Finals de desembre del 2021 i, per enèsima vegada —es veu que no tenen una altra cosa a fotre— els esbirros de la dreta espanyolista tornen a insistir a fer desaparèixer el català de la ciutat capital de província més meridional dels Països Catalans. És una desraó malaltissa, a la qual sempre apel·len a la cerca de l’ovació de la barbàrie. Contra el català tot s’hi val, sobretot en aquelles regions on el seu estat de salut està més depauperat. El català sota mínims, greument amenaçat, el castellà campant a pler i encara en surten els torracollons de PP, C’s i Vox —la tríada de la burrera— vociferant a l’Ajuntament d’Alacant llur rebuig total a la «imposició» del valencià. Imposició...? Del valencià...? Passegeu-vos pel País Valencià i veureu nítidament qui imposa a qui. Ara bé, l’odi que destil·len a la pàtria nadiua seria, veritablement, objecte d’estudi psiquiàtric. Ras i curt, odi! Repugnància, rancor i malevolència contra la llengua i la cultura del País Valencià. Ni el més recalcitrant partidari de la França de Vichy seria tan escandalosament caragirat i fementit. Òbviament, aquests —com dirien a Mallorca— botifarres són ignars de la llengua d’Ausiàs March i a més a més —infeliços— mostren orgull de ser-ho. Els hauria de caure la cara de vergonya en una ciutat que encara fa bandera de la catalanitat lingüística, si més no, històrica i festiva. Però... Vés per on, per al Sr. Nosferatu —carassa, de debò, en fa— que presideix l’Ajuntament d’Alacant viure en la insipiència és virtut i, doncs, a xipollejar entre brams, a veure qui la solta més grossa. Tanmateix, si bramen o borden és perquè —ai llas!— encara cavalquem. Com escrigué Goethe: Kläffer (borden), Und seines Bellens lauter Schall / Beweis’t nur, daß wir reiten (i el seu fort lladruc només demostra que cavalquem). Sí, cert, perquè les manies espanyolistes, amb un estat al darrere per a bramar-les i implementar-les, no significa que, de sobte, Alacant i els alacantins, els catalans meridionals, hàgim desaparegut. Ja els agradaria a ells, o potser no, puix que desapareguts nosaltres desapareixeria la desraó del seu odi, de la mala bava —Espanya fou bastida amb mala bava i en la mala bava persevera— que els alimenta.
En fi, què us diré des d’Alacant estant? Més recança produeix que des d’algun cenacle universitaris surti l’individu —o indivídua— esmaperdut que dóna els alacantins per morts i enterrats. I això —ep!— a les pàgines d’EL TEMPS. A vegades, de debò, n’hi ha per a tirar el barret al foc. Punyetes, quin personal! La croada contra la valencianitat (catalanitat) d’Alacant fa temps que dura i a vegades els trets surten des de trinxeres suposadament amigues. Jo, us ho dic de debò, ja estic ben fart que per la meva condició d’alacantí hi hagi el carallot que encara m’etzibi amb cara de pinso: «d’Alacant i parles en valencià?». Ostres, i clar que sí! Alacantí, fill d’alacantins, nét d’alacantins, besnét d’alacantins, rebesnét d’alacantins, com collons he de parlar?
La veritat és que causa fastig haver de reclamar l’atenció dels connacionals sobre la nostra condició lingüística i nacional. Els alacantins portem l’escapulari de terra conquerida, desballestada, a abandonar, a donar per perduda. Això, òbviament, dol. Hi ha qui s’entesta a ignorar que Alacant fou el darrer baluard de la II República espanyola i que —memòria històrica és— això condicionà definitivament el futur d’una ciutat, estigmatitzada pel franquisme per ser la darrera ciutat a sotmetre’s i per ser el lloc on fou afusellat José Antonio Primo de Rivera. L’Alacant del franquisme, amb arribada massiva de colonitzadors inclosa, fou dissenyada per a girar l’esquena al seu passat, mutar de nom i de llengua i integrar-se capcota en la «unidad de destino en lo universal» joseantoniana. La repressió després de 1939 fou ferotge, encara poc o malament estudiada, en bona part perquè els que s’han atorgat el privilegi de fer-ho s’adscriuen amb tenacitat a la nació dels vencedors i rebutgen ignominiosament la dels vençuts. I més enllà d’Alacant, lamentablement, el desconeixement és absolut. Alacant no és tan «a part» com l’assaig de Josevicente Mateo (Alacant a part), amb pròleg de Joan Fuster, descrivia en 1985. Alacant, com tot el País Valencià, com tots els Països Catalans, és víctima d’un país desballestat pel «dret de conquesta» borbònic, trinxat per les divisions provincials de l’Espanya decimonònica, aculturitzat, demonitzat per expressar-se en llengua diferent a la castellana. A Alacant, ja en 1784, es multava a qui fes servir el català en públic. La llengua pròpia fou relegada a l’àmbit domèstic i, amb el temps, ja al segle XX amb l’escolarització generalitzada en llengua forastera i sobretot després de la victòria feixista de 1939, el castellà foragità el català de les llars.
