Una setmana després que la Unesco haja reconegut el Palau Macaya —seu d’un CaixaForum— com el seu primer centre internacional d’humanitats, Ximo Puig hi pronuncia una conferència convocada pel fòrum de reflexió Barcelona Tribuna. La nit de dilluns el president valencià acudia a la commemoració del 250è aniversari de la patronal Foment del Treball i ha aprofitat l’ocasió per retre-hi una visita.
No és la primera vegada que Puig protagonitza un acte de Barcelona Tribuna, però Miquel Roca i Junyent, com a president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, confessa que tenir-lo novament entre ells s’havia convertit en una “petita obsessió” personal. “És una veu serena en plena tempesta”, opina, “una veu que no sols demana calma, sinó que fa propostes, una cosa bastant inusual en el panorama actual”.
Roca lloa, per exemple, la posició del president valencià en el debat sobre la descentralització de l’Estat. Afirma que el seu és “un exercici democràtic i intel·lectual molt d’agrair”, perquè, segons diu, “molts demanen un canvi sense explicar-nos-el”.
En primera fila seuen l’expresident català José Montilla i els actuals portaveus del PSC i En Comú Podem al Parlament, Salvador Illa i Jèssica Albiach. També hi ha el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, i Jordi Juan, el director de La Vanguardia, diari que participa en l’organització de l’acte.
Contra la uniformització
Puig inicia la seua intervenció fent esment a una anècdota de la seua etapa d’estudiant als escolapis de Morella. “El pare Antoni Tort, d’Igualada, va deixar la meua classe sense poder veure Río Bravo, la pel·lícula que anava a veure tot el col·legi”, evoca, “indignat pel que això significava, vaig escriure a la pissarra una paraula: ‘Justícia’”. Corria l’any 1973 i ell tot just en tenia 14.
“Vaig emportar-me una sonora bufetada i un càstig, però la part positiva era que el càstig consistia a escriure una redacció.” Una redacció que va decidir fer sobre la situació a Irlanda del Nord. “Aquell treball em va fer descobrir la vocació periodística i una realitat terrible: que una societat dividida era capaç de produir la mort entre veïns, entre antics alumnes d’escola o entre companys d’un gimnàs on es boxejava.”
I és que Puig, al llarg de tota la seua al·locució a Barcelona Tribuna, subratllarà repetidament la importància d’entendre la diversitat social front el monolitisme. “A la Comunitat Valenciana ens agrada dir que som de Francisco Brines i de Vicent Andrés Estellés, d’Isabel-Clara Simó i Paca Aguirre, de Raimon i Nino Bravo”, explica, “ a tots fem nostres, perquè tots són nostres”. “Una de les grans errades és voler uniformitzar una societat diversa”, sosté, “i una de les grans estupideses és arraconar qui no encaixa en el prototip ideal d’aquells que proclamen la seua hegemonia uniformitzadora”.
—Per què alguns, quan governen, de vegades ambicionen representar només una part del seu país?
Puig considera que “qui no és capaç d’entendre totes les mirades d’una societat diversa, és impossible que la governe bé”. En aquesta línia, assegura que el Govern espanyol presidit per Pedro Sánchez és “el més receptiu a la diversitat que ha tingut la democràcia”. Fa esment a la “confiança federal” de què parlava Pasqual Maragall i valora que el seu Govern ha estès “ponts” amb Catalunya, les illes Balears i Andalusia. “Sense frontismes ni partidismes, sinó acostant posicions per damunt de sigles i d’interessos privatius”, diu.
I en aquest punt llança un missatge directe als governants catalans, autoexclosos d’alguns debats multilaterals tan transcendentals com el de la reforma del sistema de finançament.
—De què serveix absentar-se de les taules on es juguen les partides del futur? —es pregunta.
El president valencià fa una crida perquè impere “l’ètica de la responsabilitat” i un “pragmatisme” que, segons matisa, “no significa fugir de la utopia”, sinó “avançar sensatament perquè siga possible”.
I cita Joan Fuster: “Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. El fanàtic és un convençut, un individu que està convençut del tot, que té moltes conviccions. I per a circular de la vida no cal tindre moltes conviccions, només tres o quatre”.
Una Espanya policèntrica i sense fanatismes
Aprofundint en el discurs federalitzant de Maragall, Ximo Puig abandera “la desconcentració i una resposta coherent a l’efecte capitalitat”. Torna a remarcar, com ve fent darrerament, que “cap centralisme no és intel·ligent”, i precisa que, en el cas valencià, la Generalitat ha descentralitzat, amb el Govern del Botànic, 12 organismes autonòmics a vuit ciutats distintes. “Ja hi ha prou de quilòmetres zero als mapes i a les ments”, emfasitza.
Puig entén que l’Espanya policèntrica que proposa ha d’apostar decididament pels territoris de la Mediterrània. “Perquè cada dia que l’arc mediterrani perd oportunitats, també en perd Espanya.” I demana, novament en termes maragallians, “rebaixar el suflé”. Que hi haja menys soroll, menys crits i menys vísceres. “Recuperar el seny”, en definitiva.
L’últim eurobaròmetre indicava que tan sols el 7% dels ciutadans espanyols confien en els polítics, “un fracàs col·lectiu” que complica molt la construcció de “res que perdure”. El cap del Consell lamenta, en aquest sentit, “el blanquejament de la barbàrie” que implica “la desaparició de les línies divisòries de les dretes”. Proclama que “amb la ultradreta no és governa” i que cal aïllar “el negacionisme de la convivència” de la mateixa manera que s’aïlla “el negacionisme de les vacunes”. Una “unió sense fissures” davant el “fanatisme”.
