Els crítics

Existencialisme bèl·lic

Companyia Austrohongaresa de Vapors publica ‘Res i així sia’, un dietari de la periodista italiana Oriana Fallaci (1929-2006) sobre les seues experiències viscudes al Vietnam. Un conjunt d’escrits que marquen, subtilment, el canvi de tendència política de la reportera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El dubte vital sobre el significat de l’existència és inevitable en les persones que atenyen edats de raonament intern. Aquest pensament, que pot generar sentiments contraposats —des de l’agonia pessimista fins a la filosofia més àgil— és encara més comú quan hom pateix situacions extremes. Oriana Fallaci no  va topar casualment amb aquestes conjuntures. Les va buscar. Perquè no era capaç d’arribar a conclusions delicades sense experimentar els casos més agressius, sorprenents per als espontanis i quotidians per als nadius de certs països. Periodista de raça, de les que gaudien amb el risc malgrat les lamentacions quan observava els casos de violència més flagrant, Fallaci va fer món a força de reporterisme transformat en dissertacions a cavall entre el testimoni i l’assaig intel·lectual.

Res i així sia és un altre exemple d’aquesta inquietud de la periodista italiana addicta a la tensió i a les lliçons ofertes pels drames mundials viscuts in situ. Amb un començament dens i reiteratiu pel que fa a la resta d’obres del gènere —és molt comú enumerar en primera persona les barbaritats comeses durant un conflicte—, la narració llarga d’aquesta obra agafa en certs moments un caire de reflexió. Massa sovint són previsibles. Cal dir que aquesta obra compta amb sorpreses, i aporta matisos impossibles d’esbrinar sense la capacitat que atorga l’experiència viscuda.

L’obra transcorre sobretot al Vietnam, durant la guerra que Fallaci va cobrir com a reportera. A la pregunta existencial que, abans de marxar, li va formular la seua germana menuda —“què és la vida?”—, la periodista tracta de trobar una resposta ajustada en uns quants centenars de pàgines de narració que podrien, perfectament, haver-se reduït.

Perquè les aventures, explicades en format de dietari, perden rellevància en tant que són explicades amb intenció de prolongar-se. De fet, no és fins a la pàgina 62 quan l’escriptora desprèn una primera conclusió interessant. Reflexiona sobre aquells que no conceben la pau, ignorància que anul·la els seus somnis i elimina el temor a morir. En aquests termes s’expressa un dels entrevistats. Les entrevistes de Fallaci són el més interessant de l’escrit. Un metge vietnamita li confessa que “quan va esclatar la guerra a Israel, em feia una sensació estranya llegir els vostres diaris. Per a mi Israel era un país que tornava a la normalitat, és a dir, a la guerra”. I afegia: “Vostè ha arribat aquí amb la seva lògica occidental: tots els homes són iguals, la vida és bella i no ens hem de deixar matar, etc. Xafarderies, imbecil·litats. Aquí la vida i la mort és el mateix”.

L’interès i la determinació de la periodista per aconseguir els millors testimonis d’aquella guerra són els mèrits més destacats del llibre. I també de la seua trajectòria professional. Fallaci narra la seua addicció a viure al límit de la mort. Vol conèixer les entranyes d’aquella misèria que va presenciar voluntàriament. Quan marxava, tenia la sensació “de fugir més que de desertar: com si m’hagués de sentir culpable per tornar a un món on es plora per un únic mort i no se senten disparar els canons”. Hi acabava tornant per eliminar aquella mena de remordiment.

Allò que comença generant simpatia entre els combatents del vietcong acaba derivant en l’assumpció d’una culpa equilibrada entre tots els bàndols. “És difícil, cada vegada més difícil, acceptar el fet que els vietcongs cometen aquestes vileses. En resum, que tampoc no siguin els cavallers de la justícia i llibertat que fins ara havíem descrit. És dolorós, cada vegada més dolorós, admetre que són com els altres, que són bèsties com els altres”. Això mateix suggereix un company periodista per afirmar que al Vietnam ha descobert “que els ideals són una estafa inventada pels qui volen el poder”. Tot quan, unes pàgines abans, defensava la teoria que tots els bàndols cometien vileses, si bé “uns estaven a la seva terra i els altres no”.

Les conclusions pessimistes es justifiquen quan són condicionades per un entorn hostil i humanament vergonyós. Això, però, també condueix la periodista a desenvolupar tòpics dissertats tal com si ella mateixa fóra la inventora de l’argument. Situació que es dóna quan reprotxa la indumentària d’alguns estudiants occidentals, que llueixen emblemes comunistes. El fet d’haver experimentat la valentia d’herois anònims que moren per aquests símbols la fa menysprear la ignorància dels qui prioritzen l’estètica. Com si per defensar uns ideals fóra imprescindible patir el setge de la mort. Com si només els que veuen caure les bombes hagueren de liderar els corrents ideològics.

