Un camió s’atura a Xàtiva i carrega 25 caixes individuals de morts i cinc de col·lectives, amb uns quinze difunts cada una. La parada següent és a Cullera, a la Ribera Baixa, on en recull cinc més d’individuals. Encara li queda una darrera parada, a València ciutat, on l’esperen 46 caixes individuals i 24 de col·lectives. Després farà camí cap a Madrid, més concretament al municipi d’El Escorial, a l’oest de la província. Durant aquells anys, n’arribaran desenes, de camions com aquest, des d’arreu dels Països Catalans i de la resta de l’Estat espanyol. És març de 1959 i ja fa un any que s’estan començant a farcir de cadàvers, exhumats de diferents cementiris, les criptes del gran símbol de la dictadura franquista, el Valle de los Caídos.
“És l’intent de perpetuació del règim a través de la pedra i el monument. Se sustenta sobre restes de morts de la Guerra que volen donar força al monument perquè perduri més del que perduraria si només fos una simple construcció”, explica la historiadora Queralt Solé, especialitzada en la investigació d’aquest centre necrològic del franquisme. Constata que el fet que hi hagi famílies que tinguin les restes òssies dels seus consanguinis al Valle dificulta el seu desmantellament. Molt més que si fos només una creu.
Entre les persones enterrades a les criptes del Valle franquista, més de 33.000 segons les xifres oficials, Solé detalla que hi ha “majoritàriament soldats franquistes”, així com “civils de la resistència franquista i restes de republicans, civils o soldats”, i que “hi ha més de 12.000 restes que no han estat identificades, i moltes van ser traslladades sense permís.
De les 20.000 i escaig persones identificades, més de 6.000 provindrien de fosses exhumades dels territoris dels Països Catalans que pertanyen a l’Estat espanyol (sense comptar la Franja de Ponent, perquè les dades estan agregades a les províncies aragoneses). És difícil, però, saber quants catalans, valencians i balears hi ha exactament enterrats al Valle de los Caídos. “S’ha de mirar tot molt bé, perquè hi ha informació fragmentària i, a vegades, persones que consten finalment no van ser traslladades”, detalla Solé.
Aquesta historiadora de la Universitat de Barcelona dirigeix les tasques de recerca encarregades per la Secretaria de Memòria Democràtica, depenent del Ministeri de Presidència de l’Estat espanyol. A través d’aquest, una seixantena de persones, la majoria familiars del bàndol republicà, han demanat l’exhumació dels seus parents. Malgrat que les tasques ja han permès identificar alguns d’aquests cossos, per ara les dades no són públiques.
Tot i que no afecta la investigació de Solé, el procés de resignificació del Valle impulsat pel Govern espanyol, en mans de PSOE i Unides Podem, va topar fa unes setmanes amb un revés judicial. El Jutjat Contenciós Administratiu número 10 de Madrid va decidir suspendre de forma cautelar les obres d’exhumació, atenent les demandes de l’Associació per la Reconciliació i la Veritat Històrica. Es tracta d’un grup de pressió contra la llei de memòria històrica, que, en un apartat del seu web anomenat “El Genocida que no fou”, dilueixen els crims del franquisme explicant que “la repressió franquista, encara que dura i en ocasions injusta, es va regir pels principis de legalitat, procediment i justificació documental de totes les causes penals”.
Estimacions
Diferents estudis permeten tenir dades generals i radiografies parcials del que van ser les exhumacions de persones als Països Catalans per dur-les cap al Valle de los Caídos. Una operació que va començar l’any 1958.
Solé pensa que hi podria haver sis o set milers de persones transportades des del Principat. Es tracta de soldats catalans i de tot l’Estat, probablement també brigadistes internacionals i soldats de les tropes regulars marroquines, distingida pel bàndol franquista com la “Guardia Mora”. “No podem saber quins d’ells són catalans i les seves famílies no sé fins a quin punt saben que van ser traslladats”, detalla Solé.
Altres dades, recollides per l’Institute of Human Rights (IHR), ofereixen xifres per cada província després de fer buidatge de diferents fonts. Es tractaria d’11 per la demarcació de Girona, 31 des de Barcelona, 3.902 des de Tarragona, 1.060 des de les terres de Lleida, vuit des de les illes Balears, 1.014 des de Castelló, 135 des de València i 15 des d’Alacant.
