He optat per aquest títol que fa entendre –pense– la mirada de Fuster sobre el món del humans, una mirada científica. Bertrand Russell, aquell a qui el de Sueca ens incitava a llegir per desinfectar-nos, s’expressava igualment (La perspectiva científica, 1931): «Només la ciència, la ciència exacta de la pròpia naturalesa humana, i l’aproximació més sincera a ella, amb l’ajuda de l’omnipotent mètode científic, alliberarà l’home de la seua melancolia present»; l’objectiu hi és: «considerar la influència de la ciència sobre la vida humana... El futur –insistia– sols serà possible des d’una perspectiva científica, a condició que la ciència no estiga al servei del poder».
El text inicial presentat és l’antecedent de l’assaig La utopia de la ciència (2004), en el qual l’estudiós d’aquest tema fusterià ens n’il·lustra a bastament, amb tota mena de reflexions documentades en els textos pertinents. Llegir-lo seria, de fet, la millor manera d’entendre tot el que, ara i ací, vull mostrar-vos.
Els lectors de Fuster –des del 1982– teníem ja al nostre abast bona cosa d’aclariments sobre la substància del seu discurs. El Fuster portàtil (1982) de l’estudiós Josep Iborra hi era ben clar: el punt de vista de Sírius, el paradigma humà, una ètica del cos, una ètica de les coses..., epígrafs que palesen la posició de Fuster sobre l’home i la seua visió del món. Després venia «El problema nacional». Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) és una versió més completa i documentada de la mateixa tesi doctoral.
Júlia Blasco, amb «Les filosofies de Joan Fuster» (1993) –una mena de resum de les Converses filosòfiques (2002)–, també havia manifestat que, en el corpus fusterià, «hi ha reflexions sobre la filosofia, la ciència, i la tecnologia». Però la majoria dels lectors –i els crítics?– de Fuster ho eren (només?) de Nosaltres, els valencians i papers de mirada política.
Però, passats els anys, ens assabentem que Fusterhavia presentat una«Memòria»(entre 1959 i 1961) per a una beca:«Tècnica, cultura i massa»?:
«La tècnica industrial i industrialitzada, en les seues repercussions immediates sobre la vida de l’home civilitzat dels nostres dies». Repercussions que «afecten la pràctica de la difusió de la cultura i enceten unes possibilitats d’acció intel·lectual noves: la ràdio, la televisió i el cinema, el pick-up... que arriben a desconcertar l’statu quo dels nostres hàbits culturals».
No hi ha dubte, doncs, que el tema ciència, tècnica i progrés tenia horari matiner en l’escriptura del de Sueca. Fuster continuà reflexionant-hi en els seus llibres fonamentals; n’indiquem alguns capítols: Diari 1952-1960 («Conèixer», «Defensa del cos humà», «Les nostres fatuïtats»...), Causar-se d’esperar («Alimentació i metafísica», «Sobre la forquilla»...), OC 4 Assaigs 1 («Divagacions sobre ‘les dues cultures’»), L’home, mesura de totes les coses («L’home desmesurat», «Perfeccions temibles», «Civilització i salut»...), Diccionari per a ociosos («Ètica», «Sexe»), Babels i babilònies («Els treballs i els anys», «El retorn a la bicicleta»...), Contra Unamuno i tots els altres («La cosa començà amb Frankenstein»), Sagitari («Improvisació didàctica», «Exploració de l’ombra», «Hedonisme») i, per descomptat, en els publicats post mortem, tots fets a partir d’articles de periòdics: Discordances («Els equívocs del consumisme», «Dues cultures cap un sol home»...) i Més discordances («La crisi de l’alegria», «Les amenaces futures», «teoria del coneixement»...), Viure per viure («Continuen inventant ‘ells’»).
Pagaria la pena, encara, accedir a més articles de La Vanguardia –preferentment–, El Correo Catalán, Tele/eXprés o Diario de Valencia. El lector interessat hi trobarà bona cosa d’aliment. Joan Borja –La utopia de la ciència– ens els cita en les notes a peu de pàgina.
Ja hem comprovat que aquesta inclinació «temàtica» de Fuster és anterior i posterior als seus escrits civicopolítics. En llibres, en articles de premsa i, fins i tot, en alguna entrevista («Joan Fuster, las reflexiones de un escéptico». Joan Fuster. De viva veu –nova versió–), sempre apareixen pàgines sobre la ciència, la tècnica i el progrés...