Aquest argument contrasta, tot s’ha de dir, amb l’odi raonable que l’escriptora professa als occidentals que s’atreveixen a parlar sobre la realitat d’un conflicte que només han conegut a través de la premsa, sempre esbiaixada i interessada a construir relats favorables.

A més de tot això, l’obra atorga heroisme als anònims, als qui no reben cap mena de reconeixement per la seua lluita convençuda. En distintes situacions, la direcció de l’odi i de l’amor canvia cap a les diferents parts del conflicte després d’innombrables dilemes interns, mentals, procedents de la inestabilitat. En determinats moments, s’acostuma a la guerra i s’apiada dels assassins. També escriu sobre les diferents confessions entre companys. I reflecteix els rampells mancats de sentit que són justificats al llarg de l’escrit per les ànsies estranyes de patir un conflicte que no l’afectava. Finalment, aprenia a estimar el miracle d’haver nascut.

Així doncs, riscos mereixedors d’un reconeixement per la valentia que implica viure una aventura d’aquesta dimensió. A canvi, reflexions previsibles, conegudes, acceptades des de la distància. Ajuden a concloure, malauradament, que potser no és necessari patir l’amenaça bèl·lica in situ per ser més precís a l’hora de resoldre els dubtes més profunds i complicats. Un recorregut amb detalls intel·lectuals i amb curiositats, però escàs d’originalitat, carregat de contingut reiterat i insubstancial. Un escrit a l’abast d’aquells que s’han guanyat la popularitat a força de treballs anteriors. Sense el cognom reconegut de l’autora, potser no el trobaríem a les llibreries.

Posicionaments perillosos

Gràcies al seu atreviment i al seu tarannà compromès, Oriana Fallaci s’ha guanyat el reconeixement mundial com a periodista. Primer, perquè ja durant la guerra civil italiana (a les acaballes de la Segona Guerra Mundial) va donar suport al socialisme, corrent polític consolidat a la seua llar. Segon, perquè durant una etapa remota —el món ha canviat molt en 50 anys— va desenvolupar el reporterisme internacional en els punts més calents del planeta. La seua condició de dona no li va impedir accedir als líders mundials més decisius. I tercer, perquè el seu compromís sempre ha estat indubtable, tot i que els seus pensaments —les seues defenses— van anar canviant al llarg del temps.

Res i així sia és un exemple d’aquest canvi d’orientació d’aquella periodista que va reconèixer els seus prejudicis. Els va canviar per uns altres, però. Amb la credibilitat d’una valentia inqüestionable va anar esdevenint, a poc a poc, el referent intel·lectual de l’antiislamisme més aplaudit per aquells que anys abans haurien qüestionat les seues posicions antiimperialistes. Un canvi que va desenvolupar en distints escrits, com ara l’article La ràbia i l’orgull o el llibre Las raíces del odio: mi verdad sobre el islam.

En tots dos —i en més intervencions— Fallaci no s’estava d’alertar Occident sobre la necessitat d’adquirir una consciència contra l’islamisme. Parlava sovint en termes de gesta i superava la frontera del racisme, difusa per la seua capacitat analítica ben bastida a cop de ploma. “Els musulmans negres són una de les sectes més perilloses d’Amèrica: són el Ku-Klux-Klan del revés”, assegurava.

I anava molt més enllà. A partir dels atemptats de l’11S als EUA —Fallaci va viure molts anys a Nova York— van ser especialment freqüents els seus escrits contra l’islamisme, obtenint nivells inesperats. “Si som tan estúpids, tan menyspreables, si ens odieu tant, per què no marxeu a casa vostra?”, arribava a dir en un assaig que dibuixava, sense matisos, una divisió perillosa entre els uns i els altres. Dos bàndols inexistents però esquematitzats, des de sempre, pels polítics més propers a l’extrema dreta.

Fallaci dóna diversos exemples de com les frases amb aspiracions lapidàries acaben esdevenint tòpics sense massa sustent. I sobta el fet que la periodista, després d’un recorregut infinit, haja arribat a conclusions tan extremes. Els seus escrits han regalat als sectors europeus més conservadors una referent intel·lectual. Res i així sia marca la tendència d’un equilibri objectiu, orientat a compensar les responsabilitats que, a poc a poc, es transforma en un posicionament ferm, justificat pel seu recorregut. Fallaci, però, va caure en les temptacions més perilloses. I va carregar de raons els sectors més excloents que avui guanyen terreny en el món occidental.

Res i així sia
Oriana Fallaci

Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2017
Dietari, 446 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.