Contra la immersió lingüística al nord de la Sènia, contra l’Oficina de Drets lingüístics al sud, la maquinària judicial espanyola contra la llengua catalana no cessa en l’ofensiva contra la llengua de —tots!— els catalans. L’Estat espanyol, tal com el concebem avui dia, sorgí contra Catalunya i —ni drets ni hòsties!— persevera en la seva espanyolíssima croada per convertir els catalans en individus a imatge i semblança dels habitants de la Carpetovetònia mesetària.
El tret de sortida de la catalanofòbia lingüicida, encara que catalanofòbia amb arrels anteriors, el disparà definitivament el Felip d’Anjou, el Borbó entronitzat a Castella (el Felip amb número V) i enemic declarat de la nació catalanesca. La conquesta castellanofrancesa del país (ep! Els castellans amb l’ajut necessari dels esbirros de Lluís XIV de França, avi del Felip), entre 1707 i 1714, comportà l’anihilació de l’aparell estatal català. Això —dic jo— «memòria històrica» és i tan trista i nefasta com la repressió feixista que seguí a la desfeta republicana de 1939. Caldria, doncs, prestar-li l’atenció que li pertoca i mereix a les classes d’història a les nostres escoles i instituts. Però la història —la nostra— és perversament ocultada als currículums educatius, òbviament a dretcient. No ho dic debades. Al País Valencià, des d’on us escric, un esdeveniment com la Germania, l’intent de convertir València en una república semblant a la de Venècia o Gènova, del qual enguany s’han complert 500 anys, ha estat ignominiosament ignorat a la majoria d’escoles i instituts. Ah! I també pels politicastres del dit Botànic, als quals la història pàtria —què us diré?— els importa un rave. La història, com deia Ciceró, és llum de la veritat i mestra de la vida. Precisament, per això ens l’amaguen. I —atenció!— la història, la nostra, la dels catalans, és la prova irrefutable de la nostra existència com a col·lectivitat nacional des de fa més d’un mil·lenni. Com comprendreu, resulta molesta a qui ens voldria muts —sobretot muts en català—, morts i enterrats. Al seu lloc ens amollen fantasioses històries de «nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes» (el borbonàs resident a Abu Dhabi dixit) i les glòries esfereïdorament genocides de Corteses i Pizarros. Vegeu: sense cap pudor ni mostra de constricció per les barbaritats comeses, han convertit el 12 d’octubre, data dissortada per a la multitud de pobles que patiren l’arribada dels espanyols a Amèrica, en la seva festa nacional. I ara, quan us escric aquestes ratlles, celebren impúdicament la Constitució, la seva actual, que els neofranquistes imposaren amb un cens alterat i sota la mirada amenaçant dels sabres. Vatua! L’estat feixista, per art d’encantament —els bruixots franquistes sempre fent servir la vareta—, es convertí de sobte en un estat «democràtic» i reverenciat per la resta de les democràcies occidentals. Us ho creieu? Òbviament, de moliner mudaràs i de lladre no en sortiràs. I, és clar, d’aquelles noces (amb borbonàs ben ensabonat per politicastres i periodistes que competien descaradament a fer-li la gara-gara) vénen aquests confits.
A Espanya, al regne neofranquista d’Espanya, com bé hom sap, la llei no tracta a tothom per igual. No és el mateix ser nacionalment castellà (espanyol) que ser català, gallec o basc. Els espanyols tenen el privilegi de poder ser monolingües i de ser venerats per ser el poble elegit pel destí («España es una unidad de destino en la universal» deia el falangista José Antonio Primo de Rivera) per a dominar la península Ibèrica. Ai Portugal! Se’ls hi escapà en 1640. Però té igual: encara poden fer la guitza —experimenten eretismes fent-ho— a catalans, gallecs i bascos.
