Quan una cosa passa un cop, pot ser una excepció. Si passa dues vegades, pot indicar l’inici d’una tendència. Més enllà de la retòrica, els fets indiquen que la política de blocs s’esquinça a Catalunya.
El 2020, amb Junts per Catalunya a la presidència i Esquerra Republicana al Departament d’Economia, el Govern de Quim Torra va aprovar els seus pressupostos amb Catalunya en Comú. Aquest 2021, amb les tornes invertides, l’executiu de Pere Aragonès ha aconseguit la tramitació dels comptes amb el suport del mateix partit.
En totes dues ocasions, ERC i Junts situaven la CUP com a soci prioritari. En totes dues ocasions, aquests partits han considerat excessives les exigències dels anticapitalistes. El balanç des de 2012, quan aquest partit va entrar al Parlament, registra una ocasió en què els cupaires van aprovar els comptes. Era l’any 2017 i el vot favorable, que es va fer pregar, anava vinculat a l’organització del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. «CUP 1 – Comuns 2», concloïen algunes veus a xarxes aquests darrers dies.
L’hemeroteca és significativa, perquè constata el que tothom intueix: la unitat independentista només cobra sentit si hi ha un projecte comú, concret i temporalitzat. En altres paraules, cap causa major incentiva, a hores d’ara, que els partits renunciïn als seus objectius programàtics. No cal dir que la política és un joc de costos i beneficis.
Només per això els comuns han accedit a donar suport a aquests comptes. Què, sinó l’intercanvi de cromos amb els pressupostos de Barcelona, els hauria contingut mentre aguantaven la pluja de provocacions que a través de Joan Canadell els va fer arribar Junts per Catalunya el dia del ple de tramitació dels pressupostos? Per què Pere Aragonès va aguantar el mateix xàfec, regal dels socis, sense estripar la baralla? Per què Ernest Maragall va empassar-se, com un gripau, la contradicció d’aprovar els pressupostos barcelonins assumint la línia del partit?
ERC considera que fer lluir la seva primera presidència de la Generalitat és a hores d’ara més important que una futura alcaldia de Barcelona. Han vinculat la seva estratègia a la idea de «bon govern» i això, per ells, mereix aguantar ventades a xarxes i al Parlament. Fins i tot, foc amic. Junts és coneixedor d’aquest càlcul de danys, i per això es va permetre tibar la corda fins al límit per exhibir el seu desacord amb el pacte entre el Govern i Catalunya en Comú. Tampoc ells es podien permetre que es tombessin «els pressupostos del conseller Jaume Giró», «els millors de la història». Per això, malgrat tots els improperis públics, el Departament d’Economia, en mans de l’esmentat Giró, conseller nomenat per Junts per Catalunya es va implicar a fons en la negociació.
La diversitat interna del partit és informal, sense blocs estancs. La tria de consellers, amb la renúncia a ser-hi dels sectors més unilateralistes, els permet, en moments concrets, jugar el rol de Govern i oposició a la vegada. Una dicotomia que es tradueix en disfuncions com la que es va donar el diumenge abans del ple de tramitació dels pressupostos. Economia va convidar els comuns a una reunió per tancar l’acord. A mig camí, però, l’executiva va fer que Jaume Giró es desdís de ser-hi i li prengués el relleu Pere Aragonès. No obstant això, mentre Jordi Sànchez, secretari general de JxCat, anunciava a la premsa que no volien uns pressupostos amb els comuns, Aragonès cridava a files a Giró per concertar els detalls de la negociació.
El desenllaç és sabut. Els pressupostos segueixen la tramitació parlamentària amb el suport de Junts per Catalunya, ERC i el Catalunya en Comú. La CUP es despenja i els partits de Govern tornen a xocar públicament al ple.
No és sobrer, però, tenir clar que el 2020 la legislatura estava esgotada i que enguany tot just comença. Això, sense reconciliació independentista, situa els comuns en una posició de centralitat per als propers temps. Un encaix nou que podria redefinir la política de blocs. Tot mentre el PSC també pica a la porta per entrar al joc.
Aquestes topades van fer insostenible la governança la legislatura passada. Així ho reconeixen fonts de tots dos partits, i es van traduir en eleccions anticipades. En aquest mandat, els xocs han estat palmaris en els dos moments més centrals: la taula de diàleg i els pressupostos. En els dos moments, Aragonès s’ha endut l’aigua al molí fent valer l’autoritat de la presidència. Això, però, no és sostenible a mig termini. En moments d’intensitat, qui més qui menys, ha manifestat en privat el desig de governar sense l’altre.
Tot plegat no era molt diferent abans del 2017, però el projecte comú i concret del referèndum feia d’argamassa. La voluntat d’unitat –centre del discurs de Junts– o de via àmplia –sobre la qual pivota ERC– són brindis al sol sense això. Per ara, impera el combat de retrets, que s’acumulen en unes motxilles cada vegada més plenes.
En cert sentit, els partits, conscients d’això, han intentat establir mecanismes per trobar un nou punt de trobada estratègica. En un clima de derrota, amb les sensibilitats més intenses que mai, la tasca no és senzilla. Com tampoc no és senzill acreditar si, en cap moment, hi ha hagut una dedicació consistent per buscar solucions més enllà d’acords tàctics.
El darrer acord de govern contemplava la creació d’un «espai de coordinació, consens i direcció estratègica col·legiada» entre ERC, JxCat, la CUP, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. El text recull que «s’hauria d’anunciar la seva existència i immediatament situar els seus treballs fora del focus mediàtic». A hores d’ara, no hi ha res que faci pensar que aquest espai estigui avançant, de la mateixa manera que les taules de partits de les anteriors legislatures també van quedar en no res. La manca d’acord, fins i tot, en decidir on s’han de donar aquests debats i sota quin paraigües, demostra fins a quin punt les distàncies són grans i la voluntat de sacrifici per trobar un punt comú és escassa.
Si res no canvia en aquest punt, la fórmula de governança independentista, fins i tot aquella que no requereix de la CUP, és inerta o només serveix per aprofundir en el desacord. Ningú no sap quant de temps es podrà sostenir aquesta dinàmica, però el sentit comú faria pensar que no massa. Per a les properes setmanes cal esperar que el debat d’esmenes i la votació final dels pressupostos mantinguin l’escaramussa, més o menys velada, entre ERC i Junts per Catalunya. El Govern, on les distàncies són menors, intentarà aïllar-se’n a l’espera que es firmi una nova treva temporal.
De moment, la incorporació dels comuns limita els marges de moviment en la qüestió nacional. Tanmateix, un acord en el rumb o la voluntat de fer els sacrificis programàtics que demana la CUP sembla l’única garantia d’una certa estabilitat governamental per a un independentisme institucional que tampoc no té clar per on hauria d’eixamplar aquests marges. Tot i la majoria del 52%, el procés queda en punt mort.