—L’expectativa respecte del que signifiquen els fons europeus de Next Generation és molt gran. Diuen que estan cridats a transformar l’economia europea. No estarem posant les expectatives massa altes?
—És innegable que estem davant una gran oportunitat, perquè el volum de recursos que arribaran és molt gran. Aquests diners ens han de servir per parar el colp que ha significat el coronavirus. El mateix nom dels fons ho diu: transformació, recuperació i resiliència. Per tant, ara toca parar aquest colp, però aprofitar també els recursos per fer les transformacions necessàries, amb l’objectiu de ser més competitius. Tenim a sobre de la taula grans reptes als quals hem de donar de resposta a partir d’una intervenció pública que, alhora, aixeque també inversió privada. Dit això, la forma com s’implantaran aquests fons és el que ens generen dubtes.
—Anem a pams. Els fons Next Generation suposen una inversió extra de 750.000 milions d’euros a tota la Unió Europea. Són molts diners, sí, però si es mira en percentatge del PIB, la inversió que els Estats Units farà amb el seu pla de recuperació és molt més alta. I si fem curt per a tanta expectativa? No estarem dient blat abans de tenir-lo al sac i ben nugat?
—El que anem a veure és equivalent al que va significar entrar en la Unió Europea. Aleshores allò va ser un motor de transformació econòmica. Aquests recursos surten d’un acord històric per a la UE. Tots els socis han accedit que hi haja un endeutament molt gran amb l’emissió de bons verds. Aquest consens és molt important tant des del punt de vista polític com econòmic. Això és innegable. Dit això, farem curt? No ho podem saber, però estic segura que els fons Next Generation han de ser una palanca per aixecar inversió privada.
—Se’n parla molt dels fons europeus, però en general l’opinió pública té un garbuix molt gran per entendre de què va això. Falta pedagogia?
—Sí, falta comunicació sobre com s’està implementat i com arribarà al teixit econòmic, als municipis... Costa fer entendre’n el funcionament. Des d’aquesta Direcció General treballem per fer pedagogia i facilitar l’accés als ens interessats.
—Parlem de governança. Quin paper tenen les autonomies en la gestió dels diners del Next Generation?
—Els diners del Next Generation es vehiculen a través de dues vies. D’una banda, hi ha els fons React-EU, que segueixen el model dels fons de cohesió i els Feder. És a dir, són diners que van des de Brussel·les cap a les regions. Podem dir que el model de gestió està molt prefixat i no resulta, en línies generals, problemàtic.
L’altre instrument és el Mecanisme de Transformació i Resiliència, que sí que és un nou instrument i que acapara el gruix dels recursos. Per accedir-hi, l’Estat ha dissenyat el Pla España Puede, que té el vistiplau de la UE i que preveu deu polítiques palanca i trenta components.
L’Estat ha optat per organitzar la gestió de manera que hi ha unes entitats decisores i unes altres executores. D’acord amb el seu disseny, l’Estat i els seus ministeris són entitats decisores: tenen el pressupost, decideixen quines actuacions s’inclouen, les planifiquen i decideixen com s’han d’executar. A l’hora d’executar-les hi ha dues vies: la primera és que siga el mateix Ministeri qui les execute. Així doncs, trauen convocatòries, fan licitacions o contractacions de personal per fer la inversió necessària. L’altra opció és delegar l’execució a les autonomies sobre les actuacions que ells han planificat i dissenyat.
—Les autonomies tenen un paper estrictament executor i per tant secundari, doncs?
—Sí, no participem de la governança dels fons, no són entitats decisores. Simplement executem les actuacions en la forma que l’Estat considere.
—Això és satisfactori per a una bona gestió dels recursos?
—Una cosa és la gestió i l’altra poder destinar recursos a una estratègia territorialitzada. Aquest rol que se’ns atorga no ens dona cap mena de marge per poder dedicar els recursos de Next Generation a una estratègia dissenyada a escala territorial. No disposem d’instruments per poder donar resposta a projectes propis. Tal com està dissenyat el model, l’Estat publica una ordre de bases amb uns criteris i les autonomies el que fan és publicar el dia que s’obre i es tanca la convocatòria; gestionar les sol·licituds; avaluar-les en funció dels paràmetres marcats en les ordres de base de l’Estat; gestionar els expedients, i fer la justificació que després l’Estat presenta a Brussel·les.
—Per tant les autonomies són meres gestores?
—El rol que se’ns atorga amb el model actual és de gestor. Per això la Generalitat està intentant ser una gestora el més eficient possible, ja que volem absorbir el màxim de fons possibles. Això no lleva, però, perquè reivindiquem poder tenir un rol més protagonista, ja que aspirem a absorbir fons cap a on a nosaltres ens agradaria, en benefici de la recuperació.