Ni català, ni gallec ni basc són llengües espanyoles. Els espanyols no les conceben com a tals i les preferirien mortes. No debades, Miguel de Unamuno, basc profundament espanyolitzat, escrivia: «El vascuence se muere sin remedio. Se muere y se debe morir, porque su muerte y la adopción por mi pueblo de un idioma de cultura es el único medio para llevar a la cultura común nuestro espíritu y perpetuarla en ella. Necesitamos hablar castellano, ante todo y sobre todo, para imponer nuestro sentido a los demás pueblos de lengua castellana primero, y a través de ellos, a la vida toda histórica de la Humanidad» («La crisis del patriotismo español», Nuestro Tiempo, desembre de 1905). En un espanyol, natural o d’adopció espanyolitzat, el plurilingüisme no té cabuda en la seva construcció nacional. Parlar basc és un destorb; igualment català, gallec, aragonès o asturlleonès. Per què un biscaí, com Unamuno, devia abandonar el basc pel castellà i no —diguem-ne— pel francès? De nou la història ens ho explica, que sembla Unamuno, un intel·lectual tan afamat, vol ignorar. Als bascos al nord dels Pirineus, per vicissituds històriques que es remunten a la fi de l’edat mitjana, els imposaren el francès, al ser inclosos a França, i els del sud de la serralada els comminaren a adoptar el castellà perquè, finalment, la Convenció republicana francesa preferí posseir Haití que no pas les províncies basques (Pau de Basilea, 1795) sud-pirinenques. Atenció! Guipúscoa aleshores s’havia decantat per França contra Espanya. Ja veieu que el món de les nacions i dels estats, com ensenya la història, no ha estat ni és immutable.
«El vascuence se muere sin remedio...» I el català, i el gallec i... Es moren sense remei perquè no hi ha cap estat que els defensi. La salvaguarda de les nacions s’assegura amb un estat propi, no foraster, que les protegeixi. Sense ell, tot parafrasejant el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, «tota política que no fem nosaltres [facin elles] serà contra nosaltres [elles]». És així de dur i contundent, en el passat i ara. En definitiva, l’Estat espanyol, com qualsevol depredador de la natura, fa el que li toca fer, depredar, i lingüísticament depreda idiomes, assimila les nacions veïnes i s’engreixa, perquè així el seu reietó presumeixi alterós de supremacisme lingüístic: «fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes». Depèn, doncs, de nosaltres, els no espanyols, impedir ser devorats per la rapinyaire que nia a Madrid. Ah! I recordeu que, com en la natura, després del tiberi del depredador ve la defecació —el cagalló— d’allò ingerit, allò que en terminologia de les nacions seria una nació assimilada, un poble sense esma, vençut i oblidat.
Espanya avorreix el català
Ja des dels inicis de la conquesta castellana, borbònica, de la nació de parla catalanesca, les autoritats ocupants prengueren les decisions oportunes per a imposar el castellà, l’espanyol, perquè «la importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de dominación o superioridad»; i, així, «parece conveniente dar sobre esto [imposició del castellà] instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas». Vegeu: «providencias muy templadas y disimuladas» en 1716, quan escrigué això el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando, i ara, en el 2021, amb l’aparell judicial espanyol desbocat contra l’ensenyament i l’ús de la llengua catalana. Catalanofòbia ancestral i supremacisme lingüístic castellà que ja advertim a la fi del segle XVI, en 1584, quan l’aragonès Bernardino Gómez Miedes escrivia a La historia del muy alto e invencible rey don Jaime (p. 251), que els espanyols establerts a València parlaven només la seva llengua, «aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella, ni hablarla, más que la caldea». Avui dia els espanyols, llevat d’honroses excepcions, continuen «aborresciendo en grande manera» el català a València i arreu de les terrers catalanes. Fins i tot la llei autonòmica valenciana del català, la de 1983, els permet que segueixen «avorrint» —visca la burrera!— el català (valencià) a plaer, allò que diuen «exempció» de l’ensenyament i el coneixement del català, i —ep!— les agressions als catalanoparlants continuen, a l’àmbit públic i al privat, sense solució de continuïtat.
