Era el 30 de març de l’any 1939. El dia clarejava atziac, trist, anguniejat al peu del Benacantil, el tossal amb l’efígie sarraïna que marca la fesomia de la ciutat d’Alacant. Les esperances dels milers de refugiats republicans que s’amuntegaven al port s’esvanien. No vindria cap vaixell més a rescatar-los del feixisme. A la vesprada, la divisió Littorio del mussolinià Corpo di Truppe Volontarie», comandada pel general Gastone Gambara, irrompé a Alacant. El port alacantí restà com l’últim bastió de la II República. Fou organitzada una Junta d’Evacuació i es negocià, amb la intermediació del cos consular acreditat a la ciutat (França, Argentina i Cuba), la creació d’una zona neutral per a facilitar, si s’escaigués, l’embarcament dels refugiats republicans. A canvi, el comandant de la Littorio exigí que no s’oposés resistència armada a l’ocupació de la ciutat. La quinta columna local sortí ara, a la vista de tothom, dels seus amagatalls i la rojigualda feixista (les mateixes que ara PSOE i PP exhibeixen en mascaretes anticovid, balcons i aquelarres espanyolistes) aparegué per la ciutat. A la llunyania, des del port, s’albiraven embarcacions, però no vingueren. Fins i tot el creuer britànic Sussex, que devia haver col·laborat en una possible evacuació, desistí de fer-ho. A prop del port, el minador franquista Júpiter, que rebia ordres directes de Franco, s’encarregà d’impedir qualsevol auxili per mar als refugiats. Els feixistes italians de la Littorio arribaren a les portes de les instal·lacions portuàries, amb les armes apuntant els dissortats republicans, i el desànim s’apoderà, definitivament, de les persones que, desesperades, omplien la dàrsena. Era la fi. Els que no pogueren suportar-ho s’immolaren i les aigües es tenyiren de vermell amb la sang dels cadàvers que hi suraven. L’alcalde socialista d’Alzira, Francesc Oliver González, es tallà la jugular amb la seva navalla mentre fumava. Un jove soldat es disparà al pit, amb tan mala sort que la bala que el matà li llevà la vida a la persona que tenia al darrere.
El dia 31, a migdia, el minador Júpiter féu entrada al port, seguit dels també minadors Vulcano i Marte, replets de tropa, de gossada totalitària assedegada d’odi a crits d’Arriba España. Encara al port se sentí algun Visca la República, preludi d’autoimmolació per no caure en les urpes dels feixistes. L’exèrcit franquista prengué posicions i metrallà els republicans per a comminar-los a la rendició. Alguns, entre la confusió, intentaren escapar, però fou inútil i foren abatuts a trets. A les sis de la vesprada tot havia acabat. El port d’Alacant, l’últim territori de la II República, es rendia incondicionalment. Presa Alacant i els seu port, a l’endemà, 1 d’abril, la Radio «Nacional» de España (nacional, per ser la del bàndol nacional) emetia el darrer comunicat de guerra: «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado».
No fou aquesta la única última resistència protagonitzada per Alacant al llarg de la seva història, però sí la més propera als temps actuals. Des d’aleshores Alacant hagué de conviure amb dos pecats a expiar al purgatori feixista: haver estat la darrera ciutat de la II República a caure en mans feixistes i haver estat el lloc on fou afusellat el líder de la Falange José Antonio Primo de Rivera. La repressió caigué com la pesta en una ciutat que havia estat assotada per bombardejos indiscriminats de l’aviació feixista, com el del 25 de maig de 1938, que assolà el mercat. El 31 de març de 1939, amb la rendició dels republicans concentrats al port, s’inicià la infausta postguerra, la llarga postguerra de pors, renúncies i humiliacions. Encara perviu un dels símbols d’aquella època tràgica en el nom de la plaça més emblemàtica de la ciutat, que transmutà de Plaça de Catalunya (sí, heu llegit bé: Plaça de Catalunya!) a retre homenatge al santoral falangista per a convertir-se en Plaza de los Luceros, nom que, per a vergonya de tot alacantí demòcrata, encara llueix.