—A la pràctica, quines conseqüències té això?
—Per un costat, l’Estat determina el que hem de fer: tots igual. Aquest criteri uniformitzador provoca que els fons no es puguen adreçar a les casuístiques particulars de cada territori. Tothom ha d’adoptar els mateixos criteris, fins al punt que en ocasions poden entrar en contradicció amb polítiques que ja es desenvolupen de fa temps a l’autonomia.
A banda d’això, les autonomies no disposem de cap instrument per prioritzar aquells projectes que contribueixen a l’economia i a la transformació del territori. L’Estat ens deixa molt poc marge de maniobra.
—En la reunió de presidents autonòmics del passat estiu, tanmateix, Moncloa va insistir en el missatge que s’estaven gestionant des de la cogovernança. És així?
—Si la cogovernança vol dir assistir a reunions, escoltar, prendre nota i que conste en acta, potser sí que hi ha cogovernança. Però la cogovernança és una altra cosa.
—La CECOT es queixa, per exemple, que aquest agost va eixir una convocatòria i van tenir quinze dies per presentar-s’hi.
—Els ministeris també és veritat que fan el que poden. Els han arribat molts diners i estan gestionant com poden. Hi hagut convocatòries que s’han fet de pressa i corrents perquè les partides han d’estar executades abans que acabe l’any. Per això també des de la Generalitat reivindiquem una calendarització per poder planificar el 2022. El 2021 ens l’hem trobat, però cal anticipar-se al 2022 per saber quan eixiran les convocatòries i avisar el teixit productiu català perquè hi puga concórrer.
—En general, el món empresarial es queixa que sap ben poc sobre els fons. I les pimes temen quedar-se’n fora. Hi ha el risc que això passe?
—Des que es va aprovar el juny de 2020 el Next Generation fins que l’Estat va presentar el Pla España Puede i se li ha aprovat el juny de 2021, l’Estat va atraure moltes expressions d’interès. Les empreses van fer un esforç brutal per presentar projectes. Tothom va donar per suposat que aquests projectes tindrien una resposta. El que ha passat ha sigut que aquestes expressions d’interès han generat molta il·lusió en les empreses. La resposta que van tenir, però, va arribar per la via de convocatòries molt verticalitzades i molt disperses. Per tant, no responen a un projecte més global, sinó a actuacions molt concretes. Tot plegat ha desorientat molt les empreses, perquè és una manera de funcionar molt diferent al període de recollida d’expressions d’interès. Per tant, és molt important transmetre la idea que les recollides d’expressions d’interès no donen cap dret a finançament i que el que s’ha de fer ara és fer una vigilància continua de les convocatòries que es publiquen i intentar presentar propostes per a actuacions concretes.
—I aleshores els PERTEs i els projectes estratègics dels quals tant se’n va parlar l’any passat, s’han anat en orris?
—Efectivament en aquest procés de recollida d’interessos fins i tot nosaltres ens ho vam creure: vam fer un grup d’experts; vam replicar el model i vam crear el Next Generation Catalonia; i vam fer una recollida d’interessos de moltes empreses. Això es va entregar a l’Estat i no hem obtingut resposta.
—En tot cas, fa la sensació que s’està tirant a perdre molta energia.
—Sí, s’ha perdut molta energia. És veritat, d’altra banda, que ja va bé haver fet una feina per avançat. Pensem que al final tindrem resposta d’això.
—Quina hauria sigut una governança òptima d’aquest manà de fons europeus?
—El que haguera estat desitjable hauria sigut que se’ns reconeguera com a entitat decisora, no només executora.
—Espanya ha optat per aquest model de gestió. Però, sap què han fet altres estats de la UE? Hi ha models més descentralitzats o tots han optat pel model centralitzat?
—A escala europea la tònica és similar. Les subvencions són de la UE als estats. Segurament el detall de l’articulació varia entre estats, i actualment es fa difícil tenir unes conclusions clares. Entenem, però, que el protagonisme és estatal. De fet, la Generalitat i altres 26 regions importants a escala europea han signat un manifest per reivindicar la necessitat de tenir més pes en la presa de decisions, a un nivell similar al que tenim en la política de cohesió europea
—Correm el risc que els fons europeus es queden en paper mullat o que no tinguen tota l’efectivitat que podrien tenir per no haver estat ben governats?
—Crec que no s’ha de perdre de vista que tenim la Comissió al darrere. És a dir, els recursos han d’estar ben invertits perquè cal rendir comptes. La fiscalització que la fa la UE és molt estricta. Els diners invertits, de ben segur, tindran un sentit. Una altra cosa és preguntar-nos si invertits amb uns altres criteris no podrien tenir encara un millor retorn.