Els espanyols, a través de la Nova Planta i altres lleis derivades imposaren el castellà a tots els Països Catalans. Amb excepció, és clar, de la Catalunya Nord, envaïda i annexionada per França. Des d’Espanya s’envià un exèrcit de clergues a espanyolitzar els esperits de la gent de l’orient ibèric. A Amèrica, però, obligaven els seus capellans a conèixer la llengua dels seus feligresos «indis». És a dir, que un capellà podia predicar en guaraní, en quítxua, en aimara, en nàhuatl, però en català no li era permès. En juliol de 1760, els diputats de les capitals de l’antiga Corona catalanoaragonesa (Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa) presentaren un memorial al rei borbònic Carles III a les úniques Corts que celebrà. Li feien la queixa següent:
«Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reinos, porque en ellos se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, habiéndose dado en aquellos reinos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?».
Fixeu-vos: als «indis» se’ls predicava en la seva llengua però als llauradors catalans, tan ignars de la llengua mesetària com els aborígens de les Amèriques, no. La llengua dels llauradors catalans estrictes, valencians i mallorquins no existia per a l’Estat ni per a l’Església, sí, però, les llengües índies. Així, doncs, els catalans eren «de pitjor condició que els indis». I contra això, què? Espanya no consentiria, ni —diguem-ne— per al benefici de les ànimes cap concessió. Així que Carles III i els seus ministres —els il·lustrats i els desil·lustrats— feren oïdes sordes a la reclamació dels diputats catalanòfons. La «nació espanyola» naixent, emmirallada en França, no volia saber res de diversitat lingüística. Precisament, fou en el regnat del borbònic Carles III que es promulgà la Reial Cèdula d’Aranjuez (23 de juny de 1768), que imposà el castellà com a llengua única a les escoles. No fou l’única llei restrictiva contra les llengües que no fossin el castellà. El català fou foragitat de l’ensenyament de les primeres lletres i àdhuc, en 1902, es prohibí expressament l’ensenyament en català de la doctrina cristiana allà on encara es podia fer.
La Transició engalipadora
De segur, molts haureu vist el film 2001: A Space Odissey (1968) del cineasta nord-americà Stanley Kubrick. A l’inici apareix l’homínid que descobreix una eina, un os que llança enlaire i es converteix en nau espacial. D’aquell os, anys d’evolució després, deriva la tecnologia que permet l’home, el descendent d’aquell homínid pelut del principi, viatjar per l’espai. Si em permeteu fer servir el símil, Felip V fou qui llançà per primer cop l’os enlaire de la repressió contra el català que, tres-cents anys després, tenen els seu continuadors en la politiqueria i la judicatura espanyoles. Espanya continua obcecada a castigar la resistència lingüística a l’assimilació final. En 1978, mort el dictador, sembla que estigué a punt d’aconseguir-ho. La llengua catalana estava literalment destrossada, apartada de tot àmbit públic; nogensmenys, per la persistència catalana —arreu dels Països Catalans— a no deixar-se anorrear la seva cultura, començava a balbucejar de nou, sobre les despulles resultat de segles de marginació i després de la bestialitat franquista. Als darrers anys del franquisme, el ministre d’Educació José Luis Villar Palasí (1968-1973), promulgà la Ley General de Educación (1970), la de l’extinta EGB, el BUP i el COU, que obria la porta a l’ensenyament de la «lengua nativa». Els catalans, ara sí, «de igual condición que los indios», com els nadius amb tapaculs que parlen una llengua bàrbara. Vaja no era una idea original seva, un home de València acastellanat, sinó del procurador de les Corts franquistes per Lleida Joaquim Viola Sauret, més endavant batlle de Barcelona (setembre de 1975 a desembre de 1976). El batlle de la capital del Principat quan el dictador morí.
Al País Valencià, la terra de naixença de Villar Palasí, l’ensenyament de la lengua nativa no s’implementà mai. Ni ganes. Només faltaria! La tecnocràcia franquista valenciana, després convertida en «demòcrates de tota la vida» que alimentarien UCD, AP i —ai llas!— també al PSOE no estava per la labor. Passen els anys i continuen no estant-hi. Així que morí Franco, que —atenció!— morí al llit i fou soterrat amb tota la pompa d’un faraó de l’antic Egipte, i els valencians amb el cul a l’aire. El Principat, si més no, tenia una Generalitat per reivindicar i un president a l’exili per a fer tornar.