Em fa l’efecte que, per anteposar una cosa a l’altra –«els sacralitzadors d’un Fuster bàsicament civil, polític», en diria Júlia Blasco (1993)–, no li hem fet cas al Mestre: «Temeu l’home d’un sol periòdic» –en una altra versió «temeu l’home d’un sol llibre». Ignorar, doncs, aquesta perspectiva científica de la producció fusteriana seria contradir un aforisme seu: «No faces mai de la teua ignorància un argument».
Tant és així que el mateix Fuster, en diversos moments, ja havia posat les coses al seu lloc. La primera vegada, en una entrevista amb Montserrat Roig (1977): «Una gran quantitat de gent ha preferit veure en mi un escriptor polític, potser en detriment d’una actitud d’elaboració intel·lectual, sobre la universalitat dels temes que et puga oferir la vida, sobre els quals tinc una curiositat realment insaciable.» (Joan Fuster. De viva veu, 2003, pàg. 199).
La segona, li ho va confessar a Júlia Blasco (Converses filosòfiques,2002, pàg. 123): «Jo tinc un complex que el confesse amb tota sinceritat; de cada cent, he escrit un deu, posa un quinze, sobre el país, només; i la resta, sobre moltes coses. Quan algú ve cara a mi, jo sóc l’autor del deu o el quinze per cent. La resta queda exclosa.»
Per acabar, li ho transmetia a Toni Mollà (Converses inacabades, 1992, pàg. 64): «Jo sempre he dit que una part de la meua obra s'ha discutit més que no s'ha llegit, la d'orientació politicocívica o de temàtica valenciana –o catalana. Esteu massa obsessionats amb això. La resta –la més important– ha passat més inadvertida. Sempre preferiré el Diccionari per a ociosos o Indagacions i propostes, al Nosaltres, els valencians...»
Però crec que encara no li hem prestat l’atenció que es mereix. És el que m’ha provocat a redactar aquest escrit, amb la intenció de recol·locar-ne un poc les peces.
Fuster mateix –a Babels i babilònies– ens advertia: «De fet, cultura ho és tot: la ciència, les lletres i les arts, les lleis, les creences i les malalties». I ho reiterava en un aforisme: «Som paràsits del ‘progrés’», és a dir de l’aspirina, dels motors d’explosió, de les ibeemes». (Joan Fuster. Aforismes, pàg. 214). No obstant això, era sabedor que, en la cultura occidental, el discurs públic l’acaparen els literats («Divagacions sobre les dues cultures»,OC 4, pàg. 243), «per això homes de ciència, com Jean Rostand o Bertrand Russell han de baixar a la palestra literària per a exercir influència ideològica sobre la societat», cosa que també va haver de fer ell mateix, i no únicament en alguns temes.
En aquest recorregut per les –diguem-ne– advertències, hauríem de fer esment d’un article del catedràtic de Didàctica de les Ciències» Jordi Solbes: «Joan Fuster, la tècnica i la ciència» (SAÓ, 1997, pàg. 294). No s’està de recordar que Fuster havia dit feia temps que «la ciència i la tècnica són humanitats del nostre temps i, per això, un humanista, en les seues anàlisis de la realitat humana, té en compte els seus nivells econòmics, socials, polítics i culturals, sense ignorar el tècnic i científic.»
I concloem per on havíem començat: per l’únic treball, en format llibre, La utopia de la ciència (2004), del professor Joan Borja. Un assaig com cal, de nissaga fusteriana; ens hi són repartides les diferents reflexions en set apartats: «Accés al coneixement»; «Ciència, tecnologia i oci»; «El progrés científic del llenguatge»; «Ciència i mitjans de comunicació social»; «Ciència i poder»; «Ciències de la vida», i «La utopia de la ciència».
La nostra aportació seria completa si poguérem indicar al lector altres articles. Per avui només preteníem estimular-vos-hi. Una vessant de la producció fusteriana tan desconeguda com profitosa. Proveu-ho.
“Creieu-me –demanava Fuster–, que és una recomanació feta de tot cor. Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant”. Amb tot el que us acabe de contar, podria aconsellar-vos el mateix per als papers «científics» de Fuster?
Així tanca Joan Borja La utopia de la ciència (2004) i jo la meua «exhortació»:
«L’herència ideològica de l’humanista valencià és un missatge de mesurada esperança: el dret de somniar un futur millor, la utopia del confort solidari... la utopia de la ciència.»