Vist des del campanar parroquial més alt d’Anglaterra, el món sembla un disc. És tan monòton i pla que en la llunyania, a cinquanta quilòmetres, sembla que es vegin els merlets de la catedral de Lincoln. Entremig hi ha una àmplia catifa de camps, on creixen coliflors, cols de Brussel·les, cols verdes i patates, amb clapes de llargs hivernacles, fàbriques vingudes a menys i alguna ovella.
Això és la regió dels Fens, les maresmes de Lincolnshire, el graner i l’hort del Regne Unit, un camp tan gran que, per conrear-lo, cada any fan falta molts milers de mans. Per als valents ciutadans de la ciutat de Boston és, doncs, una benedicció i una maledicció alhora.
Poc abans de Nadal, als peus del campanar parroquial més alt d’Anglaterra trobem Paul Skinner. L’home ens diu: “Aquí, abans, si tancaves els ulls, gairebé no senties a ningú que parlés anglès”.
Skinner, conservador, presideix el consell municipal de Boston. És un home baix amb els cabells blancs i esclarissats que al cap de poca estona acaba una de cada dues frases amb una picada d’ullet. En els últims dotze mesos, ha fet sovint la prova de tancar els ulls i parar l’orella. I somriu.
Ara se sent molt menys polonès, lituà o letó als carrers de Boston. Milers d’europeus de l’est se n’han anat. Això, segons Skinner, és bo. El que no ho és tant és que ara aquelles persones farien falta als camps. “Però la decisió està presa, ja no ho podem canviar, ho hem d’aprofitar al màxim”. Després Skinner també se’n va, però es gira una última vegada. “Aquest és un bon lloc, no som males persones”, diu per acomiadar-se. I fa una darrera picada d’ullet.
Boston, Lincolnshire: 65.000 habitants, però des de temps immemorials en període de collita en són uns quants més. Poca gent coneixia aquesta població abans que el juny del 2016 aparegués de cop al mapa polític del país. Gairebé un 76% dels habitants, més que en cap altre lloc, van votar a favor de sortir de la Unió Europea. Fa dotze mesos, pel cap d’any del 2021, va arribar l’hora de la veritat. Des d’aleshores els bostonians i tots els britànics segueixen el seu propi camí.
I intenten aprofitar-ho al màxim.
Hi havia moltes expectatives. Boris Johnson, el mag de Londres, les havia atiat per tots els mitjans. L’acord de comerç i cooperació que va arrancar a la UE la nit de Nadal era “sens dubte un pacte amb el millor dels dos mons”, va dir. I va afegir que el Brexit significava “una oportunitat enorme per ampliar els nostres horitzons i per pensar en termes internacionals”. A més, l’acord desfermaria “el veritable potencial” del país. Això va dir Johnson.
Ho deia enmig de la pandèmia, que des d’aleshores s’ha col·locat com una cortina opaca davant el drama del Brexit. Però cada vegada que, durant aquest temps, s’ha airejat la cortina s’ha vist que era –i continua sent– un drama inacabat.
En aquell moment es van veure autobusos cremant i amenaces de violència pintades als murs dels carrers d’Irlanda del Nord. Es van enviar vaixells de guerra britànics perquè en cas d’emergència protegissin l’illa de Jersey dels pescadors francesos. Es van veure caps de porc podrits en ports de càrrega i criadors de porcs enfurismats davant el centre de conferències dels tories a Manchester.
I al juliol, quan el govern va donar per acabada –provisionalment– la pandèmia i va concedir la llibertat als britànics, es va veure tot encara més clar. A més, no fa gaire David Frost, l’ajudant més fidel de Johnson i negociador en cap del Brexit, ha deixat el càrrec. Tot indica el mateix: la sortida de la UE no està acabada ni de bon tros.
Fins i tot a un orador hàbil com Johnson cada vegada li costa més mantenir amb vida el somni d’un Regne Unit que recuperi per fi la grandesa. L’erràtica política pandèmica del primer ministre i el caos que hi ha des de fa setmanes a Downing Street, on durant el confinament estricte presumptament es van organitzar festes, han fet augmentar els dubtes sobre la capacitat de lideratge de Johnson. Ara li trepitgen els talons sobretot els radicals del seu propi partit, que ja van fer caure la seva predecessora, Theresa May. A ell el jutjaran segons les seves incomptables promeses sobre el Brexit.
