Hi ha molta gent que pensa que el rom és una beguda auxiliar només apte per a fer cremats o combinats com el cubalibre. Però hi ha roms de gran qualitat, aptes per a ser degustats com el millor aiguardent o brandi.
Es diu que l’almirall Nelson va dir que, en el cas de morir en combat, el seu cadàver fos posat a dins d’una bota de rom i retornat a Anglaterra. I atès que va morir a la batalla de Trafalgar, commemorada per una famosa plaça de Londres, va ser enviat a casa, en efecte, en un barril ple d’aiguardent. Dissortadament per ell, però. Les seves carns no varen pas ser pas embalsamades amb rom, tan aromàtic com bon conservant, sinó amb un impietós brandi (vi cremat). Els mariners, naturalment, varen fer el canvi. S’estimaren molt més beure’s el rom, molt més considerat. Els mariners britànics i altres, com els catalans, en efecte, sempre varen tenir aquest licor caribeny en una alta estima. Actualment es fa rom a Cuba, Jamaica, Martinica, Guadalupe, Maria Galante, Guaiana, Puerto Rico i fins i tot més lluny, a Cuba. És el licor del Carib i les Antilles.
Però catalans, valencians i balears tenim molt a dir sobre la qüestió. D’entrada cal dir que sense canya de sucre no hi a rom. Si bé la canya de sucre ja era coneguda pels antics egipcis –a Egipte, de fet, encara es cultiva– i pels grecs i romans, els primers europeus que, de forma decidida hi tenen accés són, segurament els andalusins àrabs i catalans: els àrabs deixen preuades plantacions de canyamel –és a dir, canyamelars, noms de topònims i barris actuals, al mateix cap i casal valencià– a Gandia i a Mallorca, que Colom porta a Amèrica, fins a arribar als Bacardí, nascuts a Sitges (Garraf), que a Cuba elaboren el primer rom digerible, base dels futurs daiquiris i mojitos. Per acabar-ho d’adobar, és de nou un català, Constantí Ribalaigua –a qui els cubans anomenaven “Constante, el catalán”– que des del “Floridita” i amb els seus daiquiris va aconseguir que Hemingway, amic seu, fes famós el bar universalment. El rom és fonamental en el món de la cocteleria: és la base de combinats tan famosos com el mojito, el daiquiri, el cubalibre, el mai tai i, fins i tot, la pinya colada. Però, com hem dit, els grans roms són per beure sols, en una copa.
La canya de sucre també es cultivava a l’ Edat Mitjana a Xipre, Sicília, Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, però els portuguesos la porten a Madeira i els espanyols a les Canàries, abans de fer el salt a Amèrica, entre 1450 i 1680. S’introdueix, a part de les illes atlàntiques ja esmentades, al Brasil, a Barbados, Cuba, etc.
Actualment la gran marca de Cuba, Bacardí (ara Bacardi) es troba a l’exili. A Cuba mateix l’elabora la marca Havana Club –i les seves falsificacions: en vaig comprar una ampolla a l’aeroport de l’Havana i en arribar a casa em vaig adonar que ho era! Diverses illes antillanes tenen les pròpies elaboracions així com Cuba, Catalunya, Espanya, etc.
El rom (en espanyol ron, en anglès rum i en francès rhum) és un destil·lat fet amb les melasses de la canya de sucre. El rom s’individualitza segons el seu origen geogràfic, elaboració o maduració. Així, un dels roms més foscos i forts és el de Guaiana, a partir d’una canya que es cria a la vall del Demerara (Demerara rum). A Cuba hi ha el rom blanco, clar i el dorado, fosc, a més dels envellits o añejos. A Puerto Rico hi ha el blanc o silver (plata), suau de cos i de color, i el golden (daurat),o amber (ambre), de més cos i de color més pujat.
A Veneçuela també es produeixen excel·lents roms, normalment envellits en botes de roure –d’uns mesos a sis anys o més– amb marques com Pampero o Estelar. A la República Dominicana sol ser un rom daurat. A Guadalupe i Martinica, colònies franceses, es fan roms diferenciats, i a la primera illa hi destaquen roms amb l’afegit de fruites o herbes com llimona, prunes o bé coco (punch de coco, que es beu fred), així com donzell –absenta, que dóna lloc a un interessant rom anisat. Els roms dits agricoles vieux són els de més alta gamma. Haití té el rom blanc o clairin i l’ envellit, com el Barbancourt. El Brasil amb la canya de sucre elabora la famosa cachaça, base del còctel caipirinha, però també elabora roms pròpiament dits –a Colòmbia es produeix un bon rom añejo, caldas.
El rom es degusta fred amb glaçons en les elaboracions que inclouen altres productes, o en licors que el tenen com a base –com el famós licor de cafè “Ta Maria” de Jamaica i alguns altres dels esmentats, o en els còctels. Però un bon rom daurat i envellit s’ha de prendre com el brandi, en copa i a temperatura ambient.
A Catalunya i a Mallorca també es fa rom. Les relacions comercials amb Cuba van marcar profundament la societat catalana. A finals del segle XVIII molts productors catalans s’havien especialitzat en l’exportació d’aiguardents i vins cap a Amèrica. Com a contrapartida, un segle més tard, molts dels indians que tornaven a Catalunya van popularitzar alguns productes com el rom. Així doncs a l’origen de moltes de les més populars marques de rom hi trobem famílies catalanes. Potser el cas més conegut és el de la família Bacardí. Facund Bacardí Massó va emigrar des de Sitges, el seu poble natal, fins a Cuba, on l’any 1862 va fundar rom Bacardí. Des de Sitges també va marxar Andreu Brugal Montaner, però en aquest cas en direcció a la República Dominicana, on l’any 1888 va fundar Ron Brugal & Cia. Trobem més casos com el Ron Viejo de Caldas, creat pel català Ramon Badia; el rom Don Q, propietat de la família Sellarés o el Ron Barceló, iniciat pel mallorquí Julià Barceló a Puerto Rico. Aquí, el rom Pujol, un clàssic, data del 1818.
Fa poc un rom reposat a la Garrotxa ha estat guardonat en un dels concursos més prestigiosos del món dels licors, a San Francisco, Estats Units. Es tracta del rom Siete Villas 1511, produït per l’empresa Spirits & Plus, de les Preses (Garrotxa). Ha obtingut la medalla d’or a la categoria extraanyenc o envellit.