Enrere han quedat els anys que a les cobertes de les traduccions russes hi posava “Traduït directament del rus”. Moltes de les obres clàssiques de la literatura russa van arribar a la Península —tant en català com en castellà— a partir de traduccions franceses o angleses fetes, de vegades, al gust de francesos o anglesos i, per tant, deformades per dos espills concaus. Si la traducció pot caure inconscientment en la reescriptura (traduttore traditore), la traducció d’una versió francesa podia ser enganyosa, traïdora i mentidera. Francesc Payarols i Andreu Nin van trencar aquella inèrcia amb les seves traduccions directes, però la literatura russa encara era un territori ignot per a lectors catalans que veien arbres espessos com boscos (volums de mil pàgines com Guerra i pau, Crim i càstig, Anna Karènina...) i boscos com selves inexpugnables.
En els últims anys, però, una política russa favorable a les traduccions, l’interès renovat de les editorials i un grup de traductors molt professionals semblen haver contribuït a un nombre més gran de títols, un ventall més divers d’autors i l’arribada de títols imprescindibles. Potser la por als russos es va trencar amb l’edició de la monumental Eugeni Oneguin, una novel·la en vers d’Aleksandr Puixkin que Arnau Barios va traduir per a Club Editor el 2019.
El fet és que en, tres anys, s’han editat sis obres de Fiódor Dostoievski —Crim i càstig (La casa dels clàssics, 2021); Manyaga, Apunts del subsol i Les nits blanques (Angle Editorial, 2021), Pobres (Cal Carré, 2021) i El doble (QuidProQuo, 2021)—; tres reculls o nouvelles d’Anton Txékhov —24 contes (Club Editor, 2021), també traduït per Barios, Relat d’un desconegut i El regne de les dones (Viena Editorial 2021, 2019)—; l’Infeliç de Turguénev (Viena, 2020); El braçalet de granats d’Aleksandr Kuprín (Viena, 2020); El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov (Proa, 2021); El recull de Serguei Dovlàtov (LaBreu Ed., 2021) i Història de la lluna inapagada de Boris Pilniak (Adesiara, 2020).
Un grup d’autors que van ser contemporanis uns dels altres, excepte Puixkin, que era, per a tots ells, el clàssic nascut al segle XVIII (1767-1848). Turguénev va nàixer el 1818; Dostoievski, el 1821; Tolstoi, el 1828, i la generació següent, mig segle després: Txékhov, el 1860; Kuprín, el 1870; Bulgàkov, el 1881, i Pilniak, el 1894. L’únic autor de la segona meitat del segle XX és Dovlàtov (Ufà, antiga Unió Soviètica, 1941 - Nova York, EUA, 1990), amb un aplec de contes (El recull, LaBreu Edicions, 2021) que sembla haver heretat tot el sentit de l’humor que manca als seus compatriotes escriptors.
Pel que fa als autors que van conviure a finals del segle XIX —pràcticament tots— van promoure —o aprofitar— una sòlida tradició lectora entre els russos. Fins i tot, alguns autors parlen dels escriptors coetanis en les seves novel·les. Especialment Txékhov, que només a Relat d’un desconegut cita repetidament Turguénev i també Dostoievski i Puixkin, a més del francès Balzac. Les cites serveixen, fins i tot, per retratar els personatges: un dels protagonistes, ric, solter i despreocupat —que ha vist com la seva amant decidia, per iniciativa pròpia, deixar el seu marit i traslladar-se a casa seva, li tira la culpa a l’autor d’Infeliç: “Turguénev a les seves obres ens ensenya que qualsevol noia d’alta condició i nobles pensaments hauria de seguir l’home estimat fins a la fi del món i treballar per a les seves idees —digué l’Orlov, aclucant irònicament els ulls—. La fi del món és una licentia poetica; el món sencer amb tots els seus extrems es pot encabir al pis de l’home estimat (...) Turguénev ho va escriure i ara em toca arrossegar-ne les conseqüències”.
En una altra novel·la, El misto suec (1884), Txékhov ataca directament l’obra de Dostoievski: “Està molt bé, però és massa llarga i immodesta”. Txékhov era més de Tolstoi que de l’autor de Crim i càstig.
Tot un mestre de la concisió, els relats de Txékhov descriuen molt bé una societat on la literatura ocupava un lloc important, evidentment entre les classes que s’havien pogut alfabetitzar, que eren les més altes, i en els àmbits urbans —que presentaven nivells d’alfabetització entre tres i quatre vegades superiors als de les zones rurals.