“Això són problemes inicials”, va afirmar Johnson després de l’entrada ranquejant en la nova llibertat. Però els problemes perduraran. La relació entre Londres i París està deteriorada per a molt de temps. La part britànica no introduirà molts dels compromisos establerts en l’acord fins al 2022, unes mesures que complicaran i encariran més encara el trànsit de mercaderies. Però sobretot continua irresolt el conflicte a Irlanda del Nord, on totes les parts juguen amb foc des de fa mesos.
A les enquestes, la meitat dels britànics diuen que encara és massa aviat per jutjar definitivament el Brexit. Però d’aquells que ja en tenen una opinió, el 37% consideren l’adeu de la UE com una catàstrofe. Només un de cada deu el veuen com un èxit.
Per al govern del Regne Unit, en canvi, no hi ha cap dubte que el “renaixement britànic” ja ha començat. “S’ha acabat el llarg malson de la nostra pertinença a la UE”, va dir un dels partidaris de Johnson en l’últim congrés del Partit Conservador.
Segons el ministre, la història ens ensenya “que els Estats democràtics amb una economia lliure, en què les persones conserven una part més gran dels diners que han guanyat, prenen les seves decisions i poden decidir com volen viure, no són només uns països més rics, sinó també més feliços”.
De quin Estat parla aquest home? Això és el que es pregunta molta gent. I no sols a la petita ciutat de Boston, la capital del Brexit del Regne Unit.
En aquesta població, un dimecres d’Advent en què fa un temps suau, Mandy Bedford ens diu: “Els de dalt no viuen en la realitat”. El dimecres és dia de mercat a Boston. A primera hora del matí, doncs, Bedford, una dona tímida amb unes ulleres exageradament grosses, col·loca uns cartellets de preus escrits a mà damunt els rams i corones de flors, que ja s’han tornat a encarir. No se la veu de gaire bon humor. Quan li preguntem quins canvis ha suposat el Brexit per a ella, respira fondo i diu: “Ho ha canviat tot”.
Recorda perfectament que fa cinc anys i mig va votar a favor de sortir de la UE, però el que ja no recorda del tot és per què. “Ha passat molt de temps; crec que d’alguna manera es tractava de poder triar les nostres pròpies normes”. Però, quan el Brexit va arribar, de cop i volta a Bedford i al seu marit –que es dediquen al negoci de les flors des de fa trenta anys– els van caure a sobre moltes normes noves.
De la nit al dia van haver de començar a emplenar infinits formularis per obtenir les flors, que importen majoritàriament dels Països Baixos. A causa dels controls, de vegades les remeses s’endarrerien un dia; d’altres, uns quants. En algunes ocasions, la parella de floristes esperava en va. “D’això no ens en va alertar mai ningú”, diu Bedford.
Com que de sobte tot es va tornar més car i requeria més temps, els floristes de Boston també van haver d’apujar els preus. Excepte els narcisos grocs (“Aquests creixen en territori anglès”), aquí a la parada tot es va encarir com a mínim un 10%. “No sembla una pujada gaire forta”, diu Bedford, “però miri al seu voltant, no és una població rica. Boston ja no és el que era”.
En efecte, els senyals de la decadència són ben visibles. Només cal sortir d’aquest elegant mercat, que fa uns quants anys va ser remodelat amb fons de la UE. A la cantonada mateix, la fesomia dels carrers està dominada per botigues de coses barates com Poundland o Poundstretcher (“Cada penic compta” és el seu eslògan), com també per botigues de segona mà d’organitzacions benèfiques. Alguns negocis han tancat, i a les façanes hi posa “to let” (‘es lloga’), “for sale” (‘en venda’) o “sold” (‘venut’), la trista cançoneta de tres estrofes de tantes petites ciutats angleses.
