-Què és el model de finançament i per què és important?
Espanya és, almenys formalment, un país descentralitzat. A partir de la dècada dels 80, les autonomies van rebre el traspàs d’alguna serveis bàsics per a l’estat del benestar, com són la sanitat i l’educació, entre més. L’any 1980 el Congrés va aprovar la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, per tal que les autonomies disposaren dels diners necessaris per cobrir el cost d’aquest serveis, així com realitzar polítiques pròpies.
-Aleshores, el model de finançament determina la inversió que l’Estat fa en les autonomies?
No, aquesta és una de les grans confusions al voltant de la qüestió. Una cosa són els diners que l’Estat inverteix en cada territori a través dels Pressupostos Generals de l’Estat (per exemple, en la construcció d’una autovia o la instal·lació d’una dessaladora) i una altra són els recursos que es transfereixen a les comunitats perquè aquestes es facen càrrec de competències que els són atribuïdes per llei.
-És injust el model de finançament per als valencians i les valencianes?
Sí, ho és, sense pal·liatius. Un dels eixos sobre els quals es basa el model de finançament és el de la solidaritat, és a dir, el principi segons el qual les autonomies més riques aporten diners que es transfereixen a les pobres per tal de convergir. El País Valencià és una autonomia amb un PIB per càpita per sota de la mitjana d’Espanya i, en canvi, rep menys diners que la mitjana. Així, la mitjana estatal es situa en els 2.833 euros per habitant, mentre el País Valencià es va situar en els 2.618 euros per habitant. Cantàbria, l’autonomia més ben finançada, va rebre 3.321 euros per habitant.
-Però si són diners que ens envien des de Madrid, n’hauríem d’estar-ne agraïdes, no?
No. Les autonomies tenen cedida la totalitat d’alguns impostos (patrimoni, transmissions patrimonials, joc..., que, a més, recapten) i una part dels grans impostos: el 50% de l’IVA, el 50% de l’IRPF; i el 58% dels impostos especials. El 75% d’aquests diners cedits a les autonomies, aquestes l’aporten a una caixa comuna. Aquests diners, es redistribueixen entre el conjunt de les autonomies, tot seguint uns criteris.
-I quin és el criteri que s’utilitza per repartir els diners?
Aquest és el moll de l’ós i l’element que, revisió rere revisió, enfronta les autonomies. Els criteris utilitzats defineixen la quantitat que percep cada territori. A primera vista, semblaria que el repartiment podria realitzar-se en funció del nombre d’habitants. Ocorre, però, que no totes les franges de població tenen les mateixes necessitats de serveis públics. I també ocorre que el cost de proveir d’un servei públic -posem pel cas, una escola- no és el mateix en àrees densament poblades que en àrees amb molta dispersió.
Per tal de tenir en compte totes aquestes variables, s’utilitza la població ajustada. En ella es té en compte el nombre d’habitants, però també els diferents trams d’edat i altres variables socioeconòmiques i geogràfiques relacionades amb la prestació dels serveis públics autonòmics. En la ponderació de l’actual model es té en compte diferents factors: nombre total d’habitants, població entre 0 i 16 anys, població més gran de 65 anys; superfície del territori on es presta el servei; dispersió, i insularitat
-És just el criteri actual?
En l’actualitat, el 97% de la població ajustada es calcula d’acord amb variables demogràfiques i el 3% restant segons el que s’anomena les “variables correctores”, com ara dispersió, superfície i insularitat. Totes les autonomies estan d’acord que les variables demogràfiques han de ser les que més pes tinguen, tot corregint-les incorporant variables que puguen generar diferències de cost com ara la dispersió. La disputa principal és quin ha de ser el pes d’aquestes variables correctores. Autonomies com el País Valencià i Andalusia consideren que han de pesar menys del 3% del total, mentre les autonomies del front del nord consideren que haurien de suposar més del 3% del total.
A més, totes les autonomies estan d’acord que s’haurien de revisar alguns dels indicadors demogràfics actuals. Per exemple, en indicadors educatius només es té en consideració la població enter 0 i 16 anys, quan hi ha una franja important entre 17 i 24 anys que estudia estudis superiors.