La directora de la col·lecció “Petits Plaers” de Viena Editorial, Blanca Pujals, creu que aquell segle XIX-XX a Rússia és “un d’aquells moments estranys que s’ajunten molts genis en un sol lloc. De sobte a Rússia es va produir Tolstoi, Turguénev, Dostoievski i tota aquesta gent, tots creant alhora en un segle d’or, un moment màgic que era una pena que aquí no ho estiguéssim traduint i gaudint”.
Des de la seva col·lecció de novel·les curtes (o nouvelles), Pujals va decidir apostar per aquesta literatura: “Sempre m’ha agradat molt la literatura russa, on la nouvelle s’ha conreat especialment. Tots els grans noms de la literatura russa en van fer de boníssimes i, a més, eren inèdites en català, perquè, a banda dels dos autors que més s’havien traduït, que eren Dostoievski i Tolstoi, hi havia moltíssims Txékhov —només Minúscula havia editat dues perletes—; i de Turguénev no s’havia traduït res, a pesar que Nabókov, en les seues Curs de literatura russa, diu que ‘els tres grans són Tolstoi, Turguénev i Txékhov’. Era curiós que no n’haguessin traduït cap”.
Abans de llançar, Pujals va rebre diversos avisos que el mercat català era recelós a la literatura russa: “Quan vaig començar a presentar la col·lecció a la gent del sector —llibreters i distribuïdors—, a començament dels 2019, molta gent em va dir que si m’havia tornar boja fent tants russos, perquè a Catalunya no es venien els russos, a excepció de Dostoievski i una mica Tolstoi”.
En dos anys, la resposta del mercat diu el contrari: “El fet és que hem trobat que d’El regne de les dones hem de fer ja la quarta edició; dels Turguénev estem fent segona i tercera edició i El braçalet de granats també va per la tercera i el seu autor, Kuprín, era inèdit en català: En altres llocs El braçalet de granats és una novel·la que tothom ha llegit i periòdicament s’hi torna”.
En la sobtada resurrecció de la literatura russa, però, també hi juguen elements externs. La traductora Xènia Dyakonova explica a EL TEMPS que “hi ha dues institucions a Rússia que subvencionen traduccions a d’altres llengües, l’Institut de Traducció de Moscou, una institució estatal, i una altra privada, del senyor Prokhorov, que és un dels opositors al poder de Putin”. És cert que diverses obres de les esmentades —com Crim i càstig o El recull— han estat editades amb l’ajut de l’Institute For Literary Translation de Moscou. “Aquí —afegeix Dyakonova— hi ha moltes editorials amb molt bona voluntat però després una altra cosa és poder pagar els drets d’autor i pagar els traductors”.
L’exotisme rus
L’atracció de la literatura russa és, òbviament, tan diversa com els seus autors. La concisió de Txékhov no té res a veure amb la pirotècnia de Dostoievski ni l’original fantasia de Bulgàkov té res a veure amb el realisme de la resta d’escriptors. Dyakonova ho ha explicat bé en els seus Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2020). Però, posats a buscar una raó poderosa de l’atractiu d’aquesta literatura a l’exterior, Dyakonova creu que ofereix “un cert exotisme, un món que, tot i ser vagament europeu, no ho acaba de ser”. Per tal de respondre la pregunta d’EL TEMPS, ella mateixa se’n fa una altra: “Per què les novel·les de Dostoievski atreuen els lectors de tot el món? Perquè passen coses molt estranyes a les seves novel·les: personatges que poden parlar hores i hores sobre l’existència de Déu o el destí de Rússia. Òbviament són qüestiones eternes que interessen a molta gent, però aquí seria molt estrany que tres germans es passessin la nit sencera parlant del destí de Catalunya. Hi ha uns costums que allà existeixen i aquí no, com aquestes converses nocturnes sobre les qüestions eternes de la humanitat. Aquí quedaria molt estrany que al dinar de Nadal algú preguntés, ‘Però Déu existeix o no?’. Estaria fins i tot mal vist, que de cop i volta algú trenqués l’harmonia del dinar amb una pregunta com aquesta”.