La història és el conjunt d’esdeveniments del passat que basteixen el nostre present. Cal, doncs, tenir-los ben en compte, conèixer-los i estudiar-los per a esmenar, si s’escau les errades o, com és el cas dels catalans, corregir les dissorts. Un poble, com tot ser viu, deixa de ser quan el seu cor deixa de bategar i, afortunadament —que tot no han de ser malastrugances— el cor català encara batega i la sang lingüística de la nació catalana encara discorre, en algunes parts amb greus lesions vasculars. Serà necessari, doncs, indagar en l’origen de la malaltia, en la història, per a conèixer les causes i sanar-lo. Si a Alacant, en 1784, multaven per parlar català és perquè, òbviament, es parlava català, que era la llengua, en multitud de casos única, de la ciutat. Si el lletraferit i polític conservador don Mariano Roca de Togores, primer marquès de Molins, hisendat a Alacant, escrigué en 1841 al dramaturg Manuel Bretón de los Herreros, «Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante, / es sin disputa Alicante / la millor terra del món» és perquè —clar està!— el català polsava amb vitalitat pels carrers i atzucacs de la ciutat. Avui dia, «Alacant, la millor terra del món» continua sent el lema de la ciutat, incrustat a l’himne oficial de la ciutat, en català, i expressat sempre en la llengua ancestral i pròpia. I si ens retrotraiem a aquell segle XIX de romàntics enlluernats pel verb del poble, és Alacant també la pàtria de naixença d’un personatge singular per a la vitalitat de la llengua catalana que començava a renàixer per a la república de les lletres, n’Adolf Blanch i Cortada, que bé mereix que li parem una mica d’atenció.
Puix parla en català, Déu li’n don glòria
Aquell segle XIX en què l’Estat espanyol, el que encara patim, plantà arrels i es consolidà, fou també el del romanticisme, el de la reivindicació de la pàtria nadiua i, doncs, de la vindicació de les llengües minoritzades per aquell projecte centralista d’imitació francesa portat pels Borbons. Al segle XVIII, la rigidesa —diguem-ne— neoclàssica havia empès els nostres intel·lectuals a menysprear la bellesa del verb autòcton; d’aquí un personatge com el Gregori Maians, natural d’Oliva (la Safor), obcecat a parlar dels Orígenes de la lengua española (1737) i de la Vida de Miguel de Cervantes (1738), entre altres espanyolades, i a ignorar la llengua pàtria. Ep! No dic que en un català no estigui bé parlar del castellà i de Cervantes, però és una llàstima que un intel·lectual valencià de tanta vàlua, que no li la nego, no dediqués ni una línia, ni per senzilla curiositat, a les glòries literàries valencianes. El mateix podem dir del barceloní Antoni de Capmany, un altre entusiasta de la llengua castellana i d’aquí el Teatro histórico-crítico de la elocuencia española (1786). Quin titolàs! Capmany fins i tot arribà a etzibar a Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1769) que el català era «un idioma antiguo provincial, hoy muerto para la república de las letras». Punyetes, quin segle de les llums tinguérem els catalanovalencianobalears! Coses de l’època o més aviat insolències de setciències —no ho dic debades— estirats i acastellanats. El català, val a dir-ho, malgrat els Maians i els Capmany, tingué en aquell segle XVIII, a València i Barcelona, qui encara el defensava per a la república de les lletres, com el notari valencià Carles Ros i Hebrera, o el prevere barceloní Josep-Pau Ballot i Torres, autor de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), que conclou amb la frase «puix parla en català, Déu li’n don glòria».
Doncs sí, que «Déu li’n don glòria». Quin mal fem els catalans parlant, llegint i escrivint en català? Així, a partir de senzilles mostres d’amor per la llengua pàtria, s’originà la Renaixença lingüística. O això o la fi del país. La Renaixença, segons la data canonitzada per la història de la literatura, s’inicià amb la publicació del poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, en 1833, a les pàgines de la revista romàntica El Vapor: «Adéu-siau, turons, adéu-siau, / oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia, / dels núvols e del cel de lluny vos distingia, / per lo repòs etern, per lo color més blau». Ara bé, un valencià (un valencià, però, d’ascendència mallorquina, que tot s’ha de dir), Vicent Salvà, s’avançà, i en 1831 publicà el poema Lo somni: «Passejant-me una vesprada / per lo fresc Guadalaviar, / no llunt de Montolivet / front als arbres de Salvà, / gran gorja en lo riu Túria note, / i que les nimfes saltant, / al pare que alberg els dóna / es proposen festejar».
