Núria Sancho, politòloga i analista electoral / @nsanchoa
1- Creu que l’aritmètica dels pressupostos marca un canvi significatiu en la dinàmica de la política catalana?
No és un canvi significatiu. La tramitació dels pressupostos és una mostra més de l’actual dinàmica política catalana. ERC i JxCAT són companys forçats de viatge, amb estratègies polítiques divergents i sense un projecte conjunt. La CUP continua buscant l’equilibri entre el seu paper institucional i el dictat de les seves bases, cosa que no garanteix la seva alineació amb el govern. Ens trobem en un escenari on l’aritmètica parlamentària limita clarament la capacitat de l’independentisme per impulsar actuacions rellevants més enllà de les majories simples, com ja va quedar palès amb la investidura, la taula de diàleg i ara amb els pressupostos. De manera que salvaguardar “el 52%” sovint esdevé un miratge. Són dinàmiques presents des del 2015, que s’han evidenciat encara més des de la darrera legislatura. Les alternatives són mínimes a curt termini i passen per acords puntuals preferentment amb els comuns, atès el desgast que suposen per ERC els acords amb el PSC. A aquest escenari s’hi sumen dos factors: la urgència de polítiques per encarar les conseqüències de la Covid-19 i les eleccions municipals de 2023, per les quals tots els partits comencen a definir les seves estratègies. Així que, molt probablement, el desacord i la tensió dins el bloc independentista seguiran presents i dificultant la presa d’acords, malgrat que es tirin endavant els pressupostos i que s’hagi acordat un Pla de Govern.
2- Després dels darrers xocs a Govern, creu que la governança conjunta entre ERC i JxCat té recorregut?
La política catalana s’ha instal·lat en la visió del curt termini i és agosarat pensar en la capacitat per esgotar legislatures de manera natural. Després de 2017, ERC i JxCAT estan forçats a la governança conjunta, perquè qualsevol altra opció passa per la presència de partits no independentistes al govern i seria vist com una traïció per les seves bases. Un bon exemple d’aquesta convivència forçada és com amb els mateixos partits al govern no hi ha continuïtat en les polítiques després del canvi de lideratges a les conselleries. Un cas clar són les polítiques de memòria democràtica, de les quals en Raül Romeva en va fer una aposta decidida quan va ser conseller –amb el Pla de Fosses i la recuperació d’espais de memòria– i que ara s’han vist relegades en passar a mans de JxCAT. No hi ha una apropiació compartida del programa de govern, cosa que és un reflex de la manca d’estratègia conjunta de l’independentisme. Ara mateix tots els partits tenen la mirada en el 2023, a les eleccions municipals i estatals (sense perdre de vista que el PSOE, a més, afronta autonòmiques a bona part de l’Estat). Els desacords seguiran presents, presidits per càlculs electoralistes i per la incertesa de les causes judicials pendents i de les que es puguin obrir. El recorregut conjunt d’ERC i JxCAT seguirà constret per aquestes circumstàncies, a l’espera que el proper cicle electoral reordeni les majories. Tot i la seva debilitat, el bloc independentista no té altres opcions que continuar unit malgrat les desavinences fins aleshores. I per part del PSOE és el millor escenari possible, el de mantenir l’actual statu quo sense fer grans passos, més enllà de traspassos pendents o la millora del finançament autonòmic, a l’espera que el PSC recuperi espai per formar govern a Catalunya.
Antoni Soy, economista, professor a la Universitat de Barcelona / @antonisoy
1- Creu que l’aritmètica dels pressupostos marca un canvi significatiu en la dinàmica de la política catalana?