Ai la postguerra! La repressió feixista, d’espanyolisme exacerbat, féu efecte en moltes consciències, no ho negarem, fins al punt de desertar de la parla, de la història i de les tradicions pròpies. L’Alacant que emergí del nacionalcatolicisme, ofegada per la ferum feixista i la negació de la seva identitat, no rectificà amb la mort del dictador. I d’aquella polseguera feixista vénen els fangs del present, consentits per una esquerra poruga i, producte de dècades d’assimilació lingüística, acastellanada. No estranyi, doncs, les esgarrifosament kafkianes situacions, per inconcebibles, que els alacantins encara hem —jo sóc alacantí— de patir, com la votació de la setmana passada al ple de l’Ajuntament, dels que pretenen eliminar per decret la història i el ser de la ciutat, que denunciava EL TEMPS al darrer editorial. La proposta sortia de la ultradreta de Vox, amb dos regidors al consistori alacantí, i la recolzà a ulls clucs l’altra ultradreta carpetovetònica, la del PP. Afortunadament, però, la majoria del ple la rebutjà. Però —ai llas!— és la segona vegada que voten, a iniciativa dels ultres de l’Abascal, una proposta d’aquestes característiques i molt em tem que no serà la darrera.
Borden perquè cavalquem
Com diria Goehte, Kläffer (borden), Und seines Bellens lauter Schall / Beweis’t nur, daß wir reiten (i el seu fort lladruc només demostra que cavalquem). Veieu quina és la gran preocupació de la derechona espanyolista: el català. Afortunadament, els alacantins (recordeu el que deia Azorín: «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca») no hem caigut del cavall i, malgrat el desastre de 1939, continuem cavalcant. Alacant, la que conegué Enric Valor en els anys de la II República, no era pas la ciutat acastellanada en què subjectes del pelatge del Sr. Barcala (l’alcalde valencianòfob actual del PP, fill de militar franquista) campen al seu aire, desvergonyits, aliens a la cultura ancestral i a l’essència de la ciutat que li féu dir al marquès de Molins: «Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante, / es sin disputa Alicante / la millor terra del món», que així, en clar i català, ha passat a esdevenir la divisa de la ciutat. Quan això, en 1841, ho escrigué don Mariano Roca de Togores, primer marquès de Molins, la perversió castellanitzadora era inexistent o, si més no, gairebé imperceptible i la llengua del país era l’única que corria pels carrers i atzucacs de la ciutat. Era l’Alacant on nasqué un dels factòtums de la Renaixença, la de debò, la que despertà les consciències de la catalanitat que l’estat liberal espanyol pretenia anorrear, Adolf Blanch i Cortada (1832-1888). Sí, vegeu, d’Alacant era el coautor (l’altre era Antoni de Bofarull) de la gramàtica principal a l’ús que precedí la definitiva de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Com escrigué Enric Valor, orgull de les lletres catalanes del migjorn valencià, Alacant formava part de «la Gran Catalunya, des del Rosselló fins a Oriola, la que donà àmplies llibertats i propis parlaments a les terres que la integraven, el gran bressol i foguera de llibertat i de democràcia, el guardià de les llibertats de tots els països de la Península, la de llengua immortal que ressona maltractada i escarnida i desfigurada per aquestes terres d’Alacant. Catalunya, nacionalitat oprimida, esquarterada i destrossada, de la qual el País Valencià és un tros importantíssim, lluminós, avui amb grans desitjos de llibertat». No debades, Alacant es convertí en el darrer baluard de la II República, però abans fou el darrer bastió maulet del Regne de València, de les llibertats valencianes, que no caigué fins al 19 d’abril de 1709 en mans dels borbònics castellans i francesos. Tot plegat, una ciutat amb història riquíssima que amaguen, a dretcient, els que voldrien veure’ns vestits de chulapos i ballant el xotis. No ho dic debades, que Espanya ha esmerçats recursos a dojo des de 1856 per convertir Alacant en la platja de Madrid, per eixamplar Castella fins a la vora de la Mediterrània.
L’Espanya carpetovetònica és així: Madrid i dependències. Així la conceberen i així la pariren. Madrid volia platja i accés a la platja li concediren. A la segona meitat del segle XIX, Alacant, capital de la nounada «província», cresqué cap a l’estació de la companyia MZA (ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant). L’estació s’inaugurà, amb presència de la borbònica reina dels espanyols Isabel II, el 25 de maig de 1858. La ciutat s’eixamplà i li buscaren un nom a la nova avinguda que sorgia des del raval de Sant Anton cap a l’estació: quin? Li posaren Alfonso X el Sabio. El nom encara perdura. Per què un rei castellà? El referent històric l’anaren a buscar a Castella, l’Espanya autèntica, com hom pregonava al segle XIX. Com a conseqüència del pacte signat a Almisrà en 1244, l’Alacant cristiana primigènia havia restat efímerament en mans Castella i d’això el confusionisme dels lletraferits locals, animats per una burgesia local cada vegada més pertorbadament alienada del país, que vindicava la pertinença a la nació que tenia la supremacia del concepte Espanya.
