SOGORB, CAPITAL I BISBAT
El riu continua el seu camí i aviat topa amb Sogorb, capital de l’Alt Palància i centre de serveis, a la qual fareu bé de dedicar-li un matí. La vila, atrafegada i industriosa, recull en el seu interior una història densa i mil·lenària, de quan fou la Segobriga edetana, i abans, un assentament en temps de la prehistòria. Per ací passaren romans i visigots, però el seu veritable esplendor arribà amb els musulmans, quan Abu Zayd hi instal·là la seua residència. Tan bon punt conquerida pels cristians, fou nomenada seu episcopal. Visiteu la catedral, d’origen gòtic, i el Museu Catedralici, o l’impressionant Seminari Menor Diocesà de la Santíssima Trinitat i Sant Pere: us donaran idea de l’abast i transcendència religiosa de la vila. Si passegeu pels seus carrers, eixiran al pas restes de la muralla medieval (s. XIII) i de l’aqüeducte (s. XIV) que abastia la població, i la torre del Botxí, cilíndrica i hermètica, i la de la Presó que, com l’anterior, data del segle XIV. Atanseu-vos, en fi, al palau Ducal (s. XVI), actual seu del consistori; i en matèria d’aigua, a la font de Los Cincuenta Caños, abundant i inesgotable, a la vora del Palància.
La ubicació estratègica ha fet de Sogorb en els darrers anys una destinació del turisme d’interior. I justificadament, perquè se situa al bell mig de la vall del Palància que separa les serres —i els corresponents parcs naturals— d’Espadà i de la Calderona. La primera, agrest i feréstega, preserva un ric patrimoni vegetal, amb extensions de suredes centenàries i alguna reserva de flora valuosíssima, com el paratge de la Mosquera (Almedíxer). Per la seua banda, la serra de la Calderona ha estat més castigada per incendis recurrents, afluència de públic i l’irreprimible instint urbanitzador. Tot i això, conserva racons encantadors.
Se succeeixen Geldo, Soneja i Sot de Ferrer, amb el seu calvari immaculat, rítmic, que ascendeix en penitència, tot zigzaguejant amb una regularitat impecable fins a l’ermita de Sant Antoni. El Palància queda aturat una mica enllà, quan el pantà d’Algar s’interposa en el seu camí. L’embassament és modest i la seua làmina d’aigua descriu una forma estreta i bicèfala: s’estén per la vall principal i una de secundària que penetra cap a Assuébar i els primers estreps de la serra d’Espadà. Algar té poc per descobrir, a tot estirar podreu fer una passejada pels carrers del seu centre, emblanquinats i plans, on s’assenta l’església parroquial d’estil barroc. No obstant, qui estiga interessat en la qüestió hidràulica haurà de saber que el municipi posseeix l’assut que deriva les aigües del Palància cap a Sagunt per mitjà de la Séquia Major, des de fa algun mil·lenni, quan la capital del Camp de Morverdre era el Saguntum romà. La singularitat de la infraestructura resideix en el fet que no es tracta d’un element patrimonial en desús, sinó que 2.000 anys després, encara aporta aigua a l’esmentada canalització.
La Séquia Major recorre a poca distància i en paral·lel el marge dret del riu; voreja Alfara de la Baronia i Algímia d’Alfara, i a Torres Torres proveeix els antics banys àrabs, datats del segle XIV, construïts quan a la vila, ja cristiana, hi convivien ambdues cultures. Poc abans d’Estivella, la Séquia Major s’acosta al Palància i el travessa per un aqüeducte. Conegut popularment com els Arcs, o Arquets, es tracta d’una de les obres hidràuliques més destacades de la comarca. L’accés no resulta evident: la intricada xarxa de camins rurals i la quantitat de vegetació que pobla el llit del Palància no ho posen gens fàcil. I apareix al fons, marginat i en un estat deficient, oblidat tant per part de la Séquia Major de Sagunt, com a benefactora del transport hidràulic, com de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, responsable dels elements que es troben en el llit del riu Palància.
Poc queda ja d’aquest viatge. Al marge esquerre, perviu Albalat dels Tarongers i, algun quilòmetre avall, Petrés i Gilet, encarats, conformen les columnes d’Hèrcules, que posen fi a la muntanya i deixen pas al pla. Davant dels nostres ulls, s’eleva tímidament un darrer promontori enmig de l’extensió horitzontal, inacabable, del cítric. Allargassada i consistent, la protuberància orogràfica la corona el castell de Sagunt. Als seus peus, Morvedre, la ciutat romana, la medieval, la jueva, i la contemporània tocada per una indústria concentrada en el Port de Sagunt. Són excessius el patrimoni i la història que posseeix Sagunt per esplaiar-nos en el poc espai de què disposem en aquestes pàgines. Dediqueu-li, no obstant, una jornada d’immersió, assaborint l’atmosfera de carrers i racons i els testimonis materials i immaterials de la memòria.
El Palància esquiva la ciutat pel nord. L’aspecte del riu, malmès i amb un cabal inexistent, remet ara al d’una rambla seca, blanquinosa, on campa lliurement la canya i el baladre. Tan sols en els últims metres abans d’assolir el litoral la vegetació es torna densa, fruit de la presència d’un fil d’aigua en superfície. I així arriba al seu final, custodiat pel paisatge industrial del Port de Sagunt que s’estén sobre el marge dret i per l’extensió residencial i turística de Canet d’en Berenguer al nord. Un passeig marítim uneix les dues ribes amb un gual imperceptible que salta la presència moribunda del Palància que malda infructuosament per arribar al mar.