-Al gener d’enguany, en la roda de premsa tradicional de Cecot, s’encomanava a l’esperit d’Enric Prat de la Riba per “aixecar la moral dels catalans en un moment complicat”. Pensa que els catalans tenen motius, a hores d’ara, per recuperar la moral després dels mesos de més crisi de la covid-19?
-Em sembla que continuem com estàvem, tot i que han passat 10 mesos. És a dir, en termes objectius, no hem avançat. Cal tindre un país més ben governat, entenent que governar, principalment, és gestionar, i això no ho detectem, ni al Govern ni als diferents nivells de l’administració, que continuen massa allunyades de la realitat i, per tant, de la necessitat de guanyar competitivitat i de garantir el creixement econòmic.
-Com ha detectat això? En podria posar algun exemple?
-Nosaltres celebrem juntes a Cecot des de la transversalitat, i són molt interessants a l’hora de plantejar solucions. Volem fixar objectius que siguin estimulants, perquè estem cansats de resoldre problemes. Necessitem horitzons creatius, que generin estímuls i que siguin reconstituents, basats en la qualitat de la gestió i en la qualitat democràtica. Necessitem reaccionar, i per això proposem treballar conjuntament amb les administracions. Això vol dir, també, permanentment. Cal seure i associar-nos, apropar-nos, perquè necessitem una relació a tres bandes entre les administracions, els representants de les empreses i els experts que ens puguin orientar i aportar informació per prendre les millors decisions possibles. Això no es produeix. Necessitem prendre bones decisions de manera ràpida i àgil, perquè la nostra situació actual no és bona, menys encara si ens comparem amb els països capdavanters.
-En aquest sentit, vostè denuncia “immobilisme” en les administracions. Què troba a faltar? Noves lleis? Noves mesures? Inversions?
-Ningú no ha de fer cap altra cosa que aportar el millor del que sap fer. Les empreses representen la capacitat de generar benestar, eficàcia, eficiència i els pilars amb què es construeix la competitivitat. El punt de trobada permanent per prendre decisions i anar tractant temes, com ara la formació, les infraestructures, etc., tot això els queda molt lluny a les administracions. Cal fer-nos confiança, no hi ha cap altra alternativa, perquè els altres països amb els quals ens volem comparar van molt més ràpid que nosaltres. Això va igual per l’administració catalana com per l’espanyola.
-Els pressupostos catalans, aprovats recentment, serien un reflex d’això que vostè diu ara?
-No tinc cap dubte que els pressupostos s’han treballat. El conseller Jaume Giró ha fet una feina importantíssima de negociació política. Però en el procés de negociar els pressupostos del 2022, els representants de les empreses no ens hem posat a treballar conjuntament ni amb els partits que governen ni amb la resta de forces parlamentàries. Hi haurà uns pressupostos, sí, però en els pressupostos hi ha la dinàmica de la vella política.
-Vostè és defensor d’un marc laboral més flexible, però el Govern espanyol ha anunciat la derogació de la reforma laboral que va fer Rajoy la dècada anterior. És una bona notícia?
-Més enllà que sembla que el PSOE matisa aquesta idea de “derogar”, aquest és un dels altres grans àmbits on hem de seure empreses i treballadors amb el Govern espanyol. I les empreses hem de dir que necessitem uns marcs molt més flexibles. Les comandes a les empreses són molt volàtils, i resulta que sobre una demanda evolutiva i canviant, amb disrupcions tecnològiques i amb nous impactes, les empreses han de poder respondre per elles mateixes amb els seus treballadors? Crec que això no és possible, i hem de buscar nous marcs en què el teixit empresarial es pugui adaptar, així com també els treballadors. El pla d’igualtat entre els treballadors s’ha oblidat. Amb els ERTO, per posar un exemple, quan no hi ha feina perquè no es pot treballar, perquè no hi ha clients o perquè tots ens hem de tancar a casa, un treballador del sector privat cobra un percentatge del seu sou i un treballador de l’administració, en la mateixa situació, continua cobrant el que cobrava. Com pot ser això? Necessitem una taula per treballar plans d’igualtat per moltes coses, però la igualtat entre els treballadors també és fonamental. Això és progressista, com ho és buscar marcs que donen flexibilitat a empreses i treballadors. Treball digne també vol dir premiar l’esforç, la meritocràcia i el reciclatge. Això dona bases sòlides de progrés a la societat. És un marc bo per la majoria, més encara tenint en compte que la gran part d’empreses del país són pimes. I això no està passant.