L’avinguda Alfonso X el Sabio anava a acabar en una plaça, que aleshores només existia en projecte. No és fins a 1908 que aquell descampat, en un futur plaça, rep el nom de plaza de la Independencia, perquè —ai l’atzar!— a algú de l’Ajuntament se li acudí celebrar el centenari del Dos de Maig, el de Madrid, i d’això el nom. A Girona també li posaren un nom a una nova plaça per igual motiu. La plaça d’Alacant, però, encara no era plaça, i allà s’instal·là el camp del Lucentum Foot-Ball Club (fundat en 1910). En 1915 l’Ajuntament començà la urbanització d’aquell espai, però no fou fins a 1930 que s’encomanà a l’escultor alacantí Daniel Bañuls la font que havia de presidir la plaça, la Font de Llevant, amb els seus cavalls tan característics. Mireu: Font de Llevant. Ep!: de Llevant, i no pel vent. Més enllà de l’animalada del terme, en referència al país dels valencians, en 1930 les autoritats locals, encara monàrquiques i de la dictadura, la de Dámaso Berenguer successor de Primo de Rivera, idearen una font en referència a la «regió» a la qual pertanyia Alacant, una regió —compte!— que des d’Alacant concebien que superava els límits del rierol de la Sénia i àdhuc l’Ebre. Sí, és cert que el terme se’l tragué del barret el llatinista valencià Felip Payró Carrió en 1909, en una conferència que donà al Cercle de Belles Arts de la ciutat del Túria amb el títol Levantinismo. Alhora que sorgí el regionalisme valencià aparegué el concepte Llevant. La Font de Llevant de l’escultor Bañuls, fou inaugurada l’11 de maig de 1931, ja proclamada la República i amb Ajuntament republicà. Des d’aleshores la plaça fou coneguda popularment com a plaça dels Cavalls.
La Plaça de Catalunya
A Alacant, a les eleccions del 12 d’abril de 1931 guanyaren els republicans. El consistori que es constituí el 14 fou presidit, per unanimitat, per Llorenç Carbonell i Santacruz, del Partit Republicà Radical Socialista, la mateixa formació política de Marcel·lí Domingo, un dels que convenceren Francesc Macià que la República Catalana es convertís en Generalitat de Catalunya. El PRRS no era el PURA (Partit Unió Republicana Autonomista) blasquista de l’alcalde de València Agustí Trigo. Atenció!: això de dir-se «autonomista» no volia dir res en especial, car, senzillament, fou una empescada del seu líder, l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, per tal de diferenciar-se de la Unió Republicana. Dit això, no estranyi veure a un radical socialista (republicà d’esquerres) fer-li la guitza a un de dretes, el Sr. Trigo, quan aquest tragué a la palestra una reivindicació estatutària per a la «regió» valenciana en 1931. Llorenç Carbonell —Llorencet per als amics i també per als seus conciutadans— era un home de la terra, ben valencià, sí, de pares alcoians i que mai no renegà a la seva condició de valencià. Llorenç Carbonell feia gala de «llevantinisme», però des d’una amplitud que superava les mires estrictes del Felip Payró i els que, des del cap i casal valencià, pretenien equiparar-lo només a les tres províncies valencianes. Per a l’alcalde radical-socialista d’Alacant el Llevant incloïa el Principat català. Així que què millor nom per a la nova plaça que el de Catalunya. Així, El 27 de juliol de 1934 l’Ajuntament decidí donar el nom de Catalunya a la plaça que vertebrava l’eixample de la ciutat.
Una altra part de la nostra història, dels alacantins i de tots els catalans, que roman oculta, entre la por d’uns (no digueu català que sinó s’enfaden) i la mala llet d’uns altres (digues el que digues s’empiparan igual). El país existeix i camina, a vegades amb passes llargues, a vegades amb petites, però camina. El consistori alacantí republicà decidí anomenar la plaça que havia de convertir-se en la més emblemàtica de la ciutat amb un nom que expressava la solidaritat entre els Països Catalans. No debades, la plaça es diria així —atenció!— en homenatge a l’estatut català. El regidor Josep Alonso Mallol, també del PRRS, proposà que vingués a inaugurar-la el president de la Generalitat Lluís Companys —Visca Companys!—, però no pogué ser.