D’aquella antiga Boston, una orgullosa ciutat hanseàtica, ja no en queda gairebé res. Potser l’esplendorós Guildhall, un antic edifici municipal, i, naturalment, l’església de sant Botulf, amb el seu campanar de 83 metres d’altura, que aquí tots anomenen amb grandiloqüent subestimació Stump (‘el monyó’). Quan es va construir l’església, al segle XIV, Boston era una de les ciutats més grans i riques d’Anglaterra, i el seu port era el segon més important després del de Londres.
Des d’aquí s’exportava llana, sal, cereals i peix dessecat a diversos llocs del món. La fira anual de Boston atreia comerciants de diverses ciutats hanseàtiques. Boston era una ciutat pròspera al cor d’Europa: gairebé tot el que tenia era gràcies al comerç amb el Vell Continent.
L’any 1633 un grup de puritans va salpar des de Boston i es va establir a l’altra riba de l’Atlàntic en la nova Boston. L’antiga Boston va caure en l’oblit. En aquella època, però, altres ciutats angleses i europees ja feia temps que havien superat la ciutat en importància.
Tanmateix, la ciutat va continuar sent important com a graner del reialme. Sempre va dependre de temporers de l’estranger. I mentre eren només irlandesos, els bostonians ho van tolerar bé. Però el 2004 el primer ministre britànic Tony Blair va prendre una decisió que va tenir greus conseqüències.
Aquell any la UE va admetre deu nous Estats membres, vuit dels quals de l’est d’Europa. I, mentre que la majoria de països de la UE van permetre l’arribada de treballadors d’aquells Estats de manera gradual, Blair va obrir les fronteres de cop. Per tant, milers i milers de polonesos, hongaresos, txecs, eslovens, eslovacs i bàltics van partir cap al Regne Unit.
Molts d’ells van anar a parar a les fèrtils maresmes de Lincolnshire. En un tancar i obrir d’ulls, la petita Boston s’havia convertit en una “petita ciutat de l’Europa oriental” dins el Regne Unit, com va dir en to de crítica el diari sensacionalista Daily Mail. Més d’un 10% dels seus residents provenien d’aquells nous membres de la UE. I molts havien vingut per quedar-se. Avui dia hi ha carrers sencers plens de botigues i restaurants que es diuen Bulgarian Spring Food Store, Bucharest Shop o Taste of Lithuania.
Al principi semblava que a la majoria de bostonians no els importava. Els nouvinguts treballaven de valent i, a més, gairebé cap anglès no volia fer l’esllomadora feina del camp, que aquí qualifiquen de “back-breaking” (‘trencaesquenes’). Molts dels immigrants es van integrar, es van casar amb persones de la zona i van formar famílies.
Però llavors va arribar la crisi financera. I després que el Regne Unit destinés una milionada a rescatar els bancs, el 2010 el govern, liderat pels conservadors, va iniciar una època d’austeritat, que és una manera elegant de descriure unes retallades brutals que van provocar una sagnia als pressupostos públics de tot el Regne Unit. D’aquesta manera, Boston també va perdre molts diners. I la confiança que li quedava.
Gairebé en aquell mateix moment, en el si del Partit Conservador va guanyar molts adeptes l’escepticisme radical envers la UE, que durant molt de temps només havia sigut una mania d’una minoria. Flanquejats per la premsa conservadora i pel partit d’extrema dreta UKIP, aquells mateixos polítics, que van soscavar els fonaments socials del país, van conspirar, cada vegada més obertament, contra els buròcrates de Brussel·les i contra la presència massiva de suposats paràsits socials immigrats.
Així, també va aparèixer als titulars l’oblidada Boston: descrita com “la població menys integrada” d’Anglaterra o inclús com la suposada “capital dels assassinats”. Ningú no ho deia en veu alta, però molts ho pensaven: els criminals són la gent de fora.
Es va acabar, doncs, la pau als Fens. “Ens vam convertir en els bocs expiatoris perfectes”, diu Iga Bontoft, de nom de soltera Paczkowska. “Que les escoles estan plenes a vessar? Culpa nostra. Que augmenten els impostos? Culpa nostra. Que pugen els preus? Culpa nostra també”.