Villar Palasí, malgrat ser valencià, no féu res perquè el català, la llengua nadiua de València, tingués algun foradet per a escolar-se a l’educació valenciana. Ras i curt, l’ignorà. Ara bé, el franquisme, el dur, anava descomponent-se per llei natural de vida, el dictador estava en les últimes, i calia fer esforços per a mantenir la unidad de los Hombres y de las tierras de España. El franquistes, val a dir-ho, preparaven la Transició, un invent clarament franquista: algú ho dubta? Sorprèn fins i tot la consideració que acabaren tenint per allò que anomenaven lenguas españolas, molta més —val a dir-ho— que la que avui dia exhibeix el PP regional presidit pel zaplanista i cantamañanas Carlos Mazón (al vídeo adjunt, el segon que cantusseja amb veu de iogurt). Amb la presidència de Luis Carrero Blanco (el que volà pels aires), el Consejo Nacional del Movimiento proclamà: «La enseñanza en general, que ha de impartirse en la lengua española que ha sido expresión y vehículo de nuestra unidad nacional histórica, deberá comprender también la de las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural».
Ostres tu!: «deberá comprender», atenció!, «las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural». Heu llegit bé: acervo cultural. Ara i ací, al País Valencià, tal acervo no s’ensenya amb normalitat al Baix Segura, a l’Alt Vinalopó, a la Plana d’Utiel, a... Estan exempts.
Quan la discussió de la ponència constitucional en 1978, la de l’article 3, el de les llengües, la normalització —per justícia— de les altres lenguas españolas esparverà més d’un catalanofòbic. Ai la llengua! Els picava i encara els pica. Què és això que un funcionari, a Catalunya, Mallorca o València, haja de parlar en català? El diputat d’AP (Alianza Popular, el partit antecessor del PP) Licinio de la Fuente etzibà en seu parlamentària: «¿Qué va a pasar con los funcionarios, con los profesionales, con los maestros, con los profesores, con los estudiantes? Los territorios con lengua propia van a ser casi coto cerrado para ellos, mientras, a la inversa, el resto de España estará abierto a todas las posibilidades de los oriundos de esos territorios. Yo ya conozco a algunos que han tenido que cambiar de domicilio por esta razón». Oh, quina por! Bé, i parlà el Fraga. Si bé, d’antuvi, la finalitat era proclamar totes les llengües «espanyoles» oficials en llurs territoris, Fraga pretengué afegir a «seran oficials d’acord amb els seus estatuts» que cada llengua podria tenir un major o menor grau de cooficialitat; cooficialitat —diguem-ne— a la carta, per relegar-les, si és possible, a la mínima expressió. Encara que això no està arreplegat al text constitucional, finalment, ha esdevingut el procedir primer d’AP i després del PP arreu: relegar el català al mínim de cooficialitat. Ah punyetes, però que al País Valencià no és català! I a les Illes, com bramava el brillantíssim màster per Harvard-Aravaca, és mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc.