Plaça de Catalunya? Hi hagué —és clar!— oposició des de la dreta espanyolista i alienadora perquè no es produís el canvi de nom, com esbombà escandalitzat el Diario de la Derecha Regional Alicantina, membre de la CEDA (per a entendre’s, tots plegats el PP i Vox de llavors, els dits pandorgos aleshores). Però —vegeu!— fins i tot aquella gent de la DRA consideraven Catalunya «la hermosa región catalana verdadera joya de España y hermana nuestra». Ep! Diu —heu llegit bé— hermana nuestra. La «germanor» de valencians i catalans estrictes és inqüestionable en totes les èpoques. A veure per què un senyor tan poc sospitós de nacionalista català, com era el jurista de Catarroja Benvingut Oliver, encunyà el terme «Països Catalans» en 1876?
Companys no vingué a Alacant. En setembre de 1934 era impossible. El 6 d’octubre proclamà l’Estat Català, mentre la restat de l’Estat, País Valencià inclòs, bullia en una vaga general revolucionària. Les eleccions de novembre de 1933 havien trastocat la composició del parlament espanyol, ara dominat per la dreta (la CEDA) i els lerrouxistes del PRR (Partit Republicà Radical). La II República és dretanitzava i això tingué contestació al carrer. Fracassada la vaga, la revolució asturiana i la proclamació de l’Estat Català al Principat, vingué la repressió, el 155 de l’època, que afectà tots els ajuntaments amb consistoris d’esquerres, entre ells el d’Alacant. Llorenç Carbonell fou cessat i en el seu lloc, com a president d’una gestora municipal, arribà a l’alcaldia el dretà Alfons Martí de Santa Olalla i Esquerdo. El 19 de desembre el nou Ajuntament reaccionari decidí deixar sense efecte el canvi de nom de plaça de la Independència a plaça de Catalunya. El motiu que donaren: «por existir desde hace muchos años una vía pública en esta Capital denominada de ‘Barcelona’, dedicada esta sencilla ofrenda a la capitalidad de la región levantina de mayor prestigio». Una via pública, sí, però que era un carreret al barri del Pla que encara existeix, i dedicat a Barcelona, que no a Catalunya. No obstant això, atenció!, diu ofrenda a la capitalidad de la región levantina de mayor prestigio. Interessant això de levantina referit a Catalunya Principat. Ja veieu, el Llevant era una manera de referir-se als Països Catalans.
El 155 de 1934 durà el que durà, fins al 1936. El 29 de gener s’acabà la intervenció directa del govern de Madrid a l’Ajuntament i el 20 de febrer Llorenç Carbonell tornà a l’alcaldia d’Alacant. Ara amb més ganes d’autonomia per als valencians. Bé que li havien vist els republicans d’esquerres les dents al llop. I què passa amb la plaça? Que sigui el que ha de ser, de Catalunya! La plaça de Catalunya s’inaugurà, ara de debò, el 22 de juny de 1936. Estava prevista l’arribada del president de la Generalitat Lluís Companys, que prometé venir-hi, però una altra vegada no pogué ser. El parlament inaugural fou a càrrec d’Eliseu Gómez i Serrano, professor de l’Escola Normal —de Magisteri— d’Alacant, militant de l’azañista Izquierda Republicana i germà del pròcer valencianista Nicolau Primitiu. Era d’Izquierda Republicana, l’espanyola, perquè l’ERC —ai la pusil·lanimitat principatina!— encara no s’havia decidit a existir al sud de la nació, perquè de persones disposades n’hi havia, i d’admiradors de Macià i ara Companys també. Se sap que l’alcalde d’Alacant li digué a Eliseu Gómez: «que bé he fet d’escollir-lo a vostè, amic Eliseu, per a este acte. València i Catalunya agermanades en esta plaça, la més bella d’Alacant, gràcies a esta font amb els cavalls escultòrics del nostre Bañuls». El diari republicà alacantí El Luchador escrivia: «Alicante es país liberal, de acendrado liberalismo, y, así sintió como propia la satisfacción de Cataluña experimentada cuando consiguió su Estatuto, la autonomía que la reconciliaba, que la devolvía a sus libertades económicas y raciales». Alacant, doncs, celebrava —a ulls del diari més llegit de l’època a la ciutat— la llibertat del Principat i, a més a més, reivindica —espera— l’alliberament del País Valencià (sí, País Valencià, així, escrit en català): «Ahora nosotros luchamos, suspiramos y esperamos también nuestra liberación económica, y el País Valencià, con sus insitas características empieza a delimitarse a sacudir ese estatismo que nos adormecía». Més clar l’aigua! El País Valencià, no la Comunidad de regional preferent en què han convertit. En fi, estava ben clar en 1936 i d’això la reivindicació d’un estatut d’autonomia que la guerra, finalment, frustrà.