Crec que no. Crec que aquesta dinàmica ja està feta miques des de fa molt temps i l'atenció que es dedica a la "representació" de l'aprovació del pressupost no ha fet més que posar-la de manifest. Si se'm permet una prèvia, crec que els polítics i els mitjans de comunicació en general donen massa importància i perden massa hores en tota la "representació" de l'aprovació dels pressupostos. Perquè el que és realment important no és l'aprovació dels pressupostos, que realment és la "carta als Reis" sobre el que teòricament vol fer el govern durant l'any següent, sinó la seva execució real, és a dir, el que realment ha fet o ha deixat de fer el govern durant l'any pressupostari. Entrant en matèria, crec que ERC, totalment; i JxC, a la pràctica, encara que sigui molt difícil aclarir les diferents posicions presents a Junts, han abandonat totalment –almenys de moment– l'objectiu de la independència i es dediquen a gestionar el poc que queda –cada vegada menys, per cert– de l'autonomia, i a entendre's amb el PSOE a Madrid i a Catalunya (ERC al Congreso i a l'Ajuntament de Barcelona i Junts a la Diputació de Barcelona. És a dir, fan purament i exclusivament neoautonomisme. Un neoautonomisme que recorda molt a la sociovergència. No s'han complert moltes de les coses pactades entre ERC i la CUP, i tampoc gaire res de les quatre revolucions de les quals va parlar l'aleshores diputat Aragonès en el seu discurs d'investidura. En aquestes condicions, hauria anat contra els principis, conviccions i coherència de la CUP donar suport a aquest projecte de pressupostos –cosa que, d'altra banda, la CUP feia ja moltes setmanes que advertia. L'acord in extremis entre ERC i els comuns no sembla anar gaire més enllà, com ja s'ha dit, d'un canvi de cromos que afectarà l'aprovació dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona i, molt probablement, també dels de l'Estat espanyol.
2- Després dels darrers xocs a Govern, creu que la governança conjunta entre ERC i JxCat té recorregut?
La governança conjunta entre ERC i Junts està –de fet ja ho estava a l'anterior legislatura– políticament morta. Com a govern no tenen ni objectius, ni estratègia, ni sovint tàctica conjunta –com s'ha pogut veure, per exemple, amb l'anomenada taula de diàleg o en els discursos que es varen fer en relació al pressupost. Dit això, crec que el Govern continuarà per dues raons. Una, els dos estan d'acord en fer neo-autonomisme i, si convé, refer ponts amb el PSOE –l'excusa que, si no, vindrà l'extrema dreta del PP i VOX els hi és molt útil. I dues, sobretot per una raó tan prosaica com els diners: els consellers i tota la gent que han col·locat els dos partits en el sottogoverno volen continuar cobrant els sous suculents que ara cobren, i als partits els convé que sigui així perquè "l'impost revolucionari" que pagua aquesta gent al partit els ajuda a mantenir la infraestructura i el personal que hi treballa.
Gemma Ubasart, politòloga, docent a la Universitat de Girona i analista / @gemmaubasart
1- Creu que l’aritmètica dels pressupostos marca un canvi significatiu en la dinàmica de la política catalana?
La política de blocs fa temps que s’està esquerdant. L’aprovació pressupostària evidencia que la majoria independentista no és l’única que opera en la vida política catalana. Això no vol dir que demà hagi de canviar el Govern. Però sí que pot voler dir que les majories parlamentàries a articular ens els propers anys poden ser diverses i plurals, una geometria variable en el marc d’un ampli espectre que va des del la CUP al PSC. A mig termini podria acabar tenint repercussions a l’executiu amb diferents models: manteniment del govern bipartit amb petits canvis de consellers, govern d’ERC en minoria, govern d’ERC i comuns, etc. La presidència i lideratge d’Aragonès, però, no està en discussió en cap dels escenaris dibuixats. L’aprovació pressupostària també evidencia una forta fractura, no tant en el si del govern, sinó entre els consellers nomenats per Junts i la direcció d’aquest partit. Mentre que la consellera Victòria Alsina (Exteriors) hagués participat de bon grat de la taula de diàleg, mentre que el conseller Giró ha estat comandant en part la negociació pressupostària (també amb els comuns), la direcció de Junts relega la via de diàleg o l’acord dels comptes.
2- Després dels darrers xocs a Govern, creu que la governança conjunta entre ERC i JxCat té recorregut?
La disputa per l’hegemonia del catalanisme primer, i l’independentisme després, ve de lluny. Caldria remuntar-nos a final del segle XIX, passar per la II República i arribar fins a la recuperació democràtica, la disputa Pujol-Maragall o el mateix procés. Però junt amb aquesta tensió més política, se solapa com mai un xoc personal, s’han traspassat línies vermelles que tenen a veure respecte i la lleialtat política i institucional. Segurament, l’excés de tacticisme i el fet que hagin existit presos i exiliats ha contribuït a agreujar la situació. Però a dia d’avui les confiances estan molt tocades.
Toni Aira, periodista, analista I professor de la UPF Barcelona School of Management (UPF-BSM) / @toniaira
1- Creu que l’aritmètica dels pressupostos marca un canvi significatiu en la dinàmica de la política catalana?