Finalment, la Secretaria de Memòria Democràtica recull que d’arreu dels territoris de parla catalana s’haurien exhumat cossos de 127 fosses per ser traslladades cap al Valle. Serien nou d’Alacant, 13 de Barcelona, 20 de Castelló, 25 de Girona, quatre de les Illes Balears, vuit de Lleida, sis de la Franja de Ponent, 15 de Tarragona i 28 de València.
Quin procediment es va seguir, però, per escollir quines fosses serien exhumades i posteriorment inhumades al Valle? Solé diu que el circuit va començar amb una petició de l’Estat als governadors civils perquè “preguntin als ajuntaments quines fosses tenen als seus municipis i després decideixin quines es traslladen a Madrid”. De seguit, els governadors contractaven gent perquè exhumessin les restes i les posessin en caixes de fusta per dur-les al Valle. “A Horta de Sant Joan (Terra Alta) van estar molts dies exhumant restes òssies i omplint caixes. Quan les caixes eren plenes, es feien rutes de recollida amb camions militars o es llogaven persones que tenien camions perquè les duguessin al Valle”, exemplifica la historiadora.
Abans d’aquest procés, però, hi ha un altre de publicitat, també a través de les principals capçaleres de la premsa, a través del qual el règim demanava a les famílies que traslladessin els seus morts cap al Valle de los Caídos. “Pensem que van trobar una resposta molt poc entusiasta”, explica Soler. De Barcelona, per exemple, es creu que les persones que van demanar el trasllat voluntari van ser entre quinze i vint. Una d’elles era la telefonista valenciana Carme Tron-
choni, afusellada el 1938 a Montjuïc pel bàndol republicà acusada d’alta traïció i espionatge. Fins al 1979 va tenir un carrer al seu nom a la localitat de Picassent (Horta), i també donava nom a una escola pública de Sabadell (Vallès Occidental), avui coneguda com a Tres Pins.
“Les fosses militars es demanaren totes. S’havien creat fosses de l’exèrcit rebel que s’habilitaren durant tota la guerra. Aquests cementiris es feien sovint en propietats privades que s’havien hagut d’expropiar i els propietaris n’eren els primers interessats que hi anessin cap al Valle”, concreta Solé.
Això, però, no es complia arreu. Quan es va preguntar per les fosses a l’Ajuntament de Figuerola d’Orcau, al Pallars Jussà, des del consistori van respondre que no en tenien cap. “Sabien perfectament que sí que en tenien, i la fossa estava a les llistes, però no es va arribar a exhumar mai perquè l’Ajuntament es va fer l’orni”, diu Solé.
A Lleida ciutat, quan el governador civil va demanar el trasllat de les fosses, va topar amb l’oposició dels familiars dels represaliats a la rereguarda republicana. “Hi va haver una anada i tornada de cartes que va durar mesos i, finalment, van aconseguir que no s’emportessin els cossos”, comenta Solé. En una de les cartes, els familiars suplicaven que les restes “continuessin allà mateix sense ser objecte de cap trasllat, al qual ens oposem i seguirem oposant, perquè, a més del dret que ens pertany per ser directes familiars d’aquests, volem que Lleida, que els va veure nàixer a la majoria i morir dignament, sigui la seva perpètua guardiana”.
En altres casos, Solé comenta que els ajuntaments exposaven al governador civil que “també tenien caixes de soldats rojos i demanen què fer-ne. En un moment donat se’ls va dir que sí a traslladar aquestes caixes cap al Valle”. No se sap del cert, però, a què es deu el canvi de criteri d’acceptar restes republicanes en un espai que en principi era només pensat per a les restes del bàndol rebel. “S’especulen tres opcions. Una és que el Vaticà podria haver obligat el règim a fer-ho per tal que s’assumís com a basílica l’Església que hi ha”, explica la historiadora. Altres hipòtesis són que potser “els faltaven ossos i tenien criptes per omplir. És una qüestió pràctica, els serveix per omplir el Valle i per donar resposta als ajuntaments que diuen que les restes els molestaven als cementiris”. Finalment, Solé pensa que podria ser per “donar contingut al discurs de reconciliació que volien fer i que era fals, però que guanyava cos si s’hi enterraven persones dels dos bàndols”.
Una altra de les incongruències és que, per exemple, des de Barcelona es va traslladar al Valle una persona xilena. “Un dels preceptes del Valle era que només s’hi podien enterrar espanyols i catòlics, però es van fer algunes excepcions”.
Sobre el paper, tots els trasllats dels afins al franquisme es feien amb el permís de les famílies. A l’hora de la veritat, però, no era ben bé així. “Si no volien que fossin traslladats, les famílies s’havien de fer càrrec d’anar a buscar el cos, endur-se’l i pagar-ho de la seva butxaca”, apunta Solé, que explica que “jugaven molt amb les poques possibilitats que tenia la gent per recuperar els morts”.
