–S’esperava aquesta sentència del Suprem?
–Es veia venir.
–Per què?
–Perquè la injustícia espanyola no té fre. Quan troba l’ocasió per intervenir, ho fa. En aquest cas, han aprofitat el moment de debilitat de la llengua catalana en l’àmbit educatiu per emetre aquesta sentència i veure si ho acabaven de rematar. Aquesta gent no té bones intencions.
–Com ho ha rebut, vostè?
–Fatal. Pensi que al llarg dels vint anys que vaig ser cap del Servei d’Ensenyament del Català va sortir una única sentència, relacionada amb aquest tema, que va ser fantàstica. Era l’any 1994. El Tribunal Constitucional avalava el projecte de «conjunció lingüística» —ho deia amb aquestes paraules— que donava fortalesa al català i acceptava el model educatiu de Catalunya. La immersió és el pont dels fills de famílies estrangeres, normalment castellanoparlants, per poder introduir-se al model educatiu.
–En aquell moment també hi havia denúncies contra la immersió...
–Sí, però es van superar.
–I què pensa que ha canviat perquè abans hi haguera un ambient judicial més favorable i ara hi haja tanta hostilitat des dels tribunals contra la llengua catalana?
–Han canviat els temps en el sentit que la solidesa que tenia la immersió fins la dècada dels 2000 s’ha anat perdent. Arran l’arribada del primer tripartit (2003) al Govern català es va desenfocar l’òptica cap a la llengua, que era la joia de la corona, cap a altres prioritats.
–Com per exemple?
–La informàtica, la inclusió social... L’escola catalana sempre ha estat inclusiva, és un model respectuós amb tothom, però es van voler prioritzar altres qüestions com ara l’educació virtual i la llengua va quedar en un segon terme. Es pensaven que aquesta batalla ja estava guanyada, que ja s’havia fet el que s’havia de fer. Això ens ha portat on som. La situació de l’escola catalana no és bona en aquests moments. La llengua no es pot oblidar mai, tampoc en l’àmbit educatiu, que és molt delicat. Si no es té cura, la gent és relaxa. Nosaltres teníem un professorat motivat, uns inspectors que sabien el que havien de fer i tot això va desaparèixer.
–Quina era la tasca dels inspectors, en aquest cas?
–Supervisar i reconduir. Visitaven escoles, animaven mestres, miraven com ho feien, els proporcionaven formació permanent... Hi havia seminaris per conscienciar sobre el valor de la llengua, hi havia recursos especials per als nens que començaven a fer la immersió, com per exemple els auxiliars de conversa... Hi havia un procés molt fort d’assistència a la llengua. Si la llengua no es valora passa com amb els malalts: entren al quiròfan, comencen a ser operats, tot va bé però a l’hora de cosir els deixen plantats. Això és el que ha passat. Tots els països del món treballen perquè la llengua pròpia sigui la que cohesioni, perquè sigui útil. I aquí hi ha hagut diversos factors que han jugat a la contra. En primer terme, si es canvia el Govern i el nou executiu diu que tot allò que faci olor de pujolisme cal retirar-ho, doncs passa el que passa. Calia informatitzar l’educació, és clar. També era fonamental garantir la incorporació dels nens vinguts de fora. Però tot això ho van separar de la llengua, quan nosaltres el que havíem prioritzat era que la llengua ho uniformés tot. Si això no es fa, el castellà guanya terreny per inèrcia. I consti que mai vam menystenir el castellà: jo mateix vaig editar un llibret titulat L’ensenyament de la llengua castellana en el programa d’immersió. Hi havia mestres molt radicals que deien que el castellà no s’havia d’ensenyar, però això tampoc podia ser. Calia que la immersió garantís que els nens sortissin de l’escola sabent el català, el castellà i una llengua estrangera.
