Els torrons, d’un suposat origen àrab-jueu, tenen una gran presència arreu dels Països Catalans: tant el seu nom com el producte són de probable origen català, i d'aquí varen passar a Espanya. Els retrobem a Itàlia (torroni) i a Occitània (nogat, del mot catalano-occità noga, que vol dir nou, en francès nougat).
Als Països Catalans és inimaginable un Nadal sense torrons. Hi són a tots els territoris, incloent la Catalunya Nord que, malgrat la francesització, han mantingut aquesta tradició nadalenca. Aquests dolços, al nostre país, presideixen inequívocament les festes del Solstici d'Hivern per a uns, i el Nadal per a d’altres. En efecte, es mengen i s'elaboren torrons arreu del territori de llengua catalana: a Perpinyà (Rosselló) i a Amer o a Arbúcies (Selva); a Barcelona, a Reus (Baix Camp) i a Agramunt (Urgell); a Catí (Alt Maestrat) i a Xixona (Alacantí), a Ciutadella i a Maó (Menorca) i a Palma, tots com a centres tradicionals d’elaboració. Però també se’n fan en altres ciutats, d’industrials i, pràcticament arreu, d’artesanals, de Santa Coloma de Farners (Selva) a Mataró (Maresme, de Tremp (Pallars Jussà) a Menorca. A totes aquestes localitzacions, i a moltes d'altres, hi ha fàbriques, tallers, obradors i pastisseries que elaboren exquisits torrons, de diverses menes, gustos, sabors i formats.
Com hem dit, els torrons són una de les tradicions catalanes de tipus gastronòmic que encara romanen a la Catalunya Nord. Com hi diu la dita, "Nadal sense torrons, Nadal de ningú"("Nadal sense turrús, Nadal de degús", en pronunciació rossellonesa). Una inscripció que, per cert, apareix a les boniques capses de llauna litografiada, que segons la tradició antiga d'envasar els torrons (Xixona, Ciutadella, etc.), encara s'elaboren a Catalunya Nord.
D'altra banda és probable que la forta immigració en aquesta zona de catalans del sud (exiliats i treballadors) així com d'espanyols, hagi contribuït a reforçar aquesta tradició imposant, probablement, el consum de torrons fabricats al Principat o al País Valencià. El consum nadalenc de torrons, en el "Departament dels Pirineus Orientals" (igual que a la Catalunya sud hi ha l'influx hispà dels polvorones i dolços similars) té la concurrència de tradicions franceses de dolços de Nadal. Especialment de la bûche (tronc o tió de Nadal), mena de braç en forma de tronc que recorda el lligam (existent també a Catalunya) entre el tronc, l’arbre i el Nadal, així com els bombons i xocolates.
Un equivalent seria el torró de "pa de Cadis", fet amb massapà recobert amb pinyons, que s'elabora tant a la Catalunya ubicada a l’Estat francès com a la resta del país. Actualment, aquest tronc de Nadal a l’estil francès, generalment farcit de trufa i recobert de xocolata, també és corrent a les pastisseries de Catalunya.
Els documents més antics sobre el torró pertanyen al Principat de Catalunya: és des d'aquí que baixaren al País Valencià on, segurament, coincidiren amb productes similars elaborats pels musulmans. S’hi relacionen, potser, l’alfajor i l’alajú espanyols d’Andalusia i Conca, respectivament. L’alfajor evoluciona, però, d’una forma diferent a l’Argentina. També s’hi pot relacionar el halva, que al Marroc sona halua,que es continua elaborant a Turquia i altres països islàmics o amb reminiscències otomanes com ara Grècia i, sobretot, Macedònia, així com com a Israel. En un text àrab del segle XI, si bé d’interpretació discutible, hi apareix la paraula turun. Si aquest en fos l’origen, no quadraria molt que els primers torrons esmentats siguin del nord d’Itàlia, i no de la zona meridional, amb presència dels àrabs.
La mateix paraula torró semblaria d'origen català: vindria de terró o terrós. El Diccionari acadèmic de la llengua espanyola, no obstant, sosté que ve de la paraula torrar, que l'espanyol utilitzava antigament.Però, llavors, perquè no torrón?. En portuguès és torrâo, que també recorda l’etimologia catalana. En canvi, turrón podria ser el resultat de la pronúncia del català central, en què aquesta "o" no accentuada sona "u". Hi ha d'altres opinions tan pintoresques com poc probables sobre l'origen del mot i del producte. Vindria d'un barceloní anomenat, justament, Turró o Torró (cognom català habitual). O bé, com es diu a Itàlia, on també s'elaboren torroni similars als nostres, però més perfumats i sota formats diferents, de la torre que es va elaborar amb aquests dolços en el casament de Francesco Sforza amb Bianca Maria Visconti a la ciutat de Cremona l’any 1441. Encara avui, aquesta ciutat de la Llombardia és famosa pels seus torroni. De tota manera, a Itàlia la primera cita solvent data del 1543, un segle després de la primera cita (i fins recepta catalana). Actualment, a Itàlia, malgrat l’auge internacional del panettone, es continuen elaborant torrons per Nadal: d’ametlles, d’avellanes, de pistatxos o festucs, de xocolata, de pasta real o massapà, etc. Els centres més acreditats, a part de Cremona i la Llombardia, són el Vèneto, l’Abruzzo, Calàbria (turruni), el Lazio, les Marques –és a dir, una mica arreu–, incloent Sicília. Igualment, a Sardenya es fan uns torrons rústics d’avellana, similars a les teules rodones catalanes d’Agramunt, Amer, etc.
Ens inclinem per l'origen català del producte, que, no obstant, té un exacte paral·lelisme (sobretot pel que fa al nom) a Itàlia. En tot cas, al nostre país ja hi ha cites sobre el torró des del segle XIV: constituïa una menja reial, amb la qual s'obsequiaven o es pagaven les autoritats. Un costum també existent a Itàlia, segons un document: Cremona obsequia els milanesos amb torrons, al segle XVI. I, el que és més important (i això els espanyols no ho poden pas demostrar, ja que les primeres cites del nom són dels segles XVI-XVII), ja tenim una recepta, perfectament utilitzable en l'actualitat, pertanyent al segle XV.
En efecte: en el moment esplèndid de Tirant lo Blanc, on apareixen tota mena de convits festejats amb dolços, s'escriu també el Llibre de totes maneres de confits, on hi apareix una recepta de torró d’avellanes.