Imagine’s que un dia li deixen en la porta de casa una caixa embolicada amb papers de colors i un llaç enorme. L’obre i dins hi ha un jersei de llana d’aquells que fan ganes de passar-se per la galta. La forma del coll és perfecta, com també el color blau marí i la sanefa que travessa la part central. Una peça que para bé amb moltes combinacions, càlida i còmoda. Aleshores, se la intenta posar. I descobreix que el jersei, efectivament, és molt bonic però és tres talles més menut del que li correspondria. Hi clava el cap, després un braç, però per posar l’altre ha de fer contorsionisme. Davant l’espill, amb les costures a punt de rebentar i una certa sensació d’ofec, certifica que la peça ha perdut el seu encant. El jersei era molt bonic, però aquesta, senzillament, no és la seua talla.
Aquesta sensació d’incomoditat és, més o menys, la que els darrers mesos evidencien els gestors públics autonòmics en relació amb els fons europeus. Com el jersei, eren, a primera vista, molt bonics, però, una volta provats, resulten massa encotillats. I això és degut al fet que Espanya ha optat per un model de governança molt centralitzat, que deixa a les autonomies un paper secundari. Els diners, és cert, hi són (140.000 milions d’euros), però Madrid s’ha reservat la potestat de decidir quins són els criteris per repartir-los. O el que és el mateix: s’ha atorgat la potestat de dissenyar els patrons que ha considerat més adients, sense tenir en compte que cadascú té una talla i unes particularitat diferents.
Pot semblar una qüestió menor, però no ho és pas. Perquè els fons europeus estan destinats a parar l’hemorràgia econòmica provocada per la pandèmia, però també estan cridats a transformar l’economia cap a paràmetres més verds, digitals i innovadors. «Resilients», en diuen. Són 750.000 milions d’euros per a tota la Unió Europea d’ací al 2027, i d’aquests, 140.000 milions corresponen a Espanya. Només Itàlia ha estat més agraciada. Els 140.000 milions són aproximadament el 10% del PIB espanyol de l’any 2019. Poca broma, doncs. «Els fons del Next Generation són una gran oportunitat», assegura Joaquim Coello, el qual va formar part del grup de catorze experts a qui la Generalitat de Catalunya va demanar assessorament per identificar els projectes que podien optar als fons europeus, ja a finals del 2020.
El risc, però, que perden efectivitat hi és, a tenor del paper secundari que l’Estat ha decidit atorgar a les autonomies a l’hora de gestionar aquestes partides. «S’ha optat per un model de governança molt centralitzat i això no s’ajusta a l’estructura territorial, política i administrativa de l’Estat espanyol. Correm el risc que això amenace l’eficàcia i l’eficiència del fons», avisa Francesc Gamero, que és secretari autonòmic d’Hisenda de la Generalitat Valenciana. No és l’únic que s’expressa en aquest sentit. Diferents responsables públics del govern valencià, català i balear han advertit que aquest no és el model de governança adequat.
I ho han manifestat també a cada trobada entre departaments. Ho van denunciar el passat juliol els responsables d’empresa de Catalunya i el País Valencià, els consellers Roger Torrent i Rafael Climent, durant una trobada a Barcelona. Ara fa un mes, la queixa tornà a fer-se present durant la visita de la consellera catalana de Justícia Lourdes Ciuró a la seua homòloga valenciana, Gabriela Bravo. El conseller d’Economia i Hisenda de Catalunya, Jaume Giró, ha criticat en diverses ocasions la «vocació recentralitzadora» de l’Estat a l’hora de repartir els fons del Next Generation. Aquesta mateixa setmana, hi ha prevista una reunió entre els responsables dels fons europeus de Catalunya, el País Valencià i les Illes per tractar la qüestió i intercanviar coneixements.