No ho diu amb rancor. Bontoft s’ha acostumat als insults que encara rep. No fa gaire, un dia a la nit va demanar a dos homes que feien escàndol davant de casa seva que abaixessin una mica el volum. Ells li van contestar: “Ves-te’n a prendre vent al teu país si no et va bé com funcionem aquí!”.
Això del país és una qüestió complicada, diu Bontoft, una dona alegre de 39 anys que porta les ungles pintades de vermell i blanc en una obra d’art cisellada amb elegància. Els colors de Polònia. Va arribar a Boston fa onze anys, es va casar amb un anglès, té un fill polonès, una fillastra britànica i un gosset que es diu Popsicle.
En unes oficines austeres situades al costat del cinema local va fundar una agència d’assessorament per a nouvinguts. “Boston és la meva pàtria. I es fa estrany que persones que fa poc que viuen aquí es plantin davant teu i et grunyin a la cara que ja no hi ets benvingut”.
El Brexit ha donat a la gent d’aquí “llicència per insultar”. “Escòria polonesa!”, va haver-se de sentir una coneguda seva. I a una altra li van dir: “Hem guanyat, fora d’aquí!”. Però Bontoft afirma: “Jo no ho qualificaria de racisme, sinó de frustració. Molta gent és infeliç i té por”. A vegades consola, si més no a curt termini, poder mirar altres persones per sobre de l’espatlla.
Tot i això, la feina als camps de Boston s’havia de continuar fent. Per això, després del referèndum del Brexit, van continuar venint nombrosos temporers per a la collita. Fins que fa un any el Brexit es va fer realitat amb totes les seves conseqüències. Des d’aleshores, diu Iga Bontoft, la feina a la seva agència d’assessorament ha canviat del tot: si abans ajudava persones de Polònia i d’altres llocs a arribar al Regne Unit, des de llavors n’ha ajudat algunes a marxar. “Per a molts, aquesta també era la seva pàtria”.
Segons dades oficiales, el 2020 –l’any de transició– van abandonar el país més de 200.000 ciutadans de la UE, però la xifra real podria ser molt més alta. Un any després, se n’han anat molts més. Alguns per la COVID. D’altres pel Brexit. I alguns altres per totes dues coses. I de sobte se’ls troba a faltar a tot arreu: en hotels i restaurants, en escorxadors, en hospitals, en empreses de transport. I també als camps de Lincolnshire.
Només els més intel·ligents i formats podrien entrar al Regne Unit, va decretar la ministra de l’Interior, Priti Patel. Els unskilled workers, els treballadors sense formació, no hi podrien entrar. Però els catedràtics no cullen fruita. I com que la indústria va queixar-se cada cop amb més força, el govern britànic va cedir i ha ampliat diverses vegades la llista de sectors en què es poden fer excepcions i expedir visats de curt termini.
Així, de cop i volta van tornar a venir estrangers a Boston. Però amb una diferència respecte a abans, diu Iga Bontoft: “Ara els nouvinguts provenen majoritàriament de Bulgària i Romania; aviat se’ls culparà de tot”.
Últimament costa trobar persones satisfetes a Boston, el bastió del Brexit. Moltes fan un gest de negació tan bon punt se’ls pregunta pel Brexit. Algunes no entenen com és que, cinc anys i mig després del referèndum, en aquesta petita ciutat encara no s’hi parli anglès i prou. D’altres expliquen com aquest any les hortalisses s’han fet malbé als camps perquè justament se n’han anat molts més estrangers dels que han arribat.
Gairebé tots els altres problemes que ha creat el Brexit són ara també un problema de Boston. A la carnisseria local, el seu cap, Tim Dawson, engrapa un gall dindi alemany i brama: “El Nadal està salvat, però només perquè vam poder importar prou carn d’aus de corral a temps”. De la UE, òbviament.
A deu minuts a peu del centre de la ciutat en direcció sud, a la riba del riu Witham, trobem pescadors furiosos que des de fa generacions pesquen marisc i crustacis a les aigües de davant de Boston i les envien en part a Europa. Unes exportacions que malauradament estan aturades des que es va fer efectiu el Brexit definitivament i des que la UE va prohibir el marisc britànic.
