La vida és complicada quan es depèn dels altres. Després de les eleccions municipals de 2019, Esquerra Republicana va aconseguir ser primera força a tres de les quatre capitals de demarcació catalanes. Per poder governar-les, però, necessitava del suport dels altres partits independentistes, i d’aquí plora la criatura, dels comuns.
Sobre el paper, el panorama era idíl·lic pels republicans: consolidar el seu poder territorial en paral·lel a la seva aposta per una entesa àmplia entre els partits partidaris del dret a decidir. La teoria, però, no sempre es correspon amb la pràctica, i els castells en l’aire van començar a esfondrar-se quan Ada Colau va preferir acceptar els vots de Ciutadans i Manuel Valls i compartir govern amb el PSC que no pas fer alcalde Ernest Maragall.
Les coses, però, sí que semblaven rutllar a Lleida i Tarragona. Miquel Pueyo i Pau Ricomà esdevenien alcaldes amb el suport de Junts per Catalunya, els Comuns i, en el cas de Tarragona, també la CUP. L’argamassa que ho feia possible era la voluntat de desnonar governs històrics del PSC en ambdues ciutats.
Però dura poc l’alegria en les aigües truculentes de les coalicions. Fins al juny de 2021, a Tarragona el govern el formaven set regidors d’Esquerra i dos dels comuns. En aquell moment, però, l’alcalde Ricomà va decidir incorporar a l’executiu els tres regidors de Junts i els dos de la CUP que fins al moment donaven suport extern a Ricomà. El canvi va provocar la sortida d’En Comú Podem del consistori, acusant l’alcalde de «trencar l’acord de govern» i d’haver-los «expulsat». La formació porpra, però, es va fragmentar arran de la decisió. Herman Pinedo va decidir seguir dins del Govern i Carla Aguilar passava a ser l’única representat del partit, ara, a l’oposició. Tot i estar a l’oposició, Aguilar és clau, perquè representa el vot que manca al govern local per arribar a la majoria absoluta.
A Lleida la trencadissa es va fer esperar un mes. Fins llavors, ERC governava conjuntament amb el Comú de Lleida i Junts per Catalunya. La Paeria era l’exemple paradigmàtic d’allò que els republicans esperaven per all país, la via amplia. «No ho dic això com una idea de campanya. Ja ho hem fet. El paer en cap de Lleida, Miquel Pueyo, va aconseguir l’alcaldia amb un acord d’aquestes característiques», expressava Pere Aragonès en una entrevista a Públic abans de les eleccions.
El 14 de juliol, però, l’alcalde Miquel Pueyo va firmar tres decrets que deixaven el regidor dels comuns, Sergi Talamonte, fora de la junta de govern. El 16, com a conseqüència, els dos regidors del Comú abandonaven l’executiu local. Pueyo (consultar EL TEMPS 1937) parlava d’una «suma de deslleialtats» i des d’El Comú recelaven de la manera com el govern actuava respecte al projecte del centre comercial de Torre Salses, que tots dos partits s’havien compromès a aturar.
En aquell moment, tot i la mala maror personal, el compromís de totes dues forces era seguir treballant conjuntament per aplicar el programa de govern que havien pactat a inicis de legislatura. Tanmateix, sense un vincle formal ni la responsabilitat compartida de governar, el camí s’ha fet més costerut del que esperaven.
Els pressupostos que tot ho exploten
Precisament quan millor sintonia hi ha entre ERC i Catalunya en Comú a escala parlamentària. Precisament quan totes dues formacions han acordat aprovar els comptes de la Generalitat per a 2022. Precisament en aquest moment, els pressupostos municipals han estat el detonant per constatar que la sintonia entre republicans i comuns a Lleida i Tarragona s’ha deteriorat considerablement des de l’inici del mandat.
A la capital del Segrià, davant la negativa dels comuns -tot i existir un acord inicial- a aprovar els comptes, l’alcalde Miquel Pueyo va decidir sotmetre’s a una moció de confiança el passat 27 de desembre. Una votació que perdria amb el vot en contra del PSC, el PP, i els quatre regidors no adscrits (tres exCiutadans i un exJuntsxCat) i l’abstenció d’El Comú de Lleida. S’obre ara, doncs, una finestra d’un mes -fins al 27 de gener- per tal que els partits de l’oposició mirin de posar-se d’acord per presentar una moció de censura i un alcaldable alternatiu. Si això no prosperés, els pressupostos s’aprovarien d’ofici.
Jaume Rutllan, regidor d’ERC a la ciutat, reconeix que «aquest temps d’espera el vivim amb molta serenitat, sabem que hem fet uns molt bons pressupostos per la ciutat». Una calma que li confereix, també, el fet que «el nivell d’incompatibilitat és prou elevat» entre els partits que poden presentar la moció de censura. «Seria un govern amb uns suports molt estranys, atesa la disparitat de criteris polítics», explica Rutllan. No obstant això, recorda que «en política tot podria passar». A llarg termini, el regidor republicà creu que «en sortirem reforçats» perquè «si no es produeix el govern alternatiu, vol dir que l’oposició no és capaç d’articular-se» i si «sortís aquesta coalició antinatural, arribaríem al 2023 i estem convençuts que l’electorat posaria tothom al seu lloc».