–Tot aquell pla, inserit en la llei de normalització del 1983, comptava amb el suport unànime de les forces parlamentàries de Catalunya, també amb el d’Aliança Popular (AP), partit d’origen franquista que després es va convertir en l’actual PP i que va entrar al Parlament el 1984. En aquell moment s’esperava que fins i tot AP donara suport a aquella llei? Va sorprendre?
–Va ser aprovat per unanimitat, sí. I el suport d’AP no va sorprendre. Era una cosa que s’entenia. Tots els pobles volen tenir la llengua pròpia protegida i ben fornida.
–I en quin moment es trenca aquest consens?
–Sempre n’hi ha hagut denúncies, però se superaven perquè no tenien fonament. En aquest moment han sorgit unes forces polítiques com Ciutadans i Vox, a més de la radicalització del PP, que tenen com a missió fer desaparèixer el català de la vida social i fonamentalment, de l’escola. Això ha capgirat la situació.
–Pensa que el procés ha estat contraproduent en aquest sentit? En tant que l’hostilitat contra l’independentisme ha reforçat, encara més, l’hostilitat contra el català...
–No, de cap manera. Crec que el procés ha fet el que havia de fer. Catalunya ha de treballar per ser un poble lliure. Hi ha qui ha aprofitat la conjuntura per atacar la llengua, sí. Però aquests ja hi eren. El problema és que l’escola catalana, en llengua i continguts, amb la immersió, fa que Catalunya tingui una personalitat pròpia i que els alumnes de Catalunya es puguin identificar com a catalans. Alguns això no ho poden ni veure. De fet, Ciutadans va nàixer, exclusivament, contra això.
–Arribats a aquest punt, què s’ha de fer? Els mestres han de desobeir la sentència?
–Crec que aquesta sentència no es pot complir. Si els mestres estimen l’escola i estimen els alumnes, que és el que han de fer els bons mestres, han de passar per alt la sentència, però sempre amb el suport de l’Administració catalana.
–I això podria tenir conseqüències encara més adverses?
–Està per veure. Jo crec que no, però està per veure. El que no es pot permetre és que s’imposin els drets individuals per sobre dels col·lectius. El dret col·lectiu de Catalunya, amb un consens molt ampli, és que el català sigui la llengua de l’escola. I a Catalunya no hi ha cap nen que no parli el castellà. Cap ni un. Jo mateix, fa dècades, demanava reforçar l’aprenentatge en castellà quan visitava algunes comarques i comprovava que hi havia nens que no el dominaven bé del tot. Però aquest fenomen ja no es dona. No hi ha nens que no sàpiguen castellà a Catalunya.
–Pensa que hi ha possibilitats que el Consell d’Europa, tal com pretén la Generalitat, protegisca la immersió?
–Ja l’ha protegida. La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 1994, de què hem parlat abans, s’emparava també en el fet que el Consell d’Europa protegia la immersió, i en el fet que aquest sistema és vàlid.
–I pensa que en el futur el Consell d’Europa continuarà protegint la immersió.
–I tant, i tant.
–Les ingerències judicials contra la llengua en el sistema educatiu i administratiu en general també s’estan vivint al País Valencià.
–Sí, perquè aquesta actitud espanyola afecta tota la nació, és clar. Si tenim en compte la seva lògica, és coherent que actuïn així. Però és un error enorme que els tribunals determinin les hores que s’han de fer en castellà a l’escola. Això no correspon a un tribunal. Quina ingerència judicial és aquesta? Diuen que els nens han de saber castellà, però ja en saben!
–La immersió no només ha estat criticada pel nacionalisme espanyol, sinó que des de l’independentisme s’ha assenyalat que el model ha estat insuficient per garantir l’ús normal del català en l’àmbit educatiu i social. Què en pensa?