Esmicolar el català
Mentre a Madrid arreglaven la futura Constitució (la del festiu 6 de desembre), el Principat anava a la seva, autonòmicament regionalitzat, i el País Valencià encara tenia motius per a albirar un futur esperançador. Almenys Franco havia mort i ja no tornaria. A més a més els partits dits d’esquerra havien guanyat les eleccions i, així, el 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’establí el Consell del País Valencià, presidit per Josep Lluís Albinyana i Olmos, del PSPV-PSOE, amb la voluntat de restituir l’autogovern valencià. En contra se situà l’UCD (Unión de Centro Democrático) governamental, el partit —o millor dit, conglomerat de partits i xiringuitos de franquistes reconvertits en demòcrates de tota la vida— bastit al voltant de la figura del president del govern espanyol Adolfo Suárez. L’AP (Alianza Popular) feia encara massa ferum a franquisme. Dos sectors pugnaven pel control de l’UCD: els dits azules, o sia, els franquistes reconvertits (Suárez, Martín Villa, etc.), i els democristians, els que sense procedir del franquisme s’apuntaven al cavall guanyador. A València, en 1978, el partit era controlat pels segons, amb el cínic Emilio Attard, procedent de l’antiga Derecha Regional Valenciana dels temps de la República, al capdavant. Important aquest individu en la burrera que vingué després: ell fou qui es tragué del barret això de Comunidad per a designar el país dels valencians, que més tard definí com a imbecilidad. El Sr. Attard, que no soltava ni una en llengua dels valencians, fou el primer, per interès electoralista, a dir que valencià i català eren llengües diferents. Això matei era compartit encara més virulentament pel cap dels azules valencians i vicepresident segon del govern de Suárez, Fernando Abril Martorell. El tio, amb tota la barra del món, s’atreví a impulsar una versió antinormativa de la Constitució de 1978, que repartí pertot, i fins i tot la publicà, una vegada aprovada, al BOE. Bé, estava clar, trinxem el català i així l’afeblirem. I al costat de l’Abril, un altre Nosferatu del blaverisme, Manuel Broseta Pont. Què dir d’aquest individu? Per ambició personal, de ser una persona sensible al país, fins i tot col·laborador del president Albinyana, acabà per abraçar l’aberració blavera fins a límits esfereïdors. Aquesta tríada, Attard, Abril, Broseta, tots tres d’UCD, és la responsable de la bacanal de confusió lingüística, altrament dita per alguns Batalla de València. No sé què collons de «batalla»: uns pegaven hòsties, amb la connivència dels poders públics, i els altres les rebien. D’aleshores ençà, la història és ben sabuda: reguitzell d’abaixades de pantalons fins a arribar a la paupèrrima autonomia valenciana concedida pels espanyols. A l’estatut nascut de les maquinacions de l’Abril amb un altre Nosferatu, aquest del PSOE, l’Alfonso Guerra, acaba per denominar «valencià» a la llengua pròpia del País Valencia (en versió imbècil: Comunidad) sense cap referència a la unitat lingüística.
Era aleshores els anys setanta, moment de descobriment de la llengua i la cultura pròpies per una població amnèsica a la força, a la qual durant segles se li havia negat conèixer-les. Hi havia una intel·lectualitat valenciana, però, el país culturalment estava desballestat. Calia introduir la llengua pròpia a les escoles, però com? Què podia fer l’executiu d’Albinyana, amb competències exigües, davant un estat controlat pel partit d’Abril, Attard i Broseta. L’UCD i els adlàters que la seguien, òbviament AP (el PP de llavors) i l’extrema dreta, feien i desfeien, fins i tot amb violència, contra tota possibilitat de redreç lingüístic. Havia nascut el blaverisme, que sacralitzà una senyera sollada de blau i rescatà l’impossible nom de «Regne» per al territori. Ben bé sabien els tres blaverots que tal denominació era inacceptable; l’únic regne era Espanya. Però ells a la seva, embolica que fa fort!
En aquells moments, és de justícia reconèixer-ho, el senador del PSPV-PSOE per Alacant, Josep Vicent Bevià, interpel·là al ministre d’Educació contra les maquinacions de l’UCD valenciana (19 de juny de 1979). Calia un decret de bilingüisme per al País Valencià que no arribava. Era aleshores ministre el senyor José Manuel Otero Novas. L’home, gallec, no sabia què dir. Li preguntaren sobre la llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i ell es rentà les mans: això era competència «del propio País Valenciano y de sus órganos representativos». Aleshores, però, el Consell encara era presidit per Albinyana. Finalment, el Reial Decret de 3 d’agost de 1979, establia que el «valencià» s’incorporés al sistema educatiu valencià en el curs 1980-1981. Fou, però, impossible desplegar el Reial Decret. El Consell d’Albinyana se n’anà en orris per la pròpia traïció del seu partit, el PSOE. Ah! Era el Joan Lerma entre bastidors (el «no volem, no volem un ninot de president!»), titella de Madrid i botxí dels valencianistes del seu partit. Albinyana dimití (17 de desembre de 1979) i fou substituït pel capsigrany Enrique Monsonís, d’UCD. Aquest individu, ras i curt, no féu absolutament res per l’autogovern valencià. O potser sí, puix que posà tots els pals a les rodes possibles perquè els valencians no tinguessin un estatut decent. Mentrestant el terror blavero, alimentat per la catalanofòbia espanyolista, campava a pler per València. El 4 de desembre de 1978 el professor Manuel Sanchis Guarner rebia un paquet bomba a casa seva, a València, que afortunadament no féu explosió; tres anys després, l’11 de setembre de 1981, dos bombes feren explosió a la casa de l’assagista Joan Fuster, a Sueca, que també, per fortuna, no causà víctimes.