Més que un canvi, confirma una tendència. Pot contribuir a fer-la irreversible i inevitable. Que es vagi avançant la legislatura sense que es tradueixi en res de gruix la majoria independentista del 52%. Si els pressupostos confirmen que el president de la Generalitat i ERC es poden sentir còmodes amb altres aliats que no siguin els independentistes, tant per tirar endavant la taula de diàleg –que no compta amb la participació de Junts i la CUP– o els pressupostos, això pot marcar tendència. Pot fer que es vagi consolidant una majoria alternativa a la qual, en teoria, sosté el govern. Una cosa seria el que retòricament es diu que sustenta el govern, i l’altra allò que a la pràctica ho fa en projectes emblemàtics, claus, que marquen l’esdevenir polític. Caldrà veure si aquests pressupostos reforcen aquesta dissociació entre el que es diu que es vol i el que es fa.
2- Després dels darrers xocs a Govern, creu que la governança conjunta entre ERC i JxCat té recorregut?
De moment, la governança conjunta ja ha tingut molt més recorregut del que la lògica hagués dit mai. Del que la competència que sembla eterna entre els dos espais polítics hauria vaticinat. Fins al 2017, allò tenia una justificació per una fita estratègica compartida: l’1 d’octubre. A partir del 27 d’octubre de 2017, això perd sentit perquè les línies estratègiques es dissocien. Però, a la vegada, la resposta de l’Estat, la repressió, els obliga a seguir junts. En certa manera, els càlculs electorals els obliguen a seguir d’aquesta manera. El recorregut crec que estarà en allò que queda de cicle electoral i que podria tenir el final en les properes eleccions catalanes. Si la governança conjunta se segueix descrivint en clau de xoc constant i en poc assoliment de fites significatives de país fruit del pacte servirà, sobretot, com a explicació òptima, al servei de l’estratègia d’ERC, per canviar de socis o companys de viatge passades les properes eleccions.
Mònica Clua, catedràtica de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas Rio Grande Valley / @DrSaoirse
1- Creu que l’aritmètica dels pressupostos marca un canvi significatiu en la dinàmica de la política catalana?
No, de fet és un retorn clar a la política de sempre. És un retorn a la “política responsable”. Cal recordar que venim d’un període on el poder disciplinador de l’Estat ha estat més que evident, Catalunya ha arribat a perdre l’autogovern amb el 155 en un marc repressiu extens. Això provoca una política de la por i de mínims. És interessant, en aquest aspecte, les observacions de diversos opinadors que els pressupostos s’han polititzat. Bé, d’això es tracta,no? Una de les característiques principals del neoliberalisme és la despolitització de la política monetària i pressupostària. Però aquestes decisions són sempre polítiques, si entenem la política com el lloc on es decideix “qui rep què?, quan? i com?”. És a dir, la distribució de recursos és una de les decisions més polítiques que pren qualsevol govern. I en el cas de Catalunya, tenim unes aritmètiques polítiques que, sovint, no coincideixen en qüestions bàsiques com és el repartiment de recursos. Per tant, l’aritmètica és sempre contingent i caldrà veure si realment hi ha un canvi significatiu o no.
2- Després dels darrers xocs a Govern, creu que la governança conjunta entre ERC i JxCat té recorregut?
És evident que manca una cultura de governar en coalició. Però també cal que no ens enganyem: quin és l’objectiu de la política? De l’art de governar? Per alguns, la política és mantenir l’estabilitat, l’statu quo i establir mecanismes de millores socioeconòmiques que no facin trontollar gaire als més poderosos. Per d’altres, la política és una eina transformadora i emancipadora i, per tant, un espai on la governabilitat no és mai l’objectiu principal. De fet, el famós 52% fa de la política catalana un espai interessant. A diferència d’altres nacions sense estat, com per exemple Escòcia, l’espai independentista català és un espai polític “complet” on trobem diverses opcions polítiques en l’àmbit socioeconòmic –i també nacional. I és precisament en aquesta pluralitat d’objectius dins del 52% que hem d’entendre la governança conjunta entre ERC i JxCat. A JxCat encara mantenen una visió de la política catalana com el seu espai natural i hegemònic, sense adonar-se que l’aritmètica electoral ha canviat radicalment aquests darrers anys. Tot i el canvi en la correlació de forces, per sectors de JxCat, ERC són vistos com els seus masovers. ERC intenta mostrar força, tot i moure’s en un moment en què l’hegemonia no és possible. Però en el fons estem davant de dos partits que entenen la política com un espai de gestió i compromís amb l’estabilitat i, per tant, tot i les dificultats, són una coalició que pot funcionar a mig i llarg termini. El problema que tenen, en gran part, és que no tenen majoria absoluta i, per tant, sempre necessiten d’algú altre.