Puig, de fet, no perd l’oportunitat d’agrair el tarannà de la primera ministra alemanya eixint, Angela Merkel, i de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyden, “allunyades de la meua posició política però que formulen una política feta amb rigor”. Perquè la “fronterització de blocs” resulta altament contraproduent i li inspira un aforisme fusterià: “Reivindiqueu el dret a canviar d’opinió, és el primer que us negaran els vostres enemics”.
En matèria econòmica i ambiental, el president valencià rebla que “no es pot salvar el planeta deixant morir empreses, famílies i treballadors que no tenen un sou públic”. Defensa un “planeta respectat” que implemente “processos innovadors en tots els àmbits, especialment l’energètic”. És a dir, una transició energètica “justa” i sense “ruptures”.
Des d’aquesta perspectiva, Puig vol promoure una “política circular” que obliga a superar prejudicis “a dreta i esquerra”. Una “aliança entre els sectors productius i l’Estat protector del benestar” que s’ha posat en pràctica durant la pandèmia: “En els pitjors dies de les nostres vides, no van faltar els oferiments d’ajuda de centenars d’empresaris, i això no s’oblida mai”. Perquè, al seu parer, la crisi sanitària ha evidenciat que “el sector públic ens ha salvat la vida” i que “el sector privat sosté l’Estat del benestar”.
Amb vista al futur, Puig planteja una “relocalització intel·ligent” que no caiga en el “proteccionisme”. “Sense crear riquesa és impossible redistribuir riquesa”, argumenta, una “equació” en què “l’empresari és clau” i en què “la gran obsessió” ha de ser “la qualitat del treball”. Dins d’aquest àmbit, el president valencià ha instat els empresaris a garantir la “igualtat en la conciliació familiar” per tal que les cures no recaiguen exclusivament en les dones. “Ningú no ha de triar entre tindre fills o tindre treball” diu davant un auditori aclaparadorament masculí.
Ximo Puig finalitza la seua intervenció inicial amb una tercera cita de Fuster: “Mai no he pretès ‘tenir raó’, ni en aquestes qüestions ni en cap altra: aquesta gloriosa imbecil·litat la deixe als qui es dediquen professionalment a estar en possessió de la ‘veritat’”.
La trobada amb Aragonès
Al torn de preguntes, al president valencià li pregunten per la seua trobada amb el president català, Pere Aragonès, celebrada la vespra al Palau de la Generalitat. I, novament, aprofundeix en la necessitat de veure Catalunya asseguda als principals debats de caràcter multilateral que hi ha oberts a l’Estat. “La situació de Catalunya és molt complexa, ha viscut moments molt difícils, però darrerament, quan vinc, hi percep un clima diferent”, expressa Puig. “Entre tots hem de propiciar que el clima siga diferent; no demanem cap renúncia, sinó l’exercici de l’ètica de la responsabilitat”, reitera.
I és que, segons Puig, el retorn de Catalunya a debats com el de la reforma del finançament autonòmic redundaria no sols en benefici propi, sinó en “unes altres comunitats que podem mantenir una posició comuna”. Sense la presència de Catalunya, es plany, “s’afebleix el conjunt”.
Quan se li demana si —després de l’encontre d’aquest dilluns amb Aragonès— veu més factible aquest retorn al multilateralisme, Puig es limita a dir que alberga aquesta “esperança” però que no pot revelar els detalls de la reunió. “Seria bo per tothom”, apunta. “Una immensa majoria de la societat catalana no està pel frontisme, la catalana mai no ha sigut una societat visceral; la confrontació permanent, la fractura de la convivència, no és la solució”.
En un moment determinat, Puig fa esment a l’expresident català Artur Mas: “Jo no diré passo pantalla, com va fer ell... I ja veiem com li ha anat”. “Acudir a Madrid a reivindicar una infraestructura com el corredor mediterrani no representa cap renúncia espiritual o ideològica, ja ho fem de tant en tant a Brussel·les”, continua, i lamenta l’absència dels últims presidents catalans a les jornades reivindicatives pel corredor organitzades per uns empresaris que “mereixen respecte”.
Sobre la reforma del finançament, que ara sí pot estar a la cantonada, Puig assenyala que es tracta, simplement, d’aconseguir “una distribució justa dels recursos que han de servir per fer front a les competències”. Assumeix la “insuficiència global del sistema de finançament” i considera que la manca de fons per tal de sufragar els “tres dels quatre pilars del benestar” que gestionen les autonomies ha de convertir-se en la “principal reivindicació constitucionalista”.
“Estic totalment d’acord amb el règim del 78”, deixa Puig provocativament com a colofó, tot admetent que hi ha molts apartats revisables de la carta magna però que, en el seu conjunt, tant Roca com la resta de pares van fer una bona tasca. Una altra frase per ocupar una posició centrada del tauler polític que anhela.
“De Constitució, ja no en faré cap més... Sobretot perquè no em cridaran”, conclou irònicament Roca, tan o més satisfet amb el convidat que a l’inici de la seua conferència. “Que l’eco del crit deixi pas a la profunditat de la paraula”, desitja Roca en veu alta. I aplaudeix la posició de Puig en algunes de les matèries que ha exposat durant l’acte. “Només la tenacitat va ser capaç de posar acabar a la Inquisició”, recorda, “el president Puig pretén servir amb tenacitat les idees del respecte a la diversitat, a la pluralitat, al progrés i als objectius col·lectius com a comunitat”.
—Moltes felicitats i —crec que això ho compartim tots els presents— molta sort. Molta sort. Gairebé diria que ho faig des d’una posició egoïsta: et desitjo molta sort.