La Llei d’ús i ensenyament del valencià
El PSPV-PSOE guanyà les primeres eleccions autonòmiques, les de 1983; bé, més PSOE que PSPV. L’UCD desaparegué arreu de l’Estat, podrida per les seves divisions internes. Al seu lloc, al País Valencià, aparegué una coalició dretana encapçalada per la fraguista AP, on s’integraven el Partido Demócrata Popular, la Unión Liberal i la blavera Unión Valenciana, la del clown Vicente González Lizondo, àlies el Naranjito. Al país l’han batejat Comunidad, la bandera l’han empastifada de blau i com a cap del Consell hi ha un ninot, un putxinel·li de Madrid a qui li escau bé que li diguin sucursalista (així ho manifestava alegrement en entrevistes), el Joan Lerma. I ara, què fem amb la llengua pròpia?
Per decòrum calia fer alguna cosa. La feren: la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Ara, però, ens quedem en «valencià» a seques. Què és el valencià? El Sr. Broseta, al Senat espanyol (9 de setembre de 1980), etzibà cínicament: «ni la lengua valenciana es lengua catalana, ni la cultura valenciana es cultura catalana». Ai Broseta, qui t’havia vist i qui et veia! Vegeu la cantilena blavera d’aleshores ençà. Els dels PSPV-PSOE, escagassats, no gosaven dir-ne res. Ara, potser, amb una llei del valencià, caldria que el legislador parlés clarament, puntualitzés. No ho féu. A la llarga s’ha demostrat que no dir les coses pel seu nom passa factura. De sobte sorgí una llengua, la qual ara fins i tot té una acadèmia lingüística oficial. El procés de trinxament del català, val a dir-ho, tingué el seu punt culminant amb la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 16 de setembre de 1998.
Com es gestà la Llei d’ús i ensenyament del valencià? Al saló de sessions de la Diputació d’Alacant (localitat triada a dretcient per a l’ocasió) es reuní el ple de les Corts valencianes per a debatre el projecte de llei. Era el 17 de novembre de 1983. Els d’AP i titelles (Coalición Popular es deien) sortiren en tromba contra la llei: Joaquín Santo Matas (aquest paio ha arribat a ser president de l’Institut d’Estudis Alacantins Juan Gil Albert), que no parla el valencià, i Carlos Murria Arnau, tots dos encaparrats a fer constar que el valencià era un «idioma». Un altre de Coalición Popular, Joaquín Galant Ruiz, estava preocupat pel futur dels castellanoparlants. El paio arribà a etzibar, en la sessió del dia 18: «Lo que sí que es indudable es que, aprobada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder». Calia tenir morro!
I, ostres!, aleshores sortí el pecero (del PCE) de torn i presenta una esmena per a circumscriure l’ús del valencià només a les institucions públiques valencianes. Al manso li deien Vicente Zaragoza Messeguer. S’havien begut l’enteniment els del PCE? La sigla «E» pintava molt. Els valencians, malauradament, no teníem un PSUC. Així que, oberta la veda —si un «comunista» ho deia jo també— eixí un altre facinerós de Coalición Popular al crit «antes roja que rota» i reblà el clau: valencià només dins de l’àmbit de les competències de les institucions valencianes. Despropòsits a dojo, finalment, s’aprovà la llei, l’apanyada pel conseller Ciprià Ciscar, amb els vots a favor dels grups socialista i comunista i l’abstenció del grup dit «popular». Era una llei de mínims, de microscòpics mínims, i d’aquí que d’aquella pols encara xipollegem en fangs més de trenta anys després. Fixeu-vos: els legisladors foren incapaços de normalitzar la toponímia valenciana, s’inventaren una divisió de poblacions per «predomini lingüístic» que fa inviable qualsevol mena d’iniciativa conjunta que arribi a tot el territori valencià i, ta-ta-ta-txaaaan!, regalaren als valencianòfobs l’exempció d’aprendre valencià (article 25).