Sigui Aribau o sigui Salvà el primer, a partir d’aquell moment s’inicià un moviment que del simple anhel artístic evolucionà a la reivindicació de l’idioma, primerament per al conreu literari, pas previ i necessari a la reivindicació posterior com a llengua nacional. Creien els renaixencistes que una altra Espanya, multilingüe i respectuosa amb la diversitat lingüística, era possible. Per això Joaquim Rubió i Ors escrivia en 1841: «Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària». Com veieu dia rere dia i com s’obstinen a demostrar els espanyols, només hi ha única Espanya possible, car els no espanyols, els no tallats a imatge i semblança de l’homo mesetarius, no hi cabem.
Ah! Important: Rubió i Ors ja alertava que si vols la independència, la de debò, prepara’t a rebre bastonades. Més raó que un sant. Ell, per si de cas, es conformava amb la «independència» literària i la proclamava, sense por. A ell ja li anava bé, de moment, i no feia el ridícul a l’estil retòrica prucés amb proclames de pa sucat amb oli, o a l’estil ni carn ni peix, indecorosament equidistant, de la pantomima política «a la valenciana» afartada de prebendes i oblidadissa de la llengua i la cultura pròpies, és a dir, «panxa plena no té pena», o com sàviament escrivia el poeta castellaníssim Luis de Góngora y Argote, «ande yo caliente y ríase la gente».
Poeta i gramàtic
L’11 de gener de 1832, a Alacant, naixia Adolf Blanch i Cortada. Nasqué —vegeu la data— un any abans de la mort del rei Ferran VII i, doncs, que des de Madrid imposessin el trinxament del país en províncies. Nasqué a Alacant i ací, a la ciutat al peu del tossal del Benacantil, passà la seua infantesa. Els estudis superiors els cursà a Barcelona, dret i lletres, i allà, a la capital del Principat s’establí. A Barcelona col·laborà en els diaris El Sol, La Verdad Económica i, sobretot, en la publicació quinzenal, després diari, La Renaixensa, on col·laborà amb articles d’economia. En 1854 publicà un poemari titulat Fuegos fatuos, en castellà amb un poema en català, «Cants del Laletà». Des de la seva instauració, en 1859, participà en els Jocs Florals, una altra fita en la història de la Renaixença lingüística. Aquell 1859, el primer dels Jocs, l’alacantí aconseguí l’englantina d’or pel romanç Lo sagrament d’en Pere III. En 1868 Adolf Blanch aconseguí convertir-se en mestre en gai saber, gràcies al poema Lo castell feudal, i l’any següent fou president de la institució jocfloralesca.
Adolf Blanch, com a bon amant del passat lingüístic del país, era un literat que vindicava els temps gloriosos de la llengua catalana, per això el seu estil arcaïtzant. Què fem amb l’idioma? —es preguntaven els renaixencistes. Tornar a la brillantor de la «valenciana prosa» semblava un impossible, però gran part dels escriptors pretengueren emular els clàssics del segle XV, tornar el català a la vitalitat perduda per segles de supeditació idiomàtica, en la república de les lletres, a la llengua de Castella. Per això que sorgissin dues tendències literàries a la Renaixença: la dels que propugnaven un model de català medievalitzant, alliberat de castellanismes, i la dels partidaris del «català que ara es parla». El nostre Adolf Blanc formava part dels primers. D’aquí que en la Gramática de la lengua catalana (1867) que escrigué amb Antoni de Bofarull (un altre factòtum de la Renaixença), tots dos afirmessin: «No pretendemos tampoco que sea la nuestra, gramática de la lengua catalana según ahora se habla, pues sobre que en ningún tiempo y en ningún país se ha hablado generalmente como se ha escrito o perorado, no nos hallamos en el caso de tomar más del lenguaje común que del literario, ya que de restauración y de perfeccionamiento se trata».
Aquesta gramàtica —diguem-ne— prefabriana tingué una importància considerable fins a la definitiva de Pompeu Fabra (1918), que aconseguí de manera immillorable —una gran fita— unir les dues tendències i traure a la llum una gramàtica definitiva que respectava la tradició clàssica i el català modern en totes les seves varietats. No s’entén (almenys jo no encerto a entendre-ho), doncs, l’entestament revisionista modern a rebatre Fabra en solucions acceptades i consolidades per la tradició literària contemporània.
