemanya per acabar la feina?
-Què sents respecte als presumptes autors?
-Ira. Incomprensió. El fet que segueixin ordres a cegues per matar a algú només perquè no està d’acord en la forma que l’Estat treballa. Això demostra que Putin té por del meu pare. I que el meu pare està fent alguna cosa bé! I tant que pateixo per la seva vida, però això també vol dir que ho està fent bé.
-Vas celebrar la nit de Cap d’Any amb els teus pares a Alemanya. Després el teu pare va viatjar cap a Moscou amb la teva mare el 17 de gener. Va ser un moviment audaç que va sorprendre molta gent. Tenies clar des del principi que marxaria?
-Mai no vam parlar de si tornaria a Rússia o no. Quan feia exercici o els tests estranys de països, ho feia per tornar a estar en forma i per continuar dedicant-se a la seva causa. Nosaltres, el Zakhar, la mare i jo, sempre ho vam entendre, i ni tan sols li preguntàvem sobre això. Estava clar, ell no s’escapa dels seus problemes.
-Com vas dir adeu al teu pare?
-Crec que ambdós vam donar per entès que encara que no ens veiéssim per última vegada, seria una temporada llarga abans que ens tornéssim a veure. No ho volíem admetre. Vaig tornar a Stanford i vaig estar encantada que em portés fins a l’aeroport. El vaig abraçar i em va dir: Aprèn, i fes el que t’agradi! Això és el que sempre diu: “Fes el que t’agradi!”.
-La teva mare diu que ets la nineta del pare.
-I tant! Soc la nineta del pare i el meu germà el de la mare. Sempre m’he assemblat a ell. Parlo i gesticulo com ell. A vegades la mare em renyava per això. No volia que agafés els seus costums. Deia que havia de ser més femenina.
-El teu pare va ser detingut a l’aeroport. Com vas assabentar-te’n?
-A Stanford, per les notícies. Sabia que els meus pares viatjaven i vaig estar hores llegint a Twitter.
-Un tribunal va decidir que el teu pare havia de complir una condemna de diversos anys a presó i se’l van emportar a una coneguda colònia penal a Pokrov, a 100 quilòmetres de Moscou. Quan el vas tornar a veure?
-Vaig anar al camp de reclusos dues vegades. La primera vegada va ser just després de la seva vaga de fam. Se’l veia com un esquelet i jo estava molt preocupada. Però el meu pare sempre és molt optimista i entranyable. Parlava com ho faria normalment. Fins i tot, podries dir que estava cansat.
-On va tenir lloc la trobada?
-En una habitació llarga i estreta de la colònia amb cubicles individuals dividits per plafons de vidre. Parles a través d’un telèfon. Estava amb la meva mare i com que el plafó de vidre no arribava fins dalt al sostre, podíem escoltar-nos molt bé i no vam haver de fer servir gaire el telèfon. Però, evidentment, les trucades es graven i va venir algú i ens va dir que si no utilitzàvem el telèfon immediatament, s’acabava la visita. També vam posar les mans al vidre, i el pare també. Com a les pel·lícules. Havien rapat al zero al pare i portava roba de presoner de color negre.
-I la segona trobada?
-Va ser al setembre, abans que tornés a Stanford. Se’l veia molt millor i es notava que havia estat fent exercicis. A més a més, s’havia discutit sovint amb els guàrdies durant els primers mesos de presó. Després de la vaga de fam, va decidir calmar-se i ser més tranquil. Estava més animat i alegre. Però només podíem veure’l poques vegades l’any, i això em posa trista. Les trobades duraven quatre hores, i pensava sobre quan podria tornar a veure’l.
-Ha canviat el teu pare, com a resultat de l’experiència a la presó i de l’enverinament?
-Penso que és el mateix que abans. És una persona activa i irromp amb idees sobre què podríem fer. I com que no pot fer-ho per ell mateix, m’escriu tota l’estona sobre el que jo hauria de fer. I li responc: Pare, estic estudiant! No puc fer tot això!
-Quin tipus de coses vol?
-Que gravi vídeos pel meu bloc, que mantingui actiu el meu Instagram, i després de tot, hauria d’estar fent una classe de programació perquè Stanford està situat a Silicon Valley. I li dic que no ho porto dins, que les matemàtiques no estan fetes per mi.
-Quan DER SPIEGEL et va entrevistar després de l’enverinament, el teu pare va dir que s’havia tornat més sentimental.
-El seu empresonament no el va canviar tant com l’enverinament. Però no crec que sigui estrany. Després de l’experiència de gairebé morir, mires la vida diferent perquè saps que pot acabar en qualsevol moment. Crec que està més involucrat del que ho estava a causa d’això.
-I què hi ha de tu?
-Intento, en la mesura del possible, dir-li a la gent que l’estimo. Abans m'importava ser una persona intel·lectual, llegir, veure pel·lícules. Ara, crec que passar temps amb els teus amics més pròxims i els teus éssers estimats és molt més important.
-Quins són els teus plans?
-M’agradaria acabar el màster en psicologia. Però algun dia m’agradaria tornar a Moscou. Els hi dic als meus amics que Moscou és la millor ciutat, que ho té tot. També trobo a faltar la gent de Rússia. Són molt diferent dels californians. Els russos entenen que la vida no és perfecta, però que pots i has d’intentar millorar la societat. Això m’agrada. No tenen aquest fals optimisme que tenen a Califòrnia. M’agradaria tornar a Moscou algun dia i quedar-m’hi.
Traducció de Laia Blanch