Déu meu quin desastre! La identitat de la llengua és encara avui discutida, el seu ensenyament també i la seva aplicació pràctica també. Han passat els anys i encara vas al metge i et parla en castellà, vas al jutjat i també, vas a cal notari i també, vas a la conselleria, la que sigui, i també, vas a... I també! No existeix el requisit lingüístic per a la funció pública i qualsevol catalanòfob es creu amb dret a insultar-te impunement en una botiga, en un bar, en un taxi, en una comissaria, en un... si t’hi adreces en català.
País trossejat, llengua esmicolada
Una llei sense capacitat sancionadora per a qui la incompleix esdevé inútil. Això és la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, més aviat de desús i desensenyament, encara vigent. Anys i panys després de ser aprovada el país ha evolucionat, sí, i hi ha una millora substancial perquè el català s’ensenya, tímidament però s’ensenya, cert, però és que veníem d’on veníem, del franquisme atroç, i ara la multitud de mancances de la llei impedeixen avançar en l’equiparació del català amb el castellà. D’ací els revessos judicials constants. A més a més, la denominació emprada, «valencià», no ajuda, amb les lleis espanyoles a la mà i sobretot els jutges espanyolistes jutjant-les, a consolidar la comunitat idiomàtica nacional que reforci i prestigiï l’idioma. El català, doncs, condemnat a ser petit, miserable, simple acervo cultural regional. La guinda del despropòsit arribà en 1998, Zaplana el cartagener regnant i Pujol atorgant, amb la creació d’una acadèmia amb competències normatives sobre el català parlat al sud del rierol de la Sènia i, doncs, secessionista, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El català, definitivament, era trinxat. Diguin el que diguin, l’AVL s’atorga autoritat normativa, sancionada per les Corts Valencianes, i, doncs, pot perfectament dictaminar al seu aire i no respectar els dictàmens de l’altra autoritat normativa, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, uns altres que, pel que demostren, van a la seva sense importar-los un rave la integritat de la llengua i la pau lingüística. La correcció dels accents diacrítics és de traca! Això i alguna cosa més de la nova gramàtica de l’IEC que defeca estultícia contra l’obra del mestre Fabra. De llengua nacional ara pretenen convertir-la en regional, feble i obscenament dialectalitzada.
I entre tant de desficaci, tal com està el pati, ens sortí el conseller Marzà i la neoblaverada de Compromís a descobrir la sopa d’all i trobaren la solució en «més anglès». Caram! Ara resulta que el desllorigador del problema lingüístic valencià —que és un problema de collons de mico— està en aprendre més anglès. De debò, decebedor. Més farratge per a l’espanyolisme valencianòfob. Finalment, però, fava igual estic que estava, que el TSJCV (el Tribunal Superior de Justícia de la «imbecil·litat» Valenciana) tombà l’anomenada Llei de plurilingüisme. Resulta que els castellanoparlants són incapaços d’aprendre valencià, l’avorreixen com deia Bernardino Gómez Miedes, però sí —això sí— estan molt disposats a aprendre anglès. Es corren de gust xampurrejant de mala manera la llengua d’Albió. Vet ací el perquè de la llei, tot plegat una ensarronada de pa sucat amb oli que els jutges espanyols, sempre a l’aguait contra el català, no trigaren a advertir. Ara mateix la llengua catalana està trinxada, depauperada, empobrida i a sobre, l’IEC renega de Pompeu Fabra, de l’estàndard unificat, coherent i genuí, i al País Valencià el català depèn d’una institució —acadèmia— regional i regionalitzant d’arrel política, que contribueix a renunciar al model nacional i unificat que tota llengua amb aspiració de convertir-se en nacional i per a garantir la seva supervivència ha d’aconseguir. País trossejat, llengua esmicolada. Aquesta és la realitat del nostre dissortat país. Així que som encara —i mira que han passat segles— «de peor condición que los indios».