En 1861 Adolf Blanch entrà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, any en què publicà la novel·la, en castellà, Los pobres o la esclavitud de Europa, i també la Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. Morí a Barcelona, el 7 de febrer de 1887. Les seves Poesies foren publicades pòstumament, en 1888, pel poeta i crític literari Joan Sardà i Lloret. Un d’aquests poemes és La veu de les ruïnes, que reprodueixo a continuació:
Despulles dels vells segles pel vent arrabassades,
que esgruna el carro volador del temps,
bé em plau entre vosaltres asseure’m de vegades,
com en l’escó dels avis,
penes i glòries recordant ensems.
Tant si l’oratge eixampla ses ales turmentoses
batent l’ample cairell del mur antic,
com si son mantell negre de perles tremoloses
estén la nit serena,
¡oh enderrocs catalans, só·l vostre amic!
¿Com no si entre eixes pedres que empeny la totxa arada
d’un sant amor hi cova el suau caliu?
¿Si trau per cada escletxa sa veu enrogallada
l’esprit d’un i altre segle,
i el foc de mon passat revifa al riu?
Jo us am, volcans prenyats de flames resplendents
que brollen sols de pàtria al noble crit;
jo us am, oh trossejades, superbes ossamentes
que de sos jorns de glòria
los gegants de la terra ens han jaquit.
Testes, en ma infantesa, us vegí i us veig encara
com guaites vigilants d’un campament;
nin, també entre vosaltres son cor rublí el meu pare
de català entusiasme,
i aquí us faran mos fills llur sagrament.
Davall d’aquestes tombes que l’aspra ferradura
fa retrunyir ab son pas afadigat,
dorm lo cos del guerrer, cobert ab sa armadura,
la mà sobre l’espasa,
com si fos a la vespra del combat.
Ací el trobador jau, armat de pau i guerra,
son arpa a prop de son punyal moresc;
aletejant encara voltejant per la serra
sos darrers cants, flairosos,
del pus bell i adreçat catalanesc.
Lo qui reté Mallorca, deslliurà Sicília,
qui féu prous de la mar nostres penons,
qui al déu de les batalles pregà ab manta vigília,
qui les naus i senyeres
empresonades duia a rossegons,
tots dormen sots la terra que ompliren de llur glòria,
dormen sobre el capçal de llurs esplets;
heralds de llurs grandeses, los fulls de nostra història
tot hora fan trucar-ne
la veu dels avis en lo pit dels néts.
Veu de l’avior beneita, mal haja qui et rebutja,
—Déu no vulga deixar-nos de sa mà—
lo qui d’alçar-te un temple dins de son cor defuja
no és fill d’aquesta terra,
no deu pregar jamai en català.
¿Què hi fa, què hi fa que ens vinga l’ardenta ponentada,
l’enfollonit, emmustiador alè?
Deixeu-ne que s’aixeque la fresca marinada,
i el cel de Catalunya
tornarà de tots temps, blau, pur, serè.
Per això no ha d’acotar-ne el Montseny son front altíssim,
ni caurà un pic tan sols de Montserrat,
ni perdran nostres rius son borbollar suavíssim,
ni el català llenguatge
los qui als pits de llurs mares l’han mamat.
Parla de reis, de sants, de trobadors i savis,
parla d’un poble brau, noble i fidel,
primer que renegar-te trossejaré mos llavis;
—Valga’m Déu i la Verge—
si haig d’avorrir-te que se’m tanque el cel.
Avui dia el record d’Adolf Blanch encara perdura a Alacant, encara que en la forma de nom d’un carrer que corre paral·lel a un dels murs de la vella Fàbrica de Tabacs, a prop de la plaça de bous. En aquest cas, la memòria històrica ha funcionat, però la de temps immemorials, de quan s’urbanitzà el barri modern de Sant Antoni. De segur que els que ocupen ara el consistori alacantí no li donarien el nom d’Adolf Blanch a cap carrer. A prop del vial dedicat a l’il·lustre renaixencista nascut a Alacant, també hi ha un carrer dedicat a Teodor Llorente. La Renaixença, tímidament, està present a la nomenclatura dels carrers alacantins, i gràcies! Una Renaixença que, val a dir-ho, no entenia de divisions entre els habitants del nord i del sud del rierol de la Sénia. El gran Jacint Verdaguer admirava el poeta i gramàtic alacantí i, quan morí, li transmeté la notícia a Teodor Llorente amb aquestes paraules: «Molt il·lustre i estimat amic: S’acaba de morir un dels nostres amics i un dels nostres millors poetes, n’Adolf Blanch».