Dostoievski sembla ser, entre tots els russos, la bèstia grossa, el dimoni que s’ha de domesticar per entrar de ple a la literatura russa. Una opció és entrar per les nouvelles o relats publicats per Angle Editorial: Manyaga, Les nits blanques i Apunts del subsol. I una molt bona introducció és l’epíleg que la dramaturga Carlota Subirós fa a Les nits blanques. Subirós va encarar-se fa uns anys a una versió dramàtica d’aquesta obra i va saber extreure lúcides conclusions sobre Dostoievski: “En anar aprofundint en la temperatura específica del text, dues paraules m’apareixien de manera recurrent per definir el batec dels personatges —i des de llavors s’han convertit en nocions fonamentals per a mi, per descriure estats d’una intensitat vital excepcional: la febre i el candor. Els personatges de Dostoievski són febrosos per naturalesa: s’exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se’ls escapa el riure, s’embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s’humilien, s’abalteixen. Aquesta febre enllaça Dostoievski amb Shakespeare: els seus universos desfermen un torrent imparable d’emocions”. Continua explicant Subirós que aquesta torrencialitat “és una mina per als actors, un desafiament extraordinari”, però adverteix que és “molt més difícil d’explicar als actors, en termes contemporanis” el candor, “una noció que avui sembla gairebé obsoleta, i que a mi, en canvi, em sembla imprescindible per entendre un color molt recòndit però essencial de l’ànima humana: (...) una autèntica blancor moral que evoca la innocència, la credulitat, fins i tot la ingenuïtat”.
Subirós analitzà, amb encert, dues característiques dels personatges de Dostoievski. En canvi, el vessant literari de les seves obres, la llengua de Dostoievski, l’explica més detalladament el traductor de Crim i càstig, Miquel Cabal, citant Joseph Brodsky en el seu epíleg: “El que va fer que Dostoievski esdevingués un gran escriptor no va ser l’embull indefugible dels seus arguments, ni la profunditat singular de la seva ment ni tan sols la capacitat de ser compassiu. Va ser l’eina o, més aviat, la textura del material que feia servir, és a dir la llengua russa (...). En l’escriptura de Dostoievski som testimonis d’una fricció extraordinària, d’una intensitat gairebé sàdica, entre la metafísica de l’argument i la de la llengua. Va saber treure el màxim profit de la gramàtica irregular del rus. Les seves frases tenen un ritme febril, histèric i idiosincràtic, amb un contingut lèxic que és una fusió de termes poètics, col·loquialismes i burocratismes per tornar-se boig”.
Cabal ho arrodoneix així: “Si la llengua de Dostoievski és capaç d’arrossegar-nos a l’altra banda d’una frenesia infreqüent, és perquè l’autor la volia així de transgressora, d’infractora. O, més aviat, la volia transgredir. O potser, fins i tot, volia que fos la llengua qui ens transgredís”.
A l’altre extrem de l’exotisme cru de Dostoievski hi ha l’exotisme fantasiós i temerari de Bulgàkhov, a El Mestre i Margarita, una barreja de crítica de la societat soviètica barrejada amb una història bíblica i un humor inclassificable que la va convertir en una novel·la de culte a l’antiga URSS, vint anys després de la data de mort del seu autor, el 1940. Per Dyakonova, traductora del text, “una de les virtuts d’aquesta novel·la —una de les coses que la fan singular— és aquesta superposició de plans (el Moscou dels anys vint o trenta i el Jerusalem del segle I, on passa la història llegendària inspirada en els evangelis); el pla realista, d’una banda, i, de l’altra, el pla fantàstic on tot és possible, on tots aquests elements realistes i imaginaris es poden barrejar i pot passar qualsevol cosa”. Com a exemple d’aquest ús intel·ligent de la fantasia i l’humor, Dyakonova destaca el personatge “del gatot, aquest gat negre capaç de pujar al tramvia i pagar el bitllet i que la revisora se sorprengui més del fet que el gat hagi pagat el bitllet que no pas que hi hagi un gat humà al tramvia. És únic aquest humor sobre un món on tot gira al voltant de la burocràcia i on l’important és si tens bitllet o no —no pas si ets una persona o un gat”.
El més curiós és que la burocràcia, el poder de l’Estat i dels funcionaris, era també ben present en les novel·les de la generació anterior, com la de Txékhov, que a Relat d’un desconegut denunciava aquesta situació retratant tres personatges —un militar i els altres funcionaris— que viuen com nobles a càrrec de l’Estat. Un d’ells, de fet repeteix sovint el que anomena “l’aforisme de Prutkov: ‘Només al servei de l’Estat coneixes la veritat’”.
Lliçons russes del tsarisme i l’estalinisme.