-Té altres problemes el model?
Sí. El principal problema que té l’actual model no és la població ajustada sinó els fons addicionals inclosos en el sistema (fons de suficiència i fons de convergència) que acaben generant un repartiment de recursos entre autonomies que aigualeix completament el criteri de població ajustada. Aquest és, segons la majoria de veus expertes, el principal problema del model actual i l’origen de l’infrafinançament que pateixen algunes d’elles.
-I què diu el Ministeri?
Aquesta és la qüestió fonamental: el Ministeri d’Hisenda es va comprometre a fer una proposta a les autonomies abans que acabés el mes de novembre. La proposta, doncs, hauria d’arribar al llarg del dia d’avui però tot indica que el departament que dirigeix María Jesús Montero és procliu a atendre la petició valenciana. La posició valenciana té en contra les autonomies que fins ara n’han eixit més beneficiades: Galícia, Extremadura, Cantàbria, Astúries, Castella-la Manxa, Castella Lleó, Aragó i la Rioja. En la banda contrària, la Comuntat de Madrid aspira que el criteri de població tinga un pes més gran.
-La proposta de criteri de població ajustada del Ministeri dona per tancada la reforma del model de finançament?
En absolut. Ben al contrari, és el punt de partida per iniciar un procés que hauria d’haver-se iniciat l’any 2014, quan va caducar l’actual model de finançament. La proposta del Ministeri haurà de negociar-se dins el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), un organisme depenent del Ministeri d’Hisenda on s’han de prendre totes les decisions relatives al sistema de finançament. En principi, el CPFF ha de decidir de forma col·legiada, però la realitat és que el Ministeri té la meitat dels vots més u, de forma que pot imposar unilateralment les seues decisions. Al marge dels criteris utilitzats per determinar la població ajustada, resten altres qüestions tècniques que s’han de resoldre per definir un nou model de finançament.
A més, hi ha qüestions claus que han de tractar-se de forma conjunta i no separada del concepte de població ajustada. Quin és el nivell d'insuficiència de recursos que tenen actualment les autonomies? Amb quines figures tributàries es garantiran aquests recursos? Es donarà als territoris més autonomia tributària per decidir si pujar o baixar els tipus de determinats impostos?
-Quines altres qüestions han de resoldre’s?
Les autonomies tenen disparitat de criteris respecte de com calcular la població ajustada i què fer amb els fons de suficiència. En canvi, totes estan d’acord en un aspecte: que cal revisar l’equilibri vertical, és a dir, la forma com es distribueixen els fons públics entre els diferents nivells administratius. Perquè les competències en matèria de sanitat, educació i serveis socials han anat a l'alça i, en canvi, els recursos que reben les autonomies, no. Per tant, existeix un desequilibri vertical, perquè els recursos que reben les comunitats no cobreixen el cost de les competències que han de desenvolupar, independentment de com es reparteixen aquests recursos posteriorment entre autonomies. L’informe elaborat pels experts per al Ministeri d’Hisenda l’any 2017 calculava que l’Estat hauria d’injectar 16.000 milions més al sistema de finançament autonòmic per cobrir el cost real dels serveis bàsics.
-Aleshores, és previsible que durant aquesta legislatura s’aprove un nou model de finançament?
Pedro Sánchez es va comprometre a principis de novembre a “aprovar, negociar i acordar” un nou sistema de finançament durant aquesta legislatura. Tanmateix, la lentitud en els treballs preparatoris per part del Ministeri d’Hisenda i les dificultats per assolir un acord per al qual es necessita la concurrència del Partit Popular, fan témer que l’acord no s’assolisca en el termini pactat. No cal oblidar, d'altre banda, que el canvi de model requereix una modificació d'una llei orgànica i que això requereix d'una majoria absoluta en el Congrés dels Diutats. De no aprovar-se abans de la tardor de 2023, el model de finançament acumularà nou anys de caducitat.