Un laberint de diners
Però, què està passant exactament perquè hagen saltat les alarmes? Per explicar-ho, cal abans entendre, sumàriament, com funcionen els Next Generation. A grans trets aquests fons es distribueixen a través de dos grans instruments (vegeu gràfic). Un d’ells és el fons React UE, per al qual Espanya ha rebut 12.000 milions d’euros per als anys 2021 i 2022. Aquests diners van directes des de Brussel·les a les regions i segueixen els patrons utilitzats en la distribució d’altres fons, ja molt consolidats, com ara els Feder o el Fons Social. En línies generals, la seua finalitat és cobrir despeses extra generades per la situació de pandèmia. «La seua distribució es defineix segons el Reglament comunitari de la política de cohesió de la UE i la seua implementació està molt automatitzada», explica Mariona Sanz, que és, des del passat estiu, directora general de Fons Europeus de Catalunya, un càrrec creat ex professo.
L’altra gran pota, on és el moll de l’ós —i el gruix dels diners—, és el Mecanisme per a la Recuperació i la Resiliència (MRR). Aquests diners es vehiculen a través del Pla España Puede, de recuperació, transformació i resiliència, que marca fites i objectius (entre ells les anomenades “reformes estructurals”) a assolir per part del Govern d’Espanya per tal de poder rebre els diners procedents de Brussel·les. Els diners que estan en joc són molt quantiosos: Espanya té assignats 60.000 milions en transferències i podria arribar a accedir a un volum màxim de 80.000 euros en préstecs.
A diferència dels fons React, en el cas del MRR el Govern espanyol és l’encarregat de canalitzar els diners. Ho fa a través de les conferències sectorials, és a dir, reunions entre els ministeris i les conselleries corresponents. I és aquí on, segons totes les fonts consultades, rau el problema: en aquestes conferències sectorials els ministeris estableixen criteris uniformes perquè les autonomies concedisquen les subvencions en els seus respectius territoris a través de convocatòries públiques.
Per tant, les comunitats no disposen de marge de maniobra per definir i establir criteris propis que s’adapten més bé a la realitat del territori. És a dir, les accions a subvencions es defineixen segons els criteris de Madrid, de manera que les comunitats es converteixen en meres executores, com si es tractés de gestories, sense autonomia per definir estratègies. Perquè si bé és cert que hi ha un procés de diàleg previ a les reunions sectorials, és el Ministeri qui té l’última paraula, segons critiquen la majoria de departaments.
A la pràctica, això condiciona i limita el paper de les autonomies. «Les comunitats autònomes no estem participant en la definició de la modernització de les nostres economies. Som meres gestores», lamenta Júlia Company, que és responsable de l’IVACE (Institució Valencià de la Competitivitat Empresarial). Podria semblar un problema menor, però no ho és pas. L’IVACE, per exemple, havia subvencionat fins ara la instal·lació per part dels ajuntaments de punts de recàrrega de cotxes elèctrics amb una subvenció de fins al 80%. La convocatòria dissenyada per l’IDAE (Institut per a la Diversificació i l’Estalvi Energètic), depenent del Ministeri per a la Transició i el Repte Demogràfic, va establir que la subvenció no podia superar el 30%. El criteri de l’IDAE, doncs, nuga de peus i mans l’IVACE. És només un exemple.
Els problemes de la uniformatizació es manifesten en moltes altres esferes. «En matèria d’eficiència energètica, quin sentit té fer una normativa comuna per a tota Espanya en què nosaltres no podem incidir, quan les realitats climàtiques de Galícia i del País Valencià són absolutament diferents?», es pregunta, retòricament, Company. Cedir la gestió a les autonomies seria “una qüestió de sentit comú”, opina Natalia Guix, directora general d’Indústria i consellera delegada de l’Agència per a la Competitivitat de l'Empresa (ACCIÓ). “El Govern de Catalunya té clars els seus objectius, que no són altres que la defensa dels interessos de la nostra ciutadania; i en el cas del nostre departament, la defensa dels interessos i necessitats de les empreses i del conjunt del teixit productiu català. I aquests interessos necessiten que la gestió dels fons sigui el més eficient i eficaç possible. El que significa gestionar-los des de la proximitat, des del màxim coneixement de la realitat empresarial catalana”, assegura Guix. .