-Pel que fa als fons europeus, és pessimista?
-Estem preocupats. Europa ha dit que hem de refundar les bases de competitivitat. Tot això que deia són elements per fer-nos evolucionar. I a més hi ha uns objectius de sostenibilitat. De fet, per primera vegada, tenim la sensació que els Objectius de Desenvolupament Sostenible estan molt ben plantejats, perquè s’han plantejat a curt i mitjà termini, per a aquesta mateixa dècada. I el primer que fem com a ciutadans és identificar-nos amb aquests objectius, perquè ens semblen molt importants i, a més a més, suposen una resposta de base humanística. Ens hi hem de comprometre. I tot això, que havia de ser un procés en què cada Estat presentés molts projectes, que hi hagués un cribratge professional, ara resulta que les cartes, com deia aquest mateix mitjà la setmana anterior, estan marcades i sembla que un 90% de tot plegat es decidirà a Madrid. Així no construïm res. Si no ens deixen participar, el teixit empresarial tindrà dubtes quan aquest projecte ens l’hem de sentir nostre, de tots, i no estar davant de tantes incògnites quan aquest projecte ens hauria d’il·lusionar.
-Cecot és una patronal molt lligada al Vallès. Hi ha projectes en aquestes comarques que puguen aspirar a la recollida d’aquests fons?
-I tant! Aquests fons han de ser socialitzats perquè les empreses, sobretot les petites i mitjanes, els identifiquin de manera senzilla i comprensible. Això no es produïa, però malgrat tot, hi ha projectes públics, privats i híbrids –alguns plantejats també per nostra patronal– que estan sobre la taula. Però com deia, en aquest moment tot són incerteses. Veurem com acaba. Hi ha projectes molt bons, però no sembla que el procés estigui a l’alçada de com s’han de fer les coses perquè els projectes tinguin impacte social i puguin aportar més per refundar les bases de competitivitat d’Europa.
-Canviant de tema, fa uns anys vostè va ser objecte d’una polèmica amb qui era president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà. Com són, actualment, les relacions amb aquesta patronal?
-Tenim unes relacions reconstituïdes en què hi ha bona sintonia a tots nivells: hi ha diàleg, hi ha implicació i hi ha el fet que Foment deixa treballar Cecot amb les seves dinàmiques. Som membres actius de Foment i mirem d’aportar, i treballem en aquesta línia sense distreure’ns. Aquest és i ha de ser el model de confiança i col·laboració amb una entitat com Foment, que és una confederació.
-Per últim, i en termes estrictament polítics, vostè s’ha pronunciat els darrers anys sobre el conflicte català. Com veu l’escenari actual? Creu que és més favorable?
-Continua sent molt decebedora la diferència entre el tancament dels Pressupostos de l’Estat en relació a Catalunya amb l’execució final d’aquests Pressupostos. Governar, principalment, ha de ser gestionar bé. I si en algunes partides només l’11% és per Catalunya, xifra que no coincideix ni amb el percentatge poblacional dels catalans al si de l’Estat ni, encara menys, amb l’aportació d’aquest territori al conjunt de l’Estat. Això és el primer que no hauria de fallar mai, i si aquesta situació es perllonga cada vegada s’entendrà menys. Quan a més tenim la càrrega fiscal a Catalunya més alta, l’infrafinançament, pressupostos no executats... Aquest no hauria de ser un tema de disputa política, sinó de bona gestió. I una cosa tan simple com aquesta, falla.