Les barques de Boston estan ancorades al moll del Witham. Una d’elles és una barqueta anomenada Sovereign, un nom que gairebé sembla un comentari sarcàstic a Boris Johnson. El primer ministre sempre havia parlat amb entusiasme de com prosperaria el Regne Unit, un “orgullós país de mariners”, quan per fi tornés a ser “sobirà”.
Johnson, l’home que –segons diu ell mateix– ha completat el Brexit, ja no cau gaire bé. Aquí la gent recorda l’eslògan del 2016: “Take Back Control” (‘Recuperem el control del país’). Però ja fa temps que el que arriba de Londres –a dues hores en tren de Lincolnshire– no fa pensar que s’hagi recuperat el control.
Fins i tot un gran defensor del Brexit a Boston té dificultats per mantenir la lleialtat. L’home es diu Anton Dani, va néixer a Casablanca i sembla sortit de la gran pantalla. Amb els cabells engominats, la barba a l’estil Clark Gable i els ulls quasi tan foscos com la nit, podria protagonitzar tranquil·lament qualsevol pel·lícula dels anys quaranta.
Dani és l’orgullós maître del Café de París i, a més a més, fa política municipal. Va passar la infantesa a França, va estudiar a Anglaterra, va viure a Islàndia i finalment va anar a parar a un dels extrems del Regne Unit.
Com que, segons diu, està “molt ben integrat” a Boston, en un moment determinat va voler animar els molts europeus orientals de la ciutat a seguir els seus passos. Ensenyar-los “maneres” i un anglès millor, explicar-los que s’ha de tenir la casa neta i que “no es pot escopir davant de les senyores grans pel carrer”.
Dani es va inscriure a l’UKIP, l’expartit d’extrema dreta de Nigel Farage, un home que detesta la UE, persona a qui Dani encara admira. Abans del referèndum del Brexit, es va convertir en el seu cap de cartell a Lincolnshire, la prova vivent que qualsevol podia progressar a l’UKIP encara que fos immigrant. Només s’havia d’adaptar.
Després del referèndum, quan els conservadors de Boris Johnson van escorar-se més cap a la dreta, Dani va canviar de partit. I amb la nova formació va ser escollit alcalde de Boston el 2019, “el 485è de la història de la ciutat i el primer que no és nascut a la Gran Bretanya”. Va ocupar el càrrec durant dos anys. I avui dia encara està satisfet d’haver contribuït a la sortida de la UE. “Aquesta és la meva pàtria, havia de protegir el meu país”.
Darrerament, però, fins i tot a ell li han sorgit dubtes. Vacil·la una estona, però al final esclata: “Si soc plenament sincer, de moment no he vist cap dels avantatges del Brexit. A Boston no tenim ni tan sols més diners per tapar forats. És un caos únic. Hem fet el ridícul davant dels europeus”.
Amb un pla sensat, creu Dani, tot hauria pogut anar bé. Però, en canvi, el govern del seu company de partit Boris Johnson s’ha perdut en menuderies i ha tapat la seva falta d’idees amb una retòrica patriòtica. “Tancar la porta d’Europa i esperar que els EUA ens salvarien no és una política viable”. Així, la gent pobra de Boston no ha aconseguit ni un sol penic més.
Els bostonians ja fa temps que entreveuen que el futur serà molt i molt semblant al seu passat recent.
Els habitants de Boston creuen que és una burla que no fa gaire s’escollís precisament la seva ciutat com una de les possibles ubicacions d’un museu del Brexit. Molts es pregunten què coi és això. Sembla que ningú sàpiga què s’hauria d’exhibir en un museu com aquest. Un autobús ple de mentides, potser? Una maqueta del iot Britannia, que està previst que es reconstrueixi? Salsitxes britàniques, peix britànic? “Ja ho tinc”, diu un bostonià que arriba de córrer: “Hi haurien de posar Boris Johnson. I després, que llancin la clau”.
Traducció d'Arnau Figueras