Tampoc Elena Farré, regidora dels comuns a Lleida, veu complicada la moció de censura. «El més provable és que passi un mes i Pueyo segueixi essent alcalde i el pressupost s’aprovi. L’altre escenari és que hi hagi un acord a nivell d’oposició. Tenim molt present que és molt complicat que tiri endavant. Parlem de forces tan oposades com l’anterior C’s, el PP, el PSC i el Comú», diu Farré. Amb tot, explica la portaveu, «no tanquem cap porta i la nostra assemblea serà la que determinarà». Més enllà de l’aritmètica, Farré creu que «no serveix de res canviar a Pueyo i un model amb el que ens sentim més o menys representats pel del PSC que defensa coses com Torre Salses, que per nosaltres no té cabuda a la ciutat».
Què ha dut, doncs, a que els comuns tombessin els pressupostos presentats pel Govern d’ERC i Junts per Catalunya? Farré ho atribueix, per un costat, «al fet que ERC ha defensat com a soci prioritari a Junts en lloc d’El Comú». De l’altre, denuncia que «ja hem vist com la mateixa setmana que firmem un acord hi ha un incompliment directe en les polítiques de participació. No podíem fer la vista grossa».
Segons el diari Segre, Fèlix Larrosa, que hauria de ser l’alcaldable del PSC en cas de moció de censura -i que ja va ser paer en cap entre 2018 i 2019, substituint Àngel Ros-, veuria poc previsible tirar endavant una moció de censura i apostaria per intentar modificar el pressupost de 2022 per la via de les esmenes.
Conscients d’això, a ERC treballen en la línia de tenir-ho tot llest per poder començar a aplicar els pressupostos malgrat l’endarreriment. «Haurem d’engreixar molt la maquinària per posar-nos al dia, però ja hi estem treballant», declara Rutllan.
Més verdes estan les coses a Tarragona. Des del consistori local s’havia treballat per aprovar els pressupostos amb el suport d’En Comú Podem, però -no sense tensions internes- les bases del partit s’hi van oposar. «Vam elaborar un pla de recuperació econòmica i vam tenir converses amb el govern. Algunes propostes es van incorporar i altres no. Hi havia la proposta d’arribar al 20% de despesa social. Tot això es va recollir de forma parcial. A través d’una consulta a la militància, es va decidir que no era suficient», explica la diputada dels comuns Carla Aguilar, que es mostra oberta a seguir negociant després de Reis. Amb tot, però, pensa que «el govern ha de fer un exercici d’obertura cap als partits de l’oposició, en especial als d’esquerres», tot i que creu que la visió esquerrana ha quedat «desdibuixada» amb la incorporació «d’un partit de dretes al govern».
El seu nom ha estat un dels punts calents dels darrers dies. En Comú Podem, a Tarragona, el conformen dos partits. D’un costat Catalunya en Comú i de l’altre Podem. Les bases dels primers van votar a favor dels pressupostos i les dels segons en conta. El còmput global es decantava per votar-hi en contra. No obstant això, part de les bases dels comuns demanaven que Aguilar deixés l’escó o hi votés a favor. «Estic fent el que toca fer, tirar endavant el projecte i escoltar la militància», rebla la regidora que veu amb normalitat que hi hagi dissensions i es compromet a cercar «cohesionar millor» l’espai polític.
Tancada la porta, Esquerra, que ha preferit no fer declaracions, va intentar obrir la via del PSC. Després d’uns contactes inicials, aquesta es va tancar el passat 29 de desembre quan la regidora socialista Sandra Ramos va donar per trencades les negociacions. «No es donen les condicions objectives, ni de respecte institucional necessàries per poder mantenir cap mena de reunió formal, ni en clau de ciutat», manifestava en unes declaracions recollides pel digital TOTS21.
ERC, per boca del regidor Xavi Puig, va manifestar «sorpresa davant el canvi de rumb» i va dir que els sonava «una mica a excusa» els motius exposats per Ramos. El regidor d’ERC va reconèixer que tenien un document per donar retorn a les propostes del PSC «que entenem que són raonables, positives i que podien ser estudiades» i es va mostrar a seguir oberts a parlar amb tothom.
Mentre això no arriba, però, sobre la taula plana la possibilitat que s’obri a Tarragona un procés similar al que s’ha iniciat a Lleida a través d’una moció de confiança. Els socialistes ja ho han demanat en alguna ocasió, mentre que els comuns i l’executiu prefereixen guardar silenci sobre el tema.
Sigui com sigui, es dibuixa un horitzó difícil per a les dues alcaldies més significatives d’Esquerra Republicana. Un emblema d’una manera de fer que ara trontolla a les ciutats, però sembla reforçar-se, malgrat que Junts hi posi mala cara, a escala parlamentària.