De Catalunya a los luceros
L’esclat de la Guerra d’Espanya o Guerra Civil acabà amb aquella època d’anhels per la llibertat. La guerra fou cruenta i la guanyaren... Ja sabeu qui la guanyà. Triomfà, amb l’ajut de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, el dictador genocida i amb ell s’inicià una etapa d’obscurantisme espanyolista que encara cueja, més de quaranta anys després de la seva mort. La guerra acabà amb l’alcaldia de Llorencet, que fou substituït pel comunista Rafael Millà Santos. Fou Millà, alacantí de soca-rel, qui subscrigué l’adhesió del PCE a l’estatut d’autonomia del País Valencià. Acabada la guerra, Millà aconseguí embarcar-se en el vaixell Stanbrook, el penúltim que sortí del port d’Alacant, mentre que Carbonell fugí a Marsella. El pobre d’Eliseu Gómez, el professor de magisteri escollit per a fer el discurs d’inauguració de la plaça de Catalunya, no tingué tanta sort. Fou detingut pels falangistes i afusellat sense contemplacions després d’un procés sumaríssim.
I els feixistes arribaren, depredaren, mataren, es trobaren la plaça i... El cos de José Antonio Primo de Rivera fou exhumat i portat el 19 de novembre de 1939 d’Alacant a Madrid. Alacant bullí de falangistes de tot arreu i, és clar, de tant entonar allò de «Formaré, junto a mis compañeros / que hacen guardia en los luceros, / impassible el ademán, y están presentes en nuestro afán», doncs —mireu— los luceros se’ls deixaren a la plaça, que així passà a dir-se, per a major glòria del santoral joseantonià i oprobi dels alacantins. La mateixa plaça on fou assassinat l’activista d’esquerres Miquel Grau en 1977. I així fins avui, que —tornem-hi amb les pors— ningú ha tingut el coratge de denunciar el nom, que va contra la llei de memòria històrica espanyola actualment vigent, i tornar-nos el nom que toca. Això, però, a l’alcalde Barcala li importa un rave, als del seu partit també i als socialistos —què us diré?— doncs també. O més aïna ni idea, insipiència supina, com la dels altres grups (a esquerra i dreta) de l’actual consistori alacantí. Popularment, en la llengua del país, a la plaça li diuen «dels Cavalls», així és com l’anomenem els alacantins de sempre. Modernament, també per ignorància, hi ha hagut qui ha volgut introduir la versió valenciana de los luceros i així ha nascut el forassenyat «dels Estels». Si aneu a Alacant i passegeu per la seva plaça més emblemàtica, la de les mascletades de Fogueres que surten a À Punt, recordeu-vos d’això: és la plaça de Catalunya, dita així en commemoració de les llibertats catalanes i, important, com deia El Luchador, perquè nosaltres, el País Valencià, sospirem i anhelem també el nostre alliberament. I mentre esperem que la plaça recuperi el seu nom original, que tot arribarà, haurem de patir les envestides de la dreta cavernícola ancorada en 1939, com al ple de l’Ajuntament d’aquest mes de desembre. Conclou l’editorial d’EL TEMPS: «Els enemics de la diversitat saben perfectament que actuant contra la llengua desfaran un país que els incomoda». Haurem, doncs, de impedir-los-ho i reclamar insistentment que la plaça d’Alacant amb els cavalls de Bañuls recuperi el seu nom original. El dia que la plaça torni a exhibir el noble nom de la pàtria que uneix la nació del bell catalanesc, quan de nou tornem a viure la sensació que experimentà l’alcalde Llorenç Carbonell, «València i Catalunya agermanades en esta plaça, la més bella d’Alacant», us ho ben asseguro, serà senyal que els enemics de la diversitat i de la democràcia ja no bordaran ni mossegaran.