–La immersió lingüística ha fet la seva feina: que tots els nens sàpiguen català i puguin expressar-se en català, sobretot els qui són fills de famílies que hi van venir de fora. Això ho ha fet la immersió. Ara, la feina que s’ha de fer per protegir el català a nivell social és una feina que va més enllà de l’escola. Calen polítiques que incentivin el català al si de la societat, i sobretot que el català sigui una llengua estimada. I no només perquè sigui la nostra, sinó perquè és útil. Si es perd la utilitat del català, anirem malament. Als anys setanta, amb la professora Maria Lluïsa Corominas —tristament desapareguda—, anàvem a Santa Coloma del Gramenet a fer unes classes nocturnes. Els nens s’hi apuntaven, fins al punt que no cabien a les classes. N’hi havia cues per entrar-hi! I algunes mares se n’anaven plorant quan els seus nens no podien accedir a les classes perquè no hi havia lloc. Hi havia la consciència que el català era llengua útil.
–Després que es feren públiques les darreres dades de la reculada de l’ús social de la llengua, el Govern català està preparat un pla de xoc. Què pensa que caldria que fera?
–Les declaracions no serveixen per a res si al darrere no hi ha un pla consistent, tant en educació com en termes socials. Incentivar l’ús del català en la societat és absolutament necessari. És el que fan tots els països que volen preservar la seva llengua. I pel que fa a l’educació, cal pensar si s’han fet bé les coses els darrers vint anys, deixant-ho tot en mans dels mestres i dels directors, sense supervisar què passava. Pensi que, quan es va canviar de Govern l’any 2003 i va arribar el tripartit, es va considerar que no calia mantenir tot allò que s’havia fet durant l’etapa del president Pujol (1980-2003). Pensi que abans, quan el 1977 va tornar el president Josep Tarradellas, ell venia molt espantat pel tema del català. Ell mateix em va dir que jo volia dividir el seu poble perquè volia posar el català obligatori. Jo li vaig dir que si havíem estat fent classes des d’Òmnium Cultural en un context de clandestinitat, com podia ser que llavors, quan teníem la capacitat de fer un decret, no el féssim. I llavors, va callar i em va dedicar una mirada furibunda. Però va reflexionar. Si havíem de mantenir el mateix estatus marginal de la llengua, no calia que recuperéssim la Generalitat, oi? El mateix li diré sobre la independència: si no serveix per preservar la llengua, per què la volem? En aquest cas seríem alguna cosa, però deixaríem de ser Catalunya.
–Seguint amb la pregunta anterior, com s’incentiva l’ús social del català?
–Amb voluntat, amb rigor, amb delicadesa pels drets de les persones i amb determinació. I, per descomptat, dedicant-hi recursos. Com deia el president Torra, tot discurs que no compti amb un pla efectiu al darrere serà inservible.
–Per acabar, quin futur pronostica, a la immersió?
–El futur de la immersió pot ser bo si es posen els mitjans i l’interès perquè ho sigui. Això vol dir assessorar els professors, donar-los assistència de formació, garantir els materials... Pensi que la tasca efectiva que s’ha fet aquests anys a Catalunya en l’àmbit educatiu és més responsabilitat dels càrrecs tècnics que dels polítics. Cal un esforç legislatiu, una ajuda constant als mestres i una voluntat d’arribar a la societat a través de l’escola.
–I a la llengua catalana, en general, quin futur li pronostica?
–Hem de ser optimistes. Si es posen els mitjans persistirà com a llengua de Catalunya. I si algun dia disposem d’un estat propi, esperem que les coses es facin com s’han de fer.
–El cert és que, tot i el pessimisme latent, la llengua sempre ha estat perseguida, però sempre ha sobreviscut. Pensa que els propers anys aquesta dinàmica històrica podria canviar?
–Mentre la justícia intervingui en la llengua catalana caldrà fer una lluita difícil i no gens desitjable. Però crec que la llengua té consistència com per sobreviure amb garanties. Sobretot si els catalans utilitzem la llengua, si l’estimem i capgirem la subordinació lingüística a què hem arribat, tal com mostren les darreres dades que coneixem sobre l’ús del català als instituts i a la societat en general.