Per a Juan Ángel Poyatos, que és responsable dels fons europeus en el govern valencià, el model de governança triat per Moncloa no és un caprici, sinó que respon a la necessitat d’agilitzar l’arribada dels fons. «En el cas del MRR, s’ha optat per evitar els organismes intermedis, perquè el que l’experiència demostra és que el procés de gestió, quan hi ha organismes intermedis, com passa amb els Feder o els fons de cohesió, és més lent”, raona Poyatos, el qual admet, no obstant, que el resultat és un model «més rígid i vertical». «Aquest model té l’avantatge que posa el focus en àrees que tots coincidim que són encertades, com digitalització, eficiència energètica, innovació... Però són àrees molt macro, que a voltes deixen de costat sectors industrials que són poc rellevants a escala d’Espanya o de la UE, però que regionalment poden ser molt significatius. Un cas seria el de la indústria ceràmica; per això seria positiu disposar de cert marge per poder fer intervencions quirúrgiques que són essencials per a nosaltres», explica el responsable valencià dels fons europeus.
Cafè per tothom
Siga com siga, aquest model de governança no fa el pes als agents econòmics. Veus empresarials tant catalanes com valencianes han manifestat el seu malestar, amb una intensitat o altra. L’arribada dels fons europeus, és cert, ha generat moltes expectatives, però la majoria del teixit productiu, i fins i tot les organitzacions empresarials, han anat durant molts mesos a les palpentes enmig d’un garbuix de plans, directives, convocatòries i el tutti quanti. La forma com s’estan llançant les convocatòries per a empreses tampoc no agrada. Manca previsió i calendarització, diuen. I estan convençuts que les autonomies haurien de tenir més protagonisme. «Els fons Next Generation que es transfereixen a les comunitats venen acompanyats d’una sèrie de bases on ja estan fixades les condicions de les convocatòries —exposa Inmaculada García, directora gerent de la Confederació Empresarial Valenciana—. S’hauria de donar més marge als governs autonòmics per adaptar les convocatòries a la realitat i les necessitats del teixit productiu de la regió. Són els governs autonòmics els que tenen una relació directa amb el teixit empresarial».
D’una opinió molt similar és Oriol Alba, secretari general de la patronal catalana Cecot, el qual rebutja la «gestió centralitzada» que està desplegant fins ara el Govern espanyol. A això s’uneix el neguit per la falta d’informació que, en general, tenen. L’agost passat, per exemple, es llançà una convocatòria per a la qual els sol·licitants disposaven de dues setmanes per presentar tota la documentació. «Ens caldria tenir una calendarització més acurada i saber amb antelació els detalls tècnics per poder preparar adequadament les convocatòries —exposa Alba—. La majoria d’empreses no estan habituades a fer este tipus de sol·licituds. Hi ha, en general, un punt de desconcert». Tampoc no ha ajudat gaire l’expectativa que van generar la primavera passada els PERTE (Projectes Estratègics per a Recuperació i la Transformació Econòmica). Passat els mesos, tot aquell rebombori s’ha aigualit i tant agents polítics com econòmics tenen la sensació d’haver esmerçat uns recursos que se n’han anat en orris.
En tot cas, i amb l’objectiu d’acompanyar les empreses, tant la Generalitat Valenciana com la catalana han llançat oficines específiques perquè les empreses en puguen traure l’aigua clara. Tot just la setmana passada, es van presentar l’Oficina Valenciana de la Recuperació i l’Oficina Next Generation, de la Generalitat de Catalunya. L’oficina catalana, que estarà ubicada a la seu d’ACCIÓ, assessorarà les empreses durant la sol·licitud dels ajuts, les avisarà de manera personalitzada sobre les convocatòries obertes, identificarà proactivament projectes perquè s’hi presenten i buscarà socis per crear consorcis. També hi ha previst obrir-ne una delegació a Madrid. Perquè al capdavall és allà, al quilòmetre zero, on tallen els patrons dels jerseis amb què la resta ens hem d’uniformar.