ELS CRÍTICS

Elegia fallida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una paraula precisa val més que mil imatges difuses. El bombardeig audiovisual de la societat d’avui ens deixa catatònics, incapaços de reaccionar amb clarividència. L’addicció creixent als mòbils ens reclou en el món il·lusori i abstret de la virtualitat. El ritme frenètic dels productes audiovisuals —sobretot els ianquis, cada vegada més anodins— no estimula precisament la intel·ligència. Amb aquest panorama, la pèrdua de la noció de realitat que se’n deriva esdevé inquietant. 


Lucis et umbrae, ideat per Sergi Buka i dirigit per Xavier Martínez, vol ser una elegia del món de l’il·lusionisme com a precursor remot de l’era del cinema i de la civilització hiperconnectada d’ara. Parteix de la intenció encomiable de mostrar la dèria humana de dominar, controlar i manipular la imatge, a fi de comprendre millor el món i conjurar les pors, els somnis o els monstres. S’hi despleguen des de titelles fins a la llanterna màgica, passant per jocs d’ombres primitius i efectistes trucs de màgia.  

 
Si l’evocació entre onírica i poètica del món de l’il·lusionisme és visualment atractiva, la dramatúrgia, que signa Victoria Szpunberg, hi escau més aviat poc. Amb una notable barrejadissa, proposa un itinerari des del 1980, en què la UNESCO reconeix l’audiovisual com a patrimoni universal, fins al 2080, en què, des d’una base astrofísica lunar, una jove es connecta telepàticament amb el company sentimental. Entremig, s’hi explica la història de tres germanes a qui el pare regala un calidoscopi i encara, tot enllaçant amb la primera escena, hi irromp el mag Robertson, impulsor de la fantasmagoria i pioner del cinema de terror. 


Amb acompanyament de música de piano en directe de Jordi Sabatés, els dos intèrprets, Rosa Serra, en diversos papers, i Sergi Buka, com a il·lusionista, fan el que poden per sortir-se’n. No ho tenen fàcil, perquè la dramatúrgia, intricada i pretensiosa, en comptes de ser un eficaç i atractiu fil conductor, es converteix en un llast per a l’estètica il·lusionista amb què s’embolcalla l’espectacle. 


Deliberadament metail·lusionista, l’espai escènic és presidit per una successió de cortines i secundat d’efectes òptics i d’impacte. No hi falten els ginys necessaris per als jocs d’ombres i la llanterna màgica, sense oblidar el prodigiós calidoscopi. Algunes imatges aconsegueixen que l’espectador revisqui momentàniament la fascinació que, a l’època, devien crear aquests meravellosos espectacles visuals. O tenen la gràcia de recordar els orígens del cinema o la poesia escènica de Joan Brossa. Però el conjunt naufraga a la deriva. 


La interminable escena en què s’exhibeix un mostrari de bellíssims gravats fantasmagòrics i plaques victorianes per a llanterna màgica reclama una atenció que el públic actual no sembla disposat a tolerar. Alguns espectadors abandonen la sala, d’altres comencen a xiuxiuejar d’impaciència i, fins i tot, una noia jove de la fila 5 consulta descaradament el mòbil. N’hi ha també que rumien els motius que han dut el TNC, en una temporada més aviat fluixa, a programar un espectacle així. Benvinguts al real. 


La proposta seria molt més seductora i incitant si hi hagués una coherència més treballada entre la dramatúrgia i l’estètica de l’espectacle, una cohesió més forta entre text i imatge, i, posats a demanar, una profunditat d’anàlisi més sòlida sobre l’evolució i l’impacte de l’audiovisual en la contemporaneïtat. De documentació de tota índole, n’hi ha a balquena. Malauradament, a despit de la bona idea original, l’elegia, al cap i a la fi, resulta fallida.

Lucis et umbrae
Idea original: Sergi Buka
Direcció: Xavier Martínez 
Sala Petita del TNC
31 de maig

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.