L’enigma de Paterna
Eulàlia Díaz-Ramoneda és una de les arqueòlogues que treballa la qüestió de les fosses del franquisme al País Valencià. Les seves últimes investigacions versen sobre la possibilitat d’haver trobat una de les fosses que, se suposa, hauria estat traslladada des del cementiri de Paterna al Valle. “A Paterna hi ha fosses de postguerra. Al quadrant de dalt hi ha 2.237 víctimes afusellades entre 1939 i 1957”, assenyala la investigadora, fent notar que en principi només s’hi haurien d’enterrar morts de la Guerra Civil al mausoleu franquista.
La pista del possible trasllat la troben seguint les informacions que indicaven que, “en un moment de saturació del cementiri, cap al 1941 o 1942, s’havien començat a enterrar persones al quadrant de baix. Per primera vegada vam intentar buscar la fossa, i les hem trobat en un racó on, segons les famílies, hi havia fosses”. Allí hi localitzen una fossa d’un mínim de cinc metres de profunditat que havia estat perforada per una fossa rodona d’extracció. “Trobem que hi ha quatre saques que no hi són i només queden, als cantons, restes aïllades de peus”, detalla Díaz-Ramoneda, que explica que per ara no poden saber de quantes persones es tracta.
Aquestes restes òssies que resten a la fossa, conjuntament amb una cinquena saca, mostren lesions que es poden datar del moment de la mort. “Això indica que estem en un context de violència”, explica l’arqueòloga. És un dels indicis que permet pensar que aquestes podrien ser unes de les saques transportades cap al Valle, tot i que encara no es pot afirmar del tot. “Per ara tenim testimonis orals. Estem buscant documentació per veure en quin moment es produeixen els trasllats”, concreta Díaz Ramoneda.
Illes lluny del front
El fet que, segons l’IHR, es comptabilitzin només vuit persones de les illes Balears traslladades al Valle es deu, segons Solé, al fet que “no hi va haver front de guerra ni morts franquistes i que, després, no s’envia cap mort de fosses de represaliats a la rereguarda franquista”. Segons un telegrama de 1959, es feia saber a les autoritats que només hi havia cinc urnes individuals de “caiguts a la guerra d’alliberament”, i es demanava permís per remetre-les a Barcelona, “perquè, juntament amb les de l’esmentada capital, siguin transportades al Monumento Nacional de los Caídos”.
Identificar els tarragonins
La demarcació de Tarragona és, de totes les del país, la més afectada pels trasllats al Valle. Les dificultats per saber qui eren les persones que van ser exhumades va empènyer l’historiador i professor de secundària Axel Baiget a dedicar hores després del seu temps laboral a investigar les persones originàries del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre que van ser enterrades al Valle.
Segons les seves dades, que parteixen del 15% de víctimes de les quals se sap el nom i la localitat de procedència, “la majoria de morts són posteriors a la guerra, gent que feia la mili als anys 40”. En concret, hi hauria 29 víctimes nascudes al Camp de Tarragona als registres, algunes de les quals no van arribar a ser exportades. Confirmades, doncs, en serien 22. En el cas de l’Ebre, les dades oficials apunten a 12, a falta de fer les comprovacions pertinents. Pel que fa a les víctimes del Camp de Tarragona, Baiget indica que “dues són del bàndol republicà, nou del franquista, dues d’ideologia indeterminada i nou són víctimes posteriors a la guerra”. D’aquestes nou, “moltes morts són accidentals”.
D’entre les de la Guerra, Baiget destaca “víctimes que inicien el cop d’estat aquí el 1936, i que, quan aquest fracassa, els posen a la presó i després els enterren a les fosses. També hi ha el cas d’un mossèn assassinat en la revolució anticlerical de 1936. Les dues persones del bàndol republicà eren soldats rasos”.
“La majoria es traslladen sense informar als familiars. En alguns casos sí, però només als del bàndol rebel. Entre els no informats trobo tant franquistes com republicans”, detalla Baiget.
Les dades dels transportats dibuixen un escenari en què el franquisme va decidir prioritzar l’impacte quantitatiu per sostenir el seu relat que no pas la coherència ideològica. Sobre aquesta premissa, on el menys important fou vetllar els morts —tal com ara defensen aquells que volen evitar que es transformi el principal símbol arquitectònic del franquisme—, se sustenta avui encara el Valle de los Caídos.