L’independentisme gal·lès creix. Sovint a l’ombra dels seus veïns més populars, l’independentisme escocès i l’unionisme irlandès, el moviment per l’alliberament nacional de Gal·les comença a jugar un paper destacat en el mapa polític del Regne Unit. Algunes enquestes indiquen que el suport a la independència d’aquesta nació hauria crescut fins al 39% els darrers anys. Les dades són similars a les que hi havia a Escòcia un parell d’anys abans del referèndum d’autodeterminació del 2014.
L’evolució és considerable. L’any 2001, les dades ubicaven el suport a la independència entorn de l’11%. El creixement és encara més significatiu si es té en compte el fet que l’any 1979, en una votació referendària, els ciutadans de Gal·les van rebutjar la creació d’una administració autònoma, tal com havien proposat els laboristes i nacionalistes de la regió. Més endavant, i de resultes de les promeses del Partit Laborista britànic, en arribar aquest al poder, l’any 1997 es va tornar a celebrar un referèndum. En aquella ocasió, la creació d’una autonomia gal·lesa va ser referendada per poc més del 50% dels vots.
A més, cal tenir en compte que no va ser fins a principis dels anys 2000 quan el Plaid Cymru, el partit nacionalista gal·lès, va començar a desplegar un discurs polític nítidament independentista. Fins aleshores, tot i que el component sobiranista hi era present, el relat s’havia centrat més aviat en les reivindicacions autonomistes.
Partint d’uns antecedents com aquests, què explica les dades que situen l’independentisme prop de ser una opció majoritària entre els gal·lesos?
Segons la professora de Polítiques Públiques i Governança Gal·lesa de la Universitat de Cardiff, Laura McAllister, el creixement és fruit de la combinació de diversos factors. «Sens dubte, el que ha passat a Escòcia ha estat fonamental. Però també el Brèxit. La Unió Europea, en molts aspectes, fou una mena d’adhesiu que mantenia unit un Regne Unit força fragmentat. La seva destrucció obre la porta a que la gent pensi de manera diferent sobre la independència o el futur constitucional de cadascuna de les nacions que composen el Renge Unit», explica McAllister.
Theo Davies-Lewis, analista polític del digital National Wales, apunta que hi ha hagut una millora de la percepció del paper de l’autonomia perquè «la forma de dur la pandèmia de Mark Drakeford –president laborisa gal·lès– ha estat relativament popular en comparació amb la de Boris Johnson a Westminster. Això ha provocat un augment al moviment polític de base no partidista Yes Cymru», que té la independència de Gal·les com a únic objectiu
A més, creu que «el ressorgiment dels moviments culturals i l’idioma gal·lès, així com els problemes amb l’augment de la popularitat de les segones residències en zones de parla gal·lesa, han provocat que cada vegada més joves s’allunyin de Westminster i donin suport a moviments independentistes». L’impacte d’això darrer en zones com Gwynedd ha conduit a un augment de preu de l’habitatge difícil d’assumir pels veïns del territori i ha desencadenat importants protestes.
McAllister afegeix un darrer factor, que serien els «baixos nivells de devolució competencial a Gal·les durant les dues primeres dècades amb un Parlament propi. Això ha cimentat el retorn de la consciència pública sobre el dret de Gal·les d’actuar i comportar-se d’una manera diferent».
Aquest increment del suport a l’independentisme, però, no es va traslladar matemàticament a les darreres eleccions al Parlament Gal·lès, el Senned, celebrades aquest mes de maig. El Plaid Cymru, liderat per Adam Price, va obtenir només el 20% dels vots, una xifra similar a la del 2016, tot i que li permetés obtenir un escó més. Els independentistes ocupen 13 dels 60 seients de la cambra. Encara lluny dels seus millors resultats, els 17 escons que van obtenir a les primeres eleccions a l’Assemblea Nacional l’any 1999.
Les eleccions, com passa des de la creació de l’autonomia, les van guanyar els laboristes de Mark Drakeford, aconseguint 30 seients, a un de la majoria absoluta. McAllister considera que es tracta d’uns resultats electorals «bastant pobres» dels independentistes, que no han aconseguit «avançar a l’àrea socioeconòmica, que és el cor de l’esquerra, les valls del Sud. Això indica que el suport al Plaid Cymru es localitza «a la perifèria amb àrees menys poblades, on es parla més el gal·lès». En general, aquesta professora considera que el partit té problemes «per expandir la seva base electoral de manera efectiva, tot i que ho va fer a les darreres eleccions europees».
Tot i que l’independentisme creix i que el Plaid Cymru ha posat aquesta qüestió al centre del seu projecte polític, McAllister destaca que «irònicament, les nostres enquestes revelen que entre el 40 i el 50% de les persones que donen suport a la independència han votat pel laborisme gal·lès en les darreres eleccions. Aquí radica el problema del Plaid, els laboristes han aconseguit estacionar els tancs a la seva gespa». Davies-Lewis es refereix als laboristes gal·lesos com a «nacionalistes tous» i explica que, generalment, els laboralistes al Regne Unit «sempre han tingut una visió flexible de la Constitució», tot i que hi ha diferències entre els laboralistes britànics i els gal·lesos. Aquests darrers, però, «creuen en un Regne Unit reformat» i que el centralisme de Westminster «està desactualitzat». Destaca, a més, que els laboristes gal·lesos «han estat sempre prou còmodes amb les qüestions nacionals, no abracen la independència, però sí més poders per Gal·les. El Plaid Cymru els empeny en aquesta direcció».
Amb tot, el Plaid Cymru s’ha convertit en un partit clau per la governabilitat. Sis mesos després de les eleccions, a finals de novembre van arribar a un acord amb el Parit Laborista per investir el candidat esquerrà com a president. «Es tracta d’un acord polític ampli que abasta 46 àrees polítiques radicals, a l’esquerra del centre», diu Davies-Lewis.
Més enllà de les qüestions socials, en l’àmbit nacional destaca el fet que els laboristes hagin accedit a crear una Comissió Independent sobre el futur constitucional de Gal·les. Laura McAllister n’és la cocap, conjuntament amb l’ex-arquebisbe de Canterbury, Dr. Rowan Williams –una figura destacada, en tant que l’arquebisbe de Canterbury es considera la figura més destacada de l’església anglicana i la persona de major pes polític del Regne Unit després de la família reial. McAllister, que fou també capitana de la selecció gal·lesa de futbol, explica que des de la comissió «analitzaran totes les opcions constitucionals per a Gal·les, dins i fora del Regne Unit». Un pas cabdal cap a un futur referèndum d’autodeterminació que molts gal·lesos tenen en ment i que ha mobilitzant campanyes de la societat civil com Yes Cymru o AUOB (All Under One Banner).
Tot plegat, però, passa mirant de reüll el que pugui passar a Escòcia, que els darrers mesos insisteix a aconseguir un segon referèndum. «Clarament el context afecta Gal·les. Si Escòcia s’independitzés, és possible que Irlanda del Nord cerqués una votació per reunificar-se amb la República d’Irlanda. I no crec que Gal·les tingui moltes ganes de passar per una mena de mescla entre Gal·les i Anglaterra, tenint en compte la mida d’aquests segons», detalla Mc Allister. No obstant això, alerta que cal tenir en compte la demografia gal·lesa: «tenim una frontera llarga i porosa amb Anglaterra i una quarta part de la nostra població ha nascut fora de Gal·les, principalment a Anglaterra. Però crec que, mirant les generacions més joves, la independència té una credibilitat real».
En una línia similar, Theo Davies-Lewis considera que «un referèndum sobre la independència de Gal·les és possible els pròxims anys», però adverteix que «depèn del que passi en altres llocs» i que no serà «abans de 2026». «Si hi ha referèndum a Escòcia és possible que, fins i tot llavors, el referèndum de Gal·les depengui del resultat del referèndum escocès. Gal·les sempre va darrere del que passa a Escòcia», concreta aquest analista polític. A parer seu, només hi haurà referèndum si «Escòcia marxa del Regne Unit i hi ha el perill d’una Unió entre Anglaterra i Gal·les, reminiscència de temps medievals. En aquest context, creu que «la majoria de la gent no voldria una unió entre Anglaterra i Gal·les».
Sigui com sigui, el debat és obert i el tema sobre la taula d’una manera que no es recorda els darrers anys. L’independentisme gal·lès batega i espera que els seus veïns escocesos prosperin